El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'09. Europa al tombant de segle, del “Sistema Bismarck” a la “Pau Armada”'

L’establiment de la III República francesa (1871-1879)

Per França, la derrota de l’exèrcit contra Prússia a Sedan va provocar el 4 de septembre de 1870 un cop d’Estat a París que enderrocaria el règim imperial de Napoleó III i proclamaria la Tercera República.

Battle-Mars-Le-Tour-large.jpg

Gambetta_proclaiming_the_Republic_of_France_-_Project_Gutenberg_eText_16910.jpg

El nou govern de defensa nacional no va poder fer res per evitar la capitulació davant de l’exèrcit prussià i va haver de fer front a un aixecament intern d’obrers, artistes i artesans de París quan la capital encara estava assetjada per l’exèrcit alemany. Consideraven que la capitulació davant Prússia era una traïció a la burgesia.

Communecannon.jpgAquesta circumstància conduiria cap a la formació de la Comuna de París, moviment d’insurrecció contra l’ordre establert, que es mantindria a la ciutat entre el 18 de març i el 28 de maig. En resposta a la insurrecció, el primer ministre Thiers, amb les tropes regulars acantonades a Versalles, prendria la ciutat i aplicaria una dura repressió. L’esclat de la Comuna de París pot ser considerat com la darrera manifestació de l’esperit revolucionari del segle XIX, ara contra la burgesia liberal conservadora.

Sufocada la situació, a l’Assemblea Nacional s’enfrontarien els partidaris de tornar a un sistema de govern monàrquic contra els republicans i els radicals. Thiers (1871-1873) acumularia tots els poders enfrontant-se a un exèrcit prussià d’ocupació, les amputacions territorials d’Alsàcia i Lorena, les indemnitzacions de guerra i les commocions socials. La seva principal preocupació seria accelerar l’evacuació alemanya i afrontar la reorganització del país a través d’una reforma financera (increment dels impostos) i una reforma militar.

Thiers, símbol de la dreta, seria derrotat per la pròpia dreta monàrquica quan veien la consolidació del nou règim com a república. La manca d’unió dels monàrquics va permetre un acord entre el centre-dreta i els republicans que aprovarien una Constitució (1875) que donava, finalment, pas a la Tercera República, una república de monàrquics dirigida per la dreta.

Adolphe_Thiers.jpg
Adolphe Thiers

Encara hi hauria un intent fracassat de retorn al règim monàrquic, fins el 1879, durant la presidència de Mac Mahon (1873-1879), un militar legitimista partidari del retorn a la monarquia. Amb De Broglie com a cap de govern, els monàrquics iniciarien el procés cap al retorn de la dinastia d’Orleans.

Patrice_de_Mac_Mahon.jpg
Patrice Mac Mahon

L’acumulació de poders en la figura del president faria pensar en el retorn monàrquic: un president escollit per set anys, la capacitat de prorrogar les sessions de les cambres, la potestat de dissoldre la cambra de diputats amb el consentiment del Senat, la capacitat de nomenar ministres… El senat va acumular un poder excessiu que perfilaven un règim aristocràtic. La divisió dels monàrquics entre legitimistes i orleanistes permetria, però, la consolidació de la república.

Finalment, el 1879, Mac Mahon dimitiria donant pas al govern dels veritables republicans.

Organigramme_Troisième_République.png

Anglaterra i la qüestió irlandesa

La qüestió irlandesa va convertir-se des de la segona meitat del segle XIX i en el primer quart del segle XX en el principal problema del govern britànic fins a la seva guerra d’independència (1919-1921).

united-kingdom.jpgSota domini oficiós anglès des de finals de l’edat mitjana, l’illa va ser conquerida oficialment per Cromwell en el segle XVII però va mantenir-se com un regne, teòricament, independent fins que la dominació anglesa va recolzar-se legalment en l’Acta de la Unió (1800) que va unificar Irlanda i la Gran Bretanya en el Regne Unit, suprimint qualsevol tipus d’autonomia irlandesa per substituir-la pel dret a enviar més diputats a la Cambra dels Comuns. Irlanda, però, mantindria un desafiament constant contra la incorporació al Regne Unit.

