El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'11. La Revolució Russa i l’evolució de la URSS'

La caiguda del tsarisme: de la Revolució de Febrer a la formació del Govern Provisional

La Primera Guerra Mundial va ser el detonant de la Revolució Russa de 1917, igual que la guerra russo-japonesa ho havia estat el 1905. Les derrotes militars de Rússia a la Gran Guerra en les campanyes successives de 1914, 1915 i 1916, i les elevades pèrdues humanes i territorials van generar grans dificultats econòmiques i la instauració d’un profund malestar social en el país. Així, la desmoralització i les desercions en l’exèrcit arribarien al seu punt àlgid el 1917.

A mitjans de febrer (març segons el calendari occidental) el descontentament popular de la ciutat de Petrograd (nom eslau que havia adoptat Sant Petersburg des del 1914) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions.

El nombre de vaguistes augmentava progressivament, i el dia 24 de febrer més de la meitat de tots els treballadors de Petrograd estaven en vaga i cada vegada hi havia més manifestacions. Igual que havia passat el 1905, els soldats van rebre l’ordre de disparar contra els manifestants, però aquest cop van confraternitzar amb la població i es van negar a disparar contra la multitud, tot amotinant-se contra els seus superiors. L’èxit de la revolta estava així assegurat.

D’aquesta manera, van començar a sorgir els primers grups d’obrers armats per a defensar la Revolució i ben aviat va constituir-se la Guàrdia Roja, que en els mesos següents tindria un paper fonamental.

Enmig d’aquests esdeveniments, els obrers van tornar a ressuscitar l’òrgan de representació que ja havia nascut el 1905: els soviets d’obrers, de soldats i de camperols, que aviat van estendre’s per tot l’Imperi. Als soviets s’agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que comptaven amb la majoria dels delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics.

A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit Kadet, van crear un comitè provisional. Els contactes entre aquest comitè i el soviet de Petrograd van donar com a resultat una sèrie d’acords per establir un govern provisional que substituís el tsarisme. El nou govern es va constituir l’1 de març, i l’endemà el tsar va abdicar en la figura del seu germà que immediatament va renunciar al tron.

Lvov.jpg
El príncep Lvov, cap del Govern Provisional rus de març de 1917

El nou govern, presidit pel príncep Lvov i amb majoria de membres kadets, es va comprometre a iniciar una sèrie de reformes de caràcter polític (llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió i associació, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de vuit hores, etc.). Els seus objectius queden reflectits en la que va ser la primera declaració del Govern Provisional, el 6 de març de 1917:

Ciutadans de l’Estat rus:

S’ha produït un gran esdeveniment. L’Antic Règim ha estat enderrocat gràcies al poderós impuls del poble rus. Ha nascut una Rússia lliure i nova. Aquest gran enderrocament ve a coronar nombrosos anys de lluita.

Milrevkom proclamation.jpg

Unànimement, l’entusiasme revolucionari del poble i la determinació de la Duma de l’Estat han constituït de mutu acord el govern provisional […].

El govern creu que l’esperit patriòtic manifestat durant la lluita contra l’Antic Règim inspirarà els nostres valents soldats al camp de batalla. Per la seva banda, el govern farà tot el que podrà per subministrar a l’exèrcit tot allò necessari per conduir la guerra a un final victoriós. El govern considerarà com a sagrades les aliances que ens lliguen a les altres potències […].

Paral·lelament a les mesures que es prenguin per a defensar el país de l’enemic exterior, el govern considerarà un deure essencial permetre que s’expressi la voluntat popular pel que fa referència a l’elecció d’un règim polític i convocarà l’Assemblea Constituent en el termini més breu possible sobre la base del sufragi universal, directe, igual i secret […].

L’Assemblea Constituent promulgarà les lleis fonamentals que garanteixin els drets inalienables del país a la justícia, a la llibertat i a la igualtat.

L’Imperi rus havia passat a ser una república constitucional. Aviat, però, es va començar a veure que les aspiracions dels diversos sectors que havien destronat el tsarisme no eren coincidents. D’una banda, la burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental. De l’altre, un sector de les classes populars començava a exigir un programa més ambiciós que inclogués la sortida immediata de la guerra europea, el repartiment de terres, la millora de les condicions laborals i, en definitiva, la instauració d’un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.

