09. Europa al tombant de segle, del “Sistema Bismarck” a la “Pau Armada” – Pàgina 2

La crisi de valors del tombant entre els segles XIX i XX

22 de gener de 2011

Abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, en el tombant dels segles XIX i XX, va produir-se una primera crisi dels valors que havien inspirat la cultura dominant del vuit-cents. En aquell moment, una part notable de les elits i de la intel·lectualitat europea va sentir-se amenaçada pels principis que s’havien proclamat al llarg del segle XIX i que per molts sectors de la societat ja es consideraven indiscutibles.

Per a una part d’aquestes elits intel·lectuals, totes aquelles formes de pensament que sortien de les tradicions polítiques hereves de la Revolució francesa (el liberalisme, la democràcia, el socialisme) van ser substituïdes per la sospita en que les formes de pensament dominants es basaven en una manera equivocada d’analitzar les societats i els individus. Així, la confiança en el progrés i el pes del materialisme van ser qüestionats, era una crisi de la Raó il·lustrada.

De la mateixa manera que els principis igualitaris, materialistes i racionalistes de la Il·lustració havien derivat d’una aliança del pensament social i humanístic amb les ciències, la resposta als principis dominants del segle XIX va arribar coincidint amb l’aparició de noves eines en mans dels científics.

Per exemple, el desenvolupament de la teoria del psicoanàlisi de Sigmund Freud va mostrar l’existència d’una zona obscura, invisible, desconeguda pel propi individu, que fonamentava una part de les conductes de l’ésser humà. Experiències de la infantesa i l’adolescència quedaven com bloquejades en una part de la ment, que Freud va denominar el subconscient, i anaven provocant desequilibris, insatisfaccions i, fins i tot, malalties físiques en els individus. Així, la raó quedava seriosament qüestionada.

Paral·lelament, la sociologia, convertida en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto, va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.

A més, l’aparició de l’obra de Charles Darwin, que analitzava la mecànica de l’evolució de les espècies, va donar lloc a una interpretació anomenada darwinisme social. Segons aquest corrent de pensament, els grups humans tindrien una dinàmica similar a la descrita per Darwin per a la resta de les espècies, el que implicava la lluita per la supervivència i la progressiva desaparició dels grups humans que no s’adaptessin al seu medi. Aquesta interpretació va derivar en una lectura simplista per part de la dreta radical que va veure-hi la defensa de la desigualtat dels individus i el caràcter natural de l’eliminació dels “febles”.

Aquest ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra, la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre. Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof, no es pot negar que la imatge que evoca Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

Aquest esperit de l’època, de crisi vital i cultural, va anar penetrant en diferents sectors de la cultura de finals de segle. Així, un sentiment d’inseguretat va instal·lar-se entre amplis sectors de la societat del tombant de segle com a conseqüència de les frustracions creades pel desenvolupament de la societat industrial (la massificació de les grans ciutats, el desenvolupament de la classe obrera, l’amenaça de les posicions socials de la classe mitjana il·lustrada, la pèrdua del valor de l’individu, etc.) en oposició al món harmònic que havien projectat els principis de la Revolució.

La distància entre aquells principis que s’havien proclamat solemnement en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 i la realitat social existent en les acaballes del vuit-cents va fer que sorgissin diferents corrents que buscaven modificar l’ordre social. Així, des de l’esquerra van sorgir el marxisme i l’anarquisme, els quals consideraven que els principis de la Revolució francesa havia estat pervertits pels interessos de les classes econòmicament poderoses.

Però la crisi també va donar lloc a una resposta que qüestionava els mateixos principis que cimentaven la societat. D’aquesta manera, des de la dreta radical la insatisfacció per l’estat de la societat va manifestar-se en el rebuig al conservadorisme o liberalisme moderat. Així, va sorgir una “dreta revolucionària” que veia en la burgesia de finals de segle una classe social envellida i decadent, on predominaven els mediocres i que havia tancat el seu cicle històric. Així, és en aquest context quan la ultradreta va articular el seu discurs ideològic i va posar els fonaments de la seva cultura política.

El camí cap a la Primera Guerra Mundial: la “Pau Armada” (1893-1914)

12 de desembre de 2010

Els sistemes de relacions internacionals articulats pel canceller alemany Bismarck des de 1871, fonamentats en la combinació de l’habilitat diplomàtica per aïllar França i el recurs a l’amenaça bèl·lica, van començar a esquerdar-se amb la dimissió del canceller el 1890. L’ambició de l’emperador alemany Guillem II, concretada en la weltpolitik (política mundial), preconitzant l’adquisició de noves terres per part del Reich alemany, l’increment de la participació alemanya en el comerç internacional i el reconeixement d’Alemanya com a potència mundial, faria impossible mantenir l’equilibri europeu per les suspicàcies que va aixecar.

La caiguda de Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas a la “pau armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió. Ara la República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar. Així, el 1892 França i Rússia signarien una aliança defensiva.

Paral·lelament, França actuaria per la via diplomàtica per convèncer Gran Bretanya del perill que suposava pels seus interessos la potència comercial i industrial de la nova Alemanya. D’aquesta manera, els francesos també signarien un acord amb Gran Bretanya el 1904, a la qual s’uniria Rússia el 1907 formant la Triple Entesa. D’aquesta manera Europa quedava dividida en dos blocs antagonistes: d’una banda els Imperis Alemanya i Àustria-Hongria; i de l’altra la Triple Entesa formada per França, Gran Bretanya i Rússia. Així quedaven configurats els dos grans blocs que s’enfrontarien a la Primera Guerra Mundial: d’una banda els imperis, Alemanya, Àustria i Itàlia; de l’altra l’Entesa, Anglaterra, França i Rússia.

Bündnisse_Europa_nach_Bismarck.jpg

D’altra banda, durant tota la cursa colonial els enfrontaments i els conflictes entres les grans potències imperialistes havien estat freqüents. La Conferència de Berlín (1885) havia intentat establir una sèrie de mesures que portessin a l’acord i arbitressin la pugna entre els imperis per controlar els territoris, però en començar el segle XX els conflictes per la topada d’interessos imperialistes es tornarien a desencadenar amb força, provocant una crisi entre França i Alemanya.

Els enfrontaments entre imperialismes rivals tindrien com a escenari el Marroc, un dels darrers punts d’Àfrica que encara quedaven per repartir. Els alemanys estaven disposats a no deixar perdre aquesta possibilitat d’engrandir el seu imperi, perquè havien arribat relativament tard al repartiment colonial i les seves possessions no podien comparar-se amb les de Gran Bretanya o França. Amb aquesta finalitat, doncs, van adoptar una política agressiva en relació a la resta d’imperis, sobretot el francès, que era la potència hegemònica en aquesta part del nord d’Àfrica.

La primera crisi marroquina tindria lloc el 1905, quan el govern alemany va oferir el seu suport al soldà del Marroc perquè aquest pogués resistir les pressions franceses i d’aquesta manera establir un protectorat alemany sobre aquesta zona. Seria el mateix kàiser qui va desembarcar a Tànger, enmig d’una multitud que l’aclamava, i va donar el seu suport al soldà.