D’altra banda, l’Església anglicana seria l’única oficial, i els irlandesos, majoritàriament catòlics, haurien de pagar-li el delme. Els grans propietaris eren anglesos que gaudien d’avantatges en els arrendaments, mentre una important població de colons britànics i protestants s’establia en el nord, a l’Ulster. A més, s’afegien problemes lingüístics. Així, el problema irlandès combinaria qüestions de protesta social, religiosos i polítics.

El sentiment autonomista irlandès va alimentar-se del record dels greuges patits des de l’època de Cromwell i en la defensa de la religió catòlica i la llengua nacional gaèlica. Tot això agreujat per la greu crisi econòmica dels anys quaranta (especialment les fams de 1845) que va portar a gairebé la meitat dels habitants irlandesos de l’illa a emigrar cap als Estats Units, convertint la situació interna del país en un polvorí.

Integrity-retiring-from-Office-Gillray.jpeg

El 1857 va crear-se a París una societat republicana irlandesa, Fenier, que reclamaria la independència d’Irlanda. Un aixecament, el 1867, forçaria al govern anglès a desestatificar l’Església anglicana, que així deixava de ser un centre de recaptació d’impostos, fet que alleujaria lleugerament l’economia dels camperols irlandesos.

Però, les crisis econòmiques dels anys setanta tornarien a provocar situacions dramàtiques en un país que encara era bàsicament rural, ja que la potent Anglaterra industrial mantenia Irlanda com un territori proveïdor sense possibilitats de desenvolupament industrial, quan milers d’arrendataris irlandesos van ser expulsats de les terres que eren propietat dels terratinents anglesos.

parnell.jpgEn aquest moment, el moviment nacionalista es radicalitzaria i els irlandesos trobarien en la figura de Charles S. Parnell, un terratinent protestant nascut a Irlanda, un líder que dirigiria la lluita per l’autonomia amb partides armades al camp i una política obstruccionista a la Cambra dels Comuns a través del Partit Parlamentari irlandès (1882).

Gladstone seria el polític britànic del segle XIX que més comprensió va mostrar per la problemàtica irlandesa. Les seves primeres reformes van orientar-se cap a la reducció del paper de l’Església anglicana i a realitzar reformes agràries parcials. D’aquesta manera, l’espiral de violència va intentar frenar-se amb una tímida reforma agrària i amb la signatura d’un acord entre el govern britànic i el líder nacionalista irlandès que recomanava moderació al clergat catòlic per evitar enfrontaments que poguessin derivar en una guerra civil.

Tot i això, el problema irlandès persistiria ja que una part important de la població era partidària de l’autonomia. Diversos atemptats i la reunió d’una Convenció Nacional irlandesa a Dublín van portar Parnell a la presó. Aleshores, Gladstone va iniciar converses amb el líder irlandès i pel Pacte de Kilmaiham van anular-se els deutes de 100.000 agricultors que tenien pagaments endarrerits, va indemnitzar-se els propietaris de les terres amb fons del Tresor i va concedir-se la llibertat a Parnell.

El govern conservador de Salisbury intentaria donar a Irlanda un estatus similar al del Canadà, amb un parlament escollit i un govern provincial, però les negociacions secretes van sortir a la llum abans d’hora desencadenant un escàndol polític. El govern conservador va decidir aleshores presentar-se davant de l’opinió pública com el principal defensor de la unió anglo-irlandesa provocant l’ira dels autonomistes. El problema era presentat a l’opinió pública anglesa com una simple qüestió de desordre públic per part d’una minoria d’exaltats “incendiaris” i “terroristes”.

Des del 1885, els nacionalistes irlandesos van ser presents al Parlament britànic i, el 1886, Gladstone va decidir-se obertament a atorgar l’autonomia a Irlanda (la Home Rule), però el seu projecte de llei va ser derrotat en un Parlament dividit, provocant una escissió entre els liberals i la derrota electoral del partit. Posteriorment, el 1902, el projecte de Lord Balfour de concedir un Parlament irlandès propi comportaria l’escissió definitiva dels liberals.

campana-sf-1918.jpg

No seria fins el 1914 quan s’aprovaria l’estatut d’autonomia de l’illa, però ja era tard perquè el moviment dels Sinn-feiners ja reivindicava la independència total per Irlanda. Així, fins a la insurrecció de 1916 a Dublín, que va posar en marxa el procés de partició de l’illa entre el nord, de majoria protestant i fidel al Regne Unit, i el sud, de majoria catòlica, la qüestió irlandesa va restar sense solució. La zona catòlica, obertament nacionalista i contrària a la pertinença al Regne Unit aconseguiria la seva independència en la dècada dels anys vint del segle XX. Encara, però, restaria per solucionar el problema de l’Ulster.

