L’establiment de la III República francesa (1871-1879)
Per França, la derrota de l’exèrcit contra Prússia a Sedan va provocar el 4 de septembre de 1870 un cop d’Estat a París que enderrocaria el règim imperial de Napoleó III i proclamaria la Tercera República.
El nou govern de defensa nacional no va poder fer res per evitar la capitulació davant de l’exèrcit prussià i va haver de fer front a un aixecament intern d’obrers, artistes i artesans de París quan la capital encara estava assetjada per l’exèrcit alemany. Consideraven que la capitulació davant Prússia era una traïció a la burgesia.
Aquesta circumstància conduiria cap a la formació de la Comuna de París, moviment d’insurrecció contra l’ordre establert, que es mantindria a la ciutat entre el 18 de març i el 28 de maig. En resposta a la insurrecció, el primer ministre Thiers, amb les tropes regulars acantonades a Versalles, prendria la ciutat i aplicaria una dura repressió. L’esclat de la Comuna de París pot ser considerat com la darrera manifestació de l’esperit revolucionari del segle XIX, ara contra la burgesia liberal conservadora.
Sufocada la situació, a l’Assemblea Nacional s’enfrontarien els partidaris de tornar a un sistema de govern monàrquic contra els republicans i els radicals. Thiers (1871-1873) acumularia tots els poders enfrontant-se a un exèrcit prussià d’ocupació, les amputacions territorials d’Alsàcia i Lorena, les indemnitzacions de guerra i les commocions socials. La seva principal preocupació seria accelerar l’evacuació alemanya i afrontar la reorganització del país a través d’una reforma financera (increment dels impostos) i una reforma militar.
Thiers, símbol de la dreta, seria derrotat per la pròpia dreta monàrquica quan veien la consolidació del nou règim com a república. La manca d’unió dels monàrquics va permetre un acord entre el centre-dreta i els republicans que aprovarien una Constitució (1875) que donava, finalment, pas a la Tercera República, una república de monàrquics dirigida per la dreta.
Encara hi hauria un intent fracassat de retorn al règim monàrquic, fins el 1879, durant la presidència de Mac Mahon (1873-1879), un militar legitimista partidari del retorn a la monarquia. Amb De Broglie com a cap de govern, els monàrquics iniciarien el procés cap al retorn de la dinastia d’Orleans.
L’acumulació de poders en la figura del president faria pensar en el retorn monàrquic: un president escollit per set anys, la capacitat de prorrogar les sessions de les cambres, la potestat de dissoldre la cambra de diputats amb el consentiment del Senat, la capacitat de nomenar ministres… El senat va acumular un poder excessiu que perfilaven un règim aristocràtic. La divisió dels monàrquics entre legitimistes i orleanistes permetria, però, la consolidació de la república.
Finalment, el 1879, Mac Mahon dimitiria donant pas al govern dels veritables republicans.
Sota domini oficiós anglès des de finals de l’edat mitjana, l’illa va ser conquerida oficialment per Cromwell en el segle XVII però va mantenir-se com un regne, teòricament, independent fins que la dominació anglesa va recolzar-se legalment en l’Acta de la Unió (1800) que va unificar Irlanda i la Gran Bretanya en el Regne Unit, suprimint qualsevol tipus d’autonomia irlandesa per substituir-la pel dret a enviar més diputats a la Cambra dels Comuns. Irlanda, però, mantindria un desafiament constant contra la incorporació al Regne Unit.
En aquest moment, el moviment nacionalista es radicalitzaria i els irlandesos trobarien en la figura de Charles S. Parnell, un terratinent protestant nascut a Irlanda, un líder que dirigiria la lluita per l’autonomia amb partides armades al camp i una política obstruccionista a la Cambra dels Comuns a través del Partit Parlamentari irlandès (1882).
El llarguíssim regnat de la reina Victòria (1837-1901) suposaria per Anglaterra un període d’esplendor polític i de fort creixement econòmic, esdevenint la primera potència mundial. L’embranzida industrial (esdevenint el “taller del món”) aniria acompanyada amb una política exterior expansionista que conformaria un ampli imperi colonial, subministrador de matèries primeres i mercat excel·lent pels productes britànics. Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que al segle XIX l’Imperi britànic va ser la potència més forta i influent en el context internacional.
La relativa estabilitat interna de la vida política i econòmica permetria a Anglaterra la seva màxima expansió colonial en els regnats de la reina Victòria (1837-1901) i d’Eduard VIII (1901-1910). Només la qüestió irlandesa i la greu crisi econòmica d’inicis del segle XX enterbolirien lleugerament aquest panorama.
Tots vosaltres sou fills del 1789!
És la primera vegada, en la nostra història parlamentària, que la veu d’Irlanda s’expressa amb autenticitat i que l’escoltem amb atenció […].
Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Això, tant si el sufragi és universal com si és restringit, no hi ha mai sinó un sol elector: el Ministre de Governació. Aquest, amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de tota mena sense excloure’n els alts càrrecs de la magistratura i el professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, de qualsevol tipus que siguin, des del fons del seu despatx, situat al centre de Madrid.
La Constitució política és estable i no corre el risc, com la nostra, de ser violentament derogada i mal reformada cada vint anys. És liberal i invita els particulars a participar com actors i partícips en els assumptes públics, i no a mirar-se’ls com a simples curiosos.
