El sistema institucional britànic en el període d’entreguerres
El sistema britànic es caracteritza per la tradició i l’existència d’una constitució no escrita. Des del segle XVII s’havia instaurat un règim monàrquic parlamentari basat en la tradició. La monarquia parlamentària britànica es basava en el consens de la nació entorn a la figura del monarca que no tenia cap atribució política, la sobirania residia en el parlament.
El parlament britànic era bicameral. Hi havia una càmera electa escollida per sufragi –la Cambra dels Comuns– i una cambra alta –Cambra dels Lords– on estaven representades aquelles persones (de classe alta) que eren designats per la corona o havien heretat el càrrec. La composició de la Cambra dels Comuns marcarà el signe del govern segons el grup majoritari.
Tot el poder executiu resideix al govern, inclús el control de l’exèrcit. D’altra banda, la Cambra dels Lords, fins 1911, va ser una cambra moderadora i d’apel·lació amb capacitat de veto davant el parlament. Si els Lords vetaven una llei, aquesta no sortia endavant, fet que provocava tensions entre els comuns i els Lords.
El 1911, fruit de la pressió dels partidaris d’obrir el sistema britànic, va acabar-se amb aquesta capacitat indefinida de veto dels Lords. Això va suposar que la cambra alta només tingués dues possibilitats de vetar una llei abans que el parlament la tirés definitivament endavant. El sistema institucional britànic anirà evolucionant empíricament al llarg del segle XX, fins que la Cambra dels Lords acabi convertint-se en un senat similar al que trobem a altres països europeus.
Els comuns eren escollits mitjançant un sufragi limitat que paulatinament va anar ampliant-se. Fins 1929 el sufragi a Gran Bretanya tenia restriccions. Així, el sufragi es realitzava per districtes uninominals amb majoria a una volta. Aquest sistema no estava reglat per un calendari fix i els districtes no tenien una configuració homogènia. Els districtes rurals tenien més pes que els nuclis urbans.
La reforma del sufragi farà que aquest vagi ampliant-se des del segle XIX mitjançant tres lleis prèvies a la universalització del sufragi. Així, el 1867 va ampliar-se el sufragi als propietaris urbans (classe mitjana). El 1884 també van incloure’s els propietaris rurals en el sufragi. El sufragi es basava en la propietat i la riquesa.
Fins 1910 no va haver-hi noves reformes que allunyessin els criteris de vot dels sistemes censataris. Amb la nova reforma del cens electoral podien votar tots els homes majors de 21 anys amb cap càstig penal, no declarats bojos, amb acreditació de residència en una adreça determinada des d’un mínim d’un any i que visquessin independentment.
Si es depenia de l’assistència pública no es podia votar. Els Lords i el clergat tampoc podien escollir els comuns perquè tenien un altre col·legi electoral. Amb aquesta llei només podien exercir el vot aquells que tinguessin una important capacitat adquisitiva ja que la majoria dels obrers vivien de rellogats quedant així exclosos del sufragi.
La mobilitat dels obrers era habitual per la manca de treball estable, el que dificultava l’acreditació d’una residència fixa. La llei de 1910 ampliava el sufragi masculí a les tres cinquenes parts de la població masculina. Els liberals i els laboristes demanaran que s’ampliï més el sufragi masculí i l’extensió del vot a la dona.
El 1912 la Cambra dels Comuns va rebutjar l’ampliació del vot a la dóna en condicions d’igualtat respecte a l’home. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre les reformes liberals modificant el panorama polític amb la configuració d’una govern d’unió nacional presidit per Lloyd George.
El govern de concentració, davant la llarga durada de la guerra, va prometre una nova reforma electoral per evitar tensions socials. S’universalitzaria el sufragi masculí i s’extendria el vot a la dona.
Evolució del cens electoral de Gran Bretanya (1865-1929):
- 1865: 1.057.000 electors
- 1869: 1.995.000 electors
- 1885: 4.500.000 electors
- 1910: 7.710.000 electors
- 1918: 21.400.000 electors
- 1929: 28.900.000 electors
Així, el juny de 1918, es va reformar novament la llei electoral reduint al mínim les condicions necessàries per emetre el vot masculí, exigint només la residència en una mateixa població durant sis mesos –tampoc votaven els criminals i els bojos– deixant sense dret de vot només el 5% dels homes britànics.
Les dones també podien votar si eren majors de trenta anys i vivien soles, o casades amb autorització del marit. Així, gairebé el 50% de les dones s’incorporava al sufragi. El 1928 definitivament va extendre’s el dret de vot a la dona en les mateixes condicions que l’home.
També va introduir-se un calendari reglat i van instaurar-se districtes electorals homogenis. Fins 1945 va existir un sufragi corporatiu de les universitats i les grans corporacions econòmiques. Això suposava la prolongació d’una tradició medieval en ple segle XX.
El 1905 va aparèixer l’SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) unificant els tres corrents principals del socialisme francès; el més moderat de Jaurès, els marxistes de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Això va configurar un partit ideològicament plural.
Com a conseqüència d’aquest ambient de distensió s’arribarà a signar el Pacte Briand-Kellogg, que representava un pilar decisiu en la política de seguretat col·lectiva. Aristide Briand va fer una crida internacional en favor de la pau que va prendre forma en la proposta al secretari d’Estat nord-americà Frank B. Kellog. Acceptat pel polític dels EUA, el pacte seria signat l’agost de 1929 a la ciutat de París. El pacte era signat per 63 països i suposava la “renúncia general a la guerra”, que quedava il·legalitzada.
El triomf de la Revolució soviètica havia mobilitzat les classes populars de bona part d’Europa, les quals, a partir de l’exemple rus, consideraven factible l’enderrocament de l’ordre burgés i la implantació del socialisme. I és que, inicialment, la Revolució Russa va tenir una voluntat universal.
La zona que més havia canviat territorialment com a conseqüència dels tractats de pau va ser els Balcans. Desaparegut l’Imperi Austrohongarès, els nous Estats només podrien dotar-se de tímides democràcies. La inestabilitat política portaria ràpidament a l’establiment de sistemes dictatorials. Les fronteres, en la majoria dels casos imposades pels aliats, crearien tensions entre països veïns i no solucionarien el problema de les minories nacionals, presents en tots els Estats.
Sectors puritans del protestantisme evangèlic, molt influents en la societat nord americana, perseguien des de feia temps el consum de l’alcohol. Pensaven que l’alcoholisme degradava la qualitat moral de la societat, reduïa la capacitat productiva i provocava el malbaratament dels diners dels treballadors. En aquest context, només va ser una qüestió de temps, que sorgissin diversos moviments sociopolítics com el Partit Prohibicionista, la Unió d’Abstinència de les Dones Cristianes i la Lliga Anti Tavernes, que veien el risc social que comportava l’exagerat consum d’alcohol, bàsicament per part dels nouvinguts llatins i centreeuropeus.
Els nous locals il·legals on sí es servia alcohol s’anomenarien Speakeasies (tenien aquest nom per que s’havia de xiuxiuejar un codi secret a través d’una reixa per a poder entrar) i eren el centre de reunió d’aquells que buscaven festa i diversió. Eren establiments clandestins, però donaven uns beneficis molt alts als grups mafiosos que els controlaven. El més conegut de tots fou el Cotton Club de Nova York, situat a Harlem, on a partir del 1923 i fins al 1935, músics com Duke Ellington o Louis Armstrong oferien concerts de música Jazz.
Les estadístiques policíaques informen d’un increment significatiu dels homicidis durant els anys 20 i fins el 1933. Ja el 1934 aquest nombre es redueix d’una manera clara. Però no foren únicament els delictes violents, també van proliferar aquells menys agressius però que anaven lligats al fet que no es podia acudir a la justícia legal per a resoldre problemes i conflictes que sorgien dels negocis il·legals.