Per a resoldre el conflicte franco-alemany va convocar-se la Conferència d’Algeciras (1906) que no seria favorable als interessos alemanys ja que es resoldria la creació d’un protectorat franco-espanyol al Marroc. Alemanya, però, no deixaria que se la deixés al marge de la política colonial i el 1911 protagonitzaria un nou incident a la zona quan, amb motiu d’una insurrecció sud-marroquina, el govern de Berlín va enviar vaixells de guerra a Agadir. El pretext de la intervenció era la protecció dels súbdits alemanys, però el que realment es pretenia era intimidar els francesos i aconseguir així alguna compensació territorial desprès de la seva exclusió del control del Marroc. El resultat seria beneficiós per Berlín ja que Alemanya obtindria l’ampliació de la seva colònia del Camerun a canvi d’abandonar el territori ocupat al Marroc.

El segon punt important de conflicte anterior a la Gran Guerra es trobava a la pròpia Europa, als Balcans, i va acabar provocant directament l’esclat del conflicte. A la zona balcànica hi coincidien diversos interessos. D’una banda, hi havia la rivalitat entre diversos Estats pel control dels territoris europeus de l’Imperi Turc. Així, Turquia lluitava per mantenir el poc que li quedava de les seves antigues possessions; Rússia pretenia ampliar la influència en territori eslau, controlar els estrets i dominar Constantinopla; i Àustria volia assegurar-se el control efectiu dels pobles eslaus sota la seva influència. D’altra banda, els pobles balcànics (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària) lluitaven per la seva supervivència i pel seu engrandiment a costa dels imperis. A les pretensions dels imperis s’hi oposava especialment Sèrbia, que es considerava destinada a unificar els eslaus del sud en una gran Sèrbia i que veia amb preocupació el domini dels austríacs sobre els territoris del nord balcànic (Croàcia, Bòsnia, Hercegovina, etc.).

Així, en els anys immediatament anteriors a l’esclat de la Gran Guerra les crisis van succeir-se i van tenir lloc dues importants guerres balcàniques que canviarien el mapa polític de la zona a costa de l’Imperi Otomà. Abans de les guerres, Àustria va annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, protectorat seu des de 1878, sense que Rússia, que sortia de la guerra amb el Japó, intervingués. Desprès, Sèrbia, Grècia, Bulgària i Romania es repartirien els territoris balcànics pertanyents a Turquia.

A la primera guerra (1912), l’Imperi Turc seria derrotat per la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) que comptava amb el suport de Rússia. Turquia va haver de reconèixer la independència d’Albània, quedant reduïdes les seves possessions europees als estrets i a Constantinopla. La resta del territori i les illes restaven repartides entre els Estats balcànics. La segona guerra esclatava el 1913 i enfrontava Sèrbia (amb el suport dels altres Estats dels Balcans) amb Bulgària. La Pau de Bucarest confirmava Bulgària com la gran perdedora en la lluita per l’hegemonia territorial als Balcans ja que va haver de cedir territoris a Romania, Sèrbia i Grècia. Tot i la victòria, Sèrbia no quedaria satisfeta ja que no havia aconseguit la seva pretensió de tenir una sortida directa al mar ni la unificació dels eslaus del sud sota el seu domini. Així, Sèrbia miraria ara a l’Imperi Austrohongarès amb més recels que mai perquè aquest exercia encara el seu domini sobre els territoris eslaus de Bòsnia i Hercegovina.

La guerra va anar preparant-se a poc a poc i la cursa d’armaments que inaugurava el nou segle preludiava l’inici imminent del conflicte. Les crisis que van sacsejar el tombant de segle van comportar que tots els països europeus incrementessin els seus efectius militars, tant terrestres com navals, i dediquessin una part important dels pressupostos estatals a la defensa nacional i al perfeccionament de l’armament, iniciant una veritable cursa armamentística. D’aquest rearmament participarien totes les potències europees, però Alemanya va destacar-se especialment davant les pressions dels alts comandaments de l’exèrcit amb el suport dels mitjans ultra-nacionalistes i bel·licistes.

Finalment, el conflicte d’interessos entre les grans potències marcaria el camí cap a la guerra. La rivalitat franco-alemanya no va cedir i els francesos, que no havien digerit la derrota de Sedan, aspiraven a recuperar Alsàcia i Lorena. A més, la competència naval entre Alemanya i Gran Bretanya anava en augment i els anglesos recelaven de la política econòmica del Reich, fet que els apropava als francesos. Per la seva banda, la Rússia tsarista veia amb temor la possibilitat que Àustria pogués vèncer Sèrbia en el cas d’esclatar una guerra entre els dos països pel control dels Balcans i així esdevingués la potència hegemònica a la zona. Rússia no dubtaria, en aquest cas, a entrar en conflicte, defensant els seus interessos al costat de Sèrbia.

Alemanya tenia una sèrie d’interessos que la portarien a entrar ràpidament en una guerra europea. Els alemanys esperaven, en primer lloc, assegurar l’estabilitat territorial del seu Estat davant els seus rivals seculars, França i Rússia, i, si era possible, expandir-se.

D’altra banda, volia aconseguir la supeditació econòmica dels territoris veïns (França, Bèlgica, Holanda, etc.) i crear una mena d’Unió Econòmica de l’Europa Central sota la seva tutela i direcció. Finalment, desitjava forçar un nou repartiment colonial que permetés la creació d’un imperi alemany al centre d’Àfrica. Per aconseguir tot això, a l’estiu de 1914, el Reich alemany veia la guerra com a inevitable i va forçar Àustria a adoptar una política intransigent en la qüestió balcànica, abans que Rússia o França tinguessin l’oportunitat de reforçar els seus exèrcits davant una guerra ja anunciada.

Qualsevol petit incident podia desencadenar el conflicte a la convulsa Europa de 1914, i aquest arribaria el 28 de juny amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo. Aquestes maniobres coincidien amb una celebració nacionalista eslava, la qual cosa va desagradar a les organitzacions nacionalistes més radicals que van decidir atemptar contra l’hereu austríac. Àustria va veure en aquest atemptat la complicitat indirecta de Sèrbia i amb el suport d’Alemanya va declarar-li la guerra.

atemptat de Sarajevo.jpg

Alemanya va estar d’acord amb la intervenció armada contra Sèrbia. Rússia sense consultar els francesos, que eren els seus aliats, va donar suport a Sèrbia i van declarar la guerra a Àustria. El joc d’aliances va fer que Alemanya declarés la guerra a França i Rússia i Gran Bretanya, per la seva banda, declaressin la guerra a Àustria i Alemanya. La guerra a Europa havia esclatat. A finals de l’agost de 1914 l’Entesa era formada per França, Gran Bretanya i Rússia més un país petit com Sèrbia. Itàlia i Espanya van declarar-se neutrals i Bulgària, Romania i Turquia esperaven el moment idoni per prendre bàndol en el conflicte. Així l’altre bloc bel·ligerant quedava format per Àustria-Hongria i Alemanya.

