6.1 Història del Món Contemporani – Pàgina 6

El procés de construcció europea

15 de juny de 2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png

Els orígens històrics d’Europa

14 de juny de 2011

Europa és una realitat variada i complexa, i de la mateixa manera els seus orígens històrics són complexos i no sempre ben coneguts. Per no saber, no està clar ni tan sols l’origen d’aquest nom. Ara bé, resseguint la història d’Europa des de l’edat mitjana podem entendre quin és el concepte d’Europa, un petit continent que va ser el centre del món des de l’antiguitat fins a mitjans del segle XX i que ara lluita per trobar la seva posició en el tauler de joc del segle XXI.

Sembla ser que, en el segle VIII a.C., l’escriptor grec Hesíode, en la seva obra Teogonia, on explicava l’origen del món i dels déus, va ser el primer autor conegut en emprar el nombre d’Europa. Posteriorment, la mitologia grega ens parla d’Europa com una bella princesa segrestada per Zeus, el qual va portar-la a Creta on la va convertir en reina-mare, fundant així una dinastia. Seria, però, el domini romà qui difondria el nom d’Europa pel seu Imperi, arribant fins els nostres dies. Tanmateix, això no ens explica res sobre els orígens d’Europa ni del seu nom.

Hem de viatjar a l’edat mitjana per buscar un primer projecte d’unitat territorial i política per Europa: l’Imperi Carolingi de Carlemany, en el segle IX. Un Imperi que va protagonitzar una renovació política i cultural en la seva lluita constant per inventar-se: primer, creant un territori organitzat a través del senyoriu amb una terra conreada pels serfs dependents del propietari i unes parcel·les arrendades a camperols lliures; segon, articulant un govern imperial que introduïa la burocràcia i convertia la vella aristocràcia en noblesa de palau, donant lloc al naixement de la cort; i tercer, desenvolupant una renovació cultural i política, la qual restaurava l’Imperi Romà a la vegada que introduïa les arrels germàniques.

Tanmateix, la unitat va ser breu. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A més, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi a la mort del seu fundador. Tot i això, estem davant d’un punt de sortida. Amb les seves mancances, l’Imperi de Carlemany va fer el primer esbós d’Europa.

El Imperio Carolingio.jpg

Igualment, és en l’edat mitjana quan el pensador franciscà Guillem d’Occam (1290-1349), des d’Òxford, amic de l’emperador i enemic del papa, va començar a establir els fonaments ideològics del continent en parlar d’una Europa unida per la pau.

Tot i això, no va ser fins els segles XVI i XVII quan el concepte d’Europa va generalitzar-se amb un sentit polític, territorial i cultural proper a l’actual. En l’època del renaixement, Joan Lluís Vives (1492-1540), el gran humanista valencià, va defensar la unió europea enfront de l’amenaça que representava l’expansió de l’Islam a través de l’Imperi Turc.

En la primera meitat del segle XVI, l’emperador Carles V, de la casa d’Habsburg, va intentar crear un nou imperi europeu que novament fracassaria. I és que en aquells temps la pròpia idea d’Imperi ja resultava antiquada. El que era propi d’aquells temps era l’Estat modern, basat en l’existència de monarquies nacionals autoritàries i absolutistes. A més, l’ideari de Carles V es basava en la unió dels pobles cristians enfront de l’enemic turc, fet impossible en un moment de divisió de la cristiandat: Martí Luter s’enfrontava a l’Església catòlica de Roma amb la seva Reforma, un fet que dividiria el món cristià europeu definitivament.

La herencia de Carlos I.jpg

Més tard, en el segle XVII, aquestes diferències religioses van ser el motiu de fons que serviria per justificar l’esclat d’una guerra que acabaria per establir el joc de poder a l’Europa moderna: la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte que en realitat estava motivat per motius polítics i estratègics en la lluita de les nacions absolutistes per aconseguir l’hegemonia al continent. D’aquest conflicte, l’imperi Habsburg, les restes del vell somni europeu cristià de Carles V, sortirien definitivament malparades.

Ja en el segle XVIII, l’economista escocès Adam Smith (1723-1790) va apuntar la importància de la integració europea en el desenvolupament econòmic del capitalisme. Des d’aquest moment, successivament i de manera cada cop més nombrosa, anirien apareixent polítics, filòsofs i economistes propugnant una unió dels pobles europeus basada en una gran idea motriu: la pau. Noms il·lustres com Jean Jacques Rousseau, Immanuel Kant, Victor Hugo, Pierre Joseph Proudhon, entre molts d’altres, i cadascun d’ells a la seva manera, van anar posant pedres en el camí de la construcció europea.

A principis del segle XIX, i després de la commoció que va suposar a tota Europa l’esclat de la Revolució francesa i l’extensió dels seus ideals de llibertat, Napoleó Bonaparte també s’aventuraria a crear un nou Imperi. Aprofitant-se del prestigi que li havien proporcionat les seves victòries militars, Napoleó va arribar al poder a França, el 1799. Primer a través del Consolat, i després amb la formació de l’Imperi, Bonaparte va conservar, almenys en la pràctica, molts dels drets aconseguits pels francesos durant la Revolució. I un cop consolidat el seu poder a França va voler estendre el seu poder per tot el continent. Malgrat una primera etapa victoriosa, l’Imperi Napoleònic també acabaria fracassant.

liberalismo y nacionalismo 002.jpg

Ja en el segle XX, quan el nazisme va assolir el poder a Alemanya, el 1933, Adolf Hitler va acabar amb la democràcia de Weimar, va liquidar tota activitat política que no estigués directament controlada per ell, va proclamar la superioritat racial del poble alemany i va abocar Europa a una terrible guerra que resultaria mundial per establir el seu Reich imperial. El resultat final va ser catastròfic, amb milions de persones mortes, un continent exhaust i la pèrdua definitiva de l’hegemonia mundial.

