El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'02. Ferran VII: Absolutisme i constitucionalisme'

Catalunya davant la restauració de l’absolutisme i els inicis del provincialisme (1814-1820)

En el període 1808-1830 va produir-se una revifalla de la consciència particular del país. Si bé la Guerra del Francès va donar lloc al naixement de la nació espanyola, a la vegada va provocar una primera exaltació de l’ideal català i també el funcionament d’una mena de govern del Principat amb l’articulació de la Junta Suprema de Catalunya. La posterior restauració de l’absolutisme monàrquic que va dur a terme Ferran VII va provocar que la joventut liberal catalana s’inclinés cap a les formulacions “unitàries” de l’Estat, mentre que els sectors reialistes van inclinar-se cada cop més vers el provincialisme que derivaria, a la llarga en el carlisme.

Fernando_VII.jpg
Ferran VII

La crisi econòmica que va sacsejar el país en la postguerra venia de lluny i exigia reformes profundes de caràcter estructural en un moment en el qual Catalunya advertia els límits del mercat colonial i per mantenir el desenvolupament industrial com a motor d’expansió de l’economia catalana havia de conquerir els mercats interiors d’Espanya, cosa que només seria possible amb una nova ordenació de la pròpia societat espanyola.

Era impossible que la burgesia catalana pogués tirar endavant el seu projecte en una societat en la que pervivien els drets senyorials, les fronteres interiors, els peatges, la càrrega dels delmes, les taxes i els privilegis com a obstacles per a la producció i circulació de les collites. Aquesta consciència portaria la burgesia a prendre una actitud política favorable al liberalisme per desenvolupar el seu projecte de creixement econòmic lligat a la formulació d’un mercat interior espanyol. Tot això era coherent amb el programa polític de construcció nacional que havia nascut a les Corts de Cadis i resultava totalment inviable en el marc de les institucions i el sistema de drets de propietat restablerts el 1814.

La burgesia catalana es mostrava en aquests anys plena d’empenta i participava activament en la tasca de renovació cultural represa a Barcelona el 1814 amb l’obertura d’escoles de primeres lletres, la represa de vells ensenyaments i la inauguració d’altres per part de la Junta de Comerç i la publicació regular de les Memorias de agricultura i artes. El malestar general engendrat per la crisi econòmica va preparar un clima propici per a la col·laboració de burgesos, menestrals, treballadors de les fàbriques i militars afectes al liberalisme, compromesos en l’organització de moviments a favor del restabliment de la Constitució de 1812.

Tot i això, la fractura que la lluita pel liberalisme produiria a Espanya també havia de traduir-se en una escissió dins de la societat catalana. El 1814 tornaven a Barcelona els inquisidors i s’instal·lava un nou capità general, el marqués de Campo Sagrado. Aviat es crearia una Junta Militar i començarien a celebrar-se “missions” per iniciativa del bisbe Sichar, sense gaires resultats ja que la religiositat aniria minvant a la ciutat.

Hi ha prou signes d’un canvi en les actituds i en els costums que ja no només afectava a les capes més altes de la societat, com sembla que succeïa a finals del segle XVIII, sinó que aquest anava penetrant a les capes mitjanes i populars urbanes. També hi havia canvis en les actituds polítiques. Sembla clar que, entre el retorn a l’absolutisme de 1814 i la revolució de 1820, Barcelona va ser una ciutat marcada per les inquietuds i les conspiracions de signe liberal revolucionari.

Luis_Roberto_de_Lacy_y_Gautier.jpg
Lluís de Lacy

El torn de la participació directa de Catalunya en les conspiracions liberals que van succeir-se a Espanya en aquest període no arribaria fins 1817 amb la sublevació del seu antic capità general Lluís de Lacy. Va ser una gran conspiració preparada amb un doble vessant militar i civil (força ampli en el seu conjunt). Aquest moviment va fracassar, però, per errades elementals d’organització i per l’existència d’informadors que van alertar les autoritats a temps. Lacy va posar-se al capdavant d’un grup armat, però ni va rebre el suport previst ni va rebre noves informacions de Barcelona, fet que va fer que s’entregués i fos empresonat a la Ciutadella.

Mentre a Barcelona s’organitzava una petició per demanar clemència al rei per Lacy, signada per dirigents dels gremis, col·legis i fàbriques, un grup de militars van intentar alliberar-lo per la força però van fracassar. El judici de Lacy pot ser qualificat d’assassinat ja que sense poder provar que ell havia estat el conspirador va ser condemnat a ser afusellat per només haver-hi participat en alguna mesura.