Declaració de guerra signada pel kàiser Guillem II (31 de juliol de 1914)

Una onada de patriotisme va recórrer Europa, la premsa i l’opinió pública van rebre amb entusiasme una guerra que tots creien que seria curta i victoriosa. Als parlaments tots els partits –inclosos el socialistes– van votar a favor dels crèdits de guerra i la unanimitat ideològica va donar lloc a les unions sagrades en els governs. La duresa i els rigors del conflicte que acabava d’esclatar s’encarregarien d’apaivagar totes aquestes il·lusions i els estadistes polítics no serien capaços d’aturar-lo. La guerra va degenerar en una conflagració generalitzada, llarga i molt costosa.

Europa sota el “Sistema Bismarck” (1871-1893)

11 de desembre de 2010

L’últim quart del segle XIX estaria marcat en les relacions internacionals per l’actuació del canceller alemany Otto von Bismarck, el qual, tot i defensar la primacia alemanya, estava disposat a mantenir l’equilibri europeu establert el 1871, afeblit per una forta competència interna i per la rivalitat en la cursa colonial. La Tercera República francesa, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Rus, el Segon Reich Alemany, Gran Bretanya i l’Imperi Otomà serien les principals potències que intentarien predominar sobre les altres.

La Gran Bretanya preferiria mantenir un cert aïllament respecte de qualsevol aliança susceptible de portar-la a conflictes en els quals els seus interessos territorials o colonials no estiguessin amenaçats. De fet, la seva actitud seria de vigilància sobre les altres potències, de manera que s’evités que cap d’aquestes pogués esdevenir una amenaça per a les altres. D’altra banda, els britànics aniran consolidant el seu imperi ultramarí, recolzant-se en la potència econòmica de la seva indústria, un potent exèrcit, i en la seva hegemonia naval (tant comercial com de guerra).

Bismarck serà l’autor i promotor d’aquest equilibri de poder entre les potències europees. Quedava palesa, així, la gran habilitat política del canceller i el potencial militar i econòmic, cada vegada més gran, del Segon Reich alemany que va permetre a Alemanya adquirir el pes internacional suficient per idear i posar en pràctica noves aliances. La seva política es va basar en el principi de la Realpolitik, és a dir, un pragmatisme polític que anteposava els resultats als principis teòrics i morals de les decisions.

Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa, l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès i el desenvolupament d’una política de rearmament bèl·lic. Així, el canceller cercava fer d’Alemanya una potència incontestable al continent.

Els sistemes de Bismarck (o fases d’un sistema d’aliança), forjats per la diplomàcia alemanya entre 1872 i 1893, consistirien en l’articulació d’una sèrie d’aliances i tractats secrets de duració limitada, signats entre les grans potències per assegurar la neutralitat de l’assistència militar en el cas d’una agressió no provocada d’un país a l’altre. Sota aquests principis el que realment buscava el canceller era aïllar la França republicana per tal que aquesta no rebés cap ajuda en el cas d’un atac a Alemanya. El principal punt feble d’aquest equilibri europeu seria la crisi política permanent als Balcans.

Bündnispolitik_Bismarck.jpg

El primer sistema d’aliances articulat per Bismarck seria conegut com la Lliga dels Tres Emperadors (1873-1878), una aliança entre Alemanya, Àustria-Hongria i Rússia propiciada pel recel que provocava el temor a l’expansió del radicalisme obrer de la Comuna de París i els problemes que podien plantejar les diferents minories nacionalistes existents en els seus respectius imperis.

El 1875, una reforma militar de l’exèrcit francès provocaria que Bismarck amenacés la Tercera República amb una intervenció militar preventiva. França rebria el suport de Gran Bretanya i Rússia, temoroses del creixent poder del Reich alemany. Superat aquest incident diplomàtic, es començaria a plantejar la rivalitat entre Àustria i Rússia per ampliar les seves zones d’influència als Balcans (1875-1878).

La qüestió dels Balcans enfrontaria radicalment Àustria i Rússia. En aquesta zona la Gran Bretanya donava suport a l’Imperi Otomà per mantenir l’statu quo existent. Finalment, després del Congrés de Berlín (1878), convocat pel propi Bismarck, s’acordaria que Rússia recuperés el territori de Bessaràbia, la partició de Bulgària entre el nord que restaria independent i sud que romandria sota la protecció de l’imperi Otomà, i l’administració per part d’Àustria de la regió de Bòsnia-Hercegovina. Decebut per l’abast d’aquests acords, el tsar Alexandre II, que considerava que Rússia havia estat humilada, trencaria la seva aliança amb els imperis centreeuropeus.

Alemanya va reforçar el seu paper de centre de la diplomàcia europea amb l’artulació del segon sistema d’equilibri iniciat per Bismarck amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria. L’Imperi Austríac, desprès dels conflictes de la unificació, ja havia esdevingut l’aliat natural del Reich alemany. D’aquesta manera, el tsar rus restava isolat i, encara que reticent a l’aliança, s’avindria a signar un acord a alemanys i austríacs (1881), temerós davant la possibilitat de quedar-se sol davant un nou conflicte als Balcans.

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Contraassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Malgrat tot, el sistema d’aliances ideat pel canceller alemany es va començar a ensorrar definitivament en la dècada de 1890. Així, es va produir una aproximació cada vegada més gran entre la Tercera República francesa i la Rússia tsarista possibilitada per la fragilitat que suposava que el Tractat de Contraassegurança fos una aliança secreta. Entre 1890 i 1893 França signaria dos tractats amb Rússia, un de polític i un altre de militar, que suposaven el final de l’aïllament francès i l’allunyament de Rússia de l’òrbita alemanya. Era el final de l’era bismarckiana en les relacions internacionals.

L’Afer Dreyfus i l’acusació de Zola

10 de desembre de 2010

La vida política de la Tercera República francesa va quedar enterbolida l’any 1894 quan l’estat major francès va descobrir una carta anònima que prometia el traspàs d’informació militar secreta als alemanys, és l’anomenat affaire Dreyfus. Alfred Dreyfus era un oficial jueu de l’exèrcit francès que va ser acusat de traïció amb proves falses i finalment va ser condemnat.

Aquest espinós assumpte va ser conseqüència del fort antisemitisme d’alguns sectors de la societat francesa. Arrel de l’escàndol, les dretes nacionalistes de l’Estat van llançar-se a una gran campanya antisemita; però, gràcies als esforços del germà de Dreyfus, es va poder saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment una nova carta, escrita amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d’origen hongarès (maig del 1896), el qual seria jutjat i absolt (gener del 1898), malgrat tot.

L’affaire Dreyfus es va convertir en l’assumpte públic més important de França i, fins i tot, el debat derivat va adquirir un caràcter mundial. L’escriptor Emile Zola va publicar a L’Aurore una carta oberta al president de la república (el cèlebre J’Accuse…!), que donaria un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola va ser processat.

Extracte de l’article J’Acuse…! de l’escriptor Emile Zola:

Senyor President, permeteu-me que, agraït per la bondadosa acollida que em vau dispensar, em preocupi de la vostra glòria i us digui que la vostra estrella, tan feliç fins avui, és amenaçada per la taca més vergonyosa i inesborrable. Heu sortit sa i estalvi de vils calumnies, heu conquerit els cors […]. Però quina taca de llot sobre el vostre nom –anava a dir el vostre regne– pot conferir aquest abominable procés Dreyfus! […]. I no hi ha remei; França conserva aquesta taca i la història consignarà que un crim social com aquest es va cometre a l’empara de la vostra presidència […].

Jo acuso el general Billot d’haver tingut a les mans les proves de la innocència de Dreyfus i de no haver-les utilitzat, fent-se, per tant, culpable del crim de lesa humanitat i de lesa justícia, amb una finalitat política i per salvar l’Estat Major compromès. Jo acuso el general Boisdeffre i el general Gonse per haver-se fet còmplices del mateix crim, l’un per fanatisme clerical, l’altre per esperit de cos, que fa des les oficines de la Guerra una arca santa, inatacable […]. Jo acuso les oficines de Guerra per haver fet a la premsa, particularment a L’Éclair i a L’Echo de París, una campanya abominable per cobrir la seva falta, confonent l’opinió pública. I en darrer lloc: jo acuso el primer Consell de Guerra per haver condemnat un acusat basant-se en un document secret, i el segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat, cometent el crim jurídic d’absoldre conscientment el culpable.

[…] I l’acte que faig aquí, no és sinó un mitjà revolucionari d’activar l’explosió de la veritat i de la justícia […]. La meva ardent protesta no és altra cosa que un crit de la meva ànima. Que s’atreveixin a portar-me als Tribunals i que em jutgin públicament. Ho espero així.

Des d’aquest moment, va produir-se l’afrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per Jaurès, van constituir la Lliga dels Drets de l’Home (1898), i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l’exèrcit. La revisió del procés va resultar inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d’haver falsificat unes proves contra Dreyfus, va suïcidar-se, i el govern va ser obligat a dimitir per la cambra de diputats. A Rennes s’obriria el nou procés, que rebaixaria la condemna, però es negaria encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899).

D’aquesta manera, el procés es va allargar fins el juliol del 1906, quan finalment, després del triomf electoral dels radical-socialistes, Dreyfus va ser totalment rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant després de participar en la Primera Guerra Mundial al capdavant d’una unitat d’abastiments. El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París en el període 1894-97, confirmaria públicament que el confident havia estat Esterházy.

La descomposició de l’Imperi Turc

9 de desembre de 2010

L’Imperi Otomà o turc s’havia anat configurant des de l’edat mitjana i va presentar una gran consistència en l’època moderna, però arribats a finals del segle XIX es mostrava en franca decadència. En aquest segle l’Imperi era un Estat complex, amb un govern dèbil, que abraçava un territori molt extens i estava integrat per una varietat de pobles, fets que donaven lloc a una forta inestabilitat política.

reparto imperio turco.jpg El sobirà de l’Imperi rebia els títols de soldà, per la seva autoritat política, i califa, per la seva autoritat espiritual sobre tots els musulmans. El monarca era auxiliat per un consell d’homes sants o ulemes, i la xària o codi de lleis sagrades de l’Islam era la base de la legislació de l’Estat. Estem davant, per tant, d’un Estat de caràcter teocràtic.

El seu territori comprenia la península d’Anatòlia, de població turca; els Balcans, on hi havia minories islamitzades i cristianes; i s’estenia per l’Orient Mitjà, una part d’Aràbia i el nord d’Àfrica, tot i que en molts casos aquest domini era molt més nominal que real. Així, al llarg del vuit-cents els moviments nacionalistes havien aconseguit desmembrar part del territori i així, desprès de la independència de Grècia (1829), van tenir lloc les de Sèrbia, Romania, Bulgària i Montenegro.

La descomposició territorial otomana també va venir influenciada per l’imperialisme europeu. D’aquesta manera, a l’Àfrica, els turcs van disputar amb els britànics i els francesos per conservar la seva zona d’influència, així com amb els wahabites (islamistes radicals) en la costa del Mar Roig. D’aquesta manera, el Líban va passar a ser un domini francès el 1864 i posteriorment ho seria Tunísia el 1881, mentre que Egipte va caure en mans dels britànics el 1882.

La complexa estructura política i administrativa, el feixuc sistema de tributs que pesava sobre els camperols, la corrupció generalitzada i el cost de l’exèrcit van fer que país arribés al darrer terç del segle XIX arruïnat i en mig d’un clima de revolta generalitzada. Aquesta situació va fer que les tímides reformes iniciades en un règim autocràtic com el turc (igualtat entre els musulmans i no-musulmans, igualtat davant la llei, etc.) es paralitzessin en la segona meitat del segle XIX i que els soldans adoptessin una política conservadora basada en l’integrisme religiós que va tornar a privilegiar els musulmans sobre els altres grups religiosos i va mantenir un sistema polític de caràcter autocràtic i tirànic.

Els problemes successius amb les potències occidentals, desitjoses de controlar els territoris desmembrats de l’Imperi Turc i d’influir-hi, i el suport de les nacions balcàniques independents als moviments nacionalistes dels territoris que encara romanien sota domini otomà van provocar un sentiment de desfeta nacional i van generar un sentiment fortament nacionalista i alhora reformista: els Joves Turcs.

El nou partit, format essencialment per un nucli de joves militars, intel·lectuals i funcionaris que criticaven el despotisme del soldanat, tenia com a objectiu la instauració a Turquia d’un règim constitucional, parlamentari i liberal i, a la vegada, la defensa de la dignitat nacional davant de les potències occidentals. Després d’un intent de cop d’Estat, el 1876, que tenia per objectiu instaurar un govern liberal d’estil occidental, els Joves Turcs van haver d’exiliar-se o van ser perseguits i empresonats.

Després de l’intent reformista dels Joves Turcs, el soldà Abdul Hamid (1876-1909) va concentrar tots els poders novament, va mantenir els tribunals religiosos i la xària, tot alimentant els sentiments nacionalistes, antieuropeus i antiliberals. Tanmateix, el seu regnat va suposar el debilitament progressiu de l’Imperi Otomà. La repressió era l’únic recurs del qual disposava el règim per a mantenir l’ordre i així, quan el 1894 els armenis van aixecar-se contra el despotisme turc, la insurrecció va ser ofegada mitjançant un bany de sang que comportaria més de 80.000 morts.

En aquesta situació, es produirien diverses conspiracions que tenien per objectiu enderrocar el govern autocràtic, fins que el 1908 es donaria un cop d’Estat contra el règim absolutista amb la intenció de substituir-lo per un govern modern i constitucional. La Societat per al Progrés i la Unió, formada per estudiants de l’Escola Militar, juntament amb els Joves Turcs i una part de l’exèrcit van obligar el soldà a convocar eleccions. Però, la suspensió de la Constitució va conduir fins a la Revolució dels Joves Turcs de 1909 que acabaria amb la destitució del soldà i el nomenament de Mehmet V Resat (1909-1918) que seria l’encarregat d’iniciar el procés de reformes.

Ismaïl Enver, un dels líders dels Joves Turcs

Young_Turk_Revolution_-_Flayer_for_the_constitution.png

De la situació de crisi a Turquia s’aprofitaria Àustria que el mateix 1908 envaïa Bòsnia I Hercegovina annexionant-se el territori. Encara que el nou govern turc va intentar mantenir el seu poder a la zona, la coalició dels països balcànics derrotaria l’Imperi Turc enfonsant definitivament la seva presència territorial a Europa, fonamental en aquest territori durant 500 anys. El nou soldà s’aproparia ara a Alemanya perquè desconfiava de Gran Bretanya i Rússia, països que creia interessats en aconseguir les possessions d’una Turquia que es descomponia irreversiblement.

La Rússia Tsarista a finals del segle XIX

8 de desembre de 2010

Rússia va ser l’Imperi que va experimentar menys canvis durant el segle XIX. Arribats a les darreries del segle, Rússia era l’altre imperi tradicional que restava a Europa. L’Estat tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX.

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

L’extensió territorial de l’Imperi Rus s’havia incrementat després del Congrés de Viena de 1815, però, tot i això, Rússia encara va mantenir ambicions expansionistes constants en tres direccions: cap a l’extrem orient, a la zona de Manxúria i l’illa de Sakhalin, que es va annexionar el 1875; cap al sud, amb la incorporació del Turquestan i els intents d’ocupar la zona fronterera amb l’Iran i els territoris els territoris al nord del Mar Caspi; i, cap a l’oest, amb la conquesta de Bessaràbia i una part de Polònia i Finlàndia.

La diversitat ètnica de l’Imperi era molt variada. Hi predominaven els eslaus, que suposaven més del 80% de la població sumant-hi russos, ucraïnesos, bielorussos i polonesos, però també hi havia unes importants minories d’origen caucàsic (georgians, armenis, azerbaidjanesos), groc asiàtic (uraloaltaics, turcs, tàrtars) i bàltic (letons, estonians i lituans). A tot això s’hi sumaven unes minoritàries comunitats alemanya i jueva força disperses en el territori.

Davant d’aquesta diversitat ètnica i religiosa, a la Rússia del vuit-cents podem trobar dues tendències polítiques. D’una banda, hi havia una tendència centrífuga que estava integrada per aquells pobles que, com els polonesos, els bàltics o els bielorussos, buscaven separar-se de l’Imperi. D’altra banda, hi havia una altra tendència centrípeta o paneslavista que cercava assimilar les altres minories existents en l’Imperi, i que seria la portada a la pràctica per tots els tsars.

El regnat d’Alexandre II (1855-1881). La derrota russa a la Guerra de Crimea (1854-1855) havia posat en evidència l’endarreriment del país, la fragilitat de l’organització de l’Imperi i la política conservadora i autòcrata del tsar Nicolau I. El seu successor, Alexandre II, emprendria aleshores una sèrie de tímides reformes liberals com l’abolició de la servitud dels camperols, una reforma de l’ensenyament, un impuls a la industrialització i la construcció del ferrocarril i l’establiment d’assemblees provincials (zemstvos) en les quals participarien propietaris, burgesos i vilatans.

L’abolició de la servitud, mitjançant diversos decrets aprovats entre 1858 i 1863, va alliberar 22,5 milions de serfs, que eren aproximadament el 90% de la població russa, però l’aplicació d’aquesta reforma no va servir per millorar la situació de la pagesia russa. Els camperols van continuar adscrits obligatòriament al MIR (llogaret rural) i, mitjançant aquesta adscripció, van continuar depenent del tsar. A més, a canvi de la llibertat havien de pagar un cens als antics senyors que resultava inabastable per a la majoria de la pagesia.

El govern, a la vegada, va haver d’intensificar la repressió dels creixents moviments d’oposició al tsarisme, com el nihilisme, l’anarquisme i el populisme. La insurrecció dels polonesos amb l’assassinat del tsar el 1881 en un atemptat terrorista, però, frenaria les reformes iniciades per retornar al règim autòcrata i autoritari tradicional, que iniciaria una dura persecució contra els moviments reformadors i intel·lectuals com Terra i Llibertat (un moviment intel·lectual favorable a la reforma agrària).

El regnat d’Alexandre III (1881-1894). El regnat d’Alexandre III va caracteritzar-se pel seu conservadorisme, però, tot i això, la modernització econòmica del país, portada a terme des de 1880 amb l’ajuda de capitals francesos i alemanys i de la introducció d’una reforma fiscal, transformaria lentament la societat potenciant el seu desenvolupament econòmic. Apareixeria una embrionària classe treballadora en els centres industrials i sorgiria una classe mitjana liberal, comercial i industrial.

La industrialització de Rússia va impulsar-se des de l’Estat tot invertint en sectors claus, com ara la mineria, la metal·lúrgia, el petroli, la indústria tèxtil i el ferrocarril (Transsiberià, 1891-1905). Aquest desenvolupament econòmic va anar acompanyat del control de la cultura, la russificació dels territoris fronterers i la persecució de qualsevol tipus d’oposició al règim a través de l’okhrana (policia política).

En qualsevol cas, els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política. El desig generalitzat d’aquestes minories intel·lectuals de donar pas a un règim més liberal portaria a la formació de partits clandestins revolucionaris com el Partit Socialdemòcrata de caràcter obrerista –amb les seves branques menxevic (minoritària) i bolxevic (majoritària)– i el Partit Socialista Revolucionari, que tenia els seus seguidors entre la massa camperola. Ambdues opcions polítiques serien perseguides i reprimides.

El regnat de Nicolau II (1894-1917). Nicolau II va continuar l’acció repressiva iniciada pel seu pare i amb la russificació de la població polonesa, armènia i finlandesa, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament. Aquestes polítiques, però, accentuarien el descontentament de la població.

D’altra banda, el tsar va impulsar l’expansió imperialista cap a la zona oriental, fet que va portar el país a enfrontar-se en una guerra amb el Japó (1904-1905), de la qual Rússia sortiria derrotada. Arran de l’esclat de la guerra esclatarien una sèrie de vagues i manifestacions, que conjugaven el descontentament per la derrota i la protesta social, i serien durament reprimides. A Sant Petersburg, el “Diumenge Roig” del 22 de gener de 1905, l’exèrcit imperial dispararia contra els manifestants, fet que revoltaria el país.

La Revolució de 1905 obligaria, l’octubre, al tsar Nicolau II a publicitar un manifest pel qual renunciava al poder absolut, garantia les llibertats individuals i prometia governar des d’aquell moment amb una assemblea nacional (Duma) escollida per sufragi universal. Era un tímid acostament al constitucionalisme que no va satisfer ningú. Els fets del “Diumenge Roig” marcarien l’inici del procés de descomposició del sistema autocràtic tsarista que portaria a la Revolució Russa de 1917 gràcies a l’arrelament de les doctrines socialistes revolucionàries entre un proletariat incipient.

L’Imperi Austrohongarès a finals del segle XIX

7 de desembre de 2010

L’Imperi Austrohongarès reunia a finals del vuit-cents els territoris que van agrupar la dinastia dels Habsburg, els arxiducs austríacs i els emperadors del Sacre Imperi des del segle XVI. El tret fonamental d’aquest immens Imperi era la gran diversitat ètnica, cultural i religiosa dels territoris que el composaven. Per això, des del segle XIX, els moviments nacionalistes i independentistes van ser una amenaça constant per a la seva supervivència.

Österreich-Ungarns_Ende.png

Aquest Imperi tenia fonamentalment dos grans centres: Àustria, de cultura alemanya, i Hongria, de cultura magiar. En la primera meitat del segle XIX, els diferents emperadors van intentar liderar la unificació de tots els pobles de llengua alemanya en una “Gran Alemanya”. Així va ser com, en el Congrés de Viena de 1815, va sorgir la Confederació Germànica liderada per Àustria. L’emperador Francesc Josep I (1848-1916) va tractar d’aplicar, en els inicis del seu regnat, una política de centralisme i absolutisme germànic.

La derrota austríaca davant de Prússia en les guerres d’unificació alemanyes a Sadowa, el 1866, però, va posar fi al projecte austríac de liderar la unificació alemanya. Així, des del compromís de 1867, Francesc Josep I va convertir-se en rei d’Hongria i va configurar una monarquia dual amb dos grans regnes: Àustria i Hongria. D’aquesta manera, en comptes de buscar una solució federalista entre totes les nacionalitats que configuraven l’Imperi, l’emperador va preferir entendre’s només amb Hongria, convertint-se en monarca d’aquesta nació.

Així, en la monarquia dual, ambdós regnes tindrien constitucions i governs particulars i s’encarregarien dels seus assumptes interns amb l’excepció de tres factors d’unitat política: la monarquia, els ministeris de relacions exteriors, finances i defensa (controlats pel primer ministre, nomenat per l’emperador), i una comissió mixta dels respectius parlaments.

Aquesta partició de l’imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi. Tot i l’existència d’un fort sentiment popular a favor de la monarquia, el problema de les nacionalitats dividiria les forces polítiques austrohongareses. De fet, la unitat es mantindrà bàsicament pel reconeixement de l’autoritat de l’emperador, l’exèrcit i la burocràcia.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

A Àustria, hi predominava la població alemanya, però a l’interior hi havia pobles no alemanys als quals van voler “germanitzar”. Els liberals assentarien en aquest període les bases de la industrialització, es limitaria el poder de l’Església, es reconeixerien les llibertats públiques i s’organitzaria el sufragi censatari directe per a les eleccions al Parlament (Reichstag) composat per dues cambres: la dels senyors (amb membres hereditaris o designats vitalíciament per l’emperador) i la dels representants (els membres de la qual eren escollits per les Dietes provincials). Aquest sistema provocaria, en principi, un cert clima de llibertat que afavoriria la indústria i el desenvolupament de les arts i la vida intel·lectual.

La implantació del sufragi universal directe, el 1908, tornaria, però, a despertar el problema de les nacionalitats, especialment a Txèquia. Aquest sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

A Hongria, a més del territori pròpiament hongarès, el regne comprenia Eslovènia, Croàcia i Transilvània, sotmesos a la sobirania hongaresa des del compromís de 1867. La població majoritària era la magiar (54%), seguida dels romanesos (16%) i els eslovacs (10,7%). El primer pas del nou regne seria assentar els avantatges obtinguts per la configuració de la monarquia dual el 1867. Però desprès d’una primera etapa liberal, el poder recauria en mans de la minoria aristocràtica que imposaria un sufragi molt restringit (excloent totalment obrers i camperols) i una política de magiarització (imposició de la llengua i la cultura hongaresa) sobre les altres nacionalitats de la seva àrea d’influència en l’Imperi que acabaria incitant als nacionalistes eslaus de Bòsnia i Hercegovina a cerca, en secret, l’ajuda de Sèrbia contra l’Imperi, fet que derivaria en el principal detonant de la Gran Guerra amb l’assassinat de l’hereu al tron Austrohongarès a Sarajevo el 1914.

El Segon Reich alemany

6 de desembre de 2010

El Segon Reich alemany, proclamat pels Tractats de Versalles, a París el 1871 agrupava a 25 Estats, que conservaven la seva sobirania i impostos, sota el comandament del Kàiser Guillem I, rei de Prússia. La unificació d’Alemanya al voltant de Prússia i la victòria d’aquest Estat sobre la França de Napoleó III a la Batalla de Sedan van ser els fets que, fonamentalment, van fer possible la seva creació. Amb l’aparició de l’Estat alemany apareixia una nova gran potència a Europa, fet que canviaria significativament les relacions internacionals i els equilibris de poder en el darrer terç del segle XIX.

Tot i que el lideratge prussià del nou Estat seria indiscutible, l’Alemanya unificada de 1871 naixia amb una sèrie de factors d’inestabilitat en el seu si: problemes ètnics, problemes polítics, problemes religiosos i problemes socials.

Problemes ètnics: Més de deu milions d’alemanys restaven fora de les fronteres del nou Estat, mentre que més de cinc milions dels seus integrants pertanyien a altres ètnies no alemanyes (polacs, danesos, alsacians, etc.) que buscarien la reintegració en les seves velles nacions.

Problemes polítics: Els diferents Estats van conservar les seves assemblees, legislació i tradicions. S’hauria de trobar la fórmula per crear una entitat política comuna sense trencar la diversitat i donar pas a un conflicte intern.

Problemes religiosos: Els protestants constituirien el 60% de la població, però els catòlics eren majoritaris a Baviera i Renània, a més de comptar amb una gran implantació en altres punts del país. Això explica l’aparició d’un potent partit catòlic (Zentrumpartei) que seria decisiu per configurar majories parlamentàries.

Problemes socials: En els Estats de l’Est del riu Elba subsistien encara grans dominis agrícoles i tradicions feudals que feien dependre els camperols dels senyors. Mentre que a l’Alemanya central i meridional predominaven les petites explotacions familiars. A l’oest (Westfalia i Renània) el desenvolupament industrial havia propiciat una potent societat industrial amb un fort component obrerista.

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. El nou Estat administraria l’economia, l’exèrcit i les relacions internacionals a través de la figura d’un canceller de nomenament directe per part del Kàiser. Per tant, Alemanya mantindria un sistema de govern no plenament parlamentari. Els partits polítics tindrien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Tot i així, seria a l’Imperi alemany on les concessions democràtiques foren més importants. Encara que el parlament no tenia cap mena de control sobre l’executiu i l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal va ser concedit el 1871 i tota una sèrie de mesures van ampliar la protecció social i també va legalitzar-se els partits polítics, fet que, no va impedir una forta conflictivitat social. El panorama dels partits polítics alemanys, al marge dels petits partits locals que seguirien mantenint la seva influència en els seus feus tradicionals, es basava en l’existència de quatre grans grups:

1. Els liberals, que es dividien entre nacionals i esquerrans.

2. Els conservadors, que tenien un gran pes entre la burocràcia prussiana i van estendre el model prussià a la resta d’Alemanya.

3. Els socialdemòcrates de l’SPD, que van articular-se com a partir el 1875 i van anar augmentant la seva força política fins a arribar al 30% de l’electorat el 1912. La seva ideologia era marxista, tot i que hi convivien diversos corrents, moltes vegades enfrontats.

4. El Zentrum, que era un partit catòlic que es definia políticament de centre, partidari de la Gran Alemanya i defensor de l’Església. Va arribar a tenir el 25% dels sufragis.

Otto von Bismarck, canceller d’Alemanya entre 1871 i 1890, va ser el veritable cervell organitzador d’aquest sistema de govern, i de l’estabilitat i projecció internacional de la jove nació, gràcies a que va aconseguir unificar el dret, la moneda, l’economia i l’exèrcit entre tots els Estats de la federació. Aquesta unitat, junt amb la potència industrial i militar del país, van donar al canceller la suficient força per poder intervenir activament en les relacions internacionals.

otto von bismarck.jpeg — Otto von Bismarck

L’eix de la seva política interior i exterior va ser donar seguretat a l’Imperi a través d’una estratègia preventiva contra les possibles dissidències interiors i la pràctica d’una política revengista contra una França humiliada després de la derrota de 1871. Així, la seva finalitat seria mantenir aïllada la França republicana, procurar l’equilibri europeu mitjançant un sistema d’aliances secretes entre les potències i, a partir d’aquí, buscar la màxima expansió colonialista i imperial del país.

La primera batalla interna a la qual va haver front el canceller Bismarck va ser l’enfrontament amb l’Església catòlica en el que es va denominar com la “lluita per la cultura” (Kulturkampf), ja que Bismarck veia amb força recel la possibilitat d’una unió dels catòlics de tot Europa contra Alemanya. Així, la Kulturkampf era una política, seguint el model francès, de separació de poders entre Església i Estat, de control de l’ensenyament públic per part de l’Estat i de control sobre el clergat. Això, però no seria possible d’aplicar i, des de 1879, el canceller aniria abandonant aquesta política per apropar-se al centre catòlic, fins arribar a l’abolició de les lleis anticlericals el 1887.

Un altre punt de l’acció de govern de Bismarck va ser la lluita contra la socialdemocràcia, a la que considerava extremadament perillosa com a germen de la revolució. Malgrat el seu odi confés vers els socialistes, i per desactivar les seves reivindicacions socials, entre 1883 i 1889, el canceller va aprovar una sèrie de lleis sobre l’assegurança de malaltia, vellesa i accidents laborals que van ser pioneres a Europa.

Finalment, Bismarck va tenir serioses dificultats en la dècada dels anys vuitanta quan no va donar suport a la política colonial que era defensada per comerciants i banquers amb molta influència en el país. A més, el 1888, va morir el kàiser Guillem I i el seu successor, Guillem II, no va entendre’s amb el canceller ja que diferia radicalment dels seus plantejaments en política social i política exterior. Per tot això, Bismarck acabaria presentant la seva dimissió el març de 1890.

Dimitit Bismarck, el 1890, l’emperador Guillem II es llençaria a realitzar una política personal i megalòmana que perseguia convertir Alemanya en l’eix de la política mundial (weltpolitik). Favorable a fer concessions per contenir la tendència socialista representada per l’SPD, implantaria una sèrie de reformes socials (descans dominical, limitació del treball dels infants, etc.) que desprès aniria abandonat paulatinament, pressionat per l’aristocràcia i la burgesia.

Aquests el portarien cap a una política de desenvolupament militarista que, d’una banda, va afavorir a la potent burgesia armamentista, i de l’altre, permetia a la vella noblesa acaparar els comandaments de l’exèrcit. Amb tot, el partit socialdemòcrata demostraria la seva força i implantació i el 1912 ja obtindria la majoria al Reichstag amb l’obtenció d’un 35% dels sufragis a les eleccions, mentre que les forces conservadores, especialment els propietaris agraris i els grans industrials, veien amb por l’ascens de l’esquerra.

En definitiva, el cas alemany és tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, mostrant una complexa barreja d’arcaisme i modernisme polític.

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: els antecedents del feminisme en el segle XIX

4 de desembre de 2010

El feminisme va néixer en les idees de la Il·lustració i en les idees d’igualtat promogudes per la Revolució francesa que va aportar inclús una primera Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana promoguda per Olympe de Gouges.

Les revolucions econòmiques i polítiques del segle XIX van tenir conseqüències importants per al paper de la dona en la nova societat contemporània. La Revolució Industrial, en separar els espais del treball i de la llar, va apartar durant més d’un segle bona part de les dones casades del món laboral i va fer de la llar el seu lloc propi i exclusiu. A més, la dona va patir la discriminació de no ser-li reconeguts plenament els seus drets polítics i jurídics. La dona casada vivia, per tant, en una subordinació legal respecte del marit i, en el terreny polític, no tenia dret a vot.

El feminisme va tenir un paper fonamental en la lluita que van començar les dones per aconseguir la igualació de drets amb l’home i lluitar contra la seva situació marginal i dependent. L’anomenada Declaració de Seneca Falls, proclamada a Nova York el 19 de juliol de 1848, suposaria el començament d’aquest moviment. Aquest és un extracte del document:

Considerem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes i les dones són creats iguals; que estan dotats per un Creador d’uns determinats drets inalienables, entre els quals hi ha la vida […], la llibertat i la recerca de la fidelitat; que per assegurar aquests drets s’institueixen governs […], els justos poders dels quals deriven del consentiment dels governats […].

Un dels principals objectius del moviment feminista va concretar-se en el sufragisme, que va sorgir des de mitjans del segle XIX quan es van començar a reclamar drets polítics per a la dona, en concret el dret a vot o sufragi. Amb el sufragi aquest moviment no tan sols volia aconseguir la participació de la dona en la vida política, sinó que també pretenia, mitjançant les institucions polítiques, posar fi als greuges que patien en el terreny laboral. Un altre objectiu important era la igualtat en l’educació, perquè veien que només així la dona aconseguiria ser independent tant intel·lectualment com des del punt de vista polític.

A Europa, el moviment sufragista britànic es considera un pioner en la lluita pel sufragi femení. Amb aquest objectiu es va fundar, el 1906, la Unió Social i Política de les Dones, dirigida per Emmeline Pankhurst, una organització que va actuar amb un radicalisme que va commoure l’opinió pública britànica i mundial. Vestides amb les robes i els guarniments típics de l’època, aquestes dones pujaven a les teulades amb els seus rudimentaris megàfons, s’encadenaven en públic, boicotejaven els mítings dels partits polítics i protagonitzaven manifestacions pacífiques.

Malgrat la llarga lluita sufragista en el segle XIX, arribats al canvi de segle, Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) eren els únics països que havien concedit el vot femení. Així, el camí a recórrer pel moviment feminista en el segle XX seria immens.

La III República francesa fins a la Primera Guerra Mundial (1880-1914)

26 de novembre de 2010

Els republicans francesos van dividir-se en oportunistes i radicals. A l’extrema esquerra trobaríem els radicals de Clemenceau que defensarien un programa revolucionari: supressió del Senat, separació entre Església i Estat, reducció de la jornada laboral, etc. Així, la inestabilitat sota la presidència de Grevy donaria pas a l’alternança de gabinets oportunistes en el govern (Waddington, Freycinet, Ferry).

Organigramme_Troisième_République.png

Així, a poc a poc, es consolidaria un règim parlamentari, republicà, conservador en matèria social i liberal en el marc polític i que evolucionaria cap a formes democràtiques, especialment durant la presidència de Jules Ferry, que completaria la industrialització del país, ampliaria les colònies, i practicaria una política liberal, laïca i progressista, secularitzant l’Estat, aprovant la llei del divorci, fundant una escola laica on l’ensenyament primari seria obligatori i gratuït, i garantint les llibertats públiques (reunió, prems i associació sindical). Aïllada de les relacions internacionals, la caiguda de Bismarck a Alemanya permetria el retorn francès a les aliances europees. A més, França viurà un període d’intensa expansió colonial en competència amb Gran Bretanya.

La greu crisi econòmica de 1882 constituiria el principal problema a afrontar pels governs oportunistes. Aquest any va produir-se el crac de la Unió General de Bancs, fet que va arruinar a molts terratinents i aristòcrates francesos, sumant-se a una depressió de la indústria tèxtil, l’increment de l’atur, l’inici d’una dècada de minses collites de blat, i l’inici de la plaga de la fil·loxera que va afectar greument la indústria del vi, perdent-se molts mercats i reduint-se fortament la producció.

Amb la caiguda de Ferry, el 1885, s’iniciaria un període de crisi econòmica i política. La crisi econòmica va ser deguda a la introducció dels productes americans i australians a baix preu, fet que va arruïnar molts agricultors, i a la decadència de les plantes tèxtils tradicionals que no podran fer front a la introducció del cotó.

A aquesta crisi econòmica es sumarien diversos escàndols polítics. Primer, “l’afer de les condecoracions”, quan va descobrir-se que el gendre del president Grevy va rebre diners per promoure condecoracions per part de l’Estat. En segon lloc, el principal perill per a la República: el boulangisme. La dreta boulangista i l’esquerra socialista amenaçarien l’estabilitat republicana. Així, el general Boulanger, ex ministre de la guerra i reformador de l’exèrcit francès, desitjós de fer carrera política, va iniciar una campanya nacionalista que feia servir de bandera principal la derrota de 1870. La dreta va sumar-se al moviment del general i va promoure una campanya electoral que recordava tendències antiparlamentàries i cesaristes del tipus de Napoleó III. Tot i la victòria a París, Boulanger no va decidir-se, com molts dels seus partidaris reclamaven, a realitzar un cop d’Estat. L’èxit de les candidatures de l’esquerra en altres departaments del país va empènyer el general al suïcidi, fet que va acabar per desarticular el moviment reaccionari.

Superada l’amenaça boulangista esclataria l’escàndol del Canal de Panamà. La construcció del Canal fracassaria per diversos accidents, però mitjançant una sèrie de suborns el Parlament va aconseguir un emprèstit especial. La roina de la companyia fundada per Lesseps va fer arribar l’escàndol a l’opinió pública i la premsa d’extrema dreta antirepublicana no va perdre l’ocasió per denunciar un enteniment entre els republicans i els grans homes de negocis. Un ex ministre (Baihaut) seria acusat i també es veurien inculpats el propi Lesseps i Eiffel. Alguns polítics serien desplaçats per l’escàndol i sorgiria una nova generació que ocuparia els seus càrrecs. A les eleccions de 1893 l’electorat francès començaria el seu desplaçament cap a l’esquerra. Un any desprès el president francès (Carnot) era assassinat en un atemptat anarquista.

Tot i això, seria l’Afer Dreyfus el que esdevindria l’escàndol més conegut de la Tercera República francesa. El setembre de 1894 va trobar-se en el despatx de l’agregat militar alemany Schwarzoppen un document que demostrava que s’havien venut secrets militars a Alemanya i el cap de turc va ser l’oficial jueu Dreyfus, que va ser desterrat a l’Illa del Diable del Pacífic. Dos anys desprès, un cap del departament d’estadística, Picquart, trobaria un document que trobava la culpabilitat d’un altre oficial, Esterhazy. En aquell moment va demanar-se la revisió del procés contra Dreyfus, però l’Estat Major buscant salvar l’honor del tribunal militar va falsificar proves contra l’oficial jueu i va empresonar Picquart. És en aquest moment que esclata l’escàndol a la premsa gràcies a un article de l’escriptor Èmile Zola (Yo acuso). Un nou procés judicial rebaixaria la condemna i un següent absoldria definitivament Dreyfus.

L’afer havia polaritzat políticament el país. La dreta, amb Drumont, va donar un gir cap l’antisemitisme i un nacionalisme exacerbat i va fer campanya contra Dreyfus; l’esquerra, encapçalada per Clemenceau, va defensar Dreyfus i va iniciar una campanya contra la corrupta república moderada. La conseqüència de l’escàndol seria l’arribada al poder de l’esquerra radical i una important acció anticlerical dels nous governs per l’ambigüitat de l’Església davant el procés.

Des de 1899 el Bloc d’Esquerres, nascut arran de l’afer Dreyfus, es faria amb el poder donant pas a la República Radical. El Partit Radical va recolzar-se en les capes socials de creixent influència com els intel·lectuals, els petits i mitjans empresaris, i el petits propietaris rurals. El seu programa polític combinaria principis liberals, democràtics, intervencionistes en l’economia i nacionalistes. El control de l’exèrcit mitjançant una necessària reforma militar i el fre a la influència social de l’Església completarien el seu programa electoral i la seva acció de govern.

Entre 1899 i 1914 podem distingir dues fases: els ministeris llargs (Waldeck Rousseau, Combes, Clemenceau) i els ministeris curts (Briand, Caillaux, Poincaré). Rousseau seria l’iniciador de la reforma militar i del programa contra les congregacions religioses. Clemenceau seria l’autor de la política social limitant legalment la jornada laboral a vuit hores i potenciant una legislació sobre accidents i pensions, mitjançant les quals pensava frenar el sindicalisme revolucionari.

La col·laboració dels socialistes en el govern provocaria divisions internes dins del partit entre els intransigents (Guesde, Vaillant) oposats a compartir responsabilitats en l’executiu, i els dits participacionistes (Briand, Jaurès). Briand acabaria trencant amb el partit arran del Congrès d’Amsterdam de la Segona Internacional.

En l’etapa dels ministeris curts, davant la inexistència d’un partit amb suficient respaldament electoral com per governar en solitari, es produirien canvis freqüents en l’executiu, fet que comportaria un període inestable. La crisi de les relacions exteriors (“pau armada”) propiciaria un apropament del govern de Poincaré a l’exèrcit en portes de la Primera Guerra Mundial.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art