Clemenceau i la pau amb Alemanya

A la Pau de Versalles, França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Així s’expressava el seu president francès, George Clemenceau, en referència als Catorze Punts del president Wilson, tot reclamant el retorn de l’Alsàcia i la Lorena així com el control del Sarre:

Aixeco acta de les paraules del president Wilson i les seves intencions. Ell elimina el sentiment i el record […]. El president Wilson desconeix el fons de la naturalesa humana. El fet de la guerra no es pot oblidar. Amèrica no ha viscut el conflicte durant quasi bé tres anys, durant aquest temps nosaltres hem perdut gairebé un milió i mig d’homes. Ja no tenim mà d’obra […].

Les nostres proves han creat en aquest país [França] un profund sentiment de les reparacions que se’ns deuen, i no es tracta solament de reparacions de caràcter material. La necessitat de reparacions morals també és important. Les doctrines que acaben de ser invocades permetrien negar-nos la reincorporació de l’Alsàcia i la Lorena, de les quals formen part el Sarre i Landau […].

Vosaltres busqueu fer justícia als alemanys. No creieu que ells ens perdonaran mai; no cercaran més que l’ocasió d’una revenja; res destruirà l’odi dels que han volgut establir sobre el món la seva dominació i que han cregut estar tan a prop de l’èxit.

Vosaltres esteu disposats a fer-nos justícia des del punt de vista econòmic. Us ho agraeixo. Però les necessitats econòmiques no ho són tot. La història dels Estats Units és gloriosa, però curta. Cent anys per a vosaltres són un període molt llarg, per a nosaltres poca cosa […]. Nosaltres tenim la nostra concepció de la història, que no pot ser, evidentment, la mateixa que la vostra […].

La Batalla de Verdun

En els primers mesos de l’hivern de 1915-1916 l’Alt Comandament alemany va reforçar considerablement els seus efectius en el front occidental. La treva forçada que els va concedir l’hivern rus els ho va fer possible. D’aquesta manera s’iniciava la guerra de desgast que caracteritzaria la guerra durant aquell any.

Falkenhayn, cap de l’Estat Major alemany, projectava una ofensiva limitada a un sector vulnerable del front francès que obligués a Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, a concentrar-hi bona part dels seus efectius. Amb aquest moviment s’esperava evitar un nou i perillós avanç aliat en l’arc que anava des de la costa fins a Verdun. A més, la nova tàctica tractava de debilitar l’enemic per obligar-lo a signar la pau.

L’objectiu escollit va ser aquesta darrera plaça forta, que suposava un punt estratègic entre la Champanya i Lorena. D’aquesta manera, el 21 de febrer, després una inusitada preparació dels artillers, el V exèrcit alemany, comandat pel kromprinz imperial, va iniciar l’atac a les defenses exteriors de la ciutat. Durant vint dies la infanteria alemanya va progressar pels boscos que rodejaven Verdun i va prendre les places de Duamont i Vaux, avançades de les fortificacions franceses.

L’atac va sorprendre els francesos, que en aquells moments estaven reorganitzant el seu front de guerra. Les comunicacions per ferrocarril amb la rereguarda va restar tallades. L’artilleria alemanya (que va arribar a sumar 2.200 peces) estava destrossant diàriament les posicions dels seus enemics, mentre es generalitzaven els enfrontaments cos a cos amb l’ús de granades i llançaflames.

L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, Joffre, tot i això, no va caure en la trampa elaborada pels alemanys. Els francesos van mantenir el gruix de les seves forces en d’altres sectors estratègics i van continuar preparant l’ofensiva projectada per a l’estiu en el riu Somme.

Pétain, nomenat comandant de la plaça, va rebre instruccions de resistir com fos possible amb els efectius de que disposava. Tot i això, va organitzar-se un torn extraordinari de combatents a través de la carretera de Bar-le-Duc (l’anomenada Via Sagrada) que va permetre l’arribada continuada de tropes de suport sense posar en compromís noves unitats.

La maniobra del cap de l’Estat Major alemany va tornar-se d’aquesta manera en la seva contra. Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front, però Verdun va esdevenir el mite de la resistència francesa. Durant quatre mesos, en mig d’un infern de foc i fang, els homes de Pétain van seguir al peu de la lletra la consigna del seu comandant (Courage! On les aura!) i van resistir en les seves posicions. Verdun va convertir-se en un dels fets més notables de la Gran Guerra.

