La immigració a Catalunya en el segle XX: la llarga postguerra (1939-1959)

Amb l’exili que es produeix al final de la Guerra Civil, Catalunya es converteix de nou en terra d’emigració, tot i que només per un breu espai de temps. Es calcula que prop de 440.000 persones van creuar la frontera francesa a primers de l’any 1939 procedents de Catalunya, la meitat de les quals ja mai més retornarien a Espanya. Entre aquest gruix d’exiliats hi havia aproximadament 60.000 catalans.

Els refugiats de guerra que van restar a Catalunya van haver d’emprendre el camí de retorn cap a casa seva. Com a desplaçats de guerra que s’havien instal·lat a la rereguarda republicana passaven a ser sospitosos davant els ulls dels règim franquista que va tractar-los sense cap mirament perquè “continuando en esta ciudad familias de refugiados y evacuados de poblaciones ya liberadas y que indebidamente ocupan viviendas ajenas, agravando además con su presencia el problema de la alimentación benéfica que con tanto celo distribuyen los camaradas de “Auxilio Social” se les advierte la obligación de presentarse en las oficinas de “Evacuación de Refugiados” donde previos los trámites necesarios y la aprobación de la autoridad militar, les será facilitado un pase para el regreso a sus respectivas procedencias”. Els refugiats havien perdut el dret a residir on volguessin dins de l’Estat espanyol i eren obligats a tornar al lloc de sortida, segurament per la seva condició de “rojos” sospitosos.

La Catalunya de postguerra restava convertida en un niu de misèria. De la prosperitat, riquesa i desenvolupament pròpies de l’època contemporània es passava a la pobresa i el racionament. Així, si bé els salaris tornaven per decret als nivells de 1936, els preus no van deixar de pujar i la fam que ja s’havia fet present durant la guerra per la manca de productes bàsics no va fer més que agreujar-se ja que amb els excedents de producció arribats de la “zona nacional” no n’hi havia suficient per abastir tot l’Estat. I la solució econòmica autàrquica que va emprendre el règim encara empitjoraria més les coses al no poder recórrer a la importació de productes de l’estranger. La solució a la manca de productes seria l’intervencionisme econòmic mitjançant el racionament, fet que només va servir per estimular el mercat negre fomentant l’estraperlo. La gana s’instal·laria a Catalunya durant molts anys i amb ella reapareixerien malalties desaparegudes anteriorment com la tuberculosi i el tifus.

Durant els anys quaranta, la immigració procedent de fora de Catalunya va continuar tot i que les autoritats franquistes portaven a terme una política obertament contrària a les migracions cap a les grans ciutats. Així, ja des de la més immediata postguerra van reprendre’s les migracions anteriors a 1936. Les xifres dels saldos migratoris mostren aquesta imatge de represa desigual a Catalunya: les àrees urbanes rebran immigrants, i les àrees rurals n’expulsarien. Per tant, migracions interiors de catalans i migracions peninsulars conviurien com havia passat anteriorment. Les males condicions de vida en serien l’impuls més evident, però per força n’hi havien d’existir d’altres de complementàries ja que la misèria econòmica era general a tot l’Estat. Així, especialment des de 1946, arribarien a Catalunya un nombre molt important d’immigrants que abandonaven la seva terra cercant un lloc de treball, responent a les necessitats de la indústria catalana que insistia en la manca de mà d’obra per a les seves fàbriques, especialment en el camp del tèxtil que tenia un ampli mercat per abastir. La manca de mà d’obra va convertir-se en “motivo que ha obligado a los organismos correspondientes a autorizar, en forma metódica, la inmigración y, de forma prudencial, el trabajo de las mujeres casadas”.

Quadre 6. La immigració, clau de la recuperació demogràfica catalana (1940-1950)

FONT: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Quadre 7. El creixement de la població catalana (1941-1975)

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: J. NADAL, J. MALUQUER, C. SUDRIÀ i F. CABANA (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

El 1940 Catalunya tenia una població de 2.890.974 habitants, segons dades censals, xifra que suposava un estancament demogràfic respecte al creixement anterior com a conseqüència dels efectes de la Guerra Civil, però durant la dècada dels anys quaranta ja podem observar un creixement considerable fins arribar als 3.240.313 habitants amb un increment de 349.339 habitants i un saldo migratori positiu de 258.717 persones (el 8,94%), el que suposava un increment del creixement natural i, especialment, una represa del corrent migratori que ja superava el produït durant els anys deu, recuperant el ritme de creixement aturat durant la crisi econòmica de la dècada dels anys trenta.

La immigració dels anys quaranta i cinquanta va caracteritzar-se pel pes específic dels grups d’adults joves (de 15 a 34 anys) en el seu conjunt. Així, entre els nouvinguts destacaven els individus actius, joves i solters, però la quantitat d’homes i dones resultaria força equilibrada en contra de la creença general del paper masculí com a pioner de la immigració. El nombre de majors de 66 anys, és a dir gent inactiva, era certament insignificant (2,14%). Per tant, els immigrants eren majoritàriament contingents de gent activa que venia a treballar al país.

Els emigrats arribats a Catalunya en la postguerra procedien de les zones més deprimides de l’Espanya rural. Cal destacar que la procedència regional de la immigració va experimentar un canvi en aquest període, passant per primer cop del component murcià majoritari a la preponderància del component andalús. El 1957, la meitat dels immigrants arribats a Catalunya serien d’origen andalús, seguits pels procedents d’Extremadura, Castella la Nova i Aragó, a més dels immigrants procedents de les àrees interiors catalanes que encara protagonitzaven l’èxode rural. Per exemple, el 1950 a la ciutat de Barcelona si bé l’àrea llevantina (València i Múrcia) continua sent el primer lloc d’origen de la població no-catalana resident amb el 9,44% dels habitants –retrocedint del 10,19% de 1940–, la població d’origen andalús passa a representar el 7,01% –quan el 1940 només suposava el 4,36%–.

Els immigrants van distribuir-se de forma molt desigual en el territori català, esdevenint la regió de Barcelona, la franja litoral i els eixos fluvials del Llobregat i el Ter les àrees que van rebre el major volum d’aquestes migracions, és a dir: les àrees més industrialitzades. La població barcelonina continuava augmentant el seu pes relatiu al conjunt català en aquest període. Dels 349.339 nous habitants, 300.244 corresponen a la província de Barcelona. Els nuclis urbans de l’àrea metropolitana de Barcelona, i en conjunt de la província, experimenten un gran creixement gràcies a la immigració. Així, el 1950 el 78,04% de la població barcelonina viu als disset municipis de més de 10.000 habitants de la província –que en el seu conjunt representen el 53,76% de la població total de Catalunya–. Als anys quaranta el creixement relatiu va ser superior al cinturó industrial que a la pròpia Barcelona: és l’inici del gran creixement de municipis com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Terrassa, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, i Badalona, que són els municipis de màxim creixement del període i ho seguiran sent en la dècada de 1960. Per exemple, el 1950 a l’Hospitalet de Llobregat trobem 16.780 immigrants per una població total de 71.580 habitants.

Quadre 8. Distribució segons l’origen de la població dels municipis barcelonins amb més de 10.000 habitants (1950)

FONT: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987).

A la ciutat de Barcelona, el 1945, el 43% dels censats eren nascuts a la ciutat, el 16,7% procedia de la resta de Catalunya i el 30,3% procedia d’altres províncies espanyoles. Les pautes de l’assentament a la ciutat en els anys quaranta i cinquanta diferien poc respecte dels anys anteriors a la Guerra Civil. Els immigrants es concentraven majoritàriament als districtes de caràcter popular i obrer de Ciutat Vella, Sants, Nou Barris, Gràcia i Poblenou. Cal destacar, però, la consolidació i ampliació de les àrees de barraquisme a Montjuïc, el Somorrostro i el Camp de la Bota, a més de l’aparició de nous nuclis al Carmel, al Guinardó i a algunes zones de Sants i les Corts. Tot això sumat a l’aparició de vivendes d’autoconstrucció, especialment a Sant Andreu. El problema de l’habitatge i la proliferació del barraquisme, com veurem amb detall més endavant, serà un dels principals problemes a que hauran de fer front els nouvinguts.

En qualsevol cas, aquestes arribades sempre respondrien a unes xifres de mínims ja que parlem de migracions enregistrades ja fos a través dels censos o dels padrons municipals i, per tant, no comptabilitzen les migracions “il·legals”. Com és lògic, aquells nouvinguts que van arribar a Catalunya en els anys quaranta per instal·lar-se en una barraca, en una cova o de rellogats il·legals no van donar-se d’alta en el padró. Per tant, considerem que fins els anys seixanta aquestes xifres de les migracions les hauríem de qualificar d’immigració mínima –i, d’igual manera, a l’hora d’analitzar les xifres dels anys seixanta haurem de tenir en compte que molts immigrants es donaven d’alta quan regularitzaven la seva situació habitacional després de portar ja diversos anys al país i perquè el règim va deixar de perseguir les migracions el 1957–.

La immigració va convertir-se en una de les principals causes del creixement econòmic català i de la recuperació del nivell de vida en els anys cinquanta. Els immigrants haurien d’acceptar qualsevol feina, en les condicions que fos. No tenien gaire possibilitats d’escollir perquè eren un grup de persones sense o amb pocs estudis, inclús alguns d’analfabets, sense contactes personals i amb una qualificació laboral molt baixa sense experiència prèvia en les ocupacions industrials. Els homes podien fer de peons a la construcció o a les fàbriques industrials i les dones com a empleades de la llar o minyones. A més, van provocar un impuls “cap amunt” de part dels autòctons en ocupar aquests esglaons més baixos de l’oferta laboral ja que en engrandir amb la seva presència la força productiva i certes indústries els autòctons passaven a ocupar càrrecs de responsabilitat. La major part de la població activa catalana treballava en aquest període en el sector secundari. Relacionant aquestes dades amb les dels municipis amb percentatges més elevats d’immigració podem concloure que la immigració s’ocupava primer en el sector de la construcció i després anava passant a altres sectors productius dels sectors secundari o terciari. D’altra banda, aquest procés continuat de migracions faria que amb l’arribada de nous immigrants per ocupar els estrats més baixos s’impulsés cap amunt les primeres onades de la postguerra.

Quadre 9. Classificació de la població activa dels municipis barcelonins de més de 10.000 habitants segons l’activitat (1950)

FONT: Elaboració pròpia a partir de: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987).

Salaris minsos i dificultats per viure en condicions dignes. Així les coses, per què aquestes persones van buscar l’aventura de la immigració cap a Catalunya? La manca d’esperances de millora per part dels sectors més humils de la societat, especialment dels vençuts en la guerra, va ser el que va impulsar el nou èxode que mica en mica aniria incrementant-se, en paral·lel a la normalització de les comunicacions i els transports. Els antics partidaris del bàndol republicà, si s’havien lliurat d’anar a la presó, molts cops tenien dificultats per trobar feina, especialment a les àrees rurals, i molts d’ells van pensar que la millor opció era començar de nou en un lloc on fossin uns desconeguts no marcats per les seves antigues conviccions polítiques i es trobessin protegits de les represàlies que van patir els republicans en la postguerra. Les ciutats esdevenien així el territori perfecte per passar desapercebuts l’aiguat repressiu. Davant aquesta realitat les autoritats franquistes tancarien les fronteres i restringirien els moviments de població pel territori per facilitar les tasques repressives. Segons la historiadora Ángela Cenarro:

aquellos que volvían al pueblo en situación de libertad no podían cambiar de residencia, pues se había establecido que por guardia civil pueblos o alcaldes se llenará ficha clasificadora, lo que hacía evidente que las comunidades locales actuaron como auxiliadoras del control y la clasificación social que ejercían las autoridades franquistas centrales […] no es difícil atisbar que por debajo de las razones económicas, que se hacen explícitas [a les sol·licituds d’emigració], subyacen otro tipo de motivaciones que tienen que ver con las experiencias personales vividas durante la guerra, como la pérdida o el encarcelamiento de familiares, la fuerte enemistad surgida con ciertas familias del pueblo o la inhabilitación profesional motivada por los antecedentes izquierdistas.

Les autoritats franquistes limitarien de forma permanent la llibertat de residència, especialment a les grans ciutats de l’Estat perquè, com descriu l’historiador Francisco Moreno Gómez: “en medio de la aglomeración se hacía difícil mantener las vigilancias reglamentarias de la libertad condicional. Así pues, para dirigirse a estas ciudades había que demostrar vínculos con ellas anteriores al 18 de julio de 1936, además de otros variados informes. La Subdirección General [del Servicio de Libertad Vigilada] de Madrid llegó a precisar toda una relación de localidades y zonas prohibidas como lugar de residencia para los liberados. Se solicitaba también a las Juntas Provinciales que designaran las zonas o lugares prohibitivos en cada provincia, de manera que los pudiera tener en cuenta la Subdirección General y la Comisión Central a la hora de fijar los lugares de residencia de los confinados. Por supuesto eran zonas prohibidas todas la limítrofes con las fronteras de Portugal, Francia y Gibraltar”.

Els candidats a immigrants deixaven de ser lliures d’anar allà on volguessin, fins i tot dins del territori espanyol, donant lloc a un nou fenomen: l’aparició de la figura de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

Mancat de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats. L’acció més espectacular la portaria a terme el Govern Civil de Barcelona que el 1945 habilità l’antic Palau de les Missions de Montjuïc com a camp de concentració per aquests immigrants il·legals que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa –anomenant-lo Centro de Clasificación de Indigentes–. Les ordres del governador civil, Felipe Acedo Colunga eren les següents: “se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido”. Així, entre 1952 i 1957 van ser deportats 15.000 “sense papers”cap als seus llocs d’origen a la resta d’Espanya, molts d’ells detinguts a les estacions de la ciutat de Barcelona tal i com arribaven des dels seus llocs d’origen. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.