Hitler i l’Estat racista
El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Així, un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social, tot substituint la divisió en classes socials associada al liberalisme per la unitat nacional i la supremacia racial ària.
D’aquesta manera, el Tercer Reich va considerar necessari suprimir totes les “impureses” que, ja fos pel seu origen ètnic, per incapacitat física o mental, o per representar alguna anomalia social, no s’ajustessin a l’estereotip ari que defensava. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.
Igualment, l’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin.
El pensament de Hitler sobre l’Estat racista, així com el seu antisemitisme, queden prou explícits en els següents extractes de la seva obra Mein Kampf (La meva lluita, 1925-1926):
Si dividíssim la raça humana en tres categories [que serien: fundadors, conservadors i destructors de cultura], només l’estirp ària es podria considerar una representant de la primera categoria. La mescla de sang i la degradació del nivell racial que li és inherent són la raó única i exclusiva de l’enfonsament de les antigues civilitzacions. No és la pèrdua d’una guerra el que arruïna la humanitat, sinó la pèrdua de la capacitat de resistència, que pertany solament a la raça […].
L’antípoda de l’ari és el jueu. És difícil que al món hi hagi cap nació en la qual l’instint de conservació estigui tan desenvolupat com en el “poble escollit”. La millor prova d’això és el fet que aquesta raça continua existint. Si passem revista a totes les causes del desastre alemany [la derrota a la Primera Guerra Mundial], ens adonarem que la causa final i decisiva s’ha de buscar en el fet de no haver comprés el problema racial i, en especial, l’amenaça jueva […].
L’Estat no és un fi en si mateix, sinó un mitjà. L’Estat condiciona el desenvolupament d’una civilització humana superior, però no n’és la causa directa. La civilització humana rau essencialment en l’existència d’una raça apta per a la civilització.
Nosaltres, els nacionalsocialistes hem d’establir una distinció ben marcada entre l’Estat, que és el continent i la raça que és el contingut. El continent no té raó de ser si no és capaç de conservar i preservar el seu contingut. La finalitat suprema de l’Estat racista també ha de ser assegurar la conservació dels representants de la raça primitiva, creadora de la civilització que fa la bellesa i el valor d’una humanitat superior.
L’Estat racista haurà complert el seu paper suprem de formador i educador quan hagi gravat al cor de la joventut que se li ha confiat l’esperit i el sentiment de la raça humana. Cap que cap noi o noia no deixi l’escola sense haver estat plenament instruït sobre la puresa de sang i la necessitat absoluta de mantenir-la pura […].
El Reich alemany, com a Estat, ha d’aplegar tots els alemanys i imposar-se la missió, no solament de cohesionar i de conservar les reserves més preuades dels elements racials originaris d’aquest poble, sinó també la de conduir-los, lentament i amb fermesa, cap a una posició predominant […].
La política exterior de l’Estat racista ha d’assegurar a la raça que aplega els mitjans de subsistència sobre aquest planeta, establint una relació natural, vital i sana, entre la densitat i l’augment de població, d’una banda, i l’extensió i qualitat del sòl en el qual es viu, de l’altra.
Només un territori suficientment ampli pot garantir a un poble la llibertat de la seva vida. A més, cal tenir en compte que a la significació que té el territori d’un Estat com a font de subsistència, s’hi afegeix la importància que ha de tenir des del punt de vista político-militar. Fins i tot quan un poble tingui assegurada la seva subsistència gràcies al sòl que posseeix, caldrà encara pensar en la manera de garantir la seguretat d’aquest sòl; seguretat que rau en el poder polític general d’un Estat, el qual depèn, al seu torn, en gran part, de la posició geogràfica i militar del país.
Òbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.
