El programa 30 minuts va abordar -donant veu els seus protagonistes- una de les realitats històriques menys conegudes de la Barcelona contemporània: la de les barraques. Una experiència de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.
El barraquisme va ser un fenomen urbà de primera magnitud a Barcelona des del principi del segle XX fins gairebé els Jocs Olímpics, i amb ell va crear-se una vertadera “ciutat informal” al costat dels nuclis antics, de l’Eixample i de les diverses formes de creixement de la perifèria urbana. Aquesta ciutat informal va estendre’s per la muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais del mateix Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat.
En el context de les creixents migracions interiors a l’Espanya franquista, la immigració cap a la ciutat de Sabadell va afluir per una demanda creixent de mà d’obra de la indústria local, mentre que l’edificació d’habitatges públics per a treballadors va ser nul·la de 1939 a 1955, i l’oferta privada va ser irrisòria respecte a les necessitats i poder adquisitiu d’aquestes. El dèficit d’habitatges el 1950 s’estimà en aproximadament 2.200 vivendes, segons l’arquitecte Manuel Baldrich.
D’aquesta manera, la població total del Sabadell de la postguerra immediata va augmentar un 9% en la dècada de 1940-1950. Es passava de 59.494 habitants el 1950, a tenir-ne 105.152, l’any 1960, incorporada la població de la Creu de Barberà. Tot plegat representa un 28% d’increment. Aleshores la població suburbial representava el 40% del total de la població de la ciutat.
Aquesta situació va comportar l’excavació de coves artificials per a residència d’immigrats obrers industrials al paratge de Sant Oleguer a Sabadell, datada almenys des de 1944. Per aquestes mateixes dates els immigrants més pobres s’allotjaren en coves en altres indrets de la ciutat al llarg del Riu Ripoll en la zona de La Llanera, Can Puiggener, Taulí i la Cobertera. Al 1946 hi havia un total de 186 coves a tot Sabadell, 119 d’aquestes coves a la zona de Sant Oleguer, en un barranc format a banda i banda per bancs de terres arenoses on en el bell mig hi desembocava una de les clavegueres de la ciutat.
Les condicions de vida en les coves als extramurs de la ciutat eren extremadament dures, per raons higièniques, econòmiques i polítiques. Les coves de Sant Oleguer tenien una superfície al voltant d’entre 6 i 15 m2, distribuïdes amb dos departaments; sovint un feia d’habitació i l’altre de menjador- cuina, també n’hi havia amb més de dues cambres. Així mateix, els habitants de les coves estaven exposats a patir les conseqüències de les inclemències meteorològiques més tràgiques sobretot en èpoques de pluja per enfonsaments de les cavitats.
Aquest abril la revista Andalucía en la Historia publica un interessant dossier al voltant de la inmigració andalusa a Catalunya durant el franquisme sota el títol “La novena provincia. La emigración de andaluces a Catalunya”. Coordinat pel professor de la UAB Martí Marín, en ell hem col·laborat diferents historiadors del CEFID (jo he realitzat un anàlisi de les Cases Regionals andaluses a Barcelona durant el franquisme).
A comienzos de los años setenta, en Cataluña vivían 840.000 personas nacidas en Andalucía. Si a esta cifra añadimos los hijos nacidos ya en Cataluña, el total supera ampliamente el millón cien mil personas. Es decir: cerca de la mitad del total de andaluces que salieron de su tierra en pos de un futuro mejor – más de dos millones de personas- se instalaron en Cataluña. La magnitud de este fenómeno en los años sesenta y setenta fue tal que hubo quien dio en bautizar a Cataluña como “la novena provincia andaluza”. Tanto la importancia cuantitativa de esta migración, como sus características sociológicas y culturales específicas, han motivado que el último número de la revista Andalucía en la Historia, editada por el Centro de Estudios Andaluces, haya dedicado su dossier central a este movimiento de población.
Y es que todos, o casi todos los andaluces, tenemos un familiar o amigo que vive o ha vivido en Cataluña. Pero a pesar de ello es poco lo que conocemos de este episodio tan reciente de nuestra historia. ¿Cuándo y cuántos se marcharon? ¿Por qué se fueron? ¿Cómo fue su llegada? ¿Consiguieron rápidamente un trabajo y una vivienda dignos? ¿Cómo fueron recibidos por las autoridades franquistas y por sus vecinos? ¿Se integraron rápidamente en la ciudad o fue la convivencia muy compleja? ¿Por qué la mayoría no regresó? Éstas son algunas de las preguntas a las que trata de responder este dosier, coordinado el profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, Martí Marín Corbera.
Los almerienses fueron los primeros andaluces en emigrar. La crisis de la minería y el retroceso en el sector de la uva de mesa llevó a que, ya en la temprana fecha de 1920, más de 40.000 almerienses se hubiesen visto obligados a emigrar, preferentemente con destino a Cataluña. Fueron los pioneros, pero no los únicos. Corrían los años cuarenta y Andalucía estaba sumida en la pesadilla de la posguerra. La pobreza y el hambre, pero también la represión política, motivaron una lenta pero constante llegada de emigrantes procedentes de toda Andalucía a Cataluña. Ni siquiera la política sistemática de expulsión de emigrantes llevada a cabo por las autoridades franquistas en los años cincuenta – entre 1950-55 Barcelona deportó a más de 15.000 emigrantes, muchos de ellos andaluces- consiguió detener este flujo. La corriente migratoria se disparó hasta cotas nunca vividas a comienzos de los años sesenta.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
