El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'11. La Revolució Russa i l’evolució de la URSS'

La dictadura stalinista

Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, on va ser alçat per Lenin el 1922, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició en el si del partit en una operació per aconseguir el poder absolut desenvolupada entre 1924 i 1929 i que remataria en els anys trenta purgant tot possible focus opositor.

Així, el 1925, en el marc de la lluita per la direcció de la Revolució després de la mort de Lenin, Trotski va ser destituït del seu càrrec de comissari del poble per a la guerra. En aquest moment, preocupats per la gran concentració de poder en mans de Stalin, dos històrics dirigents bolxevics com Zinoviev i Kamenev van decidir passar a l’oposició. Tot i això, el comandament de Stalin des de la cúpula del partit va ser molt sòlid i la seva doctrina política va ser ferma.

El 1927, Stalin va seguir aplanant-se el camí cap al poder absolut en el PCUS i la URSS amb la decisió del Comitè Central d’expulsar Trotski, Zinoviev i Kamenev del partit. A la vegada, també van ser eliminats tots aquells elements que eren considerats esquerrans. Com que Trotski va negar-se a rectificar les seves opinions contràries a la política stalinista primer va ser desterrat a Alma-Ata (Kazakhastan) i, finalment, el 1929 era expulsat de la URSS.

JStalin.jpg
Stalin

Després, per a consolidar definitivament el seu poder, Stalin es desempallegaria de Bujarin, membre de l’ala dretana del partit, director del diari oficial soviètic Pravda i única persona que podia fer-li ombra en el Politburó en aquell moment.

Stalin va superar d’aquesta manera totes les baralles internes en el partit a la vegada que creava un grup o casta de funcionaris fidels que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat, el que més endavant es coneixeria com a nomenklatura, una burocràcia amb un nivell de vida i un poder superiors al de la resta de la població.

El secretari general havia aconseguit el domini absolut donant pas a una dictadura totalitària basada en els mecanismes del culte a la personalitat del líder i la repressió de qualsevol dissidència mitjançant el terror i la coacció. I per a finalitzar aquest procés d’assoliment del poder absolut a la URSS, el 1936 s’adoptava una nova constitució que, en la pràctica, legalitzava la dictadura de Stalin.

Les purgues polítiques es van encarregar d’anul·lar qualsevol dissidència i la pràctica del terror va ser el mitjà per aconseguir la submissió de la societat soviètica. I com a instrument executor de la repressió que vindria, el 1934, Stalin va crear una nova i temible policia política: el Comitè del Poble per a Assumptes Interns (NKVD).

D’aquesta manera, el programa de purgues stalinistes, iniciat el 1933 amb l’expulsió dels “elements estranys i indesitjables”, van estendre’s a tots els àmbits soviètics: el PCUS primer, després l’exèrcit i finalment al conjunt de la societat.

Les més conegudes, en el punt més àlgid del terror, van ser les purgues del període 1936-1939, que amb els anomenats processos de Moscou van eliminar sense cap contemplació més del 50% dels membres del Comitè Central del partit. Tots els opositors a dreta i esquerra de Stalin van ser liquidats produint una renovació dels membres del partit.

En els processos de Moscou fins i tot els antics rivals polítics de Stalin com Kamenev, Zinoviev o Bujarin, entre d’altres membres de la vella guàrdia bolxevic, ja sense cap mena de poder efectiu en el partit, van ser condemnats a mort i executats. Va investigar-se la “puresa” i l’adhesió ideològica de tots els militants a la causa stalinista, resultant-ne expulsats els no addictes a Stalin i afavorint l’ingrés de nous militants “favorables” al líder. A més, a l’exèrcit a va ser purgat l’antic heroi de la guerra civil russa, el mariscal Tukhatxevski, executat com a element sospitós.

Segons les xifres oficials que han anat fent-se públiques en els darrers anys, entre 1937 i 1938, el que podem anomenar com a període del terror stalinista, van ser executades unes 700.000 persones, a banda de una quantitat superior d’arrestos, judicis i denúncies públiques patides per tot aquell que era considerat opositor a Stalin.

Però aquest sistema repressiu no tan sols va ser patit pels diversos aparells de poder de l’Estat soviètic. Es calcula que uns vuit milions de persones van ser enviades als camps de treballs forçats, coneguts com a gulags, situats especialment a Sibèria, on van patir unes condicions de vida atroces. Molts dels empresonats moririen allà víctimes de la paranoia stalinista.

Gulag_work.jpeg
Treballadors en un gulag soviètic

Nombre de persones empresonades als gulags soviètics

Any

Presoners

1934

510.307

1935

965.742

1936

1.296.494

1937

1.196.369

1938

1.881.570

1939

1.672.438

1940

1.659.992

1941

1.929.729

Si bé a partir del 1939 la violència de les purgues va anar disminuint, la repressió va continuar sent un fet habitual en tot el període de govern de Stalin. A més, el sistema de terror va generar una dinàmica de delació i por en el si de la societat soviètica difícil d’obviar. Milions de persones patirien la persecució policial per falses denúncies, sovint presentades per cobrar-se els deutes d’antigues rivalitats personals. I el nombre d’empresonats en els gulags no va parar de créixer fins que la Segona Guerra Mundial va fer ineludible centrar els esforços en el front de guerra i oblidar temporalment el “front” interior, sense buidar excessivament els camps de concentració.