La figura de Lacy seria convertida en heroi del liberalisme i les llibertats a Barcelona. Aquest intent d’aixecament liberal, però, deuria espantar els sectors més conservadors de la societat catalana, especialment al camp on els propietaris s’adonaven de la gravetat de la crisi econòmica provocada per la sequera i la carestia que estava fent que el gra estigués en el seu preu més elevat.

La manca de gra va provocar mortaldats i emigració dins de Catalunya per després veure com es produïa un sobtada i profunda baixada dels preus en temps d’escassetat i carestia sense que ningú en fes cap profit. A les ciutats, la minva de la demanda de productes industrials des del camp i el col·lapse de les exportacions cap a Amèrica van provocar fam i atur. Aquesta situació no feia més que aguditzar la consciència d’una burgesia plena d’empenta i energia, que no ignorava pas la culpa que en tenia el govern d’aquella situació. Així, el de Lacy no va ser el darrer intent de restablir la Constitució mitjançant un cop de força que no triomfaria fins el 1820.

La restauració absolutista de Ferran VII (1814-1820)

Un cop Napoleó va acceptar la derrota en la Guerra del Francès es plantejava el problema de la integració de Ferran VII en el nou ordre constitucional nascut a les Corts de Cadis. El monarca havia abandonat el país com a rei absolut i hi retornava, després del Tractat de Valençay, en el marc d’una monarquia constitucional, fet que feia desconfiar els liberals que acceptés el nou ordre. Així, els diputats van disposar que Ferran VII viatgés directament a Madrid per jurar la Constitució i aquest, temerós d’enfrontar-se amb els que durant sis anys havien resistit l’invasor francès, va acatar les condicions.

Però els absolutistes, fonamentalment la noblesa i el clergat, sabien que amb el retorn del monarca disposaven de la seva millor oportunitat per a desfer-se de tot allò que s’havia fet a Cadis i precipitar el retorn cap a l’Antic Règim. Els militars Elio i Eguía, amb la col·laboració del mateix Wellington, havien propiciat un cop d’Estat contra la legitimitat de les Corts de Cadis. Eguía s’encarregaria d’ocupar Madrid amb el suport de les tropes d’Elío. El 10 de maig es detenien gran nombre de liberals i diputats de les Corts que van ser tancades al dia següent. Seguidament, el rei va entrar a Madrid amb l’escorta de les tropes angleses que van participar en aquesta operació.

Els absolutistes, per primer cop, es veien obligats a justificar i legitimar enfront dels liberals el règim que ells defensaven. Així, aquests sectors reaccionaris, tron i altar, van organitzar-se ràpidament contra el liberalisme per a demanar el retorn de l’absolutisme a través del Manifest dels Perses d’abril de 1814 (seixanta nou signats conservadors demanaven a Ferran VII que suspengués la Constitució i anul·lés les lleis promulgades per les Corts) i van mobilitzar el poble perquè, a través de la creació del mite de “Fernando el Deseado”, mostrés la seva adhesió incondicional al monarca. D’aquesta manera, l’arribada de Ferran VII va aixecar un gran entusiasme entre una població, que havia lluitat més per l’expulsió dels francesos i per l’alliberament del seu rei que per una Constitució que ni coneixia ni podia entendre. Des del poble, la monarquia es veia com un ens no qüestionable.

Fernando_VII.jpg
Ferran VII

En aquest context, Ferran VII, convençut de la feblesa del sector liberal, va trair les seves promeses inicials i, per mitjà del Reial Decret de 4 de maig de 1814, va abolir la Constitució de 1812 i les lleis elaborades a Cadis per iniciar la restauració de l’absolutisme. Així, van eliminar-se pràcticament totes les reformes impulsades per les Corts durant la guerra i va restablir-se la vella organització administrativa. L’Església va recuperar les seves prerrogatives i les ordres religioses la seva legalitat, els jesuïtes van poder retornar al país i la Inquisició va rebre els seus vells drets. La llibertat d’indústria quedava abolida i els gremis restablerts.

Immediatament va desencadenar-se una persecució de liberals i afrancesats en la qual els principals líders del constitucionalisme van ser detinguts o assassinats, mentre d’altres van haver de fugir a l’exili. Ciutats com París, Londres i Gibraltar van convertir-se en els punts de trobada dels liberals a l’exili.

Era una tornada plena a l’Antic Règim en un context internacional marcat per la derrota definitiva de Napoleó, la celebració del Congrés de Viena, on s’havia impulsat el restabliment del vell ordre a Europa, i la creació de la Santa Aliança, que garantia el dret d’intervenció militar a qualsevol país on la monarquia es veiés amenaçada per una revolució liberal. A més, les classes populars, sumides en una profunda crisi econòmica, van mantenir-se al marge dels processos polítics, evidenciant la manca de base social que tenien les idees liberals en aquest moment.

Un cop en el poder, Ferran VII va governar voltat d’una camarilla d’addictes integrada per reialistes purs i va restaurar les antigues institucions de la monarquia absoluta així com el règim senyorial i la Inquisició. A la Cort de Ferran VII regnava l’arbitrarietat i va ser la forta camarilla propera al rei la que va influenciar totes les seves decisions sobre política de personal. Cap dels successius ministres va ser capaç de solucionar els problemes financers de l’Estat. Els governs de la camarilla van demostrar que les reformes que necessitava el país eren impossibles sense un canvi de sistema.

Les conseqüències de la llarga guerra havien estat molt greus. Pel que fa a vides humanes, hi va haver entre 255.000 i 375.000 morts i, a Catalunya, alguns pobles van arribar a perdre la meitat de la població. Pel que fa a béns materials, les destrosses i les pèrdues al camp van ser incalculables i van provocar la ruïna de la pagesia i la paràlisi del comerç i de la producció manufacturera a les ciutats. El 1814 hi havia un 50% més de deute que el 1808. A més, en el món colonial el sorgiment dels moviments d’independència acabarien d’esfondrar el sistema comercial, fet que va obligar a la monarquia a dedicar uns recursos econòmics extraordinaris per enfrontar-s’hi. L’Espanya de la postguerra era un país arruïnat pel deute, les pèrdues humanes i la paralització del comerç.

hambre en madrid.jpg

D’altra banda, tot i el retorn legal a l’Antic Règim, ja era impossible el retorn a l’antic sistema social i el canvi de mentalitat de molts grups socials com a conseqüència dels esdeveniments succeïts durant la Guerra del Francès va fer-se present. D’una banda, la pagesia havia deixat de pagar les rendes senyorials i començava a entendre que certes contribucions senyorials eren injustes, i les protestes davant la pretensió de tornar a imposar els vells tributs es van succeir. Amb el retorn de Ferran VII els terratinents no van recuperar ni la jurisdicció patrimonial, ni els drets exclusius, ni els monopolis. Així hauran de conformar-se amb els drets sobre la propietat de la terra. D’altra banda, els sectors burgesos havien gaudit de la llibertat de fabricació i de mercat, que havia permès el desenvolupament d’empreses i de negocis, qüestionaven la tornada a l’antiga i rígida reglamentació gremial.

Els governs de la monarquia es veurien limitats als ingressos ordinaris dels impostos que venien a representar més o menys la meitat del que estaven acostumats a gastar en els anys precedents a la Guerra del Francès. Tot això va traduir-se en: impotència política ja que la monarquia es veia obligada a veure com Espanya es convertia en una potència de segona fila en l’escena europea per la seva impossibilitat de reunir els recursos necessaris per a fer front a la reconquesta militar d’una Amèrica insurgent i incapaç de realitzar una política de reconstrucció de les destrosses de la guerra; un descrèdit interior quan no es va poder fer front al pagament dels rèdits del deute, incomplint el compromís amb els pobles que havien proporcionat subministraments a l’exèrcit durant la guerra; un increment d’impostos que era l’única solució que va trobar la monarquia va ser continuar pressionant amb nous impostos i noves exigències en un moment en el que la crisi econòmica aconsellava una política totalment oposada.

A més, l’oposició liberal es va anar enfortint. A les ciutats van créixer les societats secretes i maçòniques, i finalment, la integració dels caps de la guerrilla a l’exèrcit va originar un sector liberal, partidari de reformes, que protagonitzaria un gran nombre de pronunciamientos militars, mètode que en el futur jugaria un paper fonamental a l’hora de forçar canvis de governs a Espanya.

D’aquesta manera, bona part de l’agitació arribava principalment des de les files d’un exèrcit que es trobava equipat de forma deficitària, era pagat de forma irregular i patia de macrocefàlia. La Guerra de la Independència havia suposat l’inici d’un procés que va fomentar la intervenció dels militars a la vida política, convertint-los en un factor dominant de la vida pública. Els pronunciaments liberals proclamaven la Constitució de 1812 pels hereus de la guerrilla influïts per una forta càrrega utòpica insurreccional que associava la Constitució de Cadis amb la llibertat.

Principal pronunciaments entre 1814 i 1820:

  • 1814 Elio (absolutista).
  • 1814 Espoz y Mina (liberal).
  • 1815 Porlier (liberal).
  • 1817 Lacy (liberal).
  • 1819 Vidal (liberal).
  • 1820 Riego (liberal).

Francisco_Espoz_y_Mina_by_Francisco_Goya.jpg
Espoz i Mina

Els pronunciaments serien una constant en la història contemporània d’Espanya que farien el país ingovernable. Així, entre el 1814 i el 1819 es van succeir diversos aixecaments militars contra Ferran VII, protagonitzats per militars com Espoz y Mina, Vidal o Porlier, amb l’objectiu d’obligar el rei a jurar la Constitució de Cadis. A Catalunya, el més important va produir-se l’abril de 1817 i va estar dirigit per l’antic capità general Luis Lacy, però va fracassar, en part a causa d’una delació, i Lacy va ser detingut i executat.

Els governs de Ferran VII van haver de canviar constantment per la formació de camarilles en torn al monarca que impediran la modernització del país, però els diversos executius van fracassar l’un rere l’altre en els seus intents de trobar solucions a la crisi d’una Hisenda que estava en fallida, a l’emancipació de les colònies, a la crisi econòmica i al progrés de l’oposició liberal. La repressió va ser l’única resposta que va saber donar la monarquia enfront dels pronunciaments militars, els aldarulls a les ciutats i les revoltes de la pagesia que posaven de manifest, un cop passat l’efecte propagandístic del mite de “Ferran el desitjat”, el descontentament popular i les dificultats de restaurar la monarquia absoluta com si no hagués passat res durant els anys de guerra.

Era impossible que el país es recuperés amb l’Antic Règim en vigor. La crisi i fallida de la monarquia absoluta era irreversible si no es realitzaven canvis en el funcionament polític i en les bases socioeconòmiques espanyoles. Per això, la manca de reformes efectives provocaria la fallida de la monarquia, primer el 1820, i després de la mort de Ferran VII el 1833.

El Tractat de Verona

La Santa Aliança perseguia un objectiu doctrinal: mantenir Europa sota els principis establerts al Congrés de Viena (1814-15), és a dir, el manteniment de l’absolutisme i la defensa enfront de l’amenaça del liberalisme i el nacionalisme. A més, aquesta organització defensava el dret d’intervenció per sufocar qualsevol moviment revolucionari i restablir l’Antic Règim allà on estigués amenaçat.

En conseqüència, en nom de la Santa Aliança, Àustria va encarregar-se de suprimir l’agitació estudiantil als Estats alemanys i de restablir, el 1821, el poder absolut dels reis de Nàpols i del Piemont, quan aquests s’havien vist obligats a promulgar una Constitució liberal a causa de la pressió popular desfermada per l’onada revolucionària de la dècada de 1820.

La principal actuació de la Santa Aliança, però, va tenir lloc el 1823 a Espanya quan França, que s’havia sumat a la coalició absolutista el 1819, després de la reunió dels monarques absolutistes a Verona, va enviar l’exèrcit conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís per eliminar el règim constitucional que havia suposat el Trienni Liberal i retornar el poder absolut al rei Ferran VII.

Ruta de los Cien Mil Hijos de San Luis.jpg

Extracte del Tractat de Verona (1823):

Article 1r. Les Altes Parts Contractants, plenament convençudes que el sistema de govern representatiu és tan incompatible amb el sistema monàrquic com de la màxima que la sobirania del poble es oposada al principi de dret diví, s’obliguen de la forma més solemne fer servir tots els seus mitjans, i unir tots els esforços, per destruir el sistema de govern representatiu de qualsevol Estat d’Europa on existeixi, i per evitar que s’introdueixi en els Estats on no es coneix.

Article 2n. Com no es pot dubtar que la llibertat d’impremta és el mitjà més eficaç que fan servir els pretesos defensors dels drets de les nacions […] les Altes Parts Contractants es comprometen recíprocament a adoptar totes les mesures per suprimir-la, no sols als seus Estats sinó també en tots els altres d’Europa.

Article 3r. Persuadits que els principis religiosos són els que encara poden contribuir més poderosament a conservar les Nacions en l’estat d’obediència passiva que deuen als seus Prínceps, Les Altes Parts Contractants declaren que la seva intenció és la de sostenir cadascuna en els seus Estats les disposicions que el Clergat pel seu propi interès estigui autoritzat a executar, per mantenir l’autoritat dels Prínceps, i totes juntes ofereixen el seu reconeixement al Papa […] sol·licitant la seva constant cooperació a fi i efecte d’avassallar les Nacions.

los_cien_mil_hijos_de_san_luis_originalarticleimage.jpg

Article 4t. Com que la situació d’Espanya i Portugal reuneix per desgràcia totes les circumstàncies a que fa referència aquest tractat, les Altes Parts Contractants, confiant a França l’encàrrec de destruir-les, li asseguren l’auxili de la manera que menys pugui comprometre-les amb el seu poble i el poble francès.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS