Eva Braun, la suposada amant de Hitler des del 1932 (tot i que segons alguns historiadors mai no van arribar a dormir junts) i l’esposa quasi pòstuma del dictador, va ser un personatge secret, sense cap paper oficial ni públic en el Tercer Reich, l’existència de la qual els alemanys no van saber fins després de la guerra. Eva tan sols estava present en el cercle privat, íntim, domèstic del Führer, sobretot durant les estades del líder nazi al Berghof, el seu refugi alpí al sud de Baviera. En aquest àmbit, Eva Braun va rodar entre 1937 i 1944 quatre hores de filmacions amateurs en 16 mil·límetres, la majoria en color, i va disparar unes 4.000 fotos. Amb la seva càmera Siemens a la mà, Braun es va convertir en la reportera privilegiada de la domesticitat d’Adolf Hitler. Ningú com ella tenia un accés tan directe al dictador.
Es tracta, doncs, d’unes imatges no oficials, familiars, disteses i bucòliques, fins i tot tendres si no sabéssim res més sobre els personatges que hi surten. En definitiva, un testimoni d’una importància extraordinària. Lluny dels grans fastos, de les impressionants cerimònies del règim nazi, Hitler i la seva cort privada hi apareixen d’estar per casa, passejant, fent broma, prenent el sol o jugant amb els gossos, mentre les decisions del Führer i dels seus alegres sequaços precipiten Europa en la Segona Guerra Mundial i empenyen pobles sencers cap a la mort. D’aquesta manera, el Hitler grandiloqüent i sempre sobreactuat dels seus discursos polítics deixa pas a la contemplació, d’una forma gairebé fetitxista, del Hitler fora dels focus. No és el Führer dels grans discursos, immortalitzat per a l’eternitat per l’objectiu de Leni Riefenstahl, sinó l’home, la cara amable, si això és possible, d’una de les figures més sinistres de la història de la humanitat.
El rastre de les pel·lícules no va ser fàcil de seguir: havien quedat al refugi de muntanya de Hitler i, un cop acabada la guerra, havien estat confiscades per l’exèrcit nord-americà, que mai no els va donar importància. Per a ells eren, senzillament, rotllos de film antics. Ara bé, pels historiadors són un testimoni únic d’una realitat soterrada per la imatge pública del Führer. En un hangar d’avions en desús a Maryland, entre centenars de rotllos de 16 mil·límetres, bona part d’ells rovellats i plens de pols, va emergir el tresor que la humanitat desconeixia: imatges en color de Hitler i alguns dels oficials nazis més importants, com Goebbels o von Ribbentrop. Una visió propera i sense editar de Hitler al seu refugi de muntanya, treballant i jugant, relaxat, prenent-se un cafè amb pastissos. Una visió que ens apropa a una cara polièdrica del dictador que sempre havia quedat enterrada pel drama de les morts que va provocar.
La Revolució Cultural, iniciada el 1965, va consistir en una gegantesca campanya de mobilització i de repressió dels opositors, en especial els intel·lectuals. És a dir, Mao Zedong va articular una campanya de “rectificació” que buscava provocar un “gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses” xineses per tal d’apropar-les més a l’ideal comunista després de les turbulències derivades del fracàs econòmic del Gran Salt Endavant. Així, la Revolució Cultural presentava com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual així com entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat comunista contra la burgesia capitalista.
Per aconseguir aquests objectius, Mao va tractar d’unir l’ensenyament amb el treball productiu, va desvetllar l’esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, i va crear un nou “art proletari” a través de la producció d’obres anònimes i col·lectives. Com a resultat, la ideologia va passar a ocupar el primer terme en la societat xinesa. En definitiva, havia nascut el maoisme, el model teòric i pràctic propi del comunisme xinès.
Igualment, la Revolució Cultural era el resultat d’una lluita de poder en el si del comunisme xinès. Més enllà de la rectificació comunista, Mao imposava aquesta gran mobilització social com a resposta a les veus crítiques amb el Gran Salt Endavant associades a la línia soviètica. Així, el resultat va ser una campanya d’expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista, campanya que culminaria amb la realització d’assassinats i empresonaments per eliminar les veus discordants dins del PCX.
Aleshores Mao es va envoltar d’una sèrie de col·laboradors fidels i compromesos amb la Revolució Cultural, els quals serien batejats com la Banda dels Quatre (Jiang Qing, Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan). Aquest grup va dirigir personalment les accions empreses per joves xinesos fanatitzats, la majoria dels quals eren estudiants. De la mateixa manera, van néixer els Guàrdies Rojos, una organització paramilitar que estava a les seves ordres.
Després d’onze anys de duració, el moviment culmina amb la mort de Mao Zedong, el 1976. La mort del líder comunista va suposar un procés en el qual els quadres depurats van ser rehabilitats, la ideologia va passar a segon terme i els tecnòcrates van recuperar el domini del partit, l’Estat i l’exèrcit. Així, la lluita pel poder va suposar el qüestionament de l’obra de Mao i la condemna d’alguns dels seus col·laboradors, com la Banda dels Quatre.
A continuació, els dirigents del Partit Comunista, sota el lideratge de Deng Xiaoping, van reorientar l’economia de la Xina, fet que va comportar una progressiva obertura cap a Occident i l’inici de l’anomenat “socialisme de mercat”, un sistema mixt en el qual van coexistir l’economia col·lectivitzada i diversos elements capitalistes. Es cercava fonamentalment impulsar el desenvolupament econòmic a través de la introducció gradual del sistema de mercat, tot mantenint, al mateix temps, un règim polític fortament centralitzat i autoritari que dirigís les reformes.
Deng Xiaoping
Els elements fonamentals d’aquesta política de modernització econòmica van ser: l’obertura comercial a l’exterior, la disminució de la planificació centralitzada, la introducció de certs elements propis del mercat capitalista (fonamentalment en l’agricultura) i la creació de zones econòmiques especials en les quals va permetre’s la inversió estrangera per crear empreses plenament capitalistes però amb participació estatal.
Tanmateix, aquesta obertura econòmica no va traduir-se en un aperturisme polític. Al contrari, l’immobilisme va caracteritzar tot el període. Així, el Partit Comunista de la Xina va continuar exercint el monopoli del poder i les llibertats fonamentals no van ser respectades. Això va derivar en conflictes, el més representatiu dels quals va ser la repressió de la manifestació estudiantil i popular de la Plaça de Tianenmen el 1989 amb la mort de milers de persones, l’arrest d’altres 10.000 “contrarevolucionaris” i l’execució dels manifestants capdavanters. Els fets de la Plaça de Tiananmen, l’anomenada Primavera de Pequín, van representar la victòria del sector més conservador del PCX, la qual cosa va comportar la paralització definitiva de qualsevol intent de reforma de signe polític liberalitzador.
El Partit Comunista de la Xina va fundar-se el 1921 sota el lideratge de Mao Zedong. De gran influència entre la pagesia, entre 1934 i 1935, els comunistes van protagonitzar el que s’anomena com la “Llarga Marxa”, una expedició d’unes 100.000 persones que van travessar de mil quilòmetres a peu, enmig de la repressió les tropes nacionalistes del Kuomintang de Chiang Kai-Shek, per establir-se en la província de Yenan i establir-hi una república popular seguint el model socialista. Era la primera gran demostració de força del comunisme xinès que mobilitzava el camperolat contra un Kuomintang que dominava les classes urbanes.
En el context de la Segona Guerra Mundial, la persistència de la invasió japonesa del país, des de 1937, va suposar el desvetllament definitiu del comunisme com a força de resistència als ocupants. Igualment, el Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS. Així, en la postguerra mundial, els comunistes dominaven bona part de la Xina, mentre que Kuomintang, que comptava amb el suport dels Estats Units, controlava la resta del país. Els intents de negociació per arribar a una entesa política van ser inútils, i el 1946 esclatava la guerra civil entre nacionalistes i comunistes.
Després d’una guerra civil sagnant de tres anys, el 1949, els comunistes xinesos liderats per Mao Zedong van prendre el poder, obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental. Tota la Xina continental, excepte el Tibet, era en mans dels comunistes. Així, l’1 d’octubre de 1951, Mao proclamava a Pequín la República Popular de la Xina. D’aquesta manera, un nou país comunista naixia a l’Àsia en plena configuració de la Guerra Freda. Una Xina comunista que era una amalgama de cultures mil·lenàries i un gegant territorial.
En els primers anys del nou règim comunista va prevaler la idea de la reconstrucció com a eix prioritari. Així, els nous líders van optar per un sistema econòmic mixt que va permetre la millora dels índexs productius. De la mateixa manera, en aquesta primera etapa es va buscar l’aliança conjuntural dels comunistes amb d’altres grups polítics xinesos per iniciar la transformació radical de la societat xinesa, majoritàriament agrícola.
Ara bé, arribats als anys cinquanta, la nova Xina de Mao es va reorientar cap al model soviètic stalinista com a conseqüència del Tractat d’Amistat, Aliança i Ajuda Mútua signat amb la URSS. En conseqüència es va introduir la col·lectivització forçosa de les terres mitjançant la introducció de les cooperatives agrícoles, es va prioritzar el desenvolupament de la indústria pesant i es va iniciar un sistema de planificació econòmica extremadament rígid. El nou règim comunista xinès també va rebre suports econòmics i logístics per part de la Unió Soviètica. Tanmateix, els resultats no van ser els esperats i els nou model econòmic d’inspiració soviètica va derivar en greus problemes de desabastaments i en l’esclat d’una important crisi agrícola.
En paral·lel, durant els anys que va viure Stalin les relacions entre Moscou i Pequín van ser més aviat tèbies però correctes. Tot i això, sempre va existir una certa prepotència soviètica respecte de la Xina, tractada com si fos un més dels petits satèl·lits de la URSS a l’Est d’Europa quan no com una colònia. A ulls soviètics, Moscou donava les instruccions i Pequín simplement havia d’obeir-les. De la mateixa manera, no es pot obviar que les tensions i els prejudicis nacionals i racials entre russos i xinesos eren molt antics.
Malgrat el paternalisme soviètic, els dirigents comunistes xinesos tenien idees pròpies sobre com adaptar la Revolució a la seva realitat cultural i històrica. Així, el fracàs econòmic que va suposar l’aplicació de l’stalinisme va derivar en el distanciament amb la URSS i l’inici de la introducció d’un comunisme de base agrària. És el Gran Salt Endavant de 1958. En conseqüència, entre 1959 i 1963, les tensions entre els dos grans països comunistes van créixer fins el punt que van acabar en un trencament sonat.
El Gran Salt Endavant va consistir en la posada en marxa d’un model propi xinès de desenvolupament del comunisme a través de la creació de les comunes populars, uns grans centres econòmics, administratius i culturals amb una pràctica totalment col·lectivista. En síntesi, les comunes eren unitats econòmiques que compaginaven tasques agrícoles i industrials i havien de ser autosuficients. És a dir, mitjançant les comunes es pretenia dirigir i controlar l’educació i el pensament dels xinesos per a sotmetre’ls a les directrius del poder revolucionari.
L’experiència de les comunes, però, va fracassar econòmicament i va tenir uns resultats socials desastrosos. La crisi agrícola va derivar en una crisi de subsistències que, entre 1959 i 1961, va suposar milions de morts. El fracàs del model comunista xinès era tan evident que la direcció del país va disgustar fins hi tot alguns sectors del partit, els quals van arribar a desplaçar temporalment Mao del poder en l’aparell de l’Estat. En resposta, el 1968, Mao Zedong va iniciar una campanya de denúncia contra els nous líders, en la qual se’ls acusava de portar la Xina cap al capitalisme. Així va iniciar-se la denominada Revolució Cultural.
Les reformes d’emergència derivades del desembre polonès de 1970 van ser fruit de la improvisació. Així, aviat va fer-se evident que la situació econòmica anava empitjorant fins a derivar en una profunda crisi que s’arrossegaria al llarg dels anys setanta, traduïda en un progressiu deteriorament del nivell de vida de la classe treballadora. La crisi del petroli de 1973 i 1979 encara agreujaria la ferida en tancar els mercats occidentals per a una indústria polonesa mediocre. L’única solució va ser la sol·licitud de crèdits als països occidentals, uns préstecs que només es podrien retornar a costa de nous sacrificis.
En aquest context, el 1978, Karol Wojtyla, l’arquebisbe de Cracòvia, va convertir-se en Papa de Roma sota el nom de Joan Pau II. Era un fet d’una transcendència extraordinària per a la catòlica Polònia i per a Occident: era el primer Papa no italià dels temps contemporanis, un summe pontífex, a més, procedent d’un país comunista. La seva visita a Polònia, el 1979, va aixecar un gran fervor catòlic i patriòtic davant la perplexitat i incapacitat de resposta del govern comunista. Per primera vegada en un país de l’Est, milions de ciutadans es manifestaven lliurement en un acte completament aliè al règim.
Karol Wojtyla, Papa de Roma sota el nom de Joan Pau IIVisita de Joan Pau II a Polònia el 1979
En paral·lel, la crisi econòmica va derivar en crisi política i al llarg de 1980 van produir-se successius canvis en la cúpula del govern. Mentrestant, esclataven importants manifestacions de protesta contra la congelació dels salaris i l’augment del cost de la vida. Aquestes protestes van ser impulsades pel sindicat catòlic clandestí Solidarnosc (Solidaritat), liderat per un obrer electricista que passaria a la història: Lech Walesa.
Les protestes de l’estiu van ser de tal envergadura que el govern va haver de cedir davant de les reivindicacions dels vaguistes i a tolerar els sindicats obrers independents. El reconeixement de Solidarnosc va commocionar l’Europa de l’Est: per primera vegada un règim comunista perdia la batalla política davant de la protesta ciutadana i legalitzava un sindicat que no responia a la tendència política comunista oficial. Tanmateix, les concessions puntuals del règim no van fer minvar l’agitació social que recorria el país.
Lech Walesa
El creixement de Solidarnosc va ser vertiginós, arribant als deu milions d’afiliats en pocs mesos. És a dir, el sindicat oficial del règim havia estat escombrat davant l’estupefacció soviètica. I com a conseqüència d’aquesta força creixent, Solidarnosc va va acabar per convertir-se en un pseudopartit d’oposició amb la capacitat de pressionar el govern en camps com l’ensenyament, l’administració o els mitjans de comunicació.
Finalment, la deterioració econòmica del país, la creixent pèrdua de control del règim sobre els esdeveniments i la pressió soviètica van derivar en una resposta autoritària el desembre de 1981. El general Jaruzelski va protagonitzar un cop d’Estat que il·legalitzaria Solidarnosc. Tanmateix, la repressió va ser relativament tova i sempre sota el comandament de l’exèrcit polonès. Així, malgrat tot, Solidarnosc va continuar actuant des de la clandestinitat i una nova visita al país de Joan Pau II, el 1983, va esdevenir el primer pas cap a una lenta reconciliació nacional. Es pot considerar que l’esperit liberal i aperturista introduït a la URSS per Gorbatxov i la Perestroika va ser ràpidament assumit pels polonesos, i el 1987 el mateix general Jaruzelski va retornar la visita al Papa en un viatge al Vaticà.
Taula rodona de 1989Victòria electoral de Solidarnosc
Arribats a 1987, la crisi econòmica era tan aguda que per tal d’enfrontar-s’hi el govern va haver d’iniciar converses amb l’oposició, fins aleshores condemnada a la clandestinitat. Després de la derrota comunista en un referèndum, boicotejat per Solidarnosc, en el qual es proposaven canvis polítics i econòmics radicals, va crear-se una “taula rodona” en la qual van participar Solidarnosc i representants de l’Església. En aquest context, Gorbatxov renunciava a intervenir en favor del règim comunista i abandonava l’Est a la seva sort.
El compromís entre comunistes i solidaris va suposar l’acord de la celebració d’unes eleccions parcialment lliures, les primeres que se celebraven en les democràcies populars. Els comicis es van celebrar l’estiu de 1989 i Solidarnosc va assolir una gran victòria. Impel·lida per les seves bases, arribava el moment de prendre responsabilitats en la direcció del país, tot i que els solidaris van renunciar a la presidència. Així, Jaruzelski va ser elegit president d’un govern en coalició que, el desembre de 1989, aboliria el paper dirigent del partit comunista per adoptar els passos que conduïssin Polònia cap a una economia de mercat. I és que el bloc d’Est s’estava esfondrant.
La introducció del règim comunista a Polònia va ser costosa, fonamentalment perquè la resistència contra el nazisme, a diferència de la resta d’Europa, va ser protagonitzada per una majoria de dretes i anticomunista. En conseqüència, en arribar els soviètics, el 1944, el principal problema per imposar el règim de democràcia popular va ser la liquidació d’aquests grups guerrillers, els quals van perdurar sempre en la memòria polonesa com els herois que havien lluitat contra la dominació alemanya.
Territorialment, la conferència de Jalta, el febrer de 1945, va fixar, sense intervenció polonesa, la frontera oriental de Polònia en la línia Curzon, a la qual, més tard, i com a compensació, la conferència de Potsdam donaria Gdańsk, part de la Prússia oriental i les terres fins als rius Oder i Neisse. Mentrestant, la pugna entre el govern polonès exiliat a Londres i el Comitè de Lublín, sostingut per la URSS, va resoldre’s a favor d’aquest últim, el qual, ampliat, va esdevenir un govern d’unitat nacional.
Immediatament va iniciar-se la reconstrucció del país, duríssimament castigat per la guerra i per les persecucions dels ocupants nazis. La població havia davallat de 35 a 24 milions entre el 1939 i el 1945, Varsòvia i moltes altres ciutats havien estat arrasades i les instal·lacions industrials estaven inutilitzades. En aquest context, les eleccions per a la Dieta de 1947, van donar el triomf, amb el 90% dels vots, al bloc governamental encapçalat pel Partit Comunista, i van comportar l’eliminació de l’escena política dels partits de l’oposició. Finalment, el 1952, una nova constitució definia Polònia com una democràcia popular.
Tanmateix, els líders comunistes que van assolir la direcció del país van resultar uns polítics mediocres i sense carisma. I aquest règim impopular va haver de fer front al problema de l’Església catòlica, la qual va mantenir un pes social enorme en el país i era identificada pels polonesos com un dels grans símbols d’identitat nacional. Per exemple, el 1960 el 78% dels joves es declaraven catòlics i només el 12% es considerava comunista. Igualment, les peregrinacions per a visitar la Mare de Déu de Czestochowa, patrona de Polònia, congregaven milers de persones.
Totes aquestes contradiccions van estar a punt d’esclatar el 1956 quan el rigor de les normes de producció i l’augment del cost de la vida, en part conseqüències d’una planificació molt centralitzada i rígida, van provocar protestes i vagues, les quals, atiades per grups hostils al règim, van desembocar en la insurrecció de Poznań. Finalment, el triomf de Wladyslaw Gomulka com a secretari del Partit Comunista i l’exclusió del poder dels stalinistes va consolidar una incipient liberalització del país, tot incrementant les relacions comercials i polítiques amb els països occidentals i experimentant una menor dependència respecte a la URSS.
Ara bé, cap a finals dels anys seixanta la situació econòmica va tornar a deteriorar-se. El comunisme polonès no va ser capaç de dissenyar un sistema suficientment flexible com per establir relacions comercials amb els països capitalistes: els dèficits en la qualitat, la distribució i la planificació feien gairebé impossible la competència amb Occident. Així, les condicions de vida de la població van anar empitjorant progressivament i el descontentament, agreujat per la manca de llibertats, va anar en augment.
Wladyslaw Gomulka
El desembre de 1970, els treballadors de les drassanes del Bàltic van sortir al carrer per protestar contra la pujada dels preus dels articles de consum bàsic. El govern va haver de recórrer a la policia i a l’exèrcit per reprimir els manifestants, fet que va derivar en una massacre. La rebel·lió va ser controlada però a un preu massa alt. Gomulka va ser substituït per Edward Gierek i bona part de l’administració i del Partit van veure’s renovats. De la mateixa manera, els increments dels preus van ser anul·lats i els salaris van ser augmentats. Per la seva banda, la URSS, per apaivagar la crisi, va enviar una ajuda de cent milions de dòlars.
Tanmateix, el desembre polonès creava dos precedents importants. D’una banda, la revolta polonesa suposava el primer aixecament rellevant de l’Europa de l’Est que havia estat controlat sense la necessitat de la intervenció directa de la Unió Soviètica (i amb l’Església catòlica intervenint com a mediadora). A més, l’aixecament popular havia estat protagonitzat únicament pels obrers, sense l’aportació teòrica dels intel·lectuals, fet que resultava especialment desagradable per a una URSS que es presentava a si mateixa com la genuïna representant de la classe treballadora mundial.
Txecoslovàquia va iniciar un ampli moviment de liberalització de l’administració i de modernització de l’economia entre 1967 i 1968 per obtenir més llibertat de decisió respecte de la Unió Soviètica. Ara bé, l’entusiasme d’aquells que intentaven obrir el règim contrastava amb el conservadorisme que encara sobrevivia en el país. Així, l’economia del país més modern i desenvolupat dels integrants de les democràcies populars va acabar per ressentir-se de la manca de reformes i la crisi va fer-se present. Això, afegit a la pressió de l’anomenada nomenklatura tècnica, va forçar el canvi cap a l’obertura.
Els durs debats i les pressions liberalitzadores van esclatar quan, el gener de 1968, va arribar al poder l’eslovac Alexander Dubcek. Tanmateix els canvis polítics i econòmics arribaven massa tard i les ànsies d’aperturisme van manifestar-se de forma brusca, fet que va desbordar el “socialisme de rostre humà” del govern. Tot va començar per una crítica dels escriptors al sistema, a la qual ràpidament van afegir-se els universitaris i una majoria dels membres del comitè central del partit. La conseqüència immediata va ser la dimissió de nombrosos càrrecs conservadors. El canvi començava a prendre forma.
Alexander Dubcek
La població va viure els canvis amb una il·lusió enorme i el canvi polític que s’iniciava va prendre el nom de Primavera de Praga. Ara bé, els txecoslovacs, davant del temor a la resposta de Moscou, van insistir a presentar el procés com un canvi totalment oposat al de la revolta hongaresa de 1956 i en cap moment van pretendre destruir el vell règim per separar Txecoslovàquia del bloc comunista ni sortir del Pacte de Varsòvia. És a dir, només es tractava de modernitzar les estructures de l’Estat, reformar el sistema per obrir-lo cap a la modernització i la transformació a la vegada que es cercaven uns lligams majors amb Occident.
Tot i això, des de la URSS aquesta Primavera txecoslovaca i el “socialisme de rostre humà” van ser interpretats com una amenaça a la seva hegemonia sobre el bloc de l’Est europeu. Així, l’agost de 1968, l’exèrcit soviètic, amb l’ajuda d’altres forces armades dels integrants del Pacte de Varsòvia (Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya), va envair Txecoslovàquia per sorpresa. 200.000 soldats i 5.000 tancs ocupaven el país. L’operació militar va ser ràpida i d’una execució impecable. A més, la manca de resistència armada dels txecoslovacs va suposar que la intervenció soviètica no causés un gran nombre de víctimes, el contrari del que havia passat dotze anys enrere a Hongria.
El somni dels comunistes txecs i eslovacs de reformar el comunisme des de l’aperturisme i dotar-lo d’un rostre humà havia fracassat. Moscou no estava disposat a acceptar cap tipus de desviació del dogma oficial, i menys encara si aquest reformisme procedia dels Estats satèl·lits del bloc de l’Est sota els quals aplicava la doctrina de la sobirania limitada. Així, la Primavera de Praga va ser desqualificada des de Moscou com un moviment “contrarevolucionari” i “neofeixista”.
La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, a més, tindria conseqüències a Occident. Des del bloc capitalista ningú va moure un dit per intervenir en favor de la Primavera de Praga i les crítiques cap a la intervenció soviètica van ser gairebé inexistents. Això s’explica perquè, el 1968, encara era vigent la idea que cada potència podia fer allò que considerés necessari en la seva pròpia zona d’influència. Igualment, un triomf del socialisme humà i democràtic a Txecoslovàquia podia derivar en una gran amenaça cap a un capitalisme sacsejat per les revolucions culturals que el maig d’aquell any havien esclatat a Europa i els Estats Units.
Hongria va esdevenir república popular el 1949, quan va adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors, la fusió dels antics socialistes d’esquerra i els comunistes. Ara bé, la radical nacionalització de l’economia sota el model soviètic va produir l’estancament econòmic, la reducció del nivell de vida i un profund malestar arreu del país. Igualment, Hongria va ser un dels Estats de l’Est que van sofrir amb més duresa les purgues stalinistes un cop instaurat el règim de democràcia popular.
El 1953, després de la mort de Stalin, els comunistes hongaresos van repartir el poder entre Mátyás Rákosi, un stalinista clàssic, i Imre Nagy, un comunista moderat i reformista. Així, mentre que Rákosy dirigia el Partit Comunista d’Hongria, Nagy es convertia en el president del govern. A l’abril de 1955, però, Nagy va ser rellevat, fet que liquidava qualsevol intent reformista. Aleshores, escriptors i periodistes van començar a expressar crítiques obertes respecte del govern comunista que semblava dirigir-se novament cap a l’stalinisme clàssic. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, la creixent agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de la URSS era un fet incontestable.
Imre Nagy
La tensió social va créixer al llarg de 1956, fet que s’agreujava en veure com la veïna Polònia culminava el seu procés de desestalinització. Així, el 23 d’octubre, una manifestació d’estudiants a Budapest va transformar-se en una revolta generalitzada sense que la policia pogués reprimir l’esclat popular. Anys de repressió, polítics impopulars, misèria econòmica i treball dur havien portat els hongaresos al rebuig del règim comunista. Havia començat la revolució hongaresa de 1956.
Les autoritats van perdre els nervis davant la impossibilitat de reprimir les 300.000 persones que van assetjar el parlament per exigir la exigir llibertat d’expressió, llibertat de premsa, la celebració d’unes eleccions lliures, més independència de la Unió Soviètica i el nomenament del comunista reformista Imre Nagy com a nou cap de l’Estat. En el transcurs de la revolta els manifestants van tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció.
Així, davant de la impressionant insurrecció popular les autoritats comunistes, obligades per les circumstàncies, van intentar negociar. Per tal d’aplacar la multitud es va concedir a Nagy la presidència del govern i es va posar a l’aperturista János Kádar al capdavant del Partit Comunista. Quatre dies després, es va formar un nou govern que incloïa dos ministres no comunistes. Però la realitat era que la situació estava fora de control: els comitès obrers ocupaven les fàbriques, una part de l’exèrcit s’havia passat al bàndol rebel, la població s’havia armat, proliferaven els xocs armats amb les guarnicions soviètiques… La revolta era imparable.
El 3 de novembre es va formar un nou govern, que en aquesta ocasió incloïa representants de quatre partits polítics no comunistes, i que es preparava per abandonar el règim comunista i el Pacte de Varsòvia. Ara sí, la reacció de la URSS no es faria esperar i Khruixtxov va moure fitxa per evitar que els hongaresos abandonessin el bloc comunista, no només per la importància geopolítica d’Hongria, sinó per por a un efecte contagi en la resta de democràcies populars de l’Europa de l’Est.
En conseqüència, la Unió Soviètica va decidir intervenir militarment a Hongria: 150.000 homes i 6.000 tancs van penetrar a sang i foc al país. La lluita va ser cruenta, però relativament curta. Poca resistència podien oferir els rebels hongaresos davant de l’exèrcit soviètic. Així, en poc menys de quaranta-vuit hores, la URSS va controlar la situació.
El balanç de la revolució hongaresa va ser cruent: entre 2.500 i 3.000 persones van perdre la vida en les dues setmanes que va perllongar-se la insurrecció, i unes 13.000 van resultar ferides. De la mateixa manera, al voltant de 200.000 hongaresos van fugir del seu país cap a Occident. Igualment, els líders rebels Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, van ser executats després d’un judici sumaríssim secret. Políticament, al capdavant del Partit Comunista va situar-se János Kádár, un polític inicialment odiat, però que al llarg dels trenta anys que es mantindria en el poder va acabar per esdevenir un dirigent pragmàtic i tolerant que va permetre una certa liberalització i una menor dependència de la URSS.
Iugoslàvia va ser sempre un cas especial en el conjunt dels països de l’Est europeu ja des de la Segona Guerra Mundial. Així, els invasors alemanys la van desmembrar: Croàcia va convertir-se en un Estat independent, aliat dels nazis, al qual se li va adjudicar Bòsnia, mentre que Sèrbia va quedar convertit en un petit país ocupat pels alemanys. A més, els nazis van atiar tant com van poder els conflictes sorgits a Iugoslàvia en el període d’entreguerres per l’enfrontament entre croats i serbis. En conseqüència, els feixistes croats van perseguir els serbis i les guerrilles sèrbies van respondre cometent excessos sobre la població croata o musulmana de Bòsnia.
És a dir, la Iugoslàvia de la Segona Guerra Mundial era un microclima dins del conflicte, una lluita cruel de tots contra tots que pot interpretar-se com a guerra civil en mig de la gran lluita entre les democràcies i el feixisme a Europa. En aquest context, els comunistes van aconseguir organitzar unes forces guerrilleres pròpies liderades per Josip Broz, conegut com el mariscal Tito. El carisma de Tito, la disciplina de la resistència comunista i la manca de discriminació ètnica o nacional en les seves files van permetre el creixement de la seva popularitat.
Així, els comunistes van formar un exèrcit camperol i van crear una organització administrativa pròpia: el comitè antifeixista d’alliberament nacional (1942) i el govern provisional (1943). A les files de la resistència comunista van lluitar serbis, croats, eslovens, bosnis o macedonis. Totes les ètnies i nacionalitats iugoslaves van participar de la lluita contra l’invasor nazifeixista, però també del combat contra els feixistes croats i els fanàtics nacionalistes serbis. Pobles sencers van trobar la seva salvació de la repressió feixista i nacionalista en el moviment comunista.
Josip Broz Tito
En aquest context, i arribats al final de la Segona Guerra Mundial, les guerrilles de Tito havien alliberat bona part del territori iugoslau pel deu compte. De fet, el suport militar de la URSS, tot i que les forces soviètiques van entrar a Iugoslàvia l’octubre del 1944, va ser escàs. Això resultava una anomalia en el context de l’Europa de l’Est i conferia als comunistes iugoslaus una autoritat moral sense comparació. Tito estava en condicions de tractar Stalin com un igual, fet que molestava profundament el líder soviètic, convençut de ser l’únic i indiscutible líder comunista mundial.
Les eleccions de l’11 de novembre de 1944 marcarien el triomf del Front Nacional, sota la direcció indiscutible dels comunistes de Tito, i la nova assemblea proclamaria la República el novembre de 1945. La constitució del 1946 convertiria la nova Iugoslàvia una federació de sis repúbliques, però sota la direcció d’un govern comunista molt centralitzat, en part amb l’objectiu fonamental de mantenir el fràgil equilibri existent entre les repúbliques. Igualment, el nou Estat va triar una via comunista, però independent de la Unió Soviètica.
Ara bé, des de Moscou va mirar-se amb grans recels el procés polític iugoslau. Stalin observava amb consternació i ràbia com els iugoslaus es resistien a qualsevol intent de control provinent de la URSS. Per exemple, Tito va negar-se a seguir les consignes soviètiques per reorganitzar l’economia i l’exèrcit. També va encetar una política pròpia als Balcans, fet que agreujava les tensions entre soviètics i nord-americans com en el cas de la guerra civil grega. Totes les crides a l’ordre que Moscou va llançar sobre Iugoslàvia van ser inútils.
Finalment, el trencament de les relacions entre Stalin i Tito va consumar-se amb l’expulsió de Iugoslàvia de la Kominform, l’oficina d’informació comunista que coordinava els diferents països comunistes d’arreu del món. És a dir, amb l’expulsió es produïa el primer cisma del món comunista.
El cop va ser fort per a Iugoslàvia, la qual va perdre qualsevol tipus d’ajuda econòmica procedent de la URSS. De la mateixa manera, a continuació Iugoslàvia va perdre els suport militar dels aliats comunistes, van trencar-se els contactes comercials amb la resta dels països de l’Est i el país va empobrir-se considerablement. Tanmateix, contràriament a les previsions de Stalin, Iugoslàvia no va enfonsar-se, però les necessitats econòmiques van portar Tito a acostar-se a Occident, on van trobar el suport d’uns Estats Units desitjosos de posar el dit en la ferida comunista. Aïllats del bloc comunista, la sortida dels iugoslaus es trobava en mantenir relacions polítiques i comercials amb els països capitalistes.
En conseqüència, des de 1950, Tito va llançar una nova orientació econòmica de descentralització, a la qual va associar-se una limitada col·laboració econòmica amb Occident i una certa permissivitat envers la propietat privada. Ara bé, tot això sense renunciar mai al comunisme, sinó que introduint el que va anomenar-se com a “socialisme autogestionari” o “socialisme de mercat”. Així, es va traspassar la gestió de fàbriques i empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de producció, i els centres productius i administratius podien prendre decisions pels seu compte, tot i actuar en un sistema globalment centralitzat. El nou escenari geopolític d’aliança tàctica amb el capitalisme ja no permetia els esquemes rígids de la planificació centralitzada que aplicava la URSS.
La dominació soviètica de l’Europa oriental deriva del final de la Segona Guerra Mundial. El retrocés de les tropes alemanyes al front de l’Est va permetre l’exèrcit soviètic no tan sols alliberar el territori del seu país, sinó també desallotjar els alemanys de tots els països de l’Orient europeu, tret de Iugoslàvia i Albània, que es van alliberar sense l’ajuda de l’Exèrcit Roig. A més, els diversos acords de pau (Teheran, Jalta, Potsdam) entre les grans potències acceptaven la delimitació de l’Europa de l’Est com una àrea d’influència geopolítica soviètica en la postguerra.
Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i la República Democràtica Alemanya
No obstant això, el maig de 1945, amb Alemanya derrotada i les tropes soviètiques triomfants a la meitat d’Europa, Stalin no tenia clar quin havia de ser el pas a fer a continuació. D’una banda, els ideòlegs comunistes pronosticaven la fi del capitalisme a causa de l’esclat d’una nova crisi econòmica que consideraven inevitable. Per contra, Stalin havia elaborat als anys trenta la teoria del “socialisme en un sol país”, la qual estipulava que calia construir i consolidar el comunisme a la Unió Soviètica abans d’estendre la Revolució a la resta del món.
Ara bé, el nou escenari geopolític semblava més propici que mai per estendre la Revolució a la resta d’Europa gràcies al prestigi adquirit durant el conflicte i la complicitat de la resistència. En conseqüència, en acabar la guerra, la presència de tropes soviètiques va ser un element determinant en d’adscripció política dels nous governs. Stalin pensava que si aconseguia transformar els països de l’Europa de l’Est en aliats de la Unió Soviètica, aquests es convertirien en el seu cinturó defensiu. Tanmateix, forçar la situació per instaurar règims comunistes a l’Est europeu podia resultar perillós davant de la força militar mostrada pels Estats Units, posseïdors de la bomba atòmica. Igualment, transformar ideològicament uns països que havien viscut de ple en el món capitalista i implantar-hi un règim comunista era una experiència incerta.
Així, Stalin va decidir actuar a l’Est amb fermesa, però amb cautela. Els Estats de l’Europa Oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats de “democràcia popular”, en oposició al model de democràcia liberal típic de l’occident europeu. Aquest bloc de l’Est l’integraven els Estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, la República Democràtica Alemanya.
En un primer moment es van establir “governs de front nacional”, amb presència de partits polítics diferents, fet que assegurava la majoria a les eleccions. Més endavant, quan els aliats deixaven de ser útils als interessos de Moscou, els socis eren expulsats o abandonats. Igualment van manipular-se els censos electorals i va retirar-se el vot a ciutadans de l’oposició. També es va fer servir el control de la policia i les milícies polítiques, les quals detenien els adversaris polítics i els lliuraven als tribunals populars.
D’altra banda, es van desenvolupar programes de reconstrucció mitjançant una fórmula intermèdia entre el capitalisme i el comunisme. Es va procedir al repartiment de les grans propietats agrícoles entre els pagesos, sense arribar pròpiament a la col·lectivització. També es van nacionalitzar les grans empreses i la banca, i es va iniciar la posada en marxa de la indústria pesant. Però va ser l’esclat de la Guerra Freda la que va fer que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament definitiu amb la Unió Soviètica.
A partir de 1947, la pressió dels Estats Units, exercida a Europa mitjançant el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. Així, l’enfrontament entre la URSS i els EUA que va donar origen a la Guerra Freda va accelerar el control de Moscou de tots els ressorts de poder dels països ocupats per implantar una dictadura del proletariat. La URSS, que veia perillar la seva influència a l’Europa de l’Est, va forçar els comunistes de les democràcies populars a fer-se amb el poder impedint la prolongació dels governs de coalició, així com a impulsar la via socialista i alinear-se amb la política exterior soviètica mitjançant la força que els atorgava la presència militar. És en aquest moment quan els comunistes van abandonar qualsevol mena d’escrúpol per donar pas a la repressió de l’oposició i la constitució de repúbliques populars socialistes dependents de Moscou. Es constituïa la primera línia enfront de l’aliança occidental de la Guerra Freda.
En conseqüència, els països de l’Est, estrictament controlats per la URSS, van haver d’integrar-se en el COMECON, una mena de “mercat comú” de l’àrea soviètica, els objectius del qual eren la col·laboració en els intercanvis comercials, la paritat de les monedes, l’orientació comuna de les polítiques econòmiques i l’atorgament de préstecs. Igualment, mitjançant el Pacte de Varsòvia de 1955, els diferents exèrcits es van integrar sota un comandament soviètic únic. Definitivament, des de finals dels anys quaranta, Europa havia quedat dividida en dos grans blocs: els Estats proamericans i els Estats prosoviètics.
En aquests Estats, en aparença, els partits comunistes en el poder van liquidar els adversaris polítics mitjançant la il·legalització dels partits de l’oposició i l’empresonament o exili dels seus líders polítics. Igualment, importants polítics i comandaments comunistes van ser purgats per assegurar el control absolut dels soviètics. Ara bé, tot i això sempre va existir una dissidència activa, més o menys intensa en països com Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, la qual sempre va ser durament reprimida, però que va ser fonamental en el pas cap a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme, fets que preludiarien la dissolució de la mateixa Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta.
Ja des de principis dels anys setanta es van començar a manifestar els primers símptomes que el creixement econòmic sostingut que havia caracteritzat l’economia dels països capitalistes des de la reconstrucció de postguerra estava a tocar de la seva fi. Els orígens d’aquesta crisi són complexos i diversos, però podem sintetitzar els antecedents que anunciaven l’arribada de la crisi en cinc grans punts:
1. La balança per compte corrent nord-americana va començar a experimentar un dèficit considerable com a conseqüència d’una balança comercial negativa i uns pressupostos profundament desequilibrats com a resultat de la despesa militar.
2. L’ascens d’Europa i el Japó com a potències industrials, en detriment dels EUA, però com a potències deficitàries en petroli.
3. La disminució de les reserves d’or nord-americanes, que dificultava la conversió dòlar-or en un moment en què la moneda dels EUA inundava els mercats financers mundials, va conduir a una pèrdua de valor del dòlar i a un augment de la inflació que va afectar tots els països occidentals.
4. La tecnologia industrial havia quedat antiquada i les millores salarials havien elevat els costos de producció, fet que, des del punt de vista de la rendibilitat capitalista, suposava una reducció de beneficis que qüestionava el funcionament del sistema.
5. La dificultat per a assegurar mercats per als productes, tant per la creixent competència entre els països industrialitzats com per les dificultats de vendre a les zones empobrides del Tercer Món.
Ara bé, el desencadenant de la crisi va ser l’anomenada crisi del petroli de 1973, és a dir, l’augment dels preus del petroli, el qual va portar a l’extrem les contradiccions del creixement econòmic capitalista. L’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir augmentar el preu del cru des dels inicis de la dècada, però la crisi va esclatar després de la guerra àrabo-israeliana del Yom Kippur. En aquest context, els països àrabs van emprar el preu del petroli com a arma de pressió enfront dels governs occidentals.
Immediatament, el cru va incrementar el seu preu, passant de 3 dòlars el barril a un cost de 10 dòlars en poc menys de dos mesos. Una pujada sobtada que va implicar un fort cop per a la balança de pagaments de molts països, un increment de la inflació per l’augment dels costos i un creixement de l’atur com a conseqüència de la disminució de la demanda i la producció.
Tanmateix, cal tenir present que tots els països capitalistes no van veure’s afectats en el mateix grau. Així, si les economies dels països industrialitzats van quedar molt afectades, encara van patir més els efectes de la depressió els països subdesenvolupats, els quals, a més d’haver de pagar l’energia molt més cara, van patir la disminució de la venda de matèries primeres, la seva principal font d’ingressos, per la caiguda de la producció industrial dels països del món desenvolupat. En conseqüència, els països del Tercer Món van haver d’augmentar el seu nivell d’endeutament en el mercat financer fins a límits asfixiants per sobreviure a la crisi.
En aquest context, una segona crisi del petroli, el 1979, conseqüència de la Revolució Islàmica a l’Iran, i el posterior esclat de la guerra Iran-Iraq, van endurir la situació econòmica, tot allunyat les perspectives de recuperació. La crisi econòmica, en conjunt, acabaria convertida en una depressió econòmica que es perllongaria entre 1973 i 1990.
Així, l’alça dels preus disparava el mecanisme ja estudiat en crisis capitalistes anteriors: inflació amb una alça substancial dels preus dels productes, estancament de la producció, descens de les vendes, crisi i tancament d’empreses i augment generalitzat de l’atur. Ara bé, la crisi de 1973 tenia unes característiques força diferents de la Gran Depressió dels anys trenta. Fins i tot es podria veure la pujada dels preus de la font d’energia més consumida al món com una forma d’acumulació de capital, el qual serviria per a finançar la reconversió del sistema industrial.
Les principals conseqüències d’aquest període crític de l’economia capitalista van ser:
1. La desestabilització del sistema monetari, afectat per diverses fluctuacions.
2. La destrucció massiva de llocs de treball, fins al punt que els països capitalistes van renunciar definitivament a la plena ocupació per passar a conviure amb elevades taxes d’atur i acceptant l’existència d’un atur estructural.
3. La reconversió dels sectors industrials tradicionals (siderúrgia, tèxtil, etc.), els quals van ser substituïts per d’altres sectors tecnològicament més innovadors.
4. L’inici de la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món en els quals els costos fiscals i salarials eren més reduïts.
5. La progressiva terciarització de les economies dels països capitalistes desenvolupats.
6. La concentració empresarial del gran poder econòmic.
7. El qüestionament de les polítiques socials i econòmiques que fonamentaven l’Estat del Benestar.
A l’Europa occidental, en els primers anys de la crisi, els governs socialdemòcrates de França, Gran Bretanya i Alemanya van recolzar la seva política econòmica en una forta intervenció de l’Estat amb l’objectiu de generar ocupació i reactivar l’economia mitjançant l’augment de la despesa pública i dels impostos. Tanmateix, el resultat immediat va ser fracàs que va significar un increment de la inflació i l’augment del nombre d’aturats. Aquesta política intervencionista només podia funcionar a llarg termini mentre que la ciutadania esperava una solució ràpida. El fracàs de la resposta socialdemòcrata a la crisi va portar al poder governs conservadors arreu d’Europa.
Ronald Reagan i Margaret Thatcher
L’hegemonia política conservadora i la crisi van desestabilitzar profundament les polítiques socials i econòmiques dels anys anteriors. Així, una de les respostes a la crisi va ser el neoliberalisme, és a dir, la desregulació de l’economia i la llibertat de mercat, de manera que el paper de l’Estat en la vida econòmica i el control social sobre les empreses es reduís a la mínima expressió.
Seguint el model nord-americà, i sota el lideratge dels governs conservadors de Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, van limitar-se els salaris, va reduir-se la despesa pública, van privatitzar-se empreses públiques per millorar-ne la competitivitat i van reduir-se els impostos com a eina per a reactivar l’economia. En conseqüència, el sector públic va afeblir-se, van desaparèixer o reduir-se moltes polítiques de protecció social i molts serveis socials van ser privatitzats amb l’objectiu de reduir la despesa pública i el dèficit.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