Belbaltlag--1932.gif
Treballadors en un camp de concentració soviètic

Així, purgats els enemics, sense cap oposició manifesta a la seva persona, amb una burocràcia totalment fidel i amb una temible policia com a arma repressora, Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic fins a la seva mort el 1953.

La mort de Lenin i la batalla per la successió

Des del 1922, Lenin, el gran líder de la Revolució comunista soviètica, va estar molt malalt. La seva malaltia no va fer més que agreujar-se en els dos anys següents mentre començaven a produir-se les primeres disputes entre els principals dirigents bolxevics per aconseguir el poder a la Unió Soviètica.

D’aquesta manera, quan, el gener de 1924, Lenin va morir, a l’URSS va obrir-se una època de debat i d’inestabilitat. La mort d’un líder tan carismàtic com Lenin va provocar un greu problema de successió. Cap dels altres líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, en la cursa successòria van destacar dos personatges, Stalin i Trotski, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat.

Trotski havia demostrat la seva capacitat política i organitzativa durant la Revolució d’Octubre, en la construcció de l’Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra, però mai va aconseguir el suport total de Lenin i dins del propi partit sempre va ser considerat com un nouvingut a la causa bolxevic.

trotski.jpg
Trotski

Per la seva banda, Stalin havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del partit el 1922. És a dir, era la persona que controlava tot el desenvolupament intern del partit en un moment clau per a la seva futura supervivència política. A més, va comptar amb el suport d’altres vells líders bolxevics (Kamenev, Zinoviev, Bujarin) en el seu propòsit d’aïllar Trotski.

stalin.jpg
Stalin

Poc abans de morir, Lenin va dictar una carta, coneguda com el seu testament polític, en la qual expressava la seva preocupació per l’immens poder acumulat per Stalin i en la qual proposava que fos substituït per una persona amb un caràcter “més tolerant”:

Crec que el factor fonamental en la qüestió de l’estabilitat el constitueixen membres del Comitè Central com ara Stalin i Trotski. Les relacions que hi ha entre ells són, al meu parer, les que en bona part podrien causar aquesta divisió, i per evitar-la crec que hauríem d’augmentar fins a cinquanta o cent els membres del Comitè Central.

El camarada Stalin, en convertir-se en secretari general, ha concentrat a les seves mans un poder immens, i jo no estic segur que sàpiga utilitzar sempre aquest poder amb la cautela necessària […].

Stalin és massa rude, i aquest defecte, que es pot tolerar en les nostres relacions com a comunistes, és inacceptable en un secretari general. Per tant, proposo als camarades que tractin de trobar la manera de treure Stalin d’aquest càrrec i de substituir-lo per una altra persona que en sigui superior en tots els aspectes, és a dir, més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades, menys capritxós, etc.

Però quan Lenin va morir aquesta carta va ser amagada als membres del Comitè Central  del partit (Politburó). No es faria públic el seu contingut fins al mes de maig i aleshores ja seria tard per a descavalcar Stalin del poder, tot i que la lluita per la direcció política i econòmica amb Trotski no havia fet més que començar.

En primer lloc calia determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista després de la NEP, perquè molts dels membres de partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda hi havia la concepció política del que havia de ser l’URSS.

Així, respecte de la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotski i l’anomenada oposició esquerrana, eren partidaris de liquidar la NEP i començar a exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos en la construcció de la societat socialista. En canvi, d’altres membres del partit eren partidaris de realitzar una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles que poguessin ser intercanviats per béns de consum industrial.

Respecte de les idees polítiques sobre el camí que havia de prendre la Revolució arribats al període d’entreguerres, també van produir-se enfrontaments. Per a Trotski calia que la Revolució s’escampés per tot el món i que des de la Internacional Comunista i els partits comunistes s’impulsés la Revolució permanent a tots els països. En canvi, Stalin era partidari de la construcció del socialisme en un sol país (doctrina totalment contradictòria amb els predicaments leninistes), de manera que la principal preocupació del Komintern seria la defensa dels interessos de l’URSS.

Per desfer-se del seu oponent, Stalin es va alinear, al principi, amb les posicions més conservadores en matèria econòmica, i va arribar a marginar i fins i tot expulsar Trotski del país el 1929. Després d’aconseguir això, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política de l’economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS que es basava en una forta industrialització.

L’impacte internacional de la Revolució Russa i la formació del Komintern

L’exemple de la Revolució Russa va fer que durant la immediata postguerra a molts països d’Europa s’iniciessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar el sistema liberal burgés. A més, Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat, i per això era essencial aconseguir el triomf d’una revolució proletària a nivell mundial.

Aquesta utopia semblava possible en aquell moment, perquè acabada la Primera Guerra Mundial el clima revolucionari es trobava força estès. Les insurreccions més importants que van produir-se seguint l’exemple soviètic van ser les dels espartaquistes alemanys (liderats per Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (liderats per Bela Kun), però totes dues van fracassar i van ser sufocades pels règims existents.