L’Anglaterra victoriana

Gran Bretanya gaudia ja d’una sèrie de llibertats des de la Revolució Gloriosa de 1688 que havia posat fi a l’absolutisme de Jaume II per refermar el parlamentarisme. Des d’aquell moment, el monarca anglès regnava, però no governava. Aquest nomenava un primer ministre que seria responsable davant d’un parlament bicameral format per la Cambra dels Lords (nomenats pel monarca entre la noblesa) i la Cambra dels Comuns (escollits per sufragi). Seria en aquesta cambra on s’enfrontessin les dues tendències polítiques dels període: conservadors (tories) i liberals (wighs).

Així, Gran Bretanya tindria un model de règim liberal parlamentari caracteritzat per la manca de violència (Anglaterra seria un dels pocs països que no patiria les commocions de 1848) gràcies a haver realitzat amb anterioritat les reformes que convertirien el país en un model polític liberal. Sense ser estrictament una democràcia liberal, ja que encara trigaria uns anys a articular un veritable sistema de partits polítics, Anglaterra celebraria unes eleccions on tindria força importància la influència personal dels candidats, més que el programa de govern o la ideologia. Fins a finals del segle XIX, el parlament seria més un òrgan de control i d’interessos i influències que un òrgan legislatiu.

Queen_Victoria_1887.jpgEl llarguíssim regnat de la reina Victòria (1837-1901) suposaria per Anglaterra un període d’esplendor polític i de fort creixement econòmic, esdevenint la primera potència mundial. L’embranzida industrial (esdevenint el “taller del món”) aniria acompanyada amb una política exterior expansionista que conformaria un ampli imperi colonial, subministrador de matèries primeres i mercat excel·lent pels productes britànics. Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que al segle XIX l’Imperi britànic va ser la potència més forta i influent en el context internacional.

Des de mitjans de segle, Gran Bretanya, primera potència econòmica i naval del món, adoptaria la filosofia del lliurecanvisme, amb l’abolició dels aranzels, la supressió de les Actes de Navegació i la signatura de tractats comercials. Això permetrà la importació de blat a baix preu, el manteniment d’una política de pa barat per a la població i la venda en els mercats exteriors dels seus productes tèxtils i metal·lúrgics. L’Anglaterra compradora d’aliments i venedora d’articles industrials va modelant-se en aquest període. Els anys cinquanta constituirien una autèntica dècada daurada on es potenciarien les construccions ferroviàries, s’introduiria el telègraf elèctric i els bancs multiplicarien la seva activitat. Cap a 1860, Gran Bretanya extreia prop de la meitat del mineral de ferro i dos terceres parts del carbó mundial, tenia la més important xarxa ferroviària, una flota mercant que movia el 75% del tonelatge mundial i ports amb modernes instal·lacions. Les innovacions tècniques portarien el país cap a l’era de l’acer.

Aquesta expansió econòmica només es veuria enterbolida cíclicament per les crisis de la industrialització capitalista. Per exemple, el 1857 un excés de negocis va produir el crac de moltes empreses i en els anys seixanta la guerra nord-americana creava problemes de provisions de cotó per la indústria tèxtil. El país resoldria aquestes problemàtiques substituint el cotó americà per l’indi i la inauguració del Canal de Suez permetria una nova expansió del tràfic marítim.

La guerra franco-prussiana de 1870 suposaria un moment crític per a les exportacions britàniques, però a la seva finalització, bancs i companyies angleses van llançar-se novament sobre el continent, provocant una especulació econòmica que desembocaria en la crisi de 1873, de la qual va costar sortir-ne. El descens dels preus agrícoles provocada per l’arribada de cereals americans a Europa suposaria un gran negoci pel país que compraria, a baix preu, cada cop més aliments.

Edward_vii_england.jpgLa relativa estabilitat interna de la vida política i econòmica permetria a Anglaterra la seva màxima expansió colonial en els regnats de la reina Victòria (1837-1901) i d’Eduard VIII (1901-1910). Només la qüestió irlandesa i la greu crisi econòmica d’inicis del segle XX enterbolirien lleugerament aquest panorama.

En aquest context, van anar introduint-se reformes progressives en el sistema polític britànic com a resultat de la pressió dels sectors populars i sempre per la via legislativa i parlamentària. Els partits conservador i liberal s’alternarien en el poder sense greus crisis i dirigirien la vida política en funció dels interessos dels electors. Peel, al front dels conservadors, i Palmerson, al capdavant dels liberals, serien els polítics que s’alternarien en el poder fins a 1865.

A mitjans del segle XIX Gran Bretanya mantenia unes estructures polítiques pròpies del XVIII. Seria a partir de 1867 quan, el ministre conservador Disraeli, conscient de que era millor realitzar reformes polítiques a haver de fer front a una revolució, va introduir els primers canvis: va eixamplar-se el cens electoral per donar entrada primer a les classes mitjanes, i desprès als obres, en el sufragi; va atorgar-se reconeixement legal als sindicats obrers, les Trade Unions (1871); i va instaurar-se el vot secret (1872). Poc desprès, el ministre liberal Gladstone implantaria el sufragi universal (1885) amb l’excepció d’aquelles persones no emancipades econòmicament.

Així, conservadors i liberals van anar ampliant progressivament el dret de vot i, el 1913, amb la darrera ampliació del cens, excepte els indigents, els criats i les dones, tots els ciutadans gaudien del sufragi. A més, diverses lleis van anar democratitzant paulatinament la societat anglesa: a finals de segle l’ensenyament era gratuït entre els 5 i els 13 anys; el 1906-08, el Partit Laborista (obrerista) impulsaria una sèrie de reformes socials com la reducció de la jornada laboral a vuit hores a les mines i la creació de comissions per instaurar assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur, en definitiva era la introducció de la seguretat social a Anglaterra, finançada a través de la càrrega impositiva. D’altra banda, el 1911, els liberals obtenien a partir de les Parliament Acts el predomini de la Cambra dels Comuns sobre la dels Lords en qüestions financeres, s’estaven limitant els poders de la cambra aristocràtica en favor d’aquella escollida per sufragi.

En el camp de les relacions internacionals, Gran Bretanya va mantenir en aquest període una postura d’equilibri, sempre buscant d’evitar el predomini de cap Estat europeu per sobre dels altres, a la vegada que s’aprofitaria de qualsevol circumstància per mantenir i finançar el seu imperi colonial, com l’annexió de Xipre (1878) o l’ocupació d’Egipte (1882) que li assegurava el control del Canal de Suez.

L’ensenyament republicà segons Jules Ferry

El triomf dels republicans a les eleccions de 1880 va obrir les portes de la Tercera República francesa a noves reformes de veritable caràcter republicà i democràtic. Van destacar especialment les mesures que es van aplicar en l’ensenyament, quan es va declarar l’ensenyament estatal laic el 1882 i es va considerar que era un instrument de formació de l’esperit republicà.

Francecoatofarms1898.png

En aquestes mesures i va tenir un paper destacat el ministre d’instrucció pública i president del govern, Jules Ferry, que defensava amb aquestes paraules el nou ensenyament republicà al Congrés Pedagògic de França de 1881:

Jules Ferry.jpgTots vosaltres sou fills del 1789!

Vostès són ciutadans gràcies a la Revolució francesa. Vostès seran nomenats mestres d’escola per la República del 1880. Com no han d’estimar i de fer estimar la Revolució i la República en les seves ensenyances?

Aquesta política és una política nacional i vostès poden, vostès han de –la qüestió és ben fàcil– interioritzar-la, sota les formes i per les vies desitjades, en l’esperit dels nois. Però la política contra la qual els vull fer posar en guàrdia és aquella que jo anomenava la política militant i quotidiana, la política de partit, de persones, de grup. Amb aquesta política no tenim res en comú! […]. Una escola per a un partit, una escola per a un grup, un mestre de partit o de grup, vostès serien això, quan vostès són els mestres d’escola de França i de la pàtria!

D’aquí a uns quants mesos, senyors, farem les eleccions generals. És la mateixa República la que pot quedar en dubte si es digués: “Heus aquí un govern que fa les eleccions amb els mestres d’escola com els qui va substituir van tractar de fer-les amb els capellans!”. Romanguin senyors mestres d’escola, allà on les nostres lleis i les nostres tradicions els han situat, romanguin amb els seus alumnes a les regions serenes de l’Escola.

Els nacionalismes contra l’Imperi dual

Des de 1867, l’emperador austríac Francesc Josep va convertir-se en rei d’Hongria i va anar configurar l’Imperi sota l’estructura d’una monarquia dual. Aquesta partició de l’Imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

Aquest nou sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

Austria_Hungary_ethnic.jpg

El 1871, l’historiador i polític nacionalista txec František Palacky, partidari de la reforma política cap a un Estat multinacional, expressava en els seus Assaigs Txecs la seva decepció amb la nova configuració de l’Imperi Austro-Hongarès:

Vet aquí que jo mateix he perdut les esperances de veure com s’edifica una Àustria que pugui viure. Però una Àustria així seria desitjable, seria realitzable en ella mateixa. Ara, s’ha permès que els alemanys i els magiars hi assegurin la seva hegemonia i hi estableixin un despotisme de raça sense cap mena de contrapartida; un despotisme que, en un Estat constitucional on es parlen una infinitat de llengües, no pot durar gaire, ja que es basa en un disbarat polític; els alemanys i els magiars no volen una Àustria que no estigui organitzada despòticament.

Desgraciadament, per culpa dels qui s’esforcen per esquinçar l’Imperi, Àustria ja ha avançat molt en el camí relliscós que porta a l’abisme. Pel que fa a mi, malgrat tot, no sento gaire temor per la meva nació, encara que li estigui reservat patir una vegada més la cruel prova del ferro i del foc; si el seu cor continua bategant, ja n’hi ha prou; no s’extingirà amb Àustria, sinó que ressuscitarà a una vida més ardent, a despit de les circumstàncies adverses.

El debat sobre la Home Rule per a Irlanda

Irlanda va ser un dels grans problemes de la política interna britànica des de la seva incorporació al Regne Unit (Act of Union, 1800) fins a la seva independència el 1921.

mapa_geografico_irlanda.gif

William Gladstone seria el polític britànic del segle XIX que més comprensió va mostrar per la problemàtica irlandesa. Les seves primeres reformes van orientar-se cap a la reducció del paper de l’Església anglicana i a realitzar reformes agràries parcials. Tot i això, el problema irlandès persistiria ja que una part important de la població era partidària de l’autonomia.

Des del 1885, els nacionalistes irlandesos van ser presents al Parlament britànic, i un any després el primer ministre liberal (whig) Gladstone va presentar la Home Rule, que hauria convertit Irlanda en un territori autònom dins del Regne Unit. El debat d’aquesta llei va dividir els whigs i, com a conseqüència de la polèmica, el propi Gladstone va haver d’abandonar la política el 1894. A més, el projecte de llei va ser derrotat al Parlament.

No seria fins el 1914 quan s’aprovaria l’estatut d’autonomia de l’illa, però ja era tard perquè el moviment dels Sinn-feiners ja reivindicava la independència total per Irlanda.

Extracte del discurs de William Gladstone al Parlament britànic en el debat sobre la Home Rule (7 de juny de 1886):

Gladstone.jpgÉs la primera vegada, en la nostra història parlamentària, que la veu d’Irlanda s’expressa amb autenticitat i que l’escoltem amb atenció […].

Ara podem comprendre aquest pas, ens trobem en situació de saber quines són realment les seves aspiracions i la seva voluntat. Com es presenta avui el problema? Els meus honorables col·legues van somiar que entrarien en conflicte amb una nació? Quin obstacle pot aturar la reivindicació d’una nació, quan no és excessiva ni perillosa? I hi ha, ho sé, milions i milions de persones que consideren que la reivindicació no és excessiva ni perillosa.

Des del nostre punt de vista, només s’hi pot objectar una qüestió: saber en quin moment i en quines circumstàncies s’ha de donar aquesta resposta satisfactòria. Perquè aquesta resposta positiva es donarà, n’estem segurs. Donar-la lliurement i de manera digna, rebent testimonis de gratitud i de reconeixement, o bé donar-la sota l’amenaça i el ressentiment […]. En això hi ha, des del nostre punt de vista, una diferència fonamental, i aquesta és la raó essencial per la qual actuem avui així.

Hem donat a Irlanda una veu. Tots, nosaltres també, hem de parar atenció a aquest moment. Tots, nosaltres també, hem d’escoltar-la, als dos costats, dividits, crec, per un abisme infranquejable […].

La manipulació electoral a l’Espanya de la Restauració segons Valentí Almirall

A Espanya, després de la fallida experiència republicana de 1873, la Constitució de 1876 i la posterior instauració del sufragi universal (1890) van permetre comparar la monarquia espanyola amb els altres sistemes europeus de caràcter democràtic i liberal, però la pressió de l’administració i dels cacics locals van fer que les eleccions fossin habitualment manipulades i que s’elegissin els candidats oficials sense gaires problemes, especialment a causa de l’analfabetisme del 75% dels electors.

Així descrivia el polític i escriptor català Valentí Almirall la manipulació electoral viscuda a l’Espanya de la Restauració a la seva obra L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886):

valentí almirall.jpgEntre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Això, tant si el sufragi és universal com si és restringit, no hi ha mai sinó un sol elector: el Ministre de Governació. Aquest, amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de tota mena sense excloure’n els alts càrrecs de la magistratura i el professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, de qualsevol tipus que siguin, des del fons del seu despatx, situat al centre de Madrid.

Per fer les llistes d’electors s’hi posen alguns noms veritablement perduts entre una multitud d’imaginaris i, sobretot, de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà perquè vagin a votar. L’autor d’aquestes ratlles ha vist moltes vegades que el seu pare, mort ja fa uns quants anys, anava a dipositar el vot a l’urna amb la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un delator de la policia, amb un vestit deixat. Els individus que formen les meses dels col·legis electorals presencien molt sovint unes transmigracions semblants de les ànimes dels seus mateixos pares […].

laflaca_caciquismo.jpg
El caciquisme a l'Espanya de la Restauració borbònica

Aquest sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i dels agents de policia disfressats d’electors no és pas, però, la cosa pitjor de tots els mitjans que utilitzen per falsejar el sufragi els nostres pretesos defensors del parlamentarisme i del sistema representatiu. Afanyem-nos a dir que ordinàriament no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà i que allò que fan és purament i simplement augmentar el nombre de vots fins a tenir assegurada l’elecció del candidat directe […].

En resum, la nostra comèdia electoral no respecta absolutament res. Per a aquesta no hi ha res que sigui sagrat: llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Però ens hem de demanar: és possible l’existència del règim parlamentari o simplement la del sistema representatiu si té aquestes bases? […].

El sistema polític anglès del segle XIX vist per un francès

Contràriament al que es vivia a la majoria dels països europeus, a Anglaterra els avenços polítics liberals del segle XIX van produir-se en un marc d’estabilitat institucional de la monarquia parlamentària, sense que el país es veiés afectat per onades revolucionàries que van sacsejar el continent.

El filòsof i historiador francès Hippolyte Taine ho explicava així a les seves Notes sur l’Anglaterre (1871):

taine.jpgLa Constitució política és estable i no corre el risc, com la nostra, de ser violentament derogada i mal reformada cada vint anys. És liberal i invita els particulars a participar com actors i partícips en els assumptes públics, i no a mirar-se’ls com a simples curiosos.

Dóna la pauta que cal seguir a la classe superior, que és la més capacitada per governar el país i que troba en aquesta tasca la seva feina natural, en lloc de llanguir o de perdre’s per falta d’objectius, com passa al nostre país. Se la sotmet sense gaires problemes a millores continues i produeix finalment el bon govern: el que respecta més la iniciativa dels individus i col·loca el poder a les mans dels més dignes. Els ciutadans parlen i s’associen com els plau, no hi ha al món una premsa tan ben informada, ni assemblees tan competents.

De tendència positivista i alhora determinista, la posició filosòfica de Taine comportava una explicació de la Història a partir de lleis equivalents a les de les ciències de la natura.

Les reformes del sistema liberal britànic

Conservadors i liberals van anar introduint de forma progressiva reformes en el sistema liberal britànic al llarg del segle XIX com a resultat de la pressió dels sectors populars. Així, el dret a vot va anar ampliant-se paulatinament fins que, el 1913, excepte els indigents, els criats i les dones, tots els altres ciutadans britànics gaudien del sufragi. En el següent quadre pot observar-se aquesta evolució:

ELECTORS A LA GRAN BRETANYA (1831-1910)
1831 440.000
1832 717.000
1866 1.200.000
1867 2.250.000
1883 3.000.000
1884 6.000.000
1900 6.330.00
1910 7.200.000

D’altra banda, diverses lleis van anar democratitzant la societat anglesa. Al final de segle, l’ensenyament ja era obligatori i gratuït des dels 5 anys fins als 13; el 1906, impulsada per la pressió del Partit Laborista, es va aprovar la reducció de la jornada laboral a vuit hores a les mines i es van crear comissions per a introduir assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur.

Per acabar amb aquesta sèrie de reformes, el 18 d’agost de 1911, amb l’aprovació de la Parliament Act es va limitar els poders de la Cambra dels Lords (no elegida) i va augmentar els poders de la Cambra dels Comuns (l’única elegida per sufragi). Aquí podeu llegir-ne un fragment:

Considerant que cal prendre noves disposicions per reglamentar les relacions entre les dues cambres del Parlament, que existeix un desig de substituir la Cambra dels Lords, tal i com és actualment, per una segona cambra de base popular i no hereditària […], i que el Parlament en el futur ha de dur a terme aquesta substitució per limitar i definir els poders de la segona nova Cambra, aquesta llei s’encarregarà de restringir les atribucions de la Cambra dels Lords.

passing_of_the_parliament_bill_1911.jpg

Article Primer. Si un projecte de pressupost, aprovat primer per la Cambra dels Comuns i transmès a la Cambra dels Lords un mes abans del final de la sessió no és votat sense esmenes per la Cambra dels Lords en el mes que segueix a la tramesa, aquest projecte esdevindrà llei del Parlament en el moment de la signatura de l’aprovació reial, a pesar de la manca de consentiment de la Cambra dels Lords […].

Article Segon. Si un projecte [de llei] adoptat per la Cambra dels Comuns en tres sessions successives i transmès a la Cambra dels Lords durant cadascuna d’aquestes sessions és refusat per la Cambra dels Lords durant cadascuna d’aquestes tres sessions, aquest projecte esdevindrà una llei del Parlament en el moment de la signatura de l’aprovació reial, a pesar de la manca de consentiment de la Cambra dels Lords, a condició que hagin passat dos anys entre la data de la segona lectura d’aquest projecte a la Cambra dels Comuns durant la primera d’aquelles sessions, i la data en la qual aquest text serà votat per la Cambra dels Comuns durant la tercera d’aquelles sessions.

Europa al tombant dels segles XIX i XX: democràcies liberals i règims autoritaris

A la majoria dels països que van industrialitzar-se durant el segle XIX la democràcia liberal va anar progressant lentament. Els règims constitucionals que garantien la separació de poders van anar establint-se, amb més o menys fortuna, tant a les monarquies tradicionals (Gran Bretanya, Dinamarca, Noruega, Dinamarca, Alemanya) com a les joves i escasses repúbliques (Suïssa, França o Portugal). En tots aquests Estats el poder legislatiu residia en assemblees escollides per sufragi (restringit o universal) i els drets fonamentals dels ciutadans eren garantits i protegits. Així, mateix les diverses opcions polítiques van anar organitzant-se al voltant de partits polítics, que podien propagar les seves idees presentant-se a les eleccions i constituir governs. Finalment, a poc a poc, els diversos països, impulsats pel moviment socialista creixent, van anar elaborant legislacions amb un caràcter més social per tal de protegir els més desafavorits econòmica i socialment.

Els sistemes representatius van anar imposant-se en gran part de l’Europa occidental, segons tipologies molt variades, però que responien essencialment a dos models. D’una banda, el de la monarquia liberal britànica, que seria imitat per països com Suècia, Itàlia, Bèlgica, Holanda o Dinamarca. L’altre model era el de la democràcia republicana, instaurat als Estats Units i a França, que només va ser seguit per la Constitució Suïssa de 1848 i per la República portuguesa de 1910. Espanya va practicar ambdós models amb l’experiència fallida de la Primera República (1873) i el règim monàrquic de la Restauració (1875-1923). La realitat és que les distàncies entre els règims republicans o monàrquics van començar a esvair-se a finals del segle XIX, perquè els poders començaven a provenir cada cop de forma més efectiva de la sobirania nacional, i les monarquies, a la pràctica, esdevenien simplement uns símbols històrics del passat.

En els inicis del segle XX podem observar canvis significatius en els sistemes polítics europeus. L’arribada al poder polític de partits polítics de caràcter radical, ja fossin republicans, demòcrates o socialistes, va significar l’inici de legislacions progressistes que superaven el vell liberalisme censatari i anunciaven nous camins democràtics. Així, a Itàlia, les reformes electorals de 1912 ampliaven el dret de vot de 3 a 8 milions de ciutadans; i a França, Dinamarca, Bèlgica, Suècia, Holanda, Finlàndia i Noruega s’establia el sufragi universal masculí. També és aquest el moment de les lleis d’ensenyament primari obligatori, de les legislacions de separació entre Església i Estat, de l’increment dels poders locals (ajuntaments, consells comarcals, regions autònomes, etc.) i de les lleis protectores de la infància, dels ancians i dels malalts.

D’altra banda, va ser també en el tombant de segle quan els parlaments van començar a perdre poder i importància davant del poder executiu dels governs. Cada cop es consolidaria més la creença que les cambres eren la representació de la sobirania popular i els governs havien de ser formats pels grups majoritaris del poder legislatiu. La llei obligava els monarques a escollir els caps de govern, els primers ministres, entre la majoria parlamentària i els governs s’havien de sotmetre al control parlamentari. Aquesta nova concepció de la política com una qüestió que implicava tots els ciutadans i el nou paper del parlamentarisme van propiciar a tota Europa la puixança dels partits polítics, perquè calia organitzar-se per a les eleccions, elaborar programes, atreure el vot dels ciutadans i aconseguir aliances parlamentàries per formar majories que permetessin formar governs.

A partir de la dècada de 1860, les monarquies autoritàries de l’Europa central i meridional també van anar evolucionant cap a sistemes més representatius. Els monarques van intentar trobar fórmules per articular una nova relació entre la corona i el poble que fes possible l’expansió econòmica, el creixement del proletariat, l’ascens de la burgesia i el manteniment del seu poder sense convulsions socials. Per això, van implantar-se institucions que, en molts casos, eren pràcticament idèntiques a les dels països on triomfava la democràcia liberal burgesa, però que perdien la seva essència perquè l’aplicació del sistema representatiu era fraudulenta.

Fora de l’Europa occidental, els règims autoritaris eren predominants encara a la majoria dels països, sobretot a les nacions sotmeses als vells imperis. Però aquests sistemes no eren homogenis i evidenciaven signes de descomposició. El liberalisme, i fins i tot les idees democràtiques o socialistes, arrelarien entre un nombre significatiu de ciutadans, mentre que els vells imperis tradicionals intentaven reformes que, sense variar allò substancial, evitessin esclats revolucionaris.

Així, a finals del segle XIX en una bona part d’Europa persistien encara sistemes polítics molt més propers a l’Antic Règim que no pas al liberalisme. La reacció que va provocar en els grans imperis tradicionals les Revolucions de 1848 va expressar-se a través d’una voluntat de tornar enrere i fonamentar-se sobre els principis de l’autoritat monàrquica i la religió, especialment a Àustria-Hongria i Rússia. Fonamentada sobre la legitimitat dinàstica, la idea reial estaria simbolitzada en la mateixa persona del sobirà, propietari en darrer terme del país i únic detentor de l’autoritat. Com a conseqüència, els moviments de pensament serien supervisats i controlats, limitant els ideals liberals. Amb tot, l’atracció del liberalisme constituiria dins d’aquests règims autoritaris un factor innegable d’evolució i d’afebliment dels valors tradicionals.

En resum, les unificacions d’Itàlia i Alemanya i la seva entrada com a potències en el concert internacional havien canviat la relació de forces a nivell europeu. D’altra banda, l’evolució interna dels principals països condicionaria el desenvolupament de la política, no solament a nivell nacional, sinó que també a nivell internacional, de forma que la majoria d’Estats intentarien assegurar-se una posició de potència respecte als altres Estats mitjançant la creació d’àrees d’influència. Estem en el moment de la creació o consolidació dels imperis colonials.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS