Guerra i Revolució a l’Espanya republicana
La insurrecció militar de juliol de 1936 va representar un trasbals social, econòmic i polític profund a l’Espanya republicana. La inoperància mostrada pel govern ràpidament va veure’s superada per la ràpida i decisiva resposta de les organitzacions obreres i populars que, tant en el terreny militar com en els camps econòmic, polític i social, van tractar de donar respostes immediates a la situació que es donava arran de l’esclat de la Guerra Civil. Així, al territori que va mantenir-se fidel a la República, la insurrecció militar va provocar l’extensió d’un clima revolucionari.
La revolució social. Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una total transformació del sistema polític, social i econòmic, i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana.
En conseqüència, en el territori republicà va crear-se una estructura de poder popular que es vertebraria al voltant dels sindicats i els partits d’esquerres que, en aquell moment, constituïen l’única força capaç de defensar la legalitat republicana. Aleshores, recolzades moralment en el fet que havien estat decisives per fer fracassar el cop d’Estat, les forces obreres van sentir-se autoritzades a impulsar canvis socials revolucionaris. L’Estat burgés va col·lapsar-se en els primers dies de la guerra i això va portar a l’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel.
D’aquesta manera, entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven en el seu si a les forces que havien integrat el Front Popular. Així, políticament, durant els primers mesos de la guerra va donar-se una situació de dualitat en el poder, caracteritzada per la coexistència dels governs legals i democràtics de la Generalitat i de l’Estat amb les noves formes de poder polític que van sorgir arreu com a conseqüència de la iniciativa obrera i popular. Els nous consells, comitès i juntes van ser els encarregats d’organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l’ordre públic, l’economia i la vida social.
Per exemple, al País Valencià va crear-se un Comitè Executiu Popular que des de principis d’agost seria l’única autoritat revolucionària regional. Al País Basc, les Comissaries primer i després les Juntes de Defensa van representar l’únic poder eficaç fins que, el setembre de 1936, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, va constituir-se el primer govern basc sota el control majoritari del Partit Nacionalista Basc. I al front d’Aragó, els anarcosindicalistes van constituir un Consell de Defensa regional que exerciria el seu poder a tota la zona aragonesa que es va mantenir sota el control republicà. També van destacar el Consejo Soberano de Asturias i la Junta de Defensa de Madrid.
La repressió. En els primers mesos de la guerra, en paral·lel a la proliferació de poders locals i regionals revolucionaris a la zona republicana, va desencadenar-se un procés de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir qualsevol tipus de relació amb els insurrectes. Així, l’Església, la burgesia, els propietaris de terres i les classes benestants van ser objecte d’una persecució que va escapar del control del govern. Molts dels perseguits van fugir a l’estranger, van amagar-se o van passar a la zona insurrecta.
D’aquesta manera, en mig del clima revolucionari, van produir-se assassinats, execucions, passejades, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines per a presos polítics sota el control comunista) i saqueigs i crema d’esglésies i convents, a més de produir-se la requisa de béns i propietats d’institucions i particulars. Com a conseqüència de la repressió incontrolada van produir-se fets especialment greus com, per exemple, l’assassinat de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona d’agost de 1936, o l’execució de presos polítics a Paracuellos del Jarama (Madrid) de novembre de 1936. També van ser assassinats polítics com Melquiades Álvarez o José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d’Alacant.
Les col·lectivitzacions i revolució llibertària. La proliferació de poders locals i regionals de caràcter revolucionari va anar acompanyada, a bona part del territori republicà, d’una profunda transformació econòmica. La revolució va portar endavant la formació de col·lectivitzacions que, tant al camp com a les ciutats industrials, van posar l’economia sota el control de comitès obrers i camperols. I és que la revolució llibertària no només es dirigia contra el cop militar dels nacionals, sinó contra les bases de l’ordre capitalista burgés; es a dir, contra els latifundis, i contra la propietat privada dels mitjans de producció.
Van donar-se dos model de col·lectivització. En alguns casos primerencs, els treballadors, organitzats en comitès, van posar-se al capdavant de les empreses perquè a l’hora de tornar a la feina després dels fets de juliol van trobar-se que els empresaris i els industrials havien fugit després de l’esclat de la Guerra Civil, o bé havien estat detinguts o assassinats. En d’altres, els treballadors van fer-se amb el control i la direcció de les empreses i van comunicar els propietaris que des d’aquell moment les explotarien en un règim d’autogestió. Igualment, en el camp, els organismes populars van confiscar terres als grans propietaris.
Una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, van donar cobertura legal a les confiscacions de les indústries i les terres del camp que havien efectuat els organismes populars. A més, amb l’objectiu de mantenir l’activitat productiva, aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, van decretar-se altres mesures com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà.
Serien els comunistes del PCE els que van convertir-se en els principals enemics de la revolució dins del propi territori republicà. Els altres partits del Front Popular van adherir-se al PCE per convertir-se en els defensors de la propietat privada i dels interessos de la classe mitjana i la petita burgesia. També alguns líders socialistes com Prieto i Negrín estaven convençuts de que s’havia de configurar un Estat convencional amb un control centralitzat de l’economia i els instruments institucionals per a la mobilització massiva per realitzar un esforç bèl·lic eficaç contra els insurrectes.
La teoria i la pràctica tradicionals de l’anarquisme espanyol resultaven perjudicials per als objectius de Negrín i els seus consellers soviètics. El pensament antiestatalista del moviment llibertari (CNT-FAI i Juventudes Libertarias) va fer que aquestes organitzacions plantegessin els seus objectius revolucionaris en oposició al règim estatal republicà. Això va resultar molt perjudicial per a la coordinació econòmica centralitzada de l’esforç bèl·lic i va portar a una sèrie de cruels lluites internes dins de la zona republicana.
D’aquesta manera, la revolució llibertària iniciada l’estiu de 1936 va fracassar pels obstacles i la resistència que va trobar-se en el propi territori republicà. Abans de que finalitzés la Guerra Civil i Franco acabés de forma sagnant amb els dissidents republicans, la revolució ja havia fracassat des de mitjans de 1937.
El govern de Largo Caballero. El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava en el seu si a republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari.
Dos mesos després, en un fet sense precedents, quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra.