El 24 de juny, en plena ofensiva de les tropes russes en el front de l’Est, i després del fracàs dels austríacs en el seu atac a les posicions italianes al Trentino, Falkenhayn va ordenar d’aturar l’ofensiva sobre Verdun. Després de la resistència ferotge dels francesos en l’infern de Verdun, la batalla podia ser considerada com una derrota consumada dels alemanys, tot i que la pressió del V exèrcit sobre Verdun encara es prolongaria durant sis mesos.

Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes, en un exercici de violència i crueltat sense precedents. Tot i que les baixes franceses van ser d’uns 315.000 homes, els alemanys havien perdut 282.000 soldats en un esforç que va demostrar-se inútil. I el que seria pitjor encara pels alemanys, els aliats estaven en condicions de passar a l’ofensiva en el Somme (que acabaria amb un nombre de baixes encara més elevat i sense que ningú aconseguís la victòria).

La visió infantil de la guerra

La guerra va trasbalsar la societat. Van sorgir nous rics beneficiats de les comandes de guerra; la major part de la societat, però, va empobrir-se ja fos com a conseqüència directa del conflicte o per les noves condicions econòmiques. A més, la guerra, i la manca de mà d’obra masculina consegüent, va donar a les dones un nou lloc dins de la societat permetent la seva incorporació al món laboral. Com vivia un infant els efectes de la Gran Guerra en la seva vida quotidiana? El seu món vital havia canviat sobtadament i havia d’adaptar-se a les noves circumstàncies.

Aquest és el testimoni de l’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich a la seva autobiografia Marlene (1984):

La guerra había hecho que numerosas reglas y costumbres fueran ya caducas. El país estaba bajo medidas de urgencia. El hecho de que nuestra educación siguiera como si estuviéramos todavía en paz nos hacía dudar de la razón de nuestros mayores. Perplejos, meneábamos la cabeza, nos sentíamos maduros y sabios, pero también impotentes e ignorantes […].

Sin ninguna resistencia por mi parte acepté esa silueta vaga que era mi padre cada vez que evocaba su memoria. La mayor parte de mis compañeras no tenían padre, ya no los echábamos en falta y apenas comprendíamos que se habían ido para siempre […].

Vivíamos en un mundo de mujeres. Los pocos hombres que frecuentábamos eran enfermos o ancianos que no eran hombres propiamente dichos. Los hombres verdaderos estaban en el frente, luchando; luchaban hasta que caían, y, después de una guerra tan larga, transcurrirían muchos años hasta que hubiera hombres nuevamente. Nuestra vida junto a las mujeres se había convertido en un hábito tan cómodo que a veces nos inquietaba la posibilidad de que aparecieran hombres entre medio, hombres que representaban la superioridad y que se convertían en los amos de su territorio […].

La visita de un primo de una de mis tías, que iba a ser trasladado del frente Este al Oeste me demostró que tenía razón. Un ambiente febril se apoderó de la casa, los pies subían y bajaban la escalera con viveza, las voces vibraban, cambiaban, la impaciencia y el reproche se vislumbraban detrás de palabras y gestos. Mucho antes de la hora de comer se oía el sonido de la vajilla y la casa parecía agitada por un temblor de tierra.

Las guerras de los libros de Historia, todas aquellas guerras que yo había estudiado, de las que había aprendido de memoria la fecha y la razón de su declaración y su final, jamás me habían interesado demasiado […]. Tuve que vivir aquella temporada excepcional para comprender de verdad el sentido de la guerra que estábamos viviendo. El soldado en nuestra casa, el ambiente que trajo y nos dejó, sus resonantes pasos por los corredores, su cuerpo macizo, los peligros que había afrontado y los que le esperaban después de su marcha, el beso que me había dado, sus camisas gris campo, la certeza de que no volvería más… todos estos hechos hicieron que contemplara la guerra por primera vez. Me pareció que hasta aquel momento había vivido sumergida en una especie de neblina. Permanecí llorando en el baúl de mimbre.