Però va ser només després de la Segona Guerra Mundial quan els Estats europeus van començar a treballar amb veritable fermesa per crear una Europa unida en pau cap al progrés i amb plenes llibertats pels seus ciutadans i ciutadanes. L’experiència bèl·lica va ser tant destructiva i tràgica que el 1946 va iniciar-se la catarsi d’Europa. Ara sí, les experiències fracassades basades en la violència de la guerra i la dominació, en les injustícies i les brutalitats executades en nom de la política, l’economia, la raça o la religió, com les de Carles V, Napoleó o Hitler, finalment van ser superades. En la postguerra s’establia el camí cap a la Unió Europea. Diàleg enfront de domini, progrés en lloc de destrucció, l’Estat de benestar contra la pobresa de la postguerra, pau per evitar la guerra. Sobre aquests pilars es sustenta la construcció d’Europa.

El Tercer Món i el neocolonialisme

13 de juny de 2011

Des de mitjans del segle XX, i com a conseqüència de la descolonització, el món va anar descobrint l’existència d’un grup de països que patien una situació de subdesenvolupament econòmic i de pobresa. Bona part d’aquests països pobres eren Estats sorgits de la fi dels imperis colonials, tot i que també n’hi havia que existien des de feia més temps. Aquest descobriment va portar l’economista francès Alfred Sauvy, fent un símil amb la societat francesa de l’Antic Règim, a definir aquest grup de països com a Tercer Món, concepte polític que evocava el Tercer Estat de la societat prerevolucionària definit per Sieyès. Aquest Tercer Món es definia per oposició al Primer Món, el dels països capitalistes desenvolupats, i al Segon Món, englobat pels països comunistes.

Un altre concepte que també és emprat per anomenar aquest conjunt d’Estats és el de països subdesenvolupats o països en vies de desenvolupament. Des dels anys vuitanta del segle XX va sorgir una nova expressió per referir-se al món dividit en dues realitats: Nord-Sud, expressant la idea de l’existència d’un nord ric i un sud pobre. Tanmateix, la denominació de Tercer Món segueix sent la més comuna a l’hora de referir-se a aquest conjunt d’Estats.

Això que anomenem genèricament Tercer Món, però, és un conjunt extremadament heterogeni. En aquesta definició englobem països totalment industrialitzats (Taiwan), parcialment industrialitzats (Brasil) o amb un indústria irrellevant (Burkina Faso). Igualment, hi trobem països extremadament rics gràcies a l’exportació de petroli (Aràbia Saudita) i d’altres més pobres tot i la presència de petroli (Veneçuela). A més, hi ha països que fonamenten la seva economia en l’exportació de productes agrícoles (Senegal) mentre que d’altres que no compten amb cap tipus de recurs (Bangladesh).

Tot i això, seguint la definició del geògraf francès Yves Lacoste, tots ells mantindrien algunes característiques comunes:

a. Un passat colonial que pesa molt en el seu desenvolupament.

b. Un creixement demogràfic accelerat que els diferencia dels països del Nord i que esdevé un motiu bàsic de la urgència del seu desenvolupament i de l’augment enorme de la seva població urbana.

c. La desarticulació de l’agricultura, orientada a l’exportació dels productes i incapaç de satisfer les demandes alimentàries de la població.

d. El recurs a l’endeutament com a sistema per compensar el dèficit comercial i finançar les inversions.

e. L’aparició de desigualtats socials extremes en les quals una minoria molt reduïda de la població d’aquests països concentra la major part de la riquesa mentre que una àmplia majoria no disposa d’allò necessari per poder garantir-se la subsistència amb dignitat.

f. Un greu dèficit educacional que impedeix a bona part de la població accedir a una formació bàsica.

Dibuix IDH.jpg

La independència política dels nous Estats no va anar acompanyada d’una independència econòmica real. La dominació colonial va suposar que les economies d’aquests països estiguessin subordinades als interessos i les necessitats de les metròpolis, sense permetre el desenvolupament d’un mercat intern viable ni cap modernització de l’economia. I aquesta seria una herència que acompanyaria el naixement dels nous Estats.

Així, a la majoria d’aquests països van continuar presents molts dels interessos econòmics de les antigues metròpolis, donant lloc a una situació de dependència econòmica respecte de la vella potència colonitzadora denominada neocolonialisme. És a dir, un cop perdut el domini polític, la descolonització va donar lloc al naixement d’una nova forma de domini que comportaria una situació de dependència econòmica, i sovint també cultural, respecte de l’antiga metròpoli, la qual disposaria de diferents mecanismes directes (preus, regulacions, distribució) i indirectes (corrupció, subministrament d’armes). Aquesta situació ha impedit el creixement econòmic dels països descolonitzats i ha estès la pobresa entre la seva població.

En el moment de la independència, l’estructura econòmica dels nous països era feble i insuficient. Havien d’exportar les seves matèries primeres a baix preu i importar els productes industrials a un preu més elevat generant un dèficit comercial crònic. Aquesta dependència comercial va rebre el nom d’intercanvi desigual, perquè els productes dels països del Tercer Món generalment tenien menys valor en el mercat internacional. A més, el control dels preus de les matèries primeres està fixat per les grans borses del comerç internacional en funció de la demanda dels països rics, oblidant el cost de producció. Fins i tot, en alguns casos, per aquests Estats resulta més barat comprar matèries primeres a l’estranger que produir-les ells mateixos.

Igualment, aquests països van néixer amb una gran dependència financera de l’exterior perquè necessitaven dels préstecs i les inversions dels països més rics, els quals estaven interessats en facilitar préstecs als països subdesenvolupats per generar interessos. En el curs dels anys setanta, els països del sud van anar acumulant un deute desproporcionat davant la condescendència de la banca privada, els governs, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Aquests préstecs han creat un enorme deute extern dels països pobres que s’ha convertit en un fre a qualsevol possibilitat de desenvolupament.

Finalment, també existeix una dependència tecnològica ja que l’endarreriment dels països del Tercer Món els obliga a adquirir la tecnologia a l’exterior. De la mateixa manera, el compromís en el pagament dels royalties derivats de les importacions tecnològiques impedeix que els països del sud desenvolupin la seva pròpia tecnologia.

Descolonització i Guerra Freda: la Conferència de Bandung

10 de juny de 2011

La majoria dels nous Estats sorgits de la descolonització van coincidir en el fet de sentir-se marginats de la política internacional i les grans decisions econòmiques. En el context de la política de blocs i de l’enfrontament entre les dues superpotències soviètica i nord-americana, els països naixents van manifestar la voluntat de no convertir-se en uns simples peons de la política internacional. Igualment, convertits en un model per als països que es trobaven en ple procés descolonitzador, van expressar el dret de decidir el seu propi destí i d’afrontar el problema de la pobresa.

Amb aquests objectius, per tal de prendre posicions davant la política de blocs, el 1955, va constituir-se la Conferència de Bandung, que va acollir representants de vint-i-nou països africans i asiàtics de recent descolonització. Hi van assistir els grans líders de la independència, com ara Sukarno (Indonèsia), Neru (Índia), Nasser (Egipte) o Tito (Iugoslàvia), amb la disposició de reivindicar pels seus països un lloc rellevant en el joc de les relacions internacionals.

los 29 de bandung.PNG

Bandung va convertir-se en un accelerador de la consciència anticolonialista perquè allí es van acordar una sèrie de principis bàsics que van donar un suport moral fonamental als moviments independentistes: la condemna del colonialisme; l’ajuda als moviments independentistes; el dret a la sobirania i la igualtat de totes les nacions; el rebuig de les ingerències en els afers interns dels Estats; l’arranjament dels conflictes per la via pacífica; la cooperació econòmica amb els països desenvolupats; i la creació de plans d’ajuda al desenvolupament econòmic i culturals dels països afroasiàtics. Així, colònies i excolònies adquirien consciència de la seva força i el paper que podien desenvolupar en el món postcolonial.

Aquest és un extracte del manifest acordat pels països afroasiàtics reunits a Bandung:

La conferència afroasiàtica ha prestat molta atenció al problema de la pau i la cooperació mundial. Ha examinat amb profunda preocupació l’actual estat de tensió internacional, amb el perill consegüent d’una guerra atòmica mundial. El problema de la pau està lligat al problema de la seguretat internacional. Amb aquest propòsit, tots els Estats han de cooperar, sobretot per mitjà de les Nacions Unides, a dur a terme la reducció d’armes atòmiques sota un control internacional vàlid. D’aquesta manera es pot usar exclusivament per a fins pacífics […].

Totes les nacions haurien de tenir el dret d’escollir lliurement els seus sistemes polítics i econòmics i la seva manera de viure d’acord amb els objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.

Lliure de sospites i pors, i encoratjats per la fe i la bona voluntat d’una cap a l’altra, les nacions haurien de practicar la tolerància i viure juntes en pau i veïnatge, i desenvolupar una cooperació amigable sobre la base dels deu principis següents:

1. Respecte pels drets fonamentals de l’home i per als objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.

2. Respecte per la sobirania i la integritat territorial de totes les nacions.

3. Reconeixement de la igualtat de totes les races i totes les nacions, grans i petites.

4. Abstenció d’intervencions o interferències en els afers interns d’altres països […].

Conferencia de Bandung.jpg

Un altre objectiu de la Conferència de Bandung va ser l’establiment d’una aliança d’Estats independents i la instauració d’un corrent neutralista i de no alineament amb la política internacionals practicada pels Estats Units i la Unió Soviètica com a mostra del rebuig a la instrumentalització dels nous països per part d’algun dels blocs en conflicte. En conseqüència, en la Conferència de Belgrad de 1961, va establir-se el Moviment de Països No Alineats, el qual va integrar a vint-i-cinc Estats. Tanmateix, les posteriors reunions dels països del Tercer Món ja no serien capaços de deslligar-se de la totpoderosa influència de la Guerra Freda ni evitar el naixement d’enfrontaments i friccions entre alguns dels nous Estats.

La destrucció de la vida indígena

9 de juny de 2011

Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població com a conseqüència del colonialisme, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors.

Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica.

L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors. Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.

Per exemple, tot referint-se a la destrucció de la vida indígena a l’Algèria colonial, el filòsof Jean-Paul Sartre escrivia aquestes reflexions a la revista francesa Les Temps Modernes (núm. 123, març de 1956):

A Algèria totes les terres bones estaven ja conreades quan hi van arribar les tropes franceses. Així, la pretesa “explotació de la terra” va ser més aviat l’explotació dels seus habitats, que s’ha mantingut durant tot un segle. La història d’Algèria és la d’una concentració progressiva de la propietat territorial en mans dels europeus […].

L'Algèria francesa

Però per si de cas no n’hi havia hagut prou, es va decidir de donar un valuós regals als musulmans: els vam donar el nostre codi civil. Per què tanta generositat? Perquè la propietat tribal era col·lectiva en la majoria dels casos i es volia individualitzar la propietat per permetre als especuladors comprar-la de nou a poc a poc […].

Heus aquí el resultat d’aquesta operació: el 1850 els francesos tenien tan sols 115.000 hectàrees, el 1900 tenien 1.600.000, i el 1950 ja eren 2.505.000. En un segle se’ls havia desposseït de dos terços del sòl.

Afrancesant i dividint la societat s’ha esquarterat la vella societat tribal sense posar-hi res a canvi. S’ha estimulat l’anul·lació de les jerarquies tribals, s’han suprimit totes les forces de resistència, s’han substituït les forces col·lectives per les individuals i s’ha creat una mà d’obra barata. Aquesta mà d’obra era la que compensava les despeses del transport dels productes colonials a la metròpoli i assegurava els beneficis de les empreses colonials. D’aquesta manera, la colonització han transformat la població algeriana en un immens proletariat agrícola.

Però aquest impacte no només va donar-se en el camp econòmic. Així, per exemple, en l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. Sartre denunciava així les accions franceses sobre la llengua àrab:

Com que ha Europa les reivindicacions nacionals s’han fonamentat sempre en la unitat de la llengua, s’ha negat als musulmans l’ús del seu propi idioma. Des del 1830 la llengua àrab és considerada a Algèria com estrangera.

Presoner 44.904, Jorge Semprún i el camp de concentració de Buchenwald

8 de juny de 2011

Jorge Semprún va morir ahir als 87 anys al seu domicili de París, després d’una llarga i dolorosa malaltia. Nascut a Madrid el 10 de desembre de l’any 1923, era nét d’Antonio Maura, un dels presidents del Consell de Ministres durant el regnat d’Alfons XIII, posteriorment diplomàtic de la Segona República i finalment ministre a l’exili. Va ser una figura rellevant tant en la literatura com en la política, amb una trajectòria personal i professional marcada per la seva denúncia dels totalitarismes. L’any 1939, un cop acabada Guerra Civil va marxar a l’exili, primer a Holanda i després a París, on va ser militant i líder del Partit Comunista d’Espanya, i un membre destacat de la resistència antifranquista.

Semprún.JPG

Els seus estudis a la Sorbona es van interrompre al ser detingut per la Gestapo com a membre de la resistència comunista francesa i deportat el 1944 al camp de Buchenwald, on va compartir durant un any i mig, setze largos mesos, el destí de milers de republicans espanyols. El trauma i les obligacions morals del supervivent de l’horror mai el van abandonar. El seu llegat literari sempre va estar marcat per aquest succés. Com a mostra d’això, cal conservar a la memòria aquest extracte del discurs sobre l’Arxipèlag de l’horror nazi, pronunciat el 2010 a Buchenwald, en commemoració del seixanta-cinquè aniversari de l’alliberament del camp:

[…] Ya sabemos, pero no es inútil repetirlo, que en la guerra imperialista de agresión que desencadena en 1939 el nacionalsocialismo, y que aspira al establecimiento de una hegemonía totalitaria en Europa, y acaso en el mundo entero, ya sabemos que en dicha guerra, el propósito constante y consecuente de exterminar al pueblo judío constituye un objetivo esencial, localmente prioritario, entre los fines de guerra de Hitler.

Sin tapujos ni concesiones a ninguna restricción mortal, el antisemitismo racial forma parte del código genético de la ideología del nazismo, desde los primeros escritos de Hitler, desde sus primerísimas actividades políticas.

Para la llamada solución final de la cuestión judía en Europa, el nazismo organiza el exterminio sistemático en el archipiélago de campos especiales del conjunto Auschwitz-Birkenau, en Polonia.

Buchenwald no forma parte de dicho archipiélago. No es un campo de exterminio directo, con selección permanente para el envío a las cámaras de gas. Es un campo de trabajo forzado, sin cámaras de gas. La muerte, en Buchenwald, es producto natural y previsible de la dureza de las condiciones de trabajo, de la desnutrición sistemática.

Como consecuencia, Buchenwald es un campo judenrein.

Sin embargo, por razones históricas concretas, Buchenwald conoce dos periodos diferentes de presencia masiva de deportados judíos.

Uno de esos periodos se sitúa en los primeros años de existencia del campo, cuando, después de la Noche de Cristal y del pogrom general organizado, en noviembre de 1938, por Hitler y Goebbels personalmente, miles de judíos de Francfort, en particular, son enviados a Buchenwald.

En 1944, los veteranos comunistas alemanes se acordaban todavía de la mortífera brutalidad con que fueron maltratados y asesinados a mansalva, masivamente, aquellos judíos de Francfort, cuyos supervivientes fueron luego enviados a los campos de exterminio del Este.

El segundo periodo de presencia judía en Buchenwald se sitúa en 1945, hacia finales de la guerra, en los meses de febrero y de marzo concretamente. En aquel momento, decenas de miles de supervivientes judíos de los campos del Este fueron evacuados hacia Alemania central por el SS, ante el avance del Ejército Rojo.

A Buchenwald llegaron miles de deportados escuálidos, transportados en condiciones inhumanas, en pleno invierno, desde la lejana Polonia. Muchos murieron durante un viaje interminable. Los que consiguieron alcanzar Buchenwald, ya sobrepoblado, fueron instalados en los barracones del kleine Lager, el campo de cuarentena, o en tiendas de campaña y carpas especialmente montadas para su precario alojamiento.

Entre aquellos miles de judíos llegados por entonces a Buchenwald, y que nos aportaron información directa, testimonio vivo y sangrante del proceso industrial, salvajemente racionalizado, del exterminio masivo en las cámaras de gas, entre aquellos miles de judíos había muchos niños y jóvenes adolescentes.

La organización clandestina antifascista de Buchenwald hizo lo posible para venir en ayuda de los niños y adolescentes judíos supervivientes de Auschwitz. No era mucho, pero era arriesgado: fue un gesto importante de solidaridad, de fraternidad […].

Como ya dije hace cinco años, en el Teatro Nacional de Weimar, “la memoria más longeva de los campos nazis será la memoria judía. Y esta, por otra parte, no se limita la experiencia de Auschwitz o de Birkenau, Y es que, en enero de 1945, ante el avance del Ejército soviético, miles y miles de deportados judíos fueron evacuados hacia los campos de concentración de Alemania central. Así, en la memoria de los niños y adolescentes judíos que seguramente sobrevivirán todavía en 2015, es posible que perdure una imagen global del exterminio, una reflexión universalista. Esto es posible y pienso que hasta deseable: en este sentido, pues, una gran responsabilidad incumbe a la memoria judía… Todas las memorias europeas de la resistencia y del sufrimiento solo tendrán, como último refugio y baluarte, dentro de diez años, a la memoria judía del exterminio. La más antigua memoria de aquella vida, ya que fue, precisamente, la más joven vivencia de la muerte […]”.

Escriptor fonamentalment autobiogràfic, el presoner 44.904 de Buchenwald va deixar en les seves obres el record de les víctimes als camps de concentració nazi. El Federico Sánchez que recorria Madrid d’incògnit i que va ser expulsat del PCE va procurar que no s’oblidés ni l’heroisme dels resistents antifranquistes ni les misèries de les querelles dogmàtiques. L’intel·lectual decebut però alhora compromès amb la política va deixar l’exemple de com viure una Europa sense fronteres. A l’Estat Espanyol serà recordat també com a Ministre de Cultura entre els anys 1988 i 1991. A Catalunya va ser guardonat amb la creu de Sant Jordi i el premi Blanquerna, tots dos atorgats per la Generalitat.

La Guerra de l’Opi

8 de juny de 2011

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne.

En aquesta carta del comissionat xinès Lin Zezhu a la reina Victòria d’Anglaterra, datada el 1839, podem observar la resistència xinesa a la presència dels “bàrbars” comerciants britànics en el seu territori introduint opi provinent de l’Índia, en el preludi de l’anomenada Guerra de l’Opi entre xinesos i britànics:

Comprovem que el vostre país dista de la Xina 60 o 70 milions de li [mesura xinesa que equival a uns 576 metres]. Tanmateix, vaixells bàrbars s’entossudeixen a venir a comerciar aquí amb la intenció de fer grans beneficis. Les riqueses de la Xina són utilitzades en benefici dels bàrbars. Es pot dir que els grans beneficis obtinguts pels bàrbars són arrabassats de la part legítima de la Xina [en el comerç]. Amb quin dret, doncs, fan servir la droga verinosa [l’opi] per perjudicar el poble xinès? Fins i tot en el cas que els bàrbars no desitgessin expressament perjudicar-nos, en el seu immoderat afany de beneficis no es preocupen pel mal que ocasionen al proïsme. Ens preguntem: on és la vostra consciència? […].

Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi quan els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic, i van acabar rendint-se l’any 1842 després de perdre Shanghai.

Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.

La descolonització de l’Àfrica subsahariana

7 de juny de 2011

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, en el continent africà només existien quatre Estats independents: Egipte (1922), Libèria (1847), Etiòpia (1941) i la Unió Sud-africana (independitzada formalment el 1961, però de fet ja ho era des dels anys trenta). Aquesta situació, però, va canviar radicalment des del 1955, donant pas a un procés que, en tan sol vint anys, comportaria la independència de la pràctica totalitat del continent. Arribats a 1975, només Namíbia, que no s’independitzaria de Sud-àfrica fins el 1990, mantindria el seu estatus colonial.

Així, com a conseqüència de la feblesa de les institucions polítiques i econòmiques locals i per la pervivència d’estructures socials primitives, el procés d’independència de l’Àfrica subsahariana va ser el més tardà i el més variat en les formes. Igualment, sense el desenvolupament del corrent polític del panafricanisme, que defensava la unitat dels pobles africans i que es va concretar en la creació de l’Organització de la Unitat Africana (OUA, 1963), difícilment s’hauria desencadenat la lluita per la independència.

L’Àfrica britànica. El domini de la Gran Bretanya s’estenia per tot el continent africà, constituint l’imperi colonial més important i més extens, articulat sobre diversos models colonialistes regits mitjançant l’administració indirecta. Igual que havia succeït en el cas de les colònies asiàtiques, els territoris colonials britànics a l’Àfrica van aconseguir la independència de manera pacífica i pactada amb la metròpoli. El primer país que va aconseguir la independència de la Gran Bretanya va ser Ghana, el 1957, després d’un acord entre el govern britànic i Kwame Nkrumah, el principal dirigent nacionalista i líder del panafricanisme, així s’instaurava un règim de partit únic al país. Aquest model pactista va servir per a d’altres països dominats pels britànics com Sierra Leone, Nigèria o Uganda.

L’única excepció violenta en el procés de descolonització britànic va ser Kenya, on l’aparició del grup guerriller Mau-Mau, una organització de caràcter antieuropeu i anticristià, va provocar l’esclat d’una veritable guerra colonial entre 1950 i 1956. El Mau-Mau va protagonitzar atacs contra la població blanca i els dirigents colonials locals que van comportar el desencadenament d’una autèntica guerra d’extermini per part de les tropes britàniques. Finalment, Kenya aconseguiria la seva independència el 1963, quan Jomo Kenyatta va ocupar el poder, però això no va suposar la fi dels conflictes interns entre els Kikuya i els Batusi.

Tot i que el procés de descolonització britànic a l’Àfrica va ser pacífic a la majoria de les colònies, els problemes que van sorgir després de la independència com a conseqüència de la dificultat d’integrar pobles ètnicament molt diferents en Estats que van ser creats de manera artificial han arribat fins els nostres dies. Un exemple va ser el conflicte que, el 1967, després de la secessió del sud-est de Nigèria i el naixement de l’efímera República de Biafra va desencadenar una guerra salvatge. Aquella guerra, que va causar milions de morts i també desplaçats, va posar fi a les aspiracions dels biafresos de crear el que potser hauria estat el país més desenvolupat del continent africà.

L’Àfrica francesa. El domini francès a l’Àfrica es repartia per les regions de la meitat nord i la zona equatorial. Igual que en el cas britànic, França aplicava diferents models de règim colonial en el continent, però la diferencia radicava en que l’administració depenia directament de la metròpoli, fet que afavoria l’assimilació de l’elit de les colònies. El 1958, davant de la crisi colonial viscuda al Magrib, el govern francès va promoure la creació d’una Comunitat francesa, però amb aquest intent no va aconseguir frenar els impulsos independentistes promoguts per personalitats com Ahmed Sékou (Guinea) o Léopold Sédar Senghor (Senegal). Finalment, la majoria de les colònies franceses assolirien la independència en els anys seixanta.

L’Àfrica belga. Els territoris colonials de la monarquia belga sempre van trobar-se en l’àrea central del continent africà, l’anomenat Congo Belga. El règim administratiu colonial belga sempre va procurar la integració dels colons a la metròpoli i va comportar que la població indígena es veiés exclosa de l’administració. L’existència de grans riqueses mineres al territori havia fomentat la creació de grups socials benestants que paulatinament van anar inclinant-se cap a postures nacionalistes. En plena efervescència nacionalista, Bèlgica va concedir la independència al país el 1960, donant lloc al naixement de la República del Congo, però el control econòmic del país encara restaria en mans de les companyies mineres europees i nord-americanes. La inestabilitat ha acompanyat el país des de la seva independència amb la successió de règims febles.

L’Àfrica portuguesa. El domini colonial portuguès a l’Àfrica s’estenia per les zones occidental i sud del continent. L’evolució administrativa de les colònies va anar evolucionant de la integració a la provincialització dels territoris. El govern del dictador Salazar considerava que aquests territoris eren part de Portugal i no pensava renunciar-hi. Per això la descolonització de l’Àfrica portuguesa va ser la més tardana del continent. Quan, des dels anys cinquanta, els moviments nacionalistes van començar a aparèixer a les colònies portugueses la intransigència salazarista va inclinar aquests moviments cap a la guerra contra la metròpoli. Així, la independència de les colònies va tenir lloc després d’unes sagnants guerres a Angola i Moçambic. Seria el 1975, després de la caiguda de la dictadura (Revolució dels Clavells de 1974) quan Cap Verd, Moçambic i Angola accedirien a la independència.

La descolonització de l’Àfrica del nord

4 de juny de 2011

A l’Àfrica del nord, i en especial a la regió del Magrib, van aparèixer moviments partidaris de la descolonització des dels inicis de la dècada de 1950. En conjunt, el camí cap a la independència d’aquests Estats, la majoria sota sobirania francesa, va ser força traumàtic, especialment en el cas d’Algèria. I la cronologia del procés en el territori nord-africà va ser força dilatada, ja que es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania; posteriorment, el 1956, continuaria amb la independència del Marroc i de Tunísia; la qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país el 1962; i no podem donar per acabat el procés fins a la retirada espanyola del Sàhara Occidental el 1975.

Marroc. El territori del Marroc estava configurat com un protectorat que des d’inicis del segle XX dividia la seva sobirania entre França i Espanya (que controlava la regió del Rif). En el territori que tenia sota el seu control, França exercia l’autoritat a través d’autoritats locals, els soldàs. Tanmateix, la presència francesa sobre el terreny era escassa, i les inversions econòmiques realitzades per la IV República eren poc importants. És a dir, l’interès francès per la zona no era alt. Arribats als anys cinquanta, el domini francès era poc més que l’herència de l’expansió colonial del segle XIX, sense un veritable interès estratègic per mantenir el territori.

marroc sahara.jpg

Així, quan des dels primers anys cinquanta van començar a sorgir grups independentistes que acabarien esdevenint grups armats, com el cas de l’Istiqlal, que promovien la revolta contra la dominació colonial des de les grans ciutats, França va iniciar negociacions amb els poders locals per arribar a una solució pacífica. Aquests acords es concretarien el 1956, quan va reconèixer-se la independència del Marroc sota la monarquia alauita del rei Mohamed V, dinastia que ha arribat regnant al país fins els nostres dies.

Per la seva banda, en aquest període, l’Espanya franquista posseïa al nord d’Àfrica la zona de l’Ifni i la regió del Rif. En el context de la independència marroquina, el govern de Franco va cedir a la monarquia alauita la regió del Rif, i l’Ifni, després d’una breu guerra, va passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins el 1975. Igualment, Espanya es reservava sota la seva sobirania les places de Ceuta i Melilla.

Algèria. Al contrari que el Marroc, Algèria sempre va ser una de les principals colònies de poblament de l’imperialisme francès. Tot i això, les primeres demandes nacionalistes algerianes van fer-se presents en una etapa primerenca com la Primera Guerra Mundial i el període d’entreguerres, arribant al màxim grau d’intensitat durant la Segona Guerra Mundial. La demanda del nacionalisme algerià en aquell moment era la constitució d’una república autònoma, però federada a França.

En aquest context, el 1947, el govern francès de postguerra va concedir a Algèria un estatut d’autonomia força limitat. Aquest gest francès no va convèncer els nacionalistes, els quals van veure com la derrota francesa a Indoxina reforçava les seves possibilitats per reclamar la independència, mentre que la població musulmana cada cop es mostrava més descontenta amb el govern colonial i veien en la figura del governant egipci Nasser i el seu panarabisme un model a seguir. És així com, el 1954, va formar-se el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el qual defensava la guerra com a mitjà per aconseguir la independència.

D’aquesta manera, el 1954 esclatava una llarga guerra entre el FLN i les forces franceses. La República francesa va dedicar molts esforços a mantenir Algèria a les seves mans a causa dels interessos personals (un milió de francesos estaven assentats a la colònia) i econòmics (un elevat nombre de companyies franceses hi estaven instal·lades), i per evitar el desprestigi polític que suposava la pèrdua d’un territori tan significatiu (els militars consideraven la independència algeriana com una catàstrofe nacional). Així, la metròpoli francesa va optar per una política agressiva i repressora del moviment d’alliberament algerià, fet que va radicalitzar les postures algerianes.

La guerra d’independència algeriana va comportar una greu crisi política a França, on el coneixement dels mètodes repressors que empraven les forces franceses per lluitar contra els independentistes va derivar en una important crítica al govern. La crisi política va arribar a l’extrem de comportar el retorn al poder del general De Gaulle i la instauració de la V República el 1958. El nou govern, després de reconèixer que no podia guanyar la guerra, va iniciar les converses de pau amb el FLN el 1961. En paral·lel a les negociacions de pau, va sorgir un grup terrorista pro-colonial, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que amb el suport dels colons francesos volia frenar el procés descolonitzador. Finalment, però, el 1962, Algèria accedia a la independència.

Assolida la independència, el nou govern d’Algèria va instaurar un règim socialista de partit únic controlat pel Front d’Alliberament Nacional. Tot i això, les diferències que van sorgir a l’interior del partit van derivar en un nou conflicte armat que comportaria l’arribada al poder d’Ahmed Ben Bella, el 1963, i l’aprovació d’una constitució que atorgava forts poders al govern, fet que derivaria en la instauració d’una dictadura. La dictadura algeriana s’aproparia aleshores al bloc comunista participant del neutralisme defensat per la URSS.

Sàhara Occidental. La darrera colònia espanyola va ser el Sàhara. Ocupat des del 1884, protectorat des de 1912 i província espanyola des de 1958, la seva independència va ser el resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU i de les pressions internes del poble saharaui. Des de finals dels anys seixanta va sorgir un moviment independentista que va concretar-se en la formació, el 1973, del Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles.

Quan el cas del Sàhara Occidental va arribar a l’ONU i al Tribunal de l’Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per a 1975. Però aquest referèndum mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant-se de la feblesa que el govern espanyol mostrava en aquells moments, amb Franco a punt de morir i amb el futur rei Joan Carles I provisionalment al poder, el Marroc, que mai havia ocultat la seva ambició sobre el territori, el novembre de 1975 va organitzar la Marxa Verda cap a les fronteres del Sàhara.

mapa final sáhara.jpg

El règim franquista, afeblit per la malaltia del dictador i preocupat per salvar la dictadura, no estava en condicions d’iniciar una guerra colonial en un moment en el qual no hauria comptat ni amb el suport intern necessari ni amb el recolzament internacional i que hagués derivat en una amenaça marroquina sobre Ceuta i Melilla. L’opció espanyola va ser la retirada i la cessió del territori al Marroc i a Mauritània pels acords de Madrid de 1975. Espanya perdia, sense gaire dignitat, el seu darrer territori colonial i abandonava a la seva sort la població saharaui sota l’ocupació marroquina. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació encara és avui dia el gran problema de la descolonització del Sàhara.

L’Orient Mitjà: el món àrab en el context de la descolonització

2 de juny de 2011

Històricament, els països àrabs van ser els primers, juntament amb els de l’Àsia Oriental, en iniciar el moviment descolonitzador durant la Primera Guerra Mundial. Des d’aquest moment, la regió de l’Orient Mitjà ha estat sempre present en un primer pla de l’escena internacional, coexistint interessos regionals i internacionals de diferent tipus (polítics, econòmics, militars, etc.) en l’eix del conflicte.

La base de la civilització àrab és l’existència d’una llengua, un territori, una religió i una història comuna. Tanmateix, d’aquests factors el component religiós possiblement ha estat el factor d’integració més important, restant a la base dels nacionalismes panarabista i panislamista. I a aquests dos models de nacionalisme caldria afegir una nova manifestació nascuda en el context descolonitzador: el fonamentalisme nascut arran de la Revolució Iraniana de 1979. Així, la majoria d’aquests nous règims nascuts de la descolonització van promoure un ressorgiment de la consciència panàrab.

Des de 1920, França i Gran Bretanya van realitzar el paper de potències imperialistes a l’Orient Mitjà com a resultat del mandat de la Societat de Nacions sobre Síria, Líban, Transjordània i Palestina. Igualment, en el període d’entreguerres ja van ser dos els Estats que van independitzar-se de la metròpoli britànica: Egipte (1922) i Iraq (1930). També, la constitució del Regne d’Aràbia Saudita (1932) va suposar la unificació de la península Aràbiga després que l’enfonsament de l’Imperi Otomà després de la Gran Guerra suposés el naixement de cinc monarquies gairebé feudals en aquest territori.

En aquest context, els anys de la Segona Guerra Mundial van comportar un ressorgiment dels nacionalismes àrabs. Això va ser possible gràcies a la mateixa acció dels nacionalistes àrabs, que van buscar beneficiar-se de la debilitat temporal de les potències mandatàries a la zona per assolir la independència, com per la manca d’entesa entre francesos i britànics sobre la política a aplicar en el territori. Mentre que els francesos van optar per recolzar-se en els particularismes per a mantenir la pau i l’ordre en els seus territoris de mandat, els britànics recolzaven el nacionalisme àrab per a preservar els seus interessos.

Així, després de la Segona Guerra Mundial, els protectorats i les colònies dels territoris àrabs van desaparèixer i els diferents països van independitzar-se definitivament. En una primera etapa, aquest procés comportar la independència de Síria i Transjordània i, a continuació, la formació de la Lliga Àrab. En cap dels nous països àrabs nascuts de la descolonització va instaurar-se un sistema democràtic, tot i que van existir diferents règims polítics que anaven des de les monarquies feudalitzants fins a les repúbliques.

La Lliga Àrab, fundada a El Caire el 1945, no va ser capaç de satisfer les necessitats ideològiques del poble àrab. Així, en el camp cultural, econòmic i administratiu la seva activitat va ser inútil perquè mai va aconseguir l’articulació d’una política comuna. Igualment, en el seu si van conviure (i conviuen) corrents oposades i habitualment enfrontades al voltant de la política a desenvolupar. A més, la influència que la Gran Bretanya va exercir sobre l’organització en els primers anys de la seva existència va fer dubtosa la seva independència.

A més, a partir de la dècada dels anys cinquanta, la vida política del món àrab va veure’s condicionada per tres nous factors. D’una banda, moltes de les monarquies hereves de l’època colonial van ser enderrocades mitjançant cops d’Estat o revoltes populars i substituïdes per repúbliques. D’altra banda, les relacions internacionals a la zona de l’Orient Mitjà van començar a estar marcades per l’enfrontament amb l’Estat d’Israel, l’enemic comú del món àrab.

Finalment, el territori de l’Orient Mitjà va anar incorporant-se al conflicte bipolar de la Guerra Freda en detriment de la influència britànica. La doctrina Eisenhower que van aplicar els Estats Units va ser clara: aportar la cooperació i l’ajuda dels EUA a qualsevol nació o grup de nacions de la regió que ho desitgés per desenvolupar l’economia regional i sostenir la independència. En resposta, la Unió Soviètica va condemnar l’actuació del govern nord-americà i va promoure les anomenades idees neutralistes per superar l’antagonisme entre els blocs en el territori, idea que va ser abraçada amb força per l’Egipte de Nasser.

Egipte. A Egipte, la derrota militar patida en la guerra araboisraeliana va provocar la revolució de 1952 i l’enderrocament de la monarquia. Això va significar l’arribada al poder d’un grup de militars nacionalistes dirigits per Gamal Abdel Nasser, i el final d’un règim corrupte i impopular que havia estat imposat per les antigues potències colonials. El nou govern egipci va dur a terme un programa laic i d’orientació socialista, a la vegada que fomentava el panarabisme i una política de neutralisme actiu propera a la URSS. La nacionalització del Canal de Suez el 1956 va donar un gran prestigi al govern de Nasser, el qual va esdevenir el líder del món àrab fins a la seva mort el 1970. El gran prestigi que Nasser va adquirir en el món àrab va permetre que s’arribés a fundar la República Àrab Unida (RAU), la qual englobava Egipte, Síria i el Iemen, però el seu projecte va fracassar després de que triomfés un cop militar a Damasc que portaria el Partit Baas al poder. Després de la mort de Nasser (1970), el seu successor, Anwar Sadat, aniria distanciant-se de la Unió Soviètica per apropar-se als Estats Units i iniciar un procés de negociació amb Israel. Després de l’assassinat de Sadat (1981), el seu successor, Hosni Mubarak, va continuar les línies generals de la seva política, perpetuant un règim corrupte en el poder fins que la primavera àrab de 2011 va comportar la seva caiguda.

Iraq. Des de la seva independència, el 1930, l’Iraq ha patit greus problemes polítics. Inicialment, el país va ser governat per una monarquia que practicava una política exterior prooccidental, però el 1958 un grup d’oficials de l’exèrcit liderat per Abd al-Karim Qasim va enderrocar el règim i va instaurar una república. L’estabilitat, però, no va arribar i el Partit Baas (partit polític laic que barreja elements islàmics i pensament marxista) va protagonitzar un nou cop d’Estat que el va portar al poder el 1963. La guerra civil contra la població kurda (1961-1970) i les creixents dissidències internes van seguir desestabilitzant el país fins que un nou cop d’Estat, el 1968, suposaria la consolidació del Partit Baas en el poder a través de la figura de Ahmed Hassan al-Bakr. Dins d’aquest partit aviat va destacar la figura de Saddam Hussein, el qual va anar ascendint llocs en la jerarquia del Baas fins que el 1979 va arribar a convertir-se en el cap de l’Estat i va instaurar una dictadura al país fins que va ser enderrocat per la intervenció dels Estats Units el 2004.

Iran. L’Iran és un país d’arrel islàmica, però no àrab. Formalment, des del 1925, el país s’articulava com una monarquia governada pel xa Reza Pahlawi instaurada després d’un cop militar. Aquest règim autoritari va promoure el desenvolupament i la visible occidentalització del país, aportant una certa estabilitat fins els anys setanta. A més, el règim del xa va seguir una política exterior molt vinculada als Estats Units dins del context de la Guerra Freda. Ara bé, aquesta va ser una estabilitat fonamentada en el govern dictatorial, l’acció de la Sawak, la policia política del règim, i el suport d’una minoria cortesana enriquida en contrast amb una majoria que vivia en condicions miserables. El país, sobrearmat, s’havia convertit en la “policia del Golf Pèrsic”, amb una Sawak que perseguia els oponents comunistes i religiosos i uns Immortals, la guàrdia personal del xa, que provocava el terror entre els opositors. El personalisme del règim va arribar al punt que el xa va conferir-se a si mateix el títol de “Rei de Reis”.

Entre 1973 i 1979, però, com a conseqüència de la crisi del petroli, les condicions socioeconòmiques van deteriorar-se ràpidament i va créixer el malestar popular. Tot això en el context d’una corrupció generalitzada i una creixent influència nord-americana. Entre amplis sectors socials del país la pobresa va començar a associar-se amb l’abandonament de la llei islàmica per part del govern. L’oposició religiosa a la monarquia del xa era encapçalada per l’aiatol·là Ruhollah Khomeynī, a l’exili des del 1963, el qual reivindicava la necessitat d’aplicar els principis xiïtes i la xaria (llei islàmica). El 1975, davant la creixent oposició, el xa instaurava el règim de partit únic a través del Rasrakhiz (Resurrecció Nacional). Finalment, el 1979, una revolució encapçalada pel clergat xiïta va enderrocar el xa i va implantar un república islàmica, caracteritzada pel seu radical anti-occidentalisme i la seva animadversió vers l’Estat d’Israel. Un referèndum va instituir l’Iran com a Estat teocràtic que investia els sacerdots xiïtes (aiatol·làs) d’un poder absolut. Tot i que el règim sorgit de la revolució islàmica va establir un parlament i la celebració regular d’eleccions, aquestes institucions democràtiques es trobaven estretament controlades pel Consell de Guardians, format per un reduït grup de clergues encapçalat per Khomeynī i, des de la mort d’aquest, el 1989, pel seu successor, l’aiatol·là Ali Khamenei. El nou règim va reprimir durament les minories nacionals, especialment els kurds.

Grand_Ayatollah_Ali_Khamenei,.jpg — L’aiatol·là Ali Khamenei

Síria. República independent des del 1941, en plena Segona Guerra Mundial, Síria va veure com el Partit Baas, de tendència socialista i partidari de la unitat àrab, anava guanyant importància al país. La influència del panarabisme va comportar la participació siriana en el projecte de Nasser de crear la República Àrab Unida (RAU), aprovada pel poble en un plebiscit el 1958. Ara bé, només tres anys després de la unificació, l’oposició a la RAU va créixer desmesuradament a causa de la sensació d’explotació per part d’Egipte. Així, el 1961, un cop d’Estat militar va suposar la independència de Síria i, el 1963, un nou cop d’Estat protagonitzat pel Partit Baas va suposar l’inici d’una política socialitzadora que aniria incorporant el país a l’òrbita soviètica.

Les monarquies teocràtiques. A la península d’Aràbia la descolonització va comportar la instauració d’unes fèrries monarquies de caràcter autoritari que estaven regides per la llei islàmica: Aràbia Saudita, Bahrein, Emirats Àrabs Units, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar i Iemen. Les famílies reials d’aquestes monarquies tradicionals autoritàries s’enriquirien gràcies a l’exportació del petroli al món occidental, amb el qual van posicionar-se clarament en el context de la Guerra Freda, fet que va permetre que els monarques visquessin en l’opulència, situació que ha arribat fins els nostres dies.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art