Les conferències de pau i els canvis territorials després de la Segona Guerra Mundial

Ja des del 1941, els aliats van començar a planificar com havia de ser l’ordre internacional posterior a la guerra. Així, en plena Segona Guerra Mundial, els tres grans aliats (Estats Units, Gran Bretanya i la URSS) van reunir-se per primera vegada a la Conferència de Teheran, el novembre de 1943, a la qual van assistir els mateixos Roosevelt, Churchill i Stalin. Allà s’hi van prendre les primeres mesures militars conjuntes per accelerar el final d’una guerra que ja es considerava guanyada.

La reunió buscava coordinar els esforços bèl·lics en una guerra que no tenia un final proper, però havia fet un gir favorable als aliats. Va escollir-se Teheran perquè era un territori que no es trobava immers en la conflagració bèl·lica. Britànics i soviètics havien ocupat Iran a finals de 1942 per evitar la presència de tropes de l’Eix. Entre les monarquies del Pròxim Orient hi havia un cert corrent de simpatia per l’Alemanya nazi en contra de França i Gran Bretanya per la seva presència colonial i els aliats volien impedir que les monarquies del Pròxim Orient s’aliessin amb l’Eix i Hitler disposés de petroli. Després de l’ocupació aliada s’havia promès la democratització d’Iran.

A Teheran, Stalin va demanar que s’obrís un segon front de guerra per alleugerir l’URSS que havia portat tot el pes del conflicte. Efectivament, aquest front s’obrirà el juny de 1944 amb el desembarcament de Normandia. La contraprestació de l’URSS havia estat la dissolució del Komintern el maig de 1943. D’aquesta manera, desapareixia la institució que coordinava els partits comunistes a escala mundial. Stalin, davant el dilema entre democràcia i feixisme, renunciava a la revolució mundial per acabar amb el nazisme.

Els aliats van decidir que només acceptarien la rendició incondicional d’Alemanya i que cap dels aliats signaria una pau bilateral amb Alemanya. Hitler havia insinuat que l’enemic natural de Gran Bretanya, Estats Units i Alemanya era el comunisme i d’aquesta manera Stalin s’assegurava que no es produiria un canvi en el joc d’aliances en la seva contra. A més, a Teheran ve decidir-se que en el món de postguerra hi hauria una institució que substituiria a l’obsoleta Societat de Nacions, l’ONU i que quatre Estats hi tindrien aplicacions especials; Estats Units, l’URSS, Gran Bretanya i Xina.

La segona reunió dels tres grans va ser la Conferència de Jalta, de febrer de 1945, on es va decidir eliminar el règim nazi a Alemanya i dividir el país en diverses zones d’influència. A Jalta, curiosament, no hi havia cap representant francès, el que indica que en aquell moment França encara no estava rehabilitada com a potència aliada dels vencedors. A Jalta va decidir-se el pre-estatut del que seria la futura ONU recuperant l’esperit de Teheran amb els Estats aliats com a dominadors de les Nacions Unides.

Churchill, Roosevelt i Stalin van reunir-se en un marc que ja preveia la caiguda del Tercer Reich. Per això, es concretava que Alemanya seria ocupada en zones abans de signar cap tractat de pau i va crear-se una comissió de reparacions que seria l’encarregada d’avaluar les quantitats que Alemanya havia de pagar a les víctimes. Igualment, s’acceptava que Polònia fos administrada per un govern d’unitat nacional, el qual va sorgir del Comitè de Lublin i presentava una postura clarament prosoviètica.

Jalta va ser la cimera dels “repartiments d’influències”. L’estratègia de Churchill i Roosevelt va ser “salvar” a Europa del bolxevisme. Per això, amb l’objectiu de deixar a Grècia fora de l’òrbita d’influència soviètica, Churchill va iniciar la conferència amb l’objectiu de deixar a Romania, Bulgària i Iugoslàvia en l’òrbita soviètica. En definitiva, Churchill, Stalin i Roosevelt van acceptar la participació d’Europa en dues zones d’influència–occidental i soviètica–.

A Jalta també s’acceptava l’entrada al bàndol aliat de Bulgària i Romania i l’entrada en guerra de l’URSS contra el Japó. La URSS es comprometia a enviar efectius militars al front oriental un cop s’aconseguís capitulació alemanya (que encara trigaria tres mesos a arribar). Per últim, es va decidir la nova configuració del Pròxim Orient, un problema heretat de la Primera Guerra Mundial amb els mandats francesos i britànics a la zona. La qüestió dels estrets turcs del Bòsfor i de Dardanels va ser acordada sense grans controvèrsies. Així, els acords de 1936 van ser modificats perquè els interessos soviètics no depenguessin del control sobre Turquia.

La tercera trobada va celebrar-se a la Conferència de Potsdam, d’agost de 1945, on els nous protagonistes (Truman, Attlee i Stalin) van posar-se d’acord en diversos aspectes referents a Alemanya, com el desmantellament de la indústria militar o el processament i el càstig dels principals líders nazis, i a les fronteres de Polònia. Per part dels Estats Units, el president Roosevelt havia mort l’abril de 1945 i va ser substituït pel president Harry Truman. I per part britànica, Churchill va ser rellevat com a primer ministre pel laborista Clement Attlee durant la conferència. Tot i això, els acords van ser importants.

Així, a Potsdam va decidir-se el futur d’Alemanya. Els aliats van acordar la creació efectiva de quatre zones d’ocupació (nord-americana, britànica, soviètica i francesa) que incloïen la ciutat de Berlín sotmesa a un estatut especial. La intenció dels aliats era eliminar qualsevol vestigi del nazisme a l’Alemanya de postguerra i amb aquest objectiu va iniciar-se la desnazificació del país i van establir-se les beses pel futur judici als criminals de guerra.

D’altra banda es van marcar les fronteres provisionals entre Alemanya i Polònia en els rius Neisse i Oder i es van fixar les reparacions de guerra alemanyes, que serien rebudes fonamentalment per la URSS. A Potsdam també es van delimitar els canvis territorials com a conseqüència de la guerra. Les principals novetats van produir-se a Europa: Alemanya va perdre uns 100.000 km² de frontera a l’est i a la Prússia Oriental; Polònia va haver de cedir a la URSS les regions de l’est. D’aquesta manera, la Unió Soviètica va ser la potencia que va treure més beneficis territorials del conflicte.

Finalment, a la Conferència de París, celebrada entre 1946 i 1947, van elaborar-se els tractats de pau dels aliats amb els altres països europeus que havien donat suport a l’Alemanya nazi: Itàlia, Romania, Bulgària i Finlàndia. Amb Àustria, però, no es signaria cap tractat de pau fins 1955, el que va suposar que el país restés sota l’ocupació efectiva dels Estats Units, la Gran Bretanya, França i la URSS fins aquella data.

Conseqüències demogràfiques, econòmiques i polítiques de la Segona Guerra Mundial

Conseqüències demogràfiques. Les conseqüències demogràfiques derivades de la Segona Guerra Mundial va ser incalculables. La potència destructora del nou armament, el caràcter de guerra total i la determinació dels dos bàndols de prosseguir el conflicte fins el final sense que importés la pèrdua de vides humanes van fer de la Segona Guerra Mundial el conflicte amb unes conseqüències demogràfiques més importants de la història de la humanitat.

En aquesta llarga guerra va arribar-se a una xifra aproximada d’uns 55 milions de morts, uns 35 milions de ferits i prop de 3 milions de desapareguts. A diferència de la Primera Guerra Mundial, més de la meitat de les víctimes van ser civils.

Morts durant la Segona Guerra Mundial:

La URSS va ser el país més afectat, perdent una xifra escandalosa de població: més de 20 milions de morts. La van seguir Polònia, país que va perdre més de 6 milions d’habitants, Alemanya i Iugoslàvia, mentre que a la resta d’Europa i als Estats Units el nombre de baixes va ser més baix. Al sud-est asiàtic, la guerra i la repressió també van provocar grans pèrdues, especialment a la Xina on les estimacions de morts civils i militars van de 2 a 13,5 milions segons les fonts consultades, mentre que el Japó va patir més de 1,5 milions de baixes militars.

Un altre problema demogràfic derivat de la guerra el trobem en les deportacions forçoses de població. Les grans rectificacions de fronteres provocades pel nazisme als països ocupats van obligar a expulsar les antigues poblacions perquè així les fronteres ètniques coincidissin amb les noves fronteres polítiques. També, just al final del conflicte, l’alliberament de presoners de guerra dels camps de concentració i els canvis fronterers derivats dels tractats de pau van provocar grans desplaçaments de població. Així, el maig de 1945, uns 40 milions d’europeus havien estat expulsats dels seus llocs de residència i cercaven un nou lloc on establir-se.

Conseqüències econòmiques. A la pèrdua de vides humanes hem d’afegir-hi les pèrdues materials i el trasbalsament social que això representaria, un cop acabada la guerra, especialment en els països que havien estat ocupats. Els nivells de destrucció provocats per la guerra van adquirir unes dimensions desconegudes, sobretot entre els vençuts: les ciutats, els camps i l’estructura productiva havien estat destruïts.

Les destruccions materials van ser molt importants i van afectar sobretot a les ciutats, els mitjans de comunicació i les instal·lacions industrials. A més, el pillatge, la pràctica de la terra cremada i la destrucció d’indústries i de camps van provocar una dràstica reducció de la producció en els països bel·ligerants. Un altre aspecte seria l’endeutament derivat de les despeses de la llarga guerra que, exceptuant als Estats Units, van afectar tots els bel·ligerants.

Conseqüències polítiques. La Segona Guerra Mundial no va solucionar tots els problemes que l’havien provocada i, a més, va donar lloc a unes tensions entre els vencedors que portarien el món a una tensió permanent coneguda com a Guerra Freda. Així, el món de postguerra, a diferència del viscut després de l’anterior guerra mundial marcat per l’intent d’imposar un esperit de concòrdia, estarà marcat per la bel·licositat diplomàtica i política de la Guerra Freda. Les principals conseqüències van ser:

a. Repartiment del món en zones d’influència. Com a derivació del acords de Jalta i Potsdam el món va ser repartit en zones d’influència, un repartiment que va ser imposat. Els exemples més clars d’aquest repartiment són els de Grècia i Iugoslàvia.

b. Fi de la guerra convencional. Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial es posa fi al model de guerra convencional per l’accés a l’armament nuclear (els Estats Units el 1945 i la URSS el 1949) que va trencar tots els esquemes bèl·lics que s’havien fet servir fins aleshores. Es desenvoluparà el anomenat sistema “d’equilibri del terror”.

c. Hegemonia del món capitalista. El món capitalista es consolidarà com a hegemònic en la postguerra, en especial els Estats Units. L’hegemonia nord-americana serà una conseqüència directa dels acords signats durant la guerra que implicaran la reconstrucció política, militar i econòmica d’Europa segons els paràmetres imposats pels EUA.

d. Neocolonialisme. El colonialisme clàssic –heretat del segle XIX– que exercien Gran Bretanya i França va ser substituït per una política neocolonial gestionada pels Estats Units. El neocolonialisme nord-americà va afavorir, en alguns casos, l’emancipació política d’antigues colònies que van passar a estar incloses en la seva zona d’influència econòmica, política i militar mitjançant pactes bilaterals o multilaterals de postguerra.

e. Canvi d’estratègia de l’URSS. L’URSS va canviar la seva estratègia per abandonar la possibilitat d’exportar la revolució socialista a Europa. Primer va dissoldre’s el Komintern (III Internacional) l’any 1943 en plena guerra i després va suprimir-se el Kominforn el 1956.

f. Diplomàcia, política i ideologia. La Segona Guerra Mundial té les seves arrels polítiques i diplomàtiques en la Primera però amb un caràcter de lluita de classes més marcat. La Segona Guerra Mundial contempla la dissolució de la coalició guanyadora, la rehabilitació dels vençuts i la inversió de les aliances de conveniència de 1941-45. Alemanya jugarà el rol d’oposar-se a l’avanç del socialisme a Europa –al igual que després de la Primera Guerra Mundial mitjançant la República de Weimar–. Així, la República Federal d’Alemanya constituïda en 1949 serà una de les claus per entendre el món de postguerra, la Guerra Freda i la política de blocs.

g. Inici de la Guerra Freda. L’herència directa de la Segona Guerra Mundial va ser la Guerra Freda que es complementava per la rivalitat ideològica capitalisme/comunisme i per l’equilibri armamentístic bipolar entre els Estats Units i la URSS quan aquests van desenvolupar la bomba atòmica. El sistema d’equilibri bipolar i la rivalitat nuclear van portar a la recerca d’un nou ordre de pau mundial basat en l’Organització de Nacions Unides (ONU).