Tot i això, els soviets encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i veien clara la necessitat de formalitzar una mena de partit revolucionari a nivell mundial, és a dir, una nova Internacional, al marge de la II Internacional socialista, amb la intenció d’estendre el model de la Rússia comunista.

Amb aquest objectiu, el gener de 1919, Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris, que es va obrir el 3 de març i es va finalitzar amb la creació de l’anomenada Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

Aquesta reunió comptava amb l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa. D’aquesta manera, la formació del Komintern va avivar les tensions dins del col·lectiu socialista arreu d’Europa, avivant les dissensions internes. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir a la Internacional Comunista o seguir en el si de la II Internacional socialista, reconstituïda després del sotrac de la Gran Guerra el febrer de 1919. Recordem que durant el conflicte bèl·lic els partits socialdemòcrates europeus havien col·laborat amb els seus respectius governs i els havien sostingut amb els seus vots en els parlaments.

komintern.jpg
Al·legoria representativa de la Internacional Comunista o Komintern

La seu del Komintern va establir-se a Moscou i, ja des d’un principi, va ser, d’acord amb els principis leninistes, una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la Revolució a tots els països.

La Internacional Comunista va promulgar en el seu congrés de 1920 una rigorosa llista de vint-i-una condicions a complir obligatòriament pels partits per a poder integrar-se en la nova organització:

Primera. La propaganda i l’agitació quotidiana han de tenir un caràcter comunista.

Segona. Depuració dels càrrecs de responsabilitat del moviment obrer dels reformistes, tot i que siguin militants experimentats, que seran reemplaçats per comunistes […].

Tercera. L’acció legal ha d’anar sempre combinada amb l’acció il·legal.

Quarta. S’ha de realitzar propaganda de les idees comunistes a l’exèrcit.

Cinquena. S’ha de realitzar propaganda i agitació al camp per part dels obrers comunistes.

Sisena. S’ha de denunciar alhora el socialpatriotisme i el socialpacifisme.

Setena. S’ha de produir una ruptura completa i definitiva amb els reformistes.

Vuitena. S’ha de donar suport, “no amb paraules, sinó amb fets”, a qualsevol moviment d’emancipació de les colònies.

Novena. S’han de formar nuclis comunistes en els sindicats, subordinats al conjunt del Partit.

Desena. S’ha de combatre la “Internaciona Groga” d’Amsterdam.

Onzena. S’ha de depurar la fracció parlamentària.

Dotzena. S’ha d’organitzar el PC sobre la base de la “centralització democràtica” amb una “disciplina de ferro semblant a la militar”.

Tretzena. S’han de realitzar depuracions periòdiques dels elements petitburgesos infiltrats als PC legals.

Catorzena. S’ha de donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques en la seva lluita contra la contrarevolució.

Quinzena. S’ha d’establir un nou programa comunista adaptat a les condicions específiques del país.

Setzena. S’ha de reconèixer el caràcter obligatori de les decisions de la Internacional Comunista, partit mundial únic.

Dissetena. S’ha d’anomenar els partits com a Partits Comunistes, mai com a Partits Socialistes.

Divuitena. S’han de publicar a tots els òrgans de premsa comunistes tots els documents importants sorgits del Comitè Executiu de la Internacional Comunista.

Dinovena. S’ha de convocar un congrés en els quatre mesos posteriors al Segon Congrés de la Internacional Comunista per debatre les condicions de l’admissió.

Vintena. S’ha d’elegir el nou Comitè Central, tenint en compte que dos terços dels seus membres han de ser comunistes.

Vint-i-unena. S’ha d’excloure del partit a aquells que rebutgin les condicions d’admissió.

L’acceptació o el rebuig d’aquestes condicions va ser motiu de la divisió dels partits socialistes a molts dels països europeus entre una majoria que va optar per continuar acceptant els principis socialdemòcrates reformistes i una minoria que va sortir dels partits per a constituir nous grups de caràcter comunista. Així, entre el 1920 i el 1923, a molts països es van formar petits partits comunistes molt lligats, quan no simplement subordinats, a les orientacions que es dictaven des de Moscou.

komintern2.jpg

En definitiva, la creació de la Internacional Comunista i la seva acció política en el període d’entreguerres van ser un instrument al servei de la política exterior de la URSS, que tenia com a finalitat afavorir l’expansió del model del comunisme soviètic a la resta del món.

La Nova Política Econòmica de la URSS: la NEP

El Desè Congrés del Partit Comunista, celebrat el març de 1921, va estar marcat per la proclamació per part de Lenin de la Nova Política Econòmica de la Rússia soviètica, la coneguda NEP, que marcaria el camí econòmic del país fins 1928. La NEP havia de posar fi a l’anomenat “comunisme de guerra” i aconseguir tant l’augment de la producció com el suport de la major part d’una població castigadíssima per la duresa de les condicions de vida produïdes durant la guerra civil.

La NEP era, en els seus orígens, una solució transitòria a la crisi derivada de la guerra civil (1918-1921), consistent a retornar Rússia, parcialment, a una economia de mercat. És a dir, la NEP era considerada com una etapa intermèdia en el trànsit entre el capitalisme i el socialisme.

Així, es va admetre la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços. Es va restablir l’economia monetària i es va encunyar un nou ruble. L’Estat, però, va mantenir el control sobre la banca, la indústria pesant i el comerç exterior.

La nova política econòmica va representar una suavització important de les condicions de treball a les indústries i va permetre als sindicats recobrar la independència. Es va reconèixer el dret de vaga, el treball es va desmilitaritzar i es van establir estímuls salarials a la producció. Al camp, la NEP permetia al pagès que, després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat, vengués la seva producció al mercat. Es van suprimir les requises forçoses de la guerra, es van concedir avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre escollir els camperols entre l’explotació comunitària i l’individual.

1913

1921

1924

1926

Producció industrial

(milions de rubles)

10.251

1.410

4.660

11.083

Carbó

(milions de tones)

29,0

8,9

16,1

27,6

Electricitat

(milions de quilowatts per hora)

1.945

520

1.562

3.508

Lingots de ferro

(milers de tones)

4.216

116

755

2.441

Acer

(milers de tones)

4.231

183

1.140

3.141

Superfície conreada

(milions d’hectàrees)

150

90,3

98,1

110,3

Collita de cereals

(milers de tones)

80,1

37,6

51,4

76,8

Els resultats d’aquesta política econòmica van ser, en principi, positius i evidents, tal i com es pot observar en el quadre. L’expansió de l’agricultura va frenar la fam i es va suprimir el racionament amb un increment del 100% entre els exercicis de 1921 i 1926-1927. El 1927 la producció agrària i industrial van recuperar-se arribant als nivells assolits el 1914, triplicant-se la producció industrial.

Però, l’èxit econòmic que va suposar la NEP no va estar exempt de problemes pel país. Com a conseqüència del retorn a la llibertat de mercat, els preus es van disparar i es van produir moltes oscil·lacions que desorientaven els consumidors i que van provocar un desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus dels productes agrícoles, molt baixos. Això donaria lloc a l’anomenada crisi de les tisores.

D’altra banda, gran contrasentit en un país comunista, la NEP va donar lloc a l’aparició d’una pagesia pròspera, els kulaks, i a l’enriquiment de comerciants i empresaris, metre que s’empobrien els pagesos pobres o assalariats, que no disposaven dels recursos necessaris per accedir als productes industrials.

La consolidació del poder bolxevic en el naixement de la URSS

El partit bolxevic, anomenat Partit Comunista des del 1918, va convertir-se en l’única institució determinant de la vida política russa, i progressivament Estat i Partit anirien quedant més identificats, confonent-se els límits d’acció de cadascun.

En el Desè Congrés del Partit Comunista, el març de 1921, a més d’aprovar-se la NEP, va iniciar-se el camí que portaria cap a la formació de la URSS i a la consolidació de la dictadura comunista.

Les veus que entre els mateixos bolxevics es van atrevir a alçar-se contra aquesta situació (com, per exemple, Alexandra Kollontai o el grup de l’Oposició Obrera) van ser eliminades o neutralitzades. D’aquesta manera es consolidava un model de partit monolític i d’Estat centralitzat i autoritari on els corrents interns en el si del Partit estaven prohibits.

1r. El Congrés crida l’atenció de tots els membres del partit sobre la unitat del partit […].

6è. Per les raons apuntades, el Congrés declara dissolts i ordena dissoldre immediatament tots els grups, sense excepció, que s’hagin format sobre la base d’una plataforma o una altra (és a saber: Oposició Obrera, Centralisme Democràtic, etc.). L’incompliment d’aquest acord del Congrés comportarà l’expulsió immediata del partit […].

D’aquesta manera defensava el dirigent bolxevic Lleó Trotski a El nou Estat rus (1921) la negació del sufragi universal i l’exercici del parlamentarisme democràtic i els beneficis de la instauració de la dictadura del proletariat:

La diferència fonamental entre el parlamentarisme i el poder dels soviets ja és coneguda. Aquests no concedeixen cap mena de dret polític a les classes no productores, que són privades, fins i tot, del dret trotsky.jpgde sufragi. El país és governat pels soviets, elegits per la població treballadora als llocs de treball, a les fàbriques i als tallers, a les mines i als pobles […].

L’Assemblea Constituent és la base de la república parlamentària; la sobirania més alta a la república comunista correspon al Congrés dels Soviets […].

L’experiència ens ensenya que allà on la burgesia gaudeix de tots els seus drets els utilitza per a enganyar la classe obrera i camperola. Perquè, com que la burgesia té a les seves mans la premsa i disposa de grans riqueses, pot corrompre els seus funcionaris, aprofitar els serveis de milers d’agents, amenaçar, intimidar els seus esclaus i organitzar les coses de tal manera que cap part del poder no quedi fora de la seva influència.

Aparentment tot el poble participa a les eleccions, però sota aquesta ficció s’amaga el domini del capital, que presumeix de donar al poble el dret de sufragi i totes les llibertats democràtiques, i en el fons només es preocupa de mantenir el seus privilegis […] i, malgrat l’existència del sufragi universal, el poder real és en mans dels grans propietaris […].

A partir de 1922, però, l’existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d’aquests partits sovint eren detinguts, la premsa del partit no arribava als punts de distribució i els actes públics eren prohibits. D’aquesta manera, l’autonomia dels soviets cada cop va ser més reduïda i la seva intervenció en les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força.

En definitiva, es va exercir una oposició violenta contra tota oposició política. Tot element sospitós de ser contrari al règim va patir algun tipus de repressió: els drets civils van ser substancialment retallats, els intel·lectuals crítics van ser empresonats i, fins i tot, l’Església ortodoxa va ser perseguida.

Fins i tot des del comunisme europeu van alçar-se algunes veus (clarament minoritàries) en contra de la retallada de llibertats i la deriva autoritària que els bolxevics estaven imposant a Rússia. Aquest, per exemple, és el testimoni expressat per la dirigent espartaquista alemanya Rosa Luxemburg, persona gens sospitosa de contrarevolucionària, el 1918, i que eren ben bé una profecia del que vindria en els anys posteriors:

rosa luxemburg.gifEn lloc de les institucions representatives, fruit d’eleccions populars, generals, Lenin i Trotski han imposat els soviets com l’única i autèntica representació de les masses treballadores. Però si s’impedeix la vida política a tot el país, la paràlisi arribarà, per força, als soviets.

Sense eleccions generals, sense una llibertat de premsa i de reunió il·limitades, sense una lluita d’opinió lliure, la vida es marceix en totes les institucions públiques, i la burocràcia queda com a únic element actiu. La vida pública s’atrofia progressivament. Algunes dotzenes de caps del partit, animats per una energia indomable i per un idealisme sense fronteres, dirigeixen i governen. El poder real, doncs, es troba en mans d’una dotzena d’individus dotats d’una intel·ligència eminent. I l’elit obrera és invitada de tant en tant a assistir a reunions per aplaudir els discursos dels dirigents i votar per unanimitat les resolucions proposades.

Això és, en el fons un govern de camarilla, una dictadura, però no la dictadura del proletariat, sinó la dictadura d’un grapat de polítics, la dictadura en sentit burgés, en el sentit de domini jacobí [sic].

L’oposició al nou règim bolxevic

Acabada la guerra amb Alemanya, el nou poder soviètic emergent de la Revolució d’Octubre va veure com ja des dels primers moments sorgien focus de contestació. Així, tant des del bàndol dels antics partidaris del tsar com des de les forces de caràcter burgés que havien donat el seu suport al Govern Provisional va llançar-se una ofensiva contra Lenin i els seus seguidors.

Primer va ser Kerenski, l’anterior cap de govern, qui va llançar una ofensiva contra la capital que va ser derrotada per la Guàrdia Roja. Després, la Duma municipal de Petrograd, dominada pels socialistes revolucionaris, va fer una crida a la població perquè resistís al domini bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga.

Però això només era el començament de les dificultat per als bolxevics arribats al poder. El nou règim soviètic va veure com, ràpidament, i amb l’objectiu de derrocar-los, s’organitzaven partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van unir-se en l’anomenat Exèrcit Blanc. I des de l’esquerra no bolxevic (menxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes), marginada del poder i aïllada políticament es sumarien a la crítica al bolxevisme. Sense solució de continuïtat, s’iniciava una guerra civil que duraria tres llargs anys (1918-1921) i que consolidaria els bolxevics en el poder a Rússia.

Per tant, el camí dels comunistes cap al poder no va ser senzill i va ser fortament contestat des de diversos sectors de la població, inclosa la pròpia esquerra no bolxevic que reclamava la democratització de la Revolució, com posen de manifest els següents documents:

Extracte del manifest redactat durant les vagues de Petrograd de febrer de 1921 amb el suport de menxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes:

Cal un canvi total en la política del govern. En primer lloc, els obrers i els camperols necessiten llibertat. No volen viure segons els decrets bolxevics, sinó decidir ells mateixos el seu propi destí. Exigim en ferm i organitzadament l’alliberament de tots els detinguts obrers socialistes i independents, l’aixecament de la llei marcial, la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió per a tots els treballadors, noves eleccions lliures dels consells de fàbriques, sindicats i soviets […].

Extracte de les peticions realitzades al govern durant la revolta de Kronstad de 1921:

Davant dels fets i que els actuals soviets no reflecteixen la voluntat dels obrers i dels camperols, han de ser votats de seguida i novament amb prèvia propaganda lliure. Llibertat d’expressió per als obrers, camperols, anarquistes i socialistes revolucionaris d’esquerres, llibertat de reunió per als sindicats i associacions camperoles, alliberament dels presoners dels partits polítics socialistes i dels obrers, camperols i soldats […].

L’articulació de l’Estat soviètic

El Congrés dels Soviets va adoptar amb rapidesa les primeres mesures revolucionàries en la construcció de l’Estat socialista soviètic.

Primer de tot, el 26 d’octubre, Lenin va establir un decret sobre la pau en el qual es proposava a tots els pobles i governs bel·ligerants que establissin negociacions immediatament per assolir una pau justa i democràtica, sense annexions ni indemnitzacions. D’aquesta manera, Lenin donava resposta a una de les principals peticions populars.

El govern obrer i camperol sorgit de la Revolució del 24-25 d’Octubre, recolzant-se en els soviets de diputats, obrers, soldats i camperols, convida a tots els pobles bel·ligerants i els seus governs a establir immediatament converses amb vista a una pau democràtica i equitativa […] immediata sense annexions ni indemnitzacions. El govern invita els països bel·ligerants a signar un armistici, que hauria de ser com a mínim de tres mesos, per tal de poder concloure les negociacions de pau.

En segon lloc, el mateix 26 d’octubre, Lenin va signar el decret sobre la terra, pel qual es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa terratinent i de l’Església i es lliuraven als soviets de camperols perquè les repartissin entre els pagesos.

1r. La gran propietat sobre el sòl es declara immediatament abolida sense cap indemnització.

2n. Les finques dels terratinents, igual que totes les de la corona, els convents, l’Església, amb tot el seu bestiar i els arreus, i els seus edificis i les seves dependències, passen a dependre dels comitès agraris comarcals i dels soviets de diputats camperols […].

Lenin neteja el món.jpg

Finalment, es regulava la formació del govern revolucionari aprovant la formació d’un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l’òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol de la història. I, a contracor dels bolxevics, es va prometre la convocatòria d’una Assemblea Constituent, que seria l’encarregada d’elaborar una Constitució per a Rússia.

El Congrés dels Soviets de diputats, obrers, soldats i camperols de tot Rússia decideix, mentre es reuneix l’Assemblea Constituent, formar un govern provisional obrer i camperol que portarà el nom de Consell de Comissaris del Poble […].

Amb aquests decrets, els bolxevics s’asseguraven posar a favor del govern obrer i camperol els soldats i la pagesia, i garantir així la seva permanència en el poder. Amb aquest objectiu, immediatament, entre octubre i desembre, es posarien en marxa d’altres mesures per reforçar el control polític i consolidar el suport del poble.

Així, es va concedir el control de les fàbriques i les mines als soviets obrers i la jornada laboral de vuit hores:

1r. S’estableix el control obrer sobre la producció, conservació i compra-venda de productes i primeres matèries a totes les empreses industrials, comercials, bancàries, agrícoles, etc., que tinguin més de cinc obrers o una facturació anual superior a 10.000 rubles.

2n. El control obrer serà exercit per tots els obrers de l’empresa, ja directament (si l’empresa és petita), o per mitjà dels seus representants […].

5è. Les decisions dels representants escollits pels obrers són obligatòries per als propietaris de les empreses i tan sols poden ser anul·lades pels sindicats i els seus congressos.

D’altra banda, va aprovar-se la nacionalització de la banca:

1r. Tot negoci bancari és declarat monopoli de l’Estat.

2n. Totes les societats anònimes bancàries queden en mans del banc de l’Estat […].

També es va establir l’abolició de la societat estamental:

1r. Queden abolits tots els estaments i les divisions estamentals existents fins ara a Rússia […].

2n. Queden abolits tots els títols i les denominacions dels rangs civils i s’estableix una sola denominació general per a tota la població: la de ciutadà de la República de Rússia.

Finalment, un decret sobre les nacionalitats reconeixia, als diversos pobles de l’Imperi rus, el dret a l’autodeterminació.

1r. Igualtat i sobirania dels pobles de Rússia.

2n. Dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació fins a la seva separació en pobles independents.

Lenin.jpgLenin estava decidit a esclafar qualsevol focus d’oposició al nou règim, i per poder fer-ho va promulgar un decret sobre la premsa que l’autoritzava a clausurar qualsevol diari que publiqués opinions contràries al Segon Congrés dels Soviets. A més, des de desembre de 1917, la nova policia (o Txeca) es va encarregar de controlar i eliminar tots els potencials opositors dels bolxevics, des dels liberals als menxevics, passant pels socialistes revolucionaris i els anarquistes.

Per aconseguir treure el país de la Primera Guerra Mundial, una delegació soviètica va iniciar a Brest-Litovsk les negociacions de la pau amb Alemanya, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes pèrdues territorials molt importants per al nou Estat soviètic: Polònia i les repúbliques bàltiques (Estònia, Lituània i Letònia) quedaven sota control alemany, i Geòrgia, Ucraïna i Finlàndia van accedir a la independència.

Finalment, tot i les reticències expressades per Lenin, el novembre de 1917 van celebrar-se unes eleccions, més o menys democràtiques, per conformar l’Assemblea Constituent, però els resultats electorals no van ser favorables als bolxevics. L’Assemblea només celebraria una sessió abans de ser dissolta.

Aleshores, el Tercer Congrés dels Soviets va autoproclamar-se hereu de la dissolta Assemblea i va aprovar la Constitució de la República Soviètica Federal Socialista Russa. La Constitució definia el nou Estat soviètic com una dictadura del proletariat sota el control d’un partit únic: el Partit Comunista de Rússia. Qualsevol somni d’una democràcia socialista s’havia evaporat.

La Revolució d’Octubre

Davant de la inestabilitat viscuda durant l’estiu de 1917 i les friccions amb el govern Kerenski, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l’única via possible per enderrocar el Govern Provisional i consolidar el poder dels soviets.

Per primera vegada van aconseguir que el soviet de Petrograd, presidit per Trotski, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d’octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d’obertura del Segon Congrés dels Soviets de Rússia, fixada per aquella data. No volien que semblés un cop d’Estat, que és el que era, sinó una transferència lògica del poder des del govern als soviets.

Aquestes eren les paraules de “l’absent” Lenin, desterrat a Finlàndia, cridant a la insurrecció des de les pàgines del diari bolxevic Pravda (octubre de 1917):

Escric aquestes línies el 8 d’octubre […]. És clar que tot el poder ha de passar als soviets. També ha de Lenin-office-1918.jpgser indiscutible per a tot bolxevic que el poder revolucionari proletari és assegurat per la gran simpatia i pel suport, sense cap mena de reserves, dels treballadors i dels explotats de tot el món […].

Cal aturar-se en un punt que potser no és del tot clar entre tots els camarades, a saber, que el traspàs del poder als soviets significa avui, de fet, la insurrecció armada […]. Renunciar ara a la insurrecció armada significaria renunciar a la consigna essencial del bolxevisme (Tot el Poder per als Soviets) i a l’internacionalisme revolucionari […]. Aquests principis signifiquen: ofensiva multitudinària, tan sobtada i fulminant com sigui possible, sobre Petrograd […].

Signat: Un Absent.

L’aixecament va començar la nit del 24 d’octubre (6 de novembre) a Petrograd sota el comandament d’un comitè militar revolucionari conformat per membres dels soviets i del partit bolxevic coordinat per Trotski.

revolucio octubre.JPG

A poc a poc tots els punts estratègics de la ciutat van anar canviant de mans fins que en poques hores va ser totalment controlada sense que el Govern Provisional prengués veritable consciència del que estava passant. D’aquesta manera, les tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja van ocupar els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarrils de Petrograd.

presa del palau d'hivern.jpgAviat la ciutat va ser plena de barricades i en mans dels insurrectes.  Tan sols resistia el Palau d’Hivern, seu del Govern Provisional, defensat pel batalló de dones i per alguns joves oficials. Ja el dia 25, de matinada, el creuer cuirassat Aurora va apuntar els seus canons contra el Palau i va disparar unes salves que assenyalaven l’inici de l’ofensiva final dels bolxevics per fer-se amb el poder.

D’aquesta manera, en poques hores havia caigut el darrer baluard del Govern Provisional davant dels atacants revolucionaris bolxevics. Tots els membres del govern, amb l’excepció del seu cap, Kerenski ,que va aconseguir fugir, van ser detinguts. Durant les operacions revolucionàries d’octubre no es va vessar gens de sang i no va produir-se cap víctima mortal.

Aquell mateix vespre, el Segon Congrés dels Soviets de tot Rússia va destituir el Govern Provisional i va aprovar la formació d’un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l’òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol de la història. Menxevics i socialistes revolucionaris van protestar i van abandonar la sala davant del que consideraven un cop d’Estat dels bolxevics. En aquest Consell, en conseqüència, els bolxevics hi tenien la majoria dels representants i Lenin va ser nomenat president del nou govern.

El cop contrarevolucionari de Kornilov

L’estiu de 1917 la situació del poble rus no havia millorat gaire, fet lògic ja que el Govern Provisional sorgit de la Revolució de Febrer encara no havia tingut temps per a actuar, i la participació en la Primera Guerra Mundial i la persistència de la fam continuaven causant greus problemes.

Durant el mes de juliol van produir-se un seguit de manifestacions que van estendre’s per tot l’Imperi rus. L’exèrcit lleial al govern va reprimir amb duresa els manifestants, mentre que des del govern s’acusava els bolxevics d’incitar el poble a la violència i el desordre després de la publicació de les Tesis d’Abril. D’aquesta manera va iniciar-se una persecució constant contra el partit bolxevic. El partit va ser il·legalitzat; el seu diari, Pravda, va ser clausurat; el seu líder, Lenin, va haver de tornar a l’exili a Finlàndia i Trotski va ser empresonat.

Mentrestant, tot l’Imperi es desorganitzava de nou. Al camp, els pagesos ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reivindicaven els seus drets davant l’uniformisme rus; en moltes fàbriques els obrers es declaraven en vaga; i els soldats del front desertaven i donaven clares mostres de desobediència vers els seus superiors.

El 25 d’agost, la inestabilitat política que patia el Govern Provisional rus va agreujar-se amb la insurrecció contrarevolucionària del general Kornilov, comandant en cap de l’exèrcit, que va rebel·lar-se i va marxar sobre la ciutat de Petrograd amb la intenció d’implantar una dictadura militar.

Aquesta era la crida contrarevolucionària de Kornilov:

Poble rus,

La mare pàtria es troba a punt de desaparèixer.

L’hora final s’acosta.

Obligat a expressar-me obertament, jo, general Kornilov, declaro que el Govern Provisional actua sobre la presKornilov.jpegsió de la majoria bolxevic dels soviets, de ple acord amb l’estat major alemany, que per una banda organitza una marxa […] sobre la costa de Riga, per l’altra destrueix i desorganitza el país.

La consciència tràgica de la inevitable destrucció del país m’imposa […] fer una crida al poble rus per tal que salvi la pàtria en perill. Que aquells el cor dels quals batega per Rússia, que aquells que creuen en Déu i en les seves esglésies, demanin a Nostre Senyor que es realitzi el més gran dels miracles: la salvació de la nostra terra natal.

Jo, general Kornilov, fill d’un camperol cosac, declaro a tots que, personalment, no desitjo altra cosa que la salvaguarda de la Gran Rússia.

Juro que, gràcies a aquesta victòria sobre l’enemic, podré aportar al poble aquesta assemblea constituent, on ell decidirà sobre el seu propi destí i escollirà la seva pròpia forma de govern.

No puc deixar que es lliurin les Rússies en mans del seu enemic històric, les tribus germàniques, ni que Rússia arribi a fer-se esclava d’Alemanya.

Kerenski, cap del nou govern de coalició format el juliol arran de la dimissió de Lvov, no va tenir més remei que recórrer als bolxevics i al soviet de Petrograd per a frenar la insurrecció. Així, la contrarevolució només va poder ser frenada gràcies a la intervenció dels obrers armats i de les milícies bolxevics.

L’intent de cop d’Estat del general Kornilov va reforçar la posició dels bolxevics, que des d’aquest moment es llançarien definitivament a la conquesta del poder.

Lenin i les Tesis d’Abril

La dualitat de poders existent a Rússia des de març de 1917 amb la coexistència del Govern Provisional i els soviets obrers va incrementar-se quan va esclatar l’anomenada crisi d’abril. Va ser aleshores quan Lenin, que acabava de retornar de l’exili, va exposar la línia política del partit bolxevic, el més radical dels revolucionaris.

A les Tesis d’Abril Lenin plantejava la ruptura amb el Govern Provisional i amb el que qualificava de col·laboracionistes (menxevics i socialistes revolucionaris) i la necessitat de passar d’una revolució burgesa a una revolució socialista que conduís els obrers cap al poder. D’aquesta manera, segons Lenin, el poder havia de recaure en els soviets.

Lenin.jpg

D’aquesta manera, segons les Tesis de Lenin, no es podia deixar consolidar el poder burgés sorgit de la Revolució de Febrer ja que aquest seria un fre. S’havia de donar el següent pas cap a la Revolució proletària. En conseqüència, Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de Rússia de la Gran Guerra i va fer que els bolxevics retiressin el seu suport inicial al Govern Provisional. Per tant, l’objectiu dels bolxevics no era la construcció d’un sistema parlamentari, sinó la creació d’una República dels Soviets de diputats obrers i camperols.

Extracte de les Tesis d’Abril de Lenin (3 d’abril de 1917):

1a. La nostra actitud envers la guerra que, per part russa, manté el nou règim Lvov, en raó del seu caràcter capitalista, continua sent indiscutiblement una guerra de pillatge […] que no admet cap concessió per petita que sigui. El proletariat només podria donar el seu consentiment a una guerra revolucionària […] a condició que es garantís:

a. El pas del poder a mans del proletariat i dels elements pobres de la pagesia.

b. La renúncia efectiva, i no de paraula, a totes les annexions.

c. La ruptura completa amb tots els interessos del capital.

2a. La peculiaritat del moment actual a Rússia és el pas de la primera etapa de la Revolució, que ha donat el poder a la burgesia […], a la segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i dels sectors més pobres de la pagesia.

3a. No donar cap tipus de suport al Govern Provisional i demostrar la fal·làcia de les seves promeses […].

4a. Reconèixer que en la majoria dels soviets de diputats obrers el nostre partit està en minoria. Explicar a la massa que els soviets de diputats obrers són l’única forma possible de govern revolucionari […].

5a. No a una república parlamentària sinó a una república dels soviets de diputats obrers […]. Supressió de la policia, de l’exèrcit i del cos de funcionaris […]. Elegibilitat i revocabilitat de tots els funcionaris, el sou dels quals no ha de ser superior al salari mitjà d’un obrer.

6a. Confiscació de totes les terres dels terratinents. Nacionalització de totes les terres del país, que quedaran a disposició dels soviets locals de diputats d’obrers agrícoles i pagesos.

7a. Fusió immediata de tots els bancs del país en un banc nacional únic, sotmès al control dels soviets […].

Lenin va veure que l’originalitat de la situació revolucionària russa residia en el fet que existia una dualitat de poders que no s’havia pogut trencar després de la caiguda del tsar: un poder burgès, representat pel Govern Provisional, i un altre poder obrer en mans dels soviets. La força al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el seu suport al govern es convertirien de facto en l’únic poder a Rússia.

Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS