Passada la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van ser els primers a gaudir d’un període de prosperitat econòmica, clarament beneficiats pel desenvolupament del conflicte. Així, entre 1922 i 1929 el país viuria un creixement espectacular, tant de la producció industrial com de les exportacions, fet que va reforçar el paper dels EUA com a principal subministrador de manufactures i de capitals a l’exterior. A més, aquesta expansió es caracteritzava pel fet d’estar recolzada en sectors i pràctiques econòmiques noves.
D’aquesta manera, els Estats Units, que durant la Gran Guerra s’havien convertit en la fàbrica i el rebost dels països bel·ligerants, el 1928 ja produïen el 44,8% del total de la producció industrial mundial, havien acumulat la meitat de les reserves d’or i els seus productes envairien progressivament tots els mercats (europeus, llatinoamericans, asiàtics…) que abans estaven en mans europees.
En el terreny polític, es viurien importants canvis arran de la substitució dels demòcrates pels republicans en el govern. Així, caigut el president Wilson, el primer president republicà del període, Warren Harding (1921-1923) va iniciar el canvi polític no participant en la nova Societat de Nacions (SDN), controlant amb fermesa la immigració i portant a terme una política econòmica de caràcter clarament proteccionista.
Warren Harding
L’intervencionisme nord-americà iniciat pel president Wilson en els assumptes europeus, tan important en la resolució de la Primera Guerra Mundial, no tindria continuïtat en el període d’entreguerres. D’aquesta manera, els presidents republicans dels anys vint tornarien al tradicional aïllament respecte dels assumptes continentals. Només la signatura del pacte Briand-Kellogg mereixeria l’atenció dels nord-americans.
A més del continent americà, un altre terreny destacat dels interessos nord-americans en aquest període serà l’àrea del Pacífic, on la creixent presència japonesa començava a preocupar alguns sectors del país. El febrer de 1922 finalitzava la Conferència de Washington, que aturava i regulava el poder naval de les grans potències. Els acords de la conferència suposaven el manteniment de la situació al Pacífic i, per tant, la teòrica contenció de l’expansionisme japonès. La projecció econòmica dels EUA també va afectar l’àrea del Carib i tot el continent sud-americà. Van ser els anys on va iniciar-se l’anomenada “era del dòlar”.
La presidència de Calvin Coolidge (1923-1929) va mantenir la mateixa tendència del seu antecessor. Si els assumptes polítics europeus no tenien interès per a Washington, les derivacions econòmiques conseqüents de la Gran Guerra sí que mantindran l’atenció dels seus bancs. A part de la qüestió de les reparacions de guerra que els vençuts havien de satisfer al bàndol vencedor, hi havia el tema dels deutes que els països aliats havien contret entre ells durant la conflagració. Els diferents pagaments a les institucions nord-americanes, principals creditores de tots els països europeus, depenien del pagament de les reparacions per part d’Alemanya.
Calvin Coolidge
Davant d’aquesta situació, els Estats Units van emprendre una política de clar suport a Alemanya, advocant per rebaixar o, fins i tot, condonar-li els deutes. Per aconseguir-ho, els nord-americans van facilitar importants préstecs, afavorint les inversions econòmiques a Alemanya. Així, un cop superats els primers anys de la postguerra, el període que comprèn els anys entre 1925 i 1929 pot ser descrit com de prosperitat econòmica aparent, tant pel que fa als Estats Units com a Europa. S’havien assolit els nivells de producció industrial anteriors a la guerra malgrat el cost que aquesta havia tingut a Europa (molt més alt que als EUA). Tot això com a conseqüència del Pla Dawes de 1924 i el Pacte de Locarno de 1925.
Estem davant de l’època dels grans negocis (Big Bussines) en una dècada que va ser d’una prosperitat extraordinària. Es creaven empreses i es feien negocis fàcils. S’amassaven grans fortunes, les quals, malgrat que només afectaven a una petita porció de la població, donaven una sensació de prosperitat generalitzada. La manifestació d’aquesta opulència a una Europa encara empobrida, en part gràcies a les pel·lícules procedents de Hollywood, posava per primer cop de moda el sistema de vida nord-americà, l’anomenat american way of life.
La producció augmentava desmesuradament perquè la gent, atreta per les grans campanyes publicitàries i per les facilitats que va suposar la introducció de la compra a terminis i els préstecs bancaris a baix interès, va llançar-se a un consumisme desfermat. Es va fer imprescindible canviar sovint de casa i de cotxe i omplir-ho tot amb les comoditats que oferia la nova tecnologia (electrodomèstics, ràdio, telèfon…). Els Estats Units s’estaven convertint en el paradís que milions d’emigrants de tot el món somiaven assolir.
A la segona meitat dels anys vint, però, la marxa econòmica va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.
La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de modes d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.
La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus.
D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars. Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia.
El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials. L’especulació va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real.
El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, la crisi havia començat molt abans de l’octubre.
La Primera Guerra Mundial va tenir uns efectes econòmics molt profunds i que es van deixar sentir durant tot el període d’entreguerres, especialment en el període 1919-1929. Especialment quan aquesta reestructuració de l’economia mundial va veure’s lligada a als desequilibris que van donar-se en les relacions econòmiques i financeres internacionals a causa del declivi d’Europa i la consolidació dels Estats Units.
Els deutes derivats de la guerra i el pagament de les reparacions van ser els assumptes que més van preocupar els governants dels anys vint, però el conflicte bèl·lic havia deixat unes altres conseqüències de les quals es tindria una consciència menor i que a llarg termini serien més decisives.
Abans de la Gran Guerra, les potències industrials europees abastaven de productes industrials els seus respectius imperis colonials i també una bona part dels mercats mundials. Aquesta relació comercial entre Europa i la resta del món va quedar tallada per la guerra. Es tractava d’un pèrdua forçosa des del moment en que les necessitats bèl·liques van absorbir totes les energies econòmiques. Un cop finalitzat el conflicte s’intentaria recuperar els corrents comercials anteriors, però ja mai més no seria el mateix.
D’altra banda, la guerra havia beneficiat principalment els països neutrals, és a dir els Estats Units i el Japó. L’absència dels europeus els va permetre substituir-los en els mercats mundials. Així, també en alguns països llatinoamericans s’aprofitarà l’oportunitat per a iniciar la industrialització, millorar la situació econòmica i adquirir una certa independència econòmica respecte d’Europa.
Però els més beneficiats d’aquest procés van ser els Estats Units que van exportar productes als països bel·ligerants, van concedir crèdits i van acumular l’or que els europeus donaven com a garantia de pagament. El dòlar aniria substituint a poc a poc la lliura esterlina com a principal moneda de negocis internacional. La City londinenca va deixar de ser el principal centre financer del món, essent substituïda per Nova York. D’aquesta manera, la pèrdua creixent de pes d’Europa i el creixement dels EUA es manifestarien no només en l’àmbit polític, sinó especialment en el terreny econòmic.
Rússia no tenia un paper destacat en l’economia mundial abans de la guerra. Malgrat aquesta circumstància, la seva desaparició de l’escena internacional com a conseqüència de la Revolució va afectar tots els circuits econòmics. Rússia ja no exportaria cereals i deixaria de ser un bon mercat per a la inversió de capitals. Els motius polítics influirien en la nova situació: el “cordó sanitari” establert pretendrà aïllar els bolxevics i aquests, a la seva vegada, desconfiarien d’un entorn profundament hostil i capitalista. També és cert que la situació del país després de la guerra civil no permetia ni importacions ni exportacions.
Sense tenir consciència dels canvis que s’havien produït, la reconstrucció d’Europa es faria en base a un sistema que ja era diferents i s’havia desequilibrat. Es pensava que la guerra havia tingut unes conseqüències econòmiques temporals i que en poc temps es tornaria a la situació de normalitat prèvia a 1914.
L’evident prosperitat de la segona meitat dels anys vint no pot ocultar certs símptomes de perill que s’estaven donant. Els països productors de matèries primeres veurien com baixaven els preus sense poder evitar-ho. La Gran Bretanya, perseguint la situació de lideratge econòmic anterior a 1914, forçaria la convertibilitat de la lliura esterlina en or. Però, en lloc de recuperar la primacia, hauria de competir amb el dòlar i patir els problemes de la seva economia. La indústria havia perdut pes específic. D’altra banda, la producció industrial alemanya, sostinguda pels crèdits nord-americans, s’estancaria.
Així, les causes que van portar a la crisi de 1929 podrien resumir-se en dos punts: la superproducció i l’especulació. Els símptomes que apuntaven a la crisi només esperaven el crac de Wall Street per a sortir a la llum.
La Revolució Mexicana té dues fases. A la primera fase, entre 1910 i 1920, es viurà el període pròpiament revolucionari que anirà des de l’aixecament de Madero fins a l’arribada d’Obregón al poder. A continuació, entre 1920 i 1940, s’anirà constituint el nou estat populista mexicà.
La prolongació de Porfirio Díaz del Partit Liberal en el poder des de la dècada de 1870 contrariava la constitució mexicana que havia establert el principi de no reelecció. Díaz va poder mantenir-se al poder per l’aliança que mantenia amb els cabdills locals vinculats a l’economia exportadora mexicana.
La constitució liberal no era respectada per Díaz que, en la pràctica, havia establert un règim autoritari amb la potenciació d’un fort exèrcit. L’avançada edat de Porfirio Díaz va fer que cap a la dècada de 1910 es plantegés la necessitat de la successió en la presidència de Mèxic, responent així a la demanda d’obertura política amb un sufragi efectiu i el respecte al principi de no reelecció.
Porfirio Díaz
Francisco I. Madero, un terratinent del nord del país d’idees democràtiques, va plantejar la necessitat de que es realitzés una transició política pacífica amb la presidència de Díaz i un govern efectiu del vicepresident. Díaz va rebutjar aquesta proposta i va convocar eleccions el 1910.
Francisco I. Madero
Madero davant les eleccions va realitzar una forta campanya electoral i Díaz va empresonar-lo per disturbis. El govern caciquista i paternalista mexicà va veure’s desbordat per la irrupció amb força de la figura de Madero que va aconseguir un fort suport popular gràcies a la seva campanya.
Madero va aconseguir fugir i va refugiar-se al sud dels Estats Units per denunciar el frau de les eleccions de 1910 i fer una crida a la insurrecció per al 20 de novembre de 1910. L’aixecament de Madero va ser sufocat pel règim de Díaz, peró tot i les limitacions que presentava, la mobilització social va ser efectiva.
Els miners del nord de Mèxic van aixecar-se contra la patronal i al sud del país, en una regió camperola indígena, també va esclatar un fort malestar. El control progressiu de la terra pels grans propietaris i les companyies nord-americanes també van crear un estat de malestar entre les classes mitjanes.
L’expansió dels conreus de canya de sucre va fer que s’ocupessin els territoris de les poblacions indígenes, principalment terres comunals. Els camperols indígenes al veure com les companyies comercials ocupaven els seus territoris van recórrer a la justícia per recuperar les seves terres.
El 1910 la confrontació dels pagesos del sud de Mèxic amb la companyia exportadora va portar els indígenes a un estat de rebel·lió sota el lideratge d’Emiliano Zapata.
Emiliano Zapata
Al nord de Mèxic es donava un mode de vida que es basava en la petita propietat. Amb la penetració de les grans empreses mexicanes i nord-americanes van ocupar-se terres en un sistema de gran propietat que va arraconar els colons ramaders mexicans que van iniciar un procés de proletarització i progressiva dependència dels grans propietaris. Doroteo Arango serà el líder dels rebels del nord, Arango serà un bandoler social que s’anomenarà Pancho Villa.
Pancho Villa
La crisi política va coincidir amb el descontentament social proletari i indígena, però eren moviments desconnectats entre si. La rebel·lió maderista va rebre el suport dels miners que van constituir-se en les primeres milícies revolucionàries.
Madero va intentar prendre Ciudad Juárez per formar un govern provisional que pogués ser reconegut. Els rebels de Pancho Villa i les classes mitjanes van acabar integrant-se en la rebel·lió de Madero i el 1911 va incorporar-se el moviment zapatista davant la promesa de Madero de respondre a les demandes d’aquests sectors.
Els maderistes van ocupar Ciudad Juárez i part de l’oest del país forçant la dimissió de Porfirio Díaz que va pactar amb Madero la formació d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions. Aquest pacte implicava el final de la rebel·lió i l’entrega de les armes dels revolucionaris.
Victoriano Huerta
Els zapatistes no volien retornar les armes si abans no els hi eren retornades les seves terres i així van iniciar la seva distanciació del moviment democràtic encapçalat per Madero que pactava amb l’enemic.
Els antics seguidors de Díaz van organitzar-se en torn a la figura de Huerta que va ser el seu candidat per ocupar la presidència del país succeint a Díaz. Les eleccions de 1911 van ser guanyades per Madero que accedia a la presidència de la república sense portar a terme les reformes a les que s’havia compromès.
El zapatisme va sentir-se traït per Madero i va aixecar-se contra el nou govern. Davant la nova situació revolucionària l’exèrcit que havia conspirat contra Madero va potenciar la figura de Huerta per instaurar un nou règim autoritari.
Huerta va aprofitar que Madero havia desarmat a les milícies revolucionàries per iniciar una ofensiva sobre el règim de Madero que va ser derrocta per l’ofensiva militar. Huerta va reprimir amb duresa als insurrectes zapatistes.
Madero va ser assassinat per l’exèrcit el 1914 provocant un nou aixecament dels zapatistes, els rebels de Pancho Villa i els maderistes ara encapçalats per Carranza. La revolució mexicana es convertia així en una guerra de tots contra tots. Un cop derrotat Huerta, entre 1914 i 1916, els líders rebels s’enfrontaran entre si per assumir la presidència i la nova orientació del règim.
Venustiano Carranza
Carranza buscava la reforma política liberal per a Mèxic, Pancho Villa la reforma social i el zapatisme el retorn de les terres i el reconeixement dels drets indígenes. El zapatisme va veure com elements anarquistes s’infiltraven a les seves files sense que el moviment indígena prengués un caràcter polític específic.
Amb la fugida de Huerta va produir-se un buit de poder que havia de ser omplert i el cap polític de la rebel·lió contra els militars va ser Carranza que optava per establir novament el règim liberal amb el principi de no reelecció.
Pancho Villa encapçalava un projecte de reforma social composat per un grup heterogeni majoritàriament de ranxers que reclamaven el final del latifundisme i una millor repartició de la terra mitjançant la propietat privada. El zapatisme, per la seva banda, seguia reclamant les seves terres comunals i va lluitar contra Huerta, el seu enemic i repressor històric.
En la lluita contra Huerta va sumar-se un quart grup que va prendre rellevància en la Revolució: els sonorenses. Aquest nou grup revolucionari procedent de Sonora, una terra minera amb explotacions agràries comercials, es composava d’una nova classe treballadora enfrontada al poder central.
La nova burgesia de Sonora buscava la modernització econòmica del país amb l’obertura de Mèxic a l’exterior i l’obertura política. Obregón i Calles van convertir-se en els principals líders dels sonorenses. Obregón era un empresari procedent del món de les llegums (cigrons) i Calles era professor.
Álvaro Obregón
La reclamació de la modernització econòmica i la industrialització del país amb millors sous per als treballadors que va realitzar Obregón van veure’s recolzades pels treballadors del camp. Així, els exèrcits de Sonora estaven vertebrats per burgesos i treballadors que buscaven el protagonisme polític per a tots els sectors socials.
En resum, tots els líders tenien limitacions per fer-se amb el poder. Carranza es trobava sense base popular, Villa era el líder d’un moviment desorganitzat de ranxers –camperols mestissos en lluita tradicional contra els indígenes– i Zapata encapçalava un moviment indígena que quan arribava la collita abandonava les armes temporalment i que només buscava que es respectés la tradició indígena.
Carranza va convertir-se en el principal opositor a la dictadura militar de Huerta perquè morts el president Madero i el vicepresident Pino Suárez i amb la renúncia del president de la cambra de diputats era l’únic governador que va rebutjar el cop d’Estat protagonitzat per Huerta.
L’atribució constitucional de Carranza va ser posada en qüestió per Villa que rebutjava que Carranza assumís la presidència un cop Huerta va ser derrotat. Villa va aconseguir el recolzament de Zapata a la Convención de Aguas Calientes per continuar amb el cicle revolucionari.
Els líders revolucionaris i els sonorenses van reunir-se a la convenció que va acabar amb un trencament total que portaria a una lluita de tots contra tots. L’aliança entre Villa i Zapata no va prosperar tot i que van arribar a ocupar la Ciutat de Mèxic conjuntament, les diferències entre els dos grups revolucionaris eren insalvables.
Carranza va recolzar-se en els sonorenses per recuperar el protagonisme en el camp polític i així va arribar a controlar la major part del territori amb Villa i Zapata en retirada. Ara la lluita era política entre Carranza i Obregón per la construcció del nou Estat mexicà del segle XX.
Els sonorenses acabaran construint un Estat populista a la Constitució de 1917 que incorporava reformes socials i instaurava l’intervencionisme econòmic. L’economia integraria la propietat privada, la propietat comunal i la propietat nacional en un sistema econòmic mixt.
Així, Obregón va aconseguir el suport del món obrer (CROM) i de sectors de la pagesia i els indígenes en el seu projecte d’aliança de classes. Carranza va ser derrotat davant d’aquesta aliança política i el seu error definitiu va ser fer assassinar Zapata el 1919. Això va comportar que Obregón i els sonorenses trenquessin definitivament amb Carranza.
Obregón amb el suport dels altres grups revolucionaris va accedir el 1920 a la presidència de Mèxic instaurant el seu Estat populista. El triomf d’Obregón derrotant Bonilla (candidat de Carranza) a les eleccions tancava la crisi de l’Estat liberal mexicà. Es va posar en pràctica una política laïcista que prohibia l’actuació política o cívica de l’Església.
La prioritat d’Obregón va ser el pacte social i el desenvolupament econòmic del país. Es va mantenir el principi de no reelecció i així Obregón va ocupar la presidència pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) entre 1920 i 1924 i Calles el va succeir entre 1924 i 1928. Després Obregón tornaria a ser escollit president peró seria assassinat per un religiós.
Calles obligarà el 1929 a tots els partits a fusionar-se en el PNR (Partit Nacional Revolucionari) que instaurava el règim de partit únic. El PNR realitzarà una política que premiarà als sectors que el recolzin. El PNR canviarà en diverses ocasions de nom fins a convertir-se en el PRI.
La política del govern mexicà del PRI serà fonamentalment social arribant en 1940 a practicar una política social assistencial (pagament d’atur, pensions, serveis socials…etc) que requeria d’una forta inversió. Així, va nacionalitzar-se el negoci del petroli per fer front amb els seus beneficis a la política social.
La independència política d’Amèrica llatina no va suposar la independència econòmica del país. Així, Amèrica Llatina es fragmentarà en petits estats, fent fracassar els projectes d’unitat i ampliant la dependència econòmica. Les economies sud-americanes es desenvoluparan a la segona meitat del segle XIX especialitzant-se en l’exportació de matèries primeres cap a Europa.
El primer terç del segle XX es caracteritzarà per les primeres manifestacions de crisi dels estats exportadors. Les societats llatinoamericanes seran bàsicament exportadores, el que va portar a Carmagnani a parlar de les societats oligàrquiques exportadores.
El domini econòmic de les exportacions va portar a identificar les economies dels països llatinoamericans amb els productes que exportaven. Així van donar-se els següents binomis econòmics: Brasil s’identificarà amb el cafè, Perú amb la producció de guano (un adob natural) i coure, Bolívia amb l’estany, Xile amb el salnitre (un adob mineral del que s’exportava el 90% de la producció mundial) i Argentina exportava blat i carn.
Brasil que estava especialitzat en la producció de canya de sucre va veure’s desplaçat al mercat per Cuba que estava més desenvolupada tecnològicament. Així, els brasilers hauran d’especialitzar-se en la producció de cafè amb els principals centres de producció a Sao Paulo i Rio de Janeiro.
Mèxic tenia una estructura econòmica més diversificada que es basava en l’exportació de plata, coure i ferro. Això suposava un grau menor de dependència per a l’economia mexicana. La producció de la plata va veure’s perjudicada per la pérdua de valor que va suposar que deixés de ser un element financer.
Amèrica Llatina proporcionava matèries primeres alimentàries i minerals. Per aquest motiu les potències occidentals recolzaran els règims autoritaris i oligàrquics. Les potències occidentals no estaven interessades en interrompre el comerç. La dependència del món occidental era total perquè els exportadors no controlaven els preus dels productes que compraven a canvi de l’exportació de matèries primeres.
El 1898 la guerra de Cuba va suposar la pèrdua definitiva de l’imperi espanyol a Amèrica. Així, en el primer terç del segle XX els Estats Units van desplaçar els imperialismes espanyol i britànic del món sud-americà. Estats Units anirà avançant a Amèrica Llatina a expenses de Gran Bretanya.
Fins 1929 es mantindrà l’auge de l’economia exportadora, però amb la crisi financera nord-americana i europea es viurà la crisi dels règims liberals sud-americans i la crisi generalitzada de les economies exportadores i la difusió dels populismes.
Els Estats Units aplicant la doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”) rebutjaran la interferència europea a l’àmbit americà. Així, en una època marcada per l’aïllacionisme europeu dels EUA s’iniciarà una política dirigida a controlar el Golf de Mèxic i Panamà incitant a la secessió.
Estats Units buscarà el control del Canal de Panamà com a objectiu estratègic que va portar a la seva expansió cap el sud. La independència de Panamà convertirà el país en un estat titella dels EUA.
A partir de la Primera Guerra Mundial es donarà un procés d’expansió nord-americana a Amèrica Llatina. El capital britànic va patir un fort retrocés amb l’esclat de la guerra i serà paulatinament substituït per capital nord-americà. Així, els Estats Units van convertir-se en la potència hegemònica en l’àmbit americà en competència amb les potències europees.
A mitjans del segle XX els Estats Units substituiran a Gran Bretanya com a potència hegemònica a Sud-Amèrica. A Argentina la competència entre britànics i nord-americans portarà al repartiment de les quotes de mercat en la indústria frigorífica. El tema de la benzina també es solucionarà amb el repartiment de les quotes de mercat. A països com Xile o Perú, en canvi, els inversors nord-americans desplaçaran definitivament als anglesos com a potència inversora.
Dins de la cúpula econòmica i militar d’Amèrica Llatina hi haurà lluites intestines per al poder al llarg del segle XX. Els centres urbans van tenir un desenvolupament excessiu en relació al món rural, això facilitarà l’aparició d’una nova classe mitjana que des de finals del segle XIX demanarà l’accés a la classe política i reivindicarà la democratització del sistema i una nova orientació política dels països llatinoamericans.
Això coincidirà amb la mobilització dels sectors proletaris miners i industrials vinculats a les grans capitals i del camperolat indígena que seguia lluitant pels seus drets des del final del període colonial.
Els estats criollos sorgits el segle XIX van tenir com a carn de canyó a la població indígena que era la base dels exèrcits. La mobilització d’aquests diferents sectors a la vegada qüestionant el règim oligàrquic i el sistema econòmic i de propietat marcarà les primeres dècades del segle XX.
Així, davant d’aquesta situació es donaran dos processos diferents per donar sortida a la crisi del sistema llatinoamericà: la revolució social (Revolució Mexicana) i la reforma política (Argentina). A Mèxic la revolució suposarà la fi de l’Estat oligàrquic i la introducció d’un Estat populista. En el cas d’Argentina, el procés de reformes s’estancarà per la primera intervenció militar al país l’any 1929.
El 1910 Japó estava en expansió i ja era una potència imperialista. Durant la Primera Guerra Mundial Japó es sumarà al bàndol dels aliats i ocuparà les colònies alemanyes a Xina que li seran adjudicades pel repartiment dels tractats de Versalles.
Fins els anys vint van ser freqüents les mobilitzacions socials i polítiques protagonitzades per la nova classe mitjana que buscava una obertura política del sistema imperial japonès. El sistema japonès es basava en un sufragi censatari molt restringit que deixava el poder en mans dels interessos econòmics i la burocràcia imperial. És el període dels poders personals.
El parlament japonès tenia una escassa representativitat social. L’evolució social que va permetre l’obertura del Japó a occident havia generat una potent classe mitjana que va concretar-se amb la formació de partits reformistes com el Minseito (lligat a Mitsubishi) o el Senykai (lligat a Mitsui). També van aparèixer formacions socialistes i el Partit Comunista Japonès.
Les organitzacions polítiques de masses van portar a la formació el 1918 del primer govern japonès de partits. Així es passava de l’Estat personalista a un règim de partits que va perfeccionar-se amb la concessió el 1925 del sufragi universal masculí per la forta pressió que havien exercit els partits.
Aquest procés de democratització del Japó va suposar una forta tensió entre els partits polítics i els opositors a la democratització (militars, corporacions econòmiques i nacionalistes).
El comandament imperial era un grup social tancat amb vincles directes amb l’emperador. Ideològicament els militars eren conservadors, creien que la modernització econòmica del país no havia d’alterar les tradicions. Van posicionar-se en contra del sufragi universal perquè reduïa el poder de l’emperador i conspiraran contra l’obertura política del país.
Les corporacions econòmiques van realitzar un doble joc. D’una banda, volien evitar l’ampliació del sufragi i s’oposaven al creixement dels partits d’esquerra i els sindicats, però participaven del joc polític mitjançant partits reformistes.
El nacionalisme japonès es vehiculava mitjançant societats secretes de perfil antidemocràtic, antiliberal i amb un plantejament restaurador (Showa) que havia de retornar tot el poder a l’emperador.
Kita Ikki va ser un nacionalista japonès que inspirant-se en els règims autoritaris que estaven apareixent a occident va proposar un règim autoritari de tipus feixista. Ikki plantejava un cop militar que permetès establir el nou règim, estatalitzès l’economia i llancés una ofensiva imperialista a Àsia.
En els anys trenta, després de que el 1931 l’exèrcit japonès de la Manxúria Meridional responent a la conspiració militar i econòmica envaeixi la resta de Manxúria, el govern va veure’s forçat a proclamar l’estat titella de Manxukuo amb l’antic emperador manxú al capdavant.
El 1932 la inestabilitat política del Japó, que estava practicant una política cada cop més dretana, va acabar amb el règim de partits per retornar als poders personals concedits per l’emperador. El 1933 Japó es retirava de la Societat de Nacions i feia pública la declaració Annau on es proclamava com a garantia de la pau a l’Àsia oriental i protector de la relació de Xina amb les potències occidentals.
Japó es considerava així l’intermediari necessari entre Xina i occident. La involució política creixent i el nacionalisme en expansió portarà el Japó a ocupar Xina amb l’excusa d’un incident menor a Shangai. Japó passava així a controlar la Xina oriental expulsant el Kuomintang.
La Societat de Nacions no va ser capaç d’aturar l’agressió japonesa i no va intervenir en portes de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La guerra amb Xina és l’inici de l’expansió japonesa per Àsia. La militarització i l’autoritarisme del país va reforçar-se amb l’ocupació de Xina.
Finalment, va proclamar-se el nou Estat amb un règim de partit únic i la consagració i divinització de l’emperador Hiro Hito. Al final de la Segona Guerra Mundial, on el Japó va participar aliat amb l’Eix, l’ocupació nord-americana acabar amb el nou Estat autoritarisme japonès.
El 1910 l’Imperi Xinés estava en descomposició. El contrast amb un Japó en expansió anirà creixent al llarg del segle XX. El 1911 una rebel·lió a Pekín encapçalada pel Kuomintang de Sun Yat Sen va proclamar la república. El Kuomintang era un moviment republicà i reformista que va aprofitar la mort de l’emperadriu xinesa per provocar una revolta a la cort.
La nova república va rebre el suport de Yuan Shikai, un militar, peró aquesta va tenir una breu duració perquè va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada. L’Imperi i la república democràtica van fracassar.
Sun Yat Sen
El 1916, a la mort del dictador Yuan Shikai, Xina estava fragmentada per el poder dels senyors de la guerra que es faran forts en el seu territori. Així, coincidint amb la Primera Guerra Mundial, Xina viurà un període de forta inestabilitat i d’expansió del nacionalisme xinés.
Xina viurà un procés de descomposició interna en territoris dominats per senyors de la guerra que rivalitzaven entre si. L’Estat xinés havia desaparegut virtualment mentre el Japó aspirava a convertir-se en la primera potència asiàtica i s’extenia pel continent a costa de territoris xinesos.
El 1923 el Kuomintang aliat amb el Partit Comunista de Xina iniciarà la construcció del nou estat xinés controlant la regió de Canton i proclamant la República amb la intenció d’unificar el país sota un règim republicà. Aquesta aliança entre el Kuomintang va ser possible perquè tots dos aspiraven a aconseguir una reforma social de Xina.
El Kuomintang volia acabar amb el domini dels senyors de la guerra i es plantejarà l’aliança entre la burgesia i el proletariat per aconseguir la reforma social i la industrialització del país. Per la seva banda, el Partit Comunista Xinés, amb el seu nucli principal a Shangai, defensarà l’aliança anti-imperialista amb aliança amb la burgesia nacional perquè el seu objectiu era l’emancipació de Xina com a colònia occidental.
El 1925 a la mort de Sun Yat Sen el Kuomintang va escollir Chian Kai Chek com a successor al front del partit. Chian Kai Chek va ser més conservador al front del Kuomintang plantejant un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes i canviant el joc d’aliances.
Chian Kai Chek
El Kuomintang buscarà un aliat exterior que li permeti fer front a l’avanç territorial japonès al continent asiàtic. El 1927 Chian Kai Chek va desencadenar una matança de comunistes a Shangai trencant definitivament l’aliança republicana per iniciar un apropament als Estats Units.
Mao Tse Tung
Els dirigents comunistes van haver de refugiar-se a l’interior de la Xina Oriental on va proclamar-se una república comunista sota la direcció de Mao Tse Tun. La nova república xinesa autoproclamada per Mao no serà obrera, sinó camperola pel territori on es va situar.
La República del Ruijin va portar Mao a teoritzar sobre el protagonisme del camperolat majoritari en la revolució comunista a Xina. Mao Tse Tun es convertia en el gran líder del comunisme xinés. El proletariat urbà era minoritari i es trobava aïllat en els ports comercials de la costa, per això no podia ser el protagonista natural d’una revolució comunista a Xina.
El 1933 el govern del Kuomintang va atacar la república comunista de Ruijin i va obligar a Mao i els dirigents comunistes a fugir cap a l’interior del país en la Llarga Marxa. La retirada comunista va permetre el 1936 la reorganització del comunisme xinés sota la direcció de Mao Tse Tung amb el suport de Chu En Lai –antic dirigent del Partit Comunista Xinés–.
Entre 1931 i 1937 Xina serà controlada de forma progressiva pel Japó des de Manxúria. El 1937 el Kuomintang amb el suport dels Estats Units va proclamar la República de Naikin, una república capitalista que buscarar frenar i competir econòmicament amb el Japó. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir aquesta competència comercial perquè Japó va llançar-se a envair la Xina.
La invasió japonesa el 1937 va fer que el Kuomintang busqués el recolzament dels comunistes contra els ocupants japonesos formant una aliança inestable. Aquesta aliança va durar només el període d’ocupació japonesa i un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial el 1945 esclatarà la guerra civil a Xina.
El comunisme va mobilitzar el camperolat contra el Kuomintang que dominava les classes urbanes. El Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS i els Estats Units. El 1949 el comunisme va imposar-se obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental.
El CNI anirà evolucionant fins que va convertir-se en un partit polític. Inicialment dominat per personatges moderats, acabarà sent un dels motors de procés de independència de l’Índia.
La pressió del nacionalisme indi farà que el govern britànic acabi introduint petites reformes en el sistema administratiu colonial. L’elit índia va introduir-se en el consell executiu –27 membres indis sobre 60–. Després de la Primera Guerra Mundial s’introduiran noves reformes.
La mobilització de tropes índies als fronts de guerra europeus (2 milions) va generar un fort malestar entre la població índia. El 1915, Gandhi, que havia organitzat a Sud-àfrica un moviment de resistència no violenta contra el colonialisme britànic, va retornar a l’Índia incorporant-se al Consell Nacional Indi.
Mahatma Gandhi
Gandhi va introduir el seu esperit de resistència no violenta al Consell Nacional Indi. Així, Gandhi promourà el boicot i la desobediència civil que va ser contestada per l’administració britànica amb la matança d’Amritjar (379 morts i 1.200 ferits) que va fer que el moviment nacionalista indi anti britànic s’expandís encara més.
La realitat és que el Mahatma Gandhi era un personatge més religiós que polític i les seves postures xocaven amb els estrategs del partit, però en els anys vint la seva autoritat moral i la seva capacitat de mobilització de les masses van fer-se indispensables per al CNI.
L’Acta Índia de 1919 va establir una relació paritària en el consell executiu del govern virregnal i va ampliar-se a dos terços electes la representació al consell legislatiu. L’elit hindú va veure com es concedia també un sufragi censatari molt restringit que no resultava satisfactori per al nacionalisme indi perquè era una reforma elitista.
L’administració britànica va separar l’Índia musulmana de l’Índia hindú, potenciant així la Lliga Musulmana Awami dirigida per Jinnah. El govern britànic instrumentalitzava així la qüestió religiosa. El Consell Nacional Indi, per contra, era un moviment no confessional.
El Consell Nacional Indi va radicalitzar les seves exigències polítiques i el 1928 de la mà de Gandhi i Nehru –de tendència socialdemòcrata– va iniciar el seu projecte independentista. El CNI es convertia en un moviment popular que iniciava una campanya de desobediència civil amb la vaga de fam de Gandhi.
Aquesta campanya no tindrà èxit i l’administració britànica practicarà una política repressiva que va portar Gandhi a la presó. Tot i la repressió britànica, el moviment independentista va anar estenent-se.
Una nova reforma institucional (1935) concedirà l’autogovern a les províncies i obrirà el sufragi a les classes mitjanes i les classes obreres amb ingressos estables. Tot i això, el Consell Nacional Indi demanarà l’abolició del sistema de castes adoptant un programa social de tendència socialdemòcrata. Serà a les eleccions de 1937 quan el CNI aconsegueixi el seu gran triomf.
El Consell Nacional Indi aconseguia el 1937 la victòria electoral i la governació de sis de les onze províncies de l’Índia. Tot i el creixement del CNI, a l’Índia musulmana la victòria electoral va ser per a la Lliga Awami. Es configurava així una forta divisió entre hindús i musulmans.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que el Consell Nacional Indi promogués una campanya contra la presència britànica a l’Índia. Gandhi i la cúpula del seu partit van ser empresonats, el que va permetre que els nacionalistes hindús de Bosse en aliança amb els japonesos formessin l’exèrcit nacional indi per lluitar contra els britànics. Esclatava així una guerra civil entre els indis.
Fenòmens similars van donar-se a Indonèsia i Indoxina perquè des de Japó es va promoure els sectors nacionalistes contra els països occidentals. Els exèrcits japonesos van avançar sobre Indoxina fent fora els ocupants francesos.
El 1944 el govern britànic va posar en llibertat a la cúpula del Consell Nacional Indi i va iniciar les converses sobre el futur de l’Índia amb dos propostes independentistes; la independència amb la permanència dins de l’Imperi Britànic proposada pels britànics i la demanda d’independència total que proposava el CNI.
Els britànics van recolzar-se en la Lliga Awami que defensava la partició de l’Índia. Gandhi defensava la necessitat d’aconseguir primer la independència i la formació d’una confederació entre hindús i musulmans. La Lliga musulmana en canvi volia aconseguir primer la partició de l’Índia.
El 1946 la divisió entre hindús i musulmans va portar a una matança genocida entre ètnies que va fer ingovernable la situació, el que va fer que finalment el 1947 el govern laborista britànic concedís la independència de l’Índia (hindú) i el Pakistan (musulmà). Es formaven així dos estats dividits i enfrontats entre si.
Gandhi serà assassinat el 1948 per un hinduista radical, grup minoritari dins del moviment nacionalista indi. L’Índia es vincularà a econòmicament a Gran Bretanya i defensarà una política neutral. L’aliança amb els britànics es trencarà quan es concedeixí la independència al Pakistan Oriental.
El 1914 amb la derrota de l’Imperi Otomà a les guerres balcàniques aquestes postures islamistes es reforçaran. Gran Bretanya proclamarà el protectorat sobre Egipte (1914) i tindrà una base militar i política privilegiada per intervenir en el món àrab. Els turcs hauran de fer front a dos fronts perquè els britànics conspiraran amb els hachemites contra l’Imperi Otomà.
Husseyn en contacte amb els britànics (Mac Mahon) va acordar el recolzament anglès a una rebel·lió àrab hachemita que ataqués a l’Imperi Otomà. El nou Estat panàrab amb els hachemites com a líders polítics tindria el suport i la protecció exterior britànica. El nou Estat aniria des del Iemen fins a Bagdad (incloent Palestina i Egipte).
Així, el 1916, en plena Primera Guerra Mundial, va iniciar-se la rebel·lió àrab contra els turcs amb assessorament i armament dels britànics. La rebel·lió va progressar ràpidament ocupant Jerusalem el 1917 i Damasc el 1918, el que suposava el control de Palestina. La construcció d’un estat califal dominat pels hachemites estava en marxa.
El 1916, quan esclatava la rebelió àrab, va pactar en secret amb França (Tractat Sykes-Picot) la divisió del Pròxim Orient en dues zones d’influència. Així, Síria i el Líban serien zones d’influència francesa i Palestina, Transjordània i Irak serien zones de control britànic.
Els hachemites es van trobar amb que no es reconeixia el nou Estat àrab i amb la presència militar de francesos i britànics a la zona. El 1917 Balfour declarava públicament que Gran Bretanya acceptava la constitució a Palestina d’una llar nacional jueva per donar resposta al moviment sionista que buscava el retorn a Terra Santa per instaurar un nou Estat jueu.
La immigració jueva a Palestina havia anat creixent des de l’inici del segle XX i el 1919 ja hi havia uns 70.000 jueus. A la seva declaració Balfour no es va comprometre a crear un Estat palestí.
El 1919 Husseyn va forçar Gran Bretanya a proclamar la seva sobirania sobre Aràbia i els seus fills van ser proclamats sobirans. Feysal seria sobirà de Palestina, Transjordània i Síria i Abdallah sobirà de l’Irak. L’Imperi Otomà estava en descomposició i el món àrab en una situació de conflicte polític i ocupat per tropes britàniques i franceses.
La Conferència de San Remo de 1920 va establir noves fronteres per a la Turquia republicana de Kemal Atatürk amb control sobre part del territori Kurd i va reconèixer la sobirania de Husseyn sobre l’Aràbia.
El Pròxim Orient va ser repartit entre França i Gran Bretanya segons l’acord Sykes-Picot i sota els principis de la Societat de Nacions. El desenvolupament d’aquest repartiment va permetre Gran Bretanya poder compensar els hachemites. Així, Palestina seria un protectorat britànic i es creaven els regnes de Transjordània amb sobirania d’Abda-llah i d’Irak amb sobirania de Feysal.
Irak es convertirà en un regne independent el 1930 i Transjordània aconseguirà la seva independència després de la Segona Guerra Mundial. Els hacehemites seran derrocats a l’Irak per un cop d’Estat perpetrat per Sadam Husein.
El 1947 es proclamarà l’Estat d’Israel de forma unilateral per part dels jueus que ja eren prop de 2 milions d’habitants a Palestina. El govern britànic buscarà la convivència entre palestins i jueus, però es veurà superat per la situació.
Els territoris de domini francès, en canvi, van veire com s’exercia un domini francès directe sobre ells. Va fragmentar-se el territori segregant el Líban de Síria per la presència minoritària de població cristiana. Els francesos van intentar fragmentar Síria en tres subestats: Latakia, Damasc i Drusa, però aquesta partició no va prosperar.
Finalment, no es restaurarà un Estat àrab per al Pròxim Orient. Els estats europeus tindran interès en controlar la zona per la importància creixent del petroli com a font d’energia. El nacionalisme àrab del segle XX estarà fragmentat en una sèrie de propostes antagòniques.
La política de compensació dels britànics cap els hachemites no satisfarà el nacionalisme àrab que voldrà controlar Palestina. D’altra banda, el nacionalisme àrab laic buscarà la constitució d’un Estat àrab unit que integrés tot el Pròxim Orient amb doble capitalitat a Damasc i Bagdad.
El 1930 apareixerà el Partit Baath dirigit per M. Aflaq que defensarà la creació d’una república àrab socialista no marxista. La rivalitat històrica entre Damasc i Bagdad farà que el Baath es divideixi. El nacionalisme àrab laic, estatalista i reformista acabarà imposant-se a Síria –que reclamarà el control sobre el Líban– i Irak.
El nacionalisme àrab tindrà dos enemics interns i externs. El desenvolupament del nacionalisme islàmic musulmà suposarà una dificultat perquè es fonamentarà en el fonamentalisme religiós que lluitarà contra la dominació occidental.
Sorgiran diferents moviments islàmics amb diferents interpretacions religioses. Els saudís proclamaran una República àrab a l’Aràbia Saudí constituint-se com a Estat islàmic. A Argèlia apareixerà un moviment nacionalista proletari anti-imperialista contra la dominació Francesa i crític amb les burgesies àrabs que pacten amb els estats occidentals, però no tindrà continuïtat. Els àrabs tenen com a nexe d’unió la llengua i la història, però les seves interpretacions del nou estat seran diferents.
En contra del que semblava, Gran Bretanya va sortir molt danyada de la guerra. Els deutes i les discrepàncies amb França seran els primers problemes a resoldre en la postguerra. El període d’entreguerres a Gran Bretanya té tres grans etapes amb la continuïtat de les polítiques unionistes de la guerra entre 1918 i 1922 que van trencar-se entre 1922 i 1929 amb l’ascens del laborisme que va consolidar-se com una alternativa de govern. Entre 1929 i 1940 es viurà una nova hegemonia conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain.
Evolució de la representació parlamentària a la Cambra dels Comuns:
Tories
Liberals
Labor.
P.C.
S.F.
L-N
Lab-N
1918
338
136
60
–
73
–
–
1922
346
117
142
1
–
–
–
1923
260
159
191
–
–
–
–
1924
419
41
151
1
–
–
–
1929
260
59
288
–
–
–
–
1931
473
33
46
–
–
13
35
1935
387
21
159
1
–
–
–
Distribució dels vots:
Conservadors
Liberals
Laboristes
1922
5.500.000
2.600.000
4.200.000
1929
8.660.000
5.300.000
8.400.000
1931
11.980.000
1.500.000
6.600.000
1935
11.810.000
1.400.000
8.500.000
1918-1922. La Primera Guerra Mundial va generar un govern d’unió nacional liderat per Lloyd George. Un cop acabada la guerra George va defensar la continuació de la política unionista amb el recolzament dels conservadors i certes reticències dels liberals d’Asquith que era un liberal tradicional contrari a les polítiques unionistes d’emergència i contrari a l’intervencionisme estatal.
David Lloyd George
Lloyd George representava una opció política liberal defensora de l’intervencionisme com un instrument que s’havia d’utilitzar amb moderació. El seu principal assessor econòmic era Keynes. La divisió dels liberals serà característica del període. D’altra banda, el Partit Laborista no recolzarà el govern unionista i iniciarà així el seu creixement electoral.
George havia portat el país a la victòria i era molt popular entre l’opinió pública anglesa. Law, el líder conservador no va voler retirar-se de la coalició perquè temia perdre davant d’un Lloyd George en auge. El Partit Laborista si va trencar amb Lloyd George per convertir-se així en el primer partit de l’oposició.
Així, Lloyd George va situar Gran Bretanya com a element moderador durant la negociació dels tractats de pau de París. Finalment, Anglaterra va quedar-se amb part de l’imperi colonial alemany a l’Àfrica i va adjudicar-se el control sobre Palestina i Irak, el que suposava controlar el petroli.
A París Lloyd George va reforçar la seva condició d’home d’Estat amb renom mundial i va retornar a Anglaterra triomfant. Tot i això, l’èxit va durar poc perquè el consens sobre la pau va trencar-se enseguida.
Els principals problemes pel govern britànic arribaran en el camp de la política interior. Lloyd George va haver de fer front a una forta crisi social de postguerra (1919-21) amb la desmobilització dels soldats que van generar protestes socials al trobar-se a l’atur. Una sèrie de manifestacions de protesta i esclats de violència van succeir-se pel descontentament generalitzat.
Aquesta crisi va agreujar-se pel retrocés del sector miner davant l’auge del petroli. Així, una de les bases de la industrialització britànica va entrar en una crisis de sobreproducció al ser un sector sobredimensionat. Gran Bretanya no va saber adaptar-se als requeriments tecnològics que requeria la Segona Revolució Industrial substituint el carbó pel petroli com a principal font d’energia.
Els miners van exigir la nacionalització de les mines sota control obrer, una jornada laboral de sis hores i un augment dels salaris del 30%. Lloyd George va amenaçar amb fer servir la força si els miners anaven a la vaga, però va proposar que es formés una comissió per buscar una sortida negociada.
El govern amb l’excusa de que la comissió no arribava a cap acord no va actuar. Això va provocar que esclatessin noves vagues que Lloyd George va sufocar amb una tímida reforma que concedia la jornada laboral de set hores.
Un cop finalitzada la guerra, els sectors miner, ferroviari i de transports van renovar la “triple aliança” que els unia en cas de vaga general. Tot i això, quan el 1919 els ferroviaris van anar a la vaga per l’anivellació salarial dels sous del sector industrial l’aliança no va funcionar. Els ferroviaris van fer-se forts en les seves reclamacions i el govern va veure’s forçat a mantenir les seves taxes salarials. La vaga del ferrocarril va ser una derrota per al govern.
La reestructuració i regularització del sector miner va suposar un problema important per al país per l’acomiadament massiu de treballadors. Aquesta situació va comportar una sèrie de vagues i la demanda per part dels sindicats miners d’una vaga general que paralitzés el país.
La “triple aliança” va acordar una vaga general de suport als miners. El govern va tornar a obrir les negociacions i la vaga va ajornar-se, però novament va trencar-se el diàleg i els miners van amenaçar amb anar a la vaga general.
Això no va arribar a donar-se perquè la majoria del sindicalisme va rebutjar la celebració d’una vaga general per por a una onada revolucionària. La negativa de la “triple aliança” a actuar va generar una forta divisió en el si del moviment obrer que trigarà en superar-se. Finalment, la solució del conflicte amb els miners va ser negociada per Lloyd George.
Tot i que Alemanya ja no representava cap amenaça de competència comercial, la recuperació econòmica anglesa va ser difícil. Els mercats internacionals, que fins a l’inici de la guerra estaven controlats pels britànics, van veure’s ocupats per d’altres potències emergents com Estats Units i Japó.
La pujada dels preus dels productes d’exportació, deguda a l’augment dels salaris dels treballadors que van aconseguir les Trade Unions, i l’elevada cotització de la lliura esterlina van ser altres factors que van dificultar la recuperació econòmica.
Els soldats desmobilitzats rebien un subsidi durant 50 setmanes si no trobaven treball i un cop aquest pla econòmic va esgotar-se, va ser substituït per un pla de contribucions que cubria gairebé a la totalitat de treballadors, exceptuant al servei domèstic, els jornalers agrícoles i els funcionaris.
Altres problemes importants van viure’s a l’Índia i a Irlanda. La qüestió de l’Índia serà un greu conflicte per a tots els successius governs britànics amb la proliferació dels moviments independentistes, i en especial amb la figura de Gandhi.
La qüestió irlandesa va tenir una solució que va començar a marcar Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidarà a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i problema del repartiment de la terra.
El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda.
Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. El 1918 el Sinn Fein dirigit per De Valera va aconseguir 73 escons als comicis i va trencar amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda.
Aquesta situació suposarà el 1920 una confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic que portarà a una sortida negociada entre irlandesos i britànics. L’illa va dividir-se en dos parts, el nord amb majoria protestant quedava sota sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia la independència. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.
Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes.
Aquest és l’inici d’una Irlanda independent. Ara el problema passarà a ser una guerra civil entre irlandesos on s’imposarà De Valera assumint el país cada cop una major autonomia respecte a la política britànica. El Sinn Fein rebutjarà la separació de l’Ulster i es mantindrà obert un conflicte que ha arribat als nostres dies amb una llarga llista d’atemptats terroristes perpetrats per l’IRA.
Aquest procés va suposar un fort desgast polític per al govern de Lloyd George que a les eleccions de 1922 va veure com els conservadors de Bonner Law van trencar la política unionista. Els liberals patiran un fort retrocés electoral.
1922-1929. El 1922 s’inicia una etapa conservadora amb un fort problema intern en el lideratge del Partit Conservador provocada per la potència que tenia a la societat britànica la figura de Lloyd George. En un context de crisi de partit Law va haver de dimitir el 1923 per problemes de salut convocant-se unes noves eleccions que van guanyar novament els conservadors i van confirmar al laborisme com a segona força política.
Ramsay MacDonald
Els conservadors sense majoria absoluta no van acceptar l’encàrrec de formar govern que si van acceptar els laboristes de MacDonald que formaven govern el 1924 amb el suport dels liberals. Per primer cop a Europa un partit socialdemòcrata governava en solitari.
Aquesta situació era molt fràgil pels laboristes que depenien del recolzament liberal per mantenir-se al govern. Els liberals només van recolzar el govern laborista durant nou mesos, el que provocaria un nou avançament electoral.
En aquest breu període els laboristes no van poder desplegar una política forta. Només van poder insinuar-se alguns canvis a la política social enfrontant-se al problema de la vivenda i a la política exterior amb el reconeixement de l’URSS. Després d’aquest parèntesi laborista els conservadors recuperaran la majoria absoluta per l’enfonsament del Partit Liberal.
MacDonald era un bon administrador. Però tot i que ell tenia capacitats per exercir com a primer ministre, el seu partit encara no estava preparat per tenir el poder. Els sindicats encara tenien una influència desproporcionada dins del partit i la connexió entre l’equip de govern i el partit no funcionava amb fluïdesa.
El pas dels laboristes pel govern va ser tant breu que semblava que hagués estat un fracàs, però en realitat va demostrar que la socialdemocràcia podia arribar al poder sense que s’enfonsés el país, trencant la tradicional alternança britànica entre conservadors i liberals.
La premsa conservadora (Daily Mail) va reaccionar molt durament contra el govern de MacDonald iniciant una persecució desencadenada per la publicació d’una carta dels dirigents de la Internacional Comunista que descrivien un quadre pre-revolucionari a Gran Bretanya i comparaven a MacDonald amb Kerenski.
En realitat, el Partit Comunista anglés no tenia molt suport social, però aquest anàlisi erroni dels comunistes russos va donar lloc a una forta campanya de pressió conservadora perquè els liberals retiressin el seu suport al govern laborista. Tot i que aquesta carta era una falsificació, el laboristes sortirien derrotats en les eleccions.
Tot i les crítiques, els laboristes van demostrar que podien arribar al poder sense desencadenar un procés revolucionari a Gran Bretanya i van prendre contacte amb el poder per primer cop.
Quan el 1924 es tornin a convocar eleccions, els liberals perdran definitivament la seva capacitat d’alternança. Els canvis socials que havia provocat la Gran Guerra van provocar l’alteració del mapa polític britànic i l’arrelament del sistema democràtic. Els liberals van perdre la seva credibilitat, primer donant suport als laboristes i després provocant la caiguda del govern als nou mesos.
Els liberals van patir una fugida de vots cap als conservadors i els laboristes que va possibilitar el retorn conservador al poder amb el govern Baldwin que deixarà en suspens les relacions amb l’URSS i restablirà una política de mà dura a l’Índia.
Baldwin intentarà erosionar les bases socials del laborisme enfrontant-se amb els sindicats. El govern va regular finalment el sector de la mineria sense que es produïssin negociacions amb els sindicats el que va provocar que aquests convoquessin una vaga del sector del carbó que va derivar en una vaga general el 1926.
L’increment de l’atur i la minimització del subsidi per als aturats va suposar que tots els sectors laborals anessin a la vaga paralitzant el país davant d’aquesta ofensiva conservadora. La pressió dels treballadors per millorar les seves condicions socials i la poc realista política econòmica d’intentar recuperar ràpidament els nivells de pre-guerra van provocar importants tensions socials que van esclatar amb la vaga de 1926.
El context de la vaga va polaritzar la situació política britànica entre les opcions conservadora i laborista que era l’únic fre a davant de l’ofensiva conservadora. Els liberals van diluir-se totalment. Finalment, el conflicte va resoldre’s per la via de la negociació amb els sindicats i la retirada del procés de regularització del sector del carbó.
El 1928 els conservadors per intentar reduir l’increment del vot popular cap el laborisme, van extendre el vot a les dones en condicions d’igualtat respecte als homes perquè consideraven que tindrien una tendència política més conservadora. Aquesta premissa no va complir-se i els laboristes van imposar-se.
1929-1940. Així, el 1929 els laboristes de MacDonald van ser per primer cop la formació més votada, el que va permetre que es formés un nou govern laborista. El sistema britànic tornava així a convertir-se en un bipartidisme, ara entre tories i laboristes amb un Partit Liberal sense transcendència.
L’ascens del laborisme el 1929 com a primera força política va permetre que es rectifiqués la política social i laboral britànica reobrint les negociacions amb els sindicats i es donés un gir en política exterior. El govern laborista defensarà una política de desarmament, restablirà les relacions diplomàtiques amb l’URSS i restablirà les negociacions amb el Consell Nacional Indi.
Es pactarà la regulació del sector miner amb els sindicats per evitar noves tensions. La política laborista serà reformista, però en cap cas rupturista ni revolucionària. Respecte a l’Índia, els laboristes intentaran exportar el model canadenc i a Palestina hauran de fer front a una tensió creixent entre els immigrants jueus i els palestins autòctons.
A Gran Bretanya la crisi econòmica de 1929 no va tenir unes conseqüències tant dramàtiques com a Estats Units o Alemanya. El 3% peró el govern Mac Donald va veure’s limitat en el seu creixement per la crisi econòmica que dividirà al laborisme.
Índex comparatiu d’aturats a Gran Bretanya, Alemanya i Estats Units (1927-37):
1927
1929
1930
1931
1932
1933
1935
1937
Gran Bretanya
10,6%
11%
14,6%
21,5%
22,5%
21,3%
16,4%
11,3%
Alemanya
8,8%
13,1%
15,3%
23,3%
30,1%
26,3%
11,6%
4,6%
Estats Units
–
3,2%
8,9%
15,9%
23,6%
24,9%
20,1%
14,3%
El laborisme va dividir-se entre dos propostes per superar la crisi. D’una banda, Snowden considerava que la crisi s’havia originat per un desequilibri conjuntural del mercat i que es resoldria amb l’autoregulació del mercat. Segons aquesta teoria el crac de 1929 seria conseqüència d’una crisi cíclica i el govern no havia d’intervenir o, en tot cas, reduir les seves despeses per no incrementar el dèficit públic.
D’altra banda, Keynes considerava que no es tractava d’una crisi cíclica, sinó d’una depressió estructural que requeria de noves polítiques amb l’Estat intervenint com a agent econòmic actiu per generar llocs de treball i augmentar els salaris per regenerar la demanda i autoregular i equilibrar novament el mercat.
Els sindicats britànics també demanaven l’intervencionisme de l’Estat. Dins del laborisme, Mosley va apostar també per la postura intervencionista amb el control estatal sobre les transaccions comercials per transferir rendes del sector comercial al sectors productius. La política de Mosley resultava heterodoxa per a les polítiques econòmiques realitzades fins aleshores.
Neville Chamberlain
MacDonald va apostar finalment per aplicar una política ortodoxa provocant una crisi de govern per la divisió interna del laborisme a l’hora d’aplicar un increment de la cobertura d’atur als treballadors sense feina. La contenció de la despesa que suposava la política econòmica ortodoxa implicava la conveniència d’un retorn a les polítiques d’unió nacional.
MacDonald va resoldre la crisi de govern proposant un nou govern d’unió nacional que recolzés la seva política econòmica. Així, MacDonal s’aliarà amb els conservadors però no rebrà el suport dels laboristes i els liberals. El govern nacional no va aconseguir salvar la lliura i Gran Bretanya va haver d’abandonar el patró or. Amb aquest panorama econòmic es va arribar a les eleccions de 1931.
Als comicis de 1931 els conservadors van tornar a imposar-se, formant un nou govern conservador d’unió nacional dirigit pel laborista MacDonald. L’home fort del nou govern era el ministre d’Hisenda; Neville Chamberlain. Les primeres mesures del govern per superar la crisi van ser de tipus proteccionista i van retallar els subsidis.
Fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es viurà una nova etapa conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain (1935-40). Gran Bretanya va demostrar una solidesa interna i una fe inamovible en el funcionament parlamentari que li va permetre afrontar amb èxit els greus problemes interns i el perill que suposava la proliferació dels totalitarismes a Europa.
A Gran Bretanya la dinàmica política es caracteritzava pel bipartidisme entre el Partit Conservador (Tories) i el Partit Liberal (Whigs). Ja des del segle XVIII aquests dos partits s’havien alternat en el poder en una alternança que durarà fins el segle XX.
Entre conservadors i liberals hi havia inclús certes coincidències ideològiques. No serà fins 1906 quan una sèrie d’organitzacions obreres i organitzacions independents com la Societat Fabiana trenquin amb els liberals per presentar una candidatura independent sota el nom de Comitè de Representació del Treball que serà la base del nou Partit Laborista que es consolidarà com un partit autònom mediatitzat pels sindicats.
Els liberals van intentar reaccionar amb la Llei Osborne de 1909 prohibint la utilització de fons sindicals amb fins polítics. Això va suposar que els laboristes creessin una nova estructura de partit que els va reforçar. La representació laborista va ser reduïda fins 1918 quan amb la nova reforma electoral s’arribarà a superar els liberals en vots (no en escons).
Així, el tradicional bipartidisme britànic va veure’s modificat per un sistema tripartit entre conservadors, liberals i laboristes. Els liberals aviat es veuran eclipsats pels laboristes que van passar a ser una alternativa de govern real.
El Partit Laborista no tenia una ideologia definida fins 1918 quan va elaborar-se el primer programa que buscava homogeneïtzar el partit. Es demanarà la redistribució de la riquesa mitjançant el sistema contributiu, una política social estatal i la previsió de la nacionalització d’algunes indústries bàsiques (mineria, transport, energia i holdings manufacturers) per crear una economia mixta.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
A la segona meitat dels anys vint, però, la marxa econòmica va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.
La qüestió irlandesa va tenir una solució que va començar a marcar Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidarà a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i problema del repartiment de la terra.