La Revolució Russa de 1905: el Diumenge Sagnant

La situació política i l’agitació social i política de Rússia en els primers anys del segle XX va convulsionar profundament el règim autocràtic dels tsars.

Així, en aquest període Rússia va patir una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de la seva economia. A remolc d’una crisi de sobreproducció, la demanda va disminuir i les inversions estrangeres es van retreure. Les condicions de vida es van fer força més dures, tant en el món rural, on una sèrie de males collites van empitjorar la situació, com en el món urbà, on les condicions de vida dels obrers es va deteriorar.

El resultat d’aquesta conjunció va ser l’esclat d’un moviment reivindicatiu molt important que va escampar-se per tot l’Imperi. El descontentament de la pagesia russa, empobrida i defraudada per la reforma agrària de finals del segle XIX, es materialitzaria en forma d’aldarulls i atemptats.

En aquesta conjuntura de crisi, l’Estat tsarista es va veure implicat en una guerra amb el Japó, el seu gran rival geopolític a Àsia. Els japonesos no estaven d’acord amb l’expansionisme rus per la zona de Manxúria i van decidir d’atacar la base naval russa de Port Arthur. La guerra va ser un desastre per a l’exèrcit rus i les desfetes militars van anar succeint-se sense poder plantar cara a les tropes japoneses. Les derrotes russes van provocar el descrèdit definitiu del tsar.

Amb la crisi econòmica i les dificultats exteriors n’hi va haver prou per aconseguir conjuntar tots els sectors de l’oposició al tsarisme per demanar unes millors condicions de vida i la democratització del sistema. La Revolució de 1905 va ser el primer gran intent de convertir l’autocràcia russa en una monarquia parlamentària i constitucional.

El descontentament dels obrers es va expressar en una sèrie de vagues a Sant Petersburg, però l’espurna que va encendre el moviment revolucionari va ser la manifestació pacífica davant el Palau d’Hivern (la residència dels tsars a Sant Petersburg) de més de 100.000 homes, dones i nens que, encapçalada pel pope Gapon, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la formació d’una assemblea constituent, el gener de 1905.

Bloody Sunday.jpg

Aquest és un extracte de les demandes que els obrers de Sant Petersburg reclamaven al tsar Nicolau II:

Senyor! Nosaltres, treballadors de Sant Petersburg, les nostres dones, els nostres fills i els nostres pares vells invàlids i sense recursos, venim davant teu, oh Tsar!, per sol·licitar-te justícia i comprensió. Som a la misèria, oprimits i tractats com esclaus que han de suportar pacientment la seva amarga sort i callar.

Fins ara ho hem suportat, però cada cop sentim amb més claredat la misèria, l’absència de drets i la ignorància fruit del despotisme i l’arbitrarietat. Senyor, hem arribat al límit de la nostra paciència. Preferim morir que perllongar aquests sofriments insuportables. Hem deixat la feina i hem declarat als amos el nostre propòsit de no reintegrar-nos-hi fins que no siguin satisfetes les nostres demandes.

Demanem poques coses. La nostra primera petició és que els amos examinin amb nosaltres les nostres reivindicacions. Això ha estat refusat […].

També han considerat il·legal el nostre desig de disminuir l’horari de feina fins a vuit hores diàries, de convenir el salari […], que es millorin les condicions de treball. Segons els amos, tot això és il·legal […].

Senyor!, […] això és conforme amb les lleis divines en virtut de les quals governes? Per això ens hem congregat prop dels murs del teu palau. No defugis protegir el teu poble. Treu-lo de la tomba de l’arbitrarietat, de la misèria i de la ignorància.

Oh Tsar!, som més de 300.000 éssers humans, però ho som només per l’aparença, perquè en la realitat no tenim cap dret humà […]. Rússia és molt extensa i les seves necessitats són massa nombroses perquè pugui ser dirigida per un govern compost solament per buròcrates. És del tot necessari que el poble hi participi, perquè només ell sap quines són les seves necessitats […].

Ordena immediatament convocar els representants de totes les classes i ordres del poble rus. Permet, doncs, que s’elegeixi una Assemblea Constituent sobre la base del sufragi universal, secret i igual. És la nostra petició més important […].

Els manifestants només volien presentar al tsar el seu conjunt de reivindicacions, però la manifestació va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb el resultat de mil morts i dos mil ferits. Aquest és l’origen del nom de Diumenge Sagnant amb el qual és recordada aquesta data en la història russa.

Bloody Sunday 1905.jpg

La duresa de la repressió del Diumenge Sagnant va provocar la condemna internacional i va esdevenir el detonant perquè es produís un veritable moviment revolucionari a Rússia. L’agitació social i política es va generalitzar en una onada de vagues , aixecaments i motins.

L’autocràcia tsarista i la crítica de Tolstoi

Arran de l’atemptat sofert pel tsar Alexandre II, el 1881, els intents reformistes que havien caracteritzat la segona meitat del segle XIX rus van ser abandonats definitivament. D’aquesta manera, en els regnats d’Alexandre III (1881-1894) i Nicolau II (1894-1917) es retornaria a l’immobilisme polític i a la repressió sistemàtica de qualsevol forma d’oposició al règim.

D’aquesta manera, l’Imperi rus mantenia a començaments del segle XX una monarquia absoluta en la qual el tsar estava investit d’un poder autocràtic que, com en el cas dels monarques il·lustrats europeus del segle XVIII, provenia de la gràcia de Déu i en el que l’arbitrarietat era la norma general de l’Estat.

Ningú no podia controlar els actes del tsar, que governava mitjançant els decrets (els anomenats ukases), i cap institució representava ni protegia els súbdits davant de l’omnipotència de la monarquia absoluta. Així, l’Estat rus es basava en quatre pilars fonamentals: la burocràcia, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la policia (l’okhrana), que són l’exemple de l’arbitrarietat d’aquest sistema.

Fins i tot, el gener de 1902, l’escriptor Lleó Tolstoi va adreçar una carta al tsar Nicolau II denunciant la situació de repressió i creixent misèria en què vivia el país:

 Benvolgut germà,

Crec més oportú aquest tractament, ja que m’adreço més aviat a l’home germà que al tsar. Un terç de Rússia es troba en estat de prevenció, és a dir, fora de la llei. L’exèrcit de policies uniformats i secrets augmenta sense parar. Les presons, els llocs de desterrament i els presidis són plens, a més de centenars de delinqüents comuns, de presos polítics, als quals ara també s’afegeixen els obrers. La censura ha arribat a tanta absurditat en les prohibicions com mai no havia arribat en els pitjors temps […].

Tolstoi.jpg
L'escriptor rus Lleó Tolstoi

I com a resultat d’aquesta intensa i despietada tasca de govern, la població agrícola […] es va empobrint d’any en any fins al punt que la fam s’ha convertit en un fenomen normal […].

L’autocràcia és una forma de govern caduca que pot correspondre a les exigències d’un poble situat a en algun racó de l’Àsia Central, apartat del món sencer; però no a les exigències del poble rus, que cada vegada s’il·lustra més.

La fam a la Rússia del segle XIX

Com a resultat de la reforma del camp rus que va abolir la servitud va començar un nou procés de diferenciació social que va donar pas al naixement d’una nova burgesia agrària, els anomenats kulaks. En paral·lel a l’aparició d’aquesta burgesia, el pagament del rescat i la forta pressió fiscal van fer augmentar el nombre de camperols empobrits, que van rebre el nom de mugics.

Molts d’aquests mugics, sense terres i fortament endeutats, van haver de marxar cap a les ciutats per a buscar una feina a les naixents indústries que començaven a proliferar. Uns altres van restar al camp, on havien de suportar unes condicions de vida miserables.

Segons aquest informe d’un oficial d’Estat Major, aquesta era la situació a la província de Riazam en el darrer terç del segle XIX, il·lustrativa de la situació en la qual vivien els camperols russos del període:

L’alimentació dels pagesos és habitualment molt simple i uniforme: pa de sègol, xtxí [una sopa de col] i katxa [un tipus de farinetes] constitueixen diàriament els àpats del migdia i del vespre, i això els dies que sopen […].

Tant els dies que han de fer magre com els dies grassos preparen la xtxí amb col fermentada, sense cap més acompanyament, llevat que, els dies grassos, a vegades hi afegeixen magre de porc o nata, o simplement llet. A molts pocs se’ls hi acut d’espesseir la xtxí amb farina o mantega tot i que és líquida, insípida, completament austera. La katxa és generalment de blat negre, de xeixa o de mill. Es fa amb llet o oli, i els dies magres amb llavor triturada. Prendre katxa és ja signe d’una certa posició benestant.

Pel que fa a la carn, és molt estrany que n’hi hagi a la taula dels pagesos, i només en prenen en les grans festes. El peix encara és més escàs als llocs allunyats dels rius […]. Els llegums es fan servir poc, atesa l’absència de bones hortes. Les patates, que podrien ser un element nodridor i agradable de l’alimentació dels pagesos, són pràcticament desconegudes. Només és conreen en llocs esparsos i en quantitats insuficients […]. Els camperols amb prou feines coneixen els llegums. Les fruites es destinen a la venda, i als districtes del nord del país són desconegudes […]. Es consumeixen molts xampinyons, sense els quals els camperols ho passarien molt malament els dies difícils […].

D’aquesta manera, la possessió de la terra seguiria sent la gran reivindicació dels camperols russos un cop entrats ja en el segle XX i a les portes de la Revolució de 1917.

L’abolició de la servitud a la Rússia del segle XIX

Al llarg del segle XIX el camp rus va viure gairebé al marge de les grans transformacions agrícoles que s’estaven produint en d’altres Estats europeus. L’aristocràcia concentrava a les seves mans la major part de la terra, i la pagesia va viure fins ben entrat el segle en un règim de veritable servitud feudal.

Una bona part dels serfs russos estaven sotmesos a uns forts lligams de servitud que comportaven la manca de llibertat personal i l’obligació de fer prestacions (pagament de censos en forma de treball personal pel senyor) i de pagar impostos en metàl·lic (els anomenats obrok).

A les comunitats pageses, els caps de família formaveb el MIR, que era l’assemblea de la comunitat rural. El MIR s’encarregava de distribuir periòdicament les terres de conreu, cedides pel senyor feudal, entre els membres de la comunitat.

Aquestes condicions de vida tan dures que havien de suportar els camperols russos van provocar que molt sovint l’Imperi es veiés afectat per una sèrie de revoltes agràries que, finalment, l’any 1861, van forçar el tsar Alexandre II (1855-1881) a promulgar l’abolició de la servitud.

Així, amb aquest Estatut General s’establia la llibertat personal dels serfs, que deixaven d’estar lligats a la terra, i la seva igualtat civil. Les terres van quedar dividides en dues parts: una part la conservava l’antic senyor i l’altra és donava en règim d’usdefruit als pagesos. Aquests, a més, podien rescatar les terres que conreaven fent ús del dret a pagar una indemnització als senyors.

Aquest és un extracte de l’Estatut General per als pagesos russos alliberats de la servitud (19 de febrer de 1861):

1r. És abolida per sempre més la servitud dels pagesos que pertanyen als terratinents […].

2n. Els pagesos i els servidors domèstics alliberats de la servitud […] rebran els drets civils que corresponen a les persones i als béns dels camperols lliures.

3r. Tot guardant el dret de propietat sobre el conjunt de les seves terres, els terratinents cediran als seus pagesos, en usdefruit perpetu, a canvi d’un cens:

Les cases rurals i les seves dependències.

A més a més, per assegurar-los la subsistència i per permetre’ls de complir les seves obligacions envers l’Estat i els propietaris, se’ls facilitarà una quantitat de terres conreables […] l’extensió de les quals serà determinada pels reglaments locals […].

4t. Pel lot que se’ls atribuirà conforme a l’article precedent, els pagesos hauran de pagar al terratinent les prestacions en diners o en treball que determinin els reglaments locals […].

12è. Amb el consentiment dels terratinents, els pagesos podran adquirir en plena propietat, a més de les seves cases i dependències, les terres laborables que els han estat concedides a perpetuïtat […]. Després de l’adquisició en plena propietat dels seus lots […], quedaran abolits tots els lligams de dependència entre els propietaris i els pagesos […].

18è. El terratinent conservarà el dret de policia senyorial i la tutela de les comunitats rurals mentre durin els lligams de dependència respecte al propietari […].

Aquest decret i el nou Estatut General, però, van decebre els pagesos russos perquè es veien obligats a endeutar-se si volien rescatar les terres, que els senyors van taxar a uns preus que sovint superaven per molt el seu preu real.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS