El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'07. Els Estats nacionals'

El Zollverein, la Unió Duanera alemanya

El primer pas cap a la unificació del país va tenir un caràcter econòmic i va ser impulsat per Prússia, que va encoratjar la formació d’un mercat únic i la supressió de les nombroses fronteres i duanes que separaven els diversos Estats alemanys. Així, el 1834 es creava el Zollverein (Unió Duanera) entre tots els Estats de la Confederació Germànica, amb l’exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria. Aquesta unió duanera seria la primera victòria prussiana, ja que havia aconseguit implicar a tots els Estats alemanys en un projecte comú i, a més, Àustria, el gran llast per a la unificació, havia quedat exclosa. A continuació s’aprovaria la unitat monetària dels Estats del nord-oest (1836).

903-004-5f9ec83a.gif

El gran teòric de la unificació econòmica alemanya seria l’economista F. List, que el 1819 va defensar la necessitat de la supressió de les fronteres interiors i la imposició de tarifes protectores com a mitjà més eficaç per fomentar el desenvolupament industrial i poder fer front a la competència britànica.

[…] Trenta-vuit línies de duanes paralitzen el comerç interior i produeixen el mateix efecte que si es lliguessin els membres del cos humà per impedir que la sang circuli per tot el cos.

Per comerciar entre Hamburg i Àustria o entre Berlín i Suïssa s’han de travessar deu Estats, estudiar deu reglaments i pagar deu impostos o taxes duaneres […].

Mirem a l’altra banda del riu amb enveja i hi veurem una gran nació, des del Canal de la Mànega fins al Mediterrani, des del Rin fins als Pirineus i des de les fronteres d’Holanda fins a Itàlia, on es comercia lliurement sense trobar duana. Els recursos dels alemanys […] s’arruïnen per culpa de trenta-vuit sistemes de duanes i peatges.

Com a conseqüència, gosem sol·licitar a la Dieta:

1r. Suprimir les duanes a l’interior d’Alemanya.

2n. Exigir un sistema comú de duanes amb les nacions estrangeres basat en el principi de compensació fins que aquestes nacions adoptin el principi de llibertat de comerç europeu.

La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya.

Dues posicions davant de la unificació italiana

En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. Així definia C. Balbo el projecte conservador italià a l’obra Les esperances d’Itàlia, tot defensant la supremacia del Piemont en el procés unificador:

Cavour.jpgPerò les coses han canviat des de fa dos o tres segles. En aquest interval de temps el progrés i la importància de la part septentrional han anat augmentant, […] especialment el Piemont. Jo sóc, com és ben sabut, poc partidari de les supremacies. No voldria pretendre per a la Itàlia septentrional cap superioritat definitiva sobre la Itàlia meridional; però mentre l’empresa de la independència no hagi acabat, hi ha avantatges que no es poden prendre a la Itàlia septentrional […].

El moviment necessari serà la unió, un moviment cap a l’Orient, un engrandiment de la monarquia al capdavant de la qual hi ha la casa de Savoia. Només aquesta té les compensacions occidentals per durar; només aquesta és veïna de les províncies italianes estrangeres; només aquesta pot convertir-les en italianes, la qual cosa és un dels objectius fonamentals de l’empresa […].

L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Aquest era el seu programa en paraules de Mazzini recollides en els seus Escrits (1861-1891):

Giuseppe Mazzini.jpg[…] el gran designi de tornar a fer d’Itàlia una nació. Una, independent i sobirana, de ciutats lliures i iguals. La jove Itàlia és republicana i unitària.

Republicana perquè teòricament tots els homes d’una nació estan cridats per la llei de Déu i de la humanitat a ser lliures, iguals i germans. I perquè la forma republicana és l’única que assegura aquest destí, perquè la sobirania resideix essencialment en la nació […]. Perquè Itàlia pràcticament no té elements d’una monarquia, ni d’una aristocràcia venerada i potent que pugui interposar-se entre el tron i la nació; ni una dinastia de prínceps italians que inspiri […] l’afecte i la simpatia de tots els Estats que la formen […].

Unitària, perquè sense unitat no hi ha realment nació, perquè sense unitat no hi ha força i perquè Itàlia, envoltada de nacions unitàries i potents, ha de ser forta en primer lloc […].

Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.

Itàlia a mitjans del segle XIX

Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.

Unificación Italiana.jpg

Així descrivia l’Itàlia de mitjans del segle XIX el polític i patriota italià Giussepe Mazzini a la seva obra Itàlia, Àustria i el Papa (1845):

Som un poble de 21 a 22 milions d’homes, coneguts, des de temps immemorials, amb un mateix nom: el de poble italià. Estem delimitats per les fronteres naturals més precises que Déu ha traçat, el mar i les muntanyes més altes d’Europa. Parlem la mateixa llengua […], tenim les mateixes creences i els mateixos costums, hereus del més gloriós passat polític, científic i artístic conegut a la història d’Europa.

No tenim bandera, no tenim nom polític, ni gaudim d’un espai entre les nacions europees. No tenim centre comú, no tenim cap Carta, ni un mercat unificat. Estem desmembrats en vuit Estats […]. Vuit línies de duanes limiten el nostre mercat i ens impedeixen la indústria i l’activitat comercial […]. Vuit sistemes diferents de moneda, de pesos i de mesures, de legislació civil i d’organització administrativa ens han separat i ens fan sentir estrangers els uns dels altres. I tots aquests Estats es troben en mans de governs despòtics […]. No hi ha llibertat de premsa, ni d’associació, ni de paraula.

La unificació d’Alemanya (1866-1871)

Alemanya, igual que Itàlia, també pot ser definida com una nació multi estatal. Així, a l’inici del segle XIX, el Congrés de Viena va restablir el domini austríac sobre les terres alemanyes i va imposar la Confederació Germànica, una simple associació de 34 Estats sobirans i quatre ciutats lliures presidida per l’emperador d’Àustria i sota el control imperial.

Unificacion_alemana.jpg

Els diversos Estats tenien en comú una Dieta (parlament federal) amb seu a Frankfurt que no passava de ser, a la pràctica, una conferència de delegats de tots els Estats sense cap mena de capacitat legislativa. A més, la Dieta estava dominada pels prínceps dels Estats més poderosos de la Confederació, és a dir, Àustria i Prússia, que al llarg dels anys van rivalitzar per exercir el domini i l’hegemonia sobre el territori alemany.

Al igual que a Itàlia, la invasió napoleònica d’una part d’Alemanya va portar a aquests territoris els ideals liberals de nació i sobirania. A més, cal destacar la configuració d’un nacionalisme alemany fonamentalment inspirat en els principis d’un romanticisme conservador al llarg del segle XIX. Seria Herder qui definís els components del Volksgeist, l’esperit nacional alemany, fonamentant els orígens d’aquest en un passat medieval nacional, en els mites tradicionals, la llengua i la raça.

Les forces econòmiques i intel·lectuals van unir-se per afavorir el desvetllament d’un sentiment nacionalista alemany. Fichte i Herder serien els teòrics més rellevants d’aquest moviment que inspiraria la versió conservadora del nacionalisme. En paral·lel, historiadors, poetes i músics s’esforçaven a la recerca de l’ànima alemanya en el passat heroic i en les llegendes medievals. Fichte, que va manifestar-se clarament a favor de la creació d’un Estat alemany unificat i un Imperi únic, pot ser considerat com un antecedent del pangermanisme, els principis del qual es manifestaven en l’herència històrica com a definidora de la nació, en la predestinació metafísica i biològica d’Alemanya en el món, i en l’exaltació de la guerra com un fet inevitable.

El primer pas cap a la unificació del país va tenir un caràcter econòmic i va ser impulsat per Prússia, que va encoratjar la formació d’un mercat únic i la supressió de les nombroses fronteres i duanes que separaven els diversos Estats alemanys. Així, el 1834 es creava el Zollverein (unió duanera) entre tots els Estats de la Confederació Germànica, amb l’exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria. Aquesta unió duanera seria la primera victòria prussiana, ja que havia aconseguit implicar a tots els Estats alemanys en un projecte comú i, a més, Àustria, el gran llast per a la unificació, havia quedat exclosa. A continuació s’aprovaria la unitat monetària dels Estats del nord-oest (1836).

El gran teòric de la unificació econòmica alemanya seria l’economista List, que va defensar la necessitat de la supressió de les fronteres interiors i la imposició de tarifes protectores com a mitjà més eficaç per fomentar el desenvolupament industrial i poder fer front a la competència britànica. La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya.

Maerz1848_berlin.jpg

El primer intent d’avançar cap a la unitat política tindria lloc el 1848, quan, en el context de la primavera dels pobles, va crear-se el Parlament de Frankfurt, una assemblea formada pels representants dels diversos Estats alemanys escollits per sufragi universal. El març de 1849, el Parlament proclamava una Constitució única per a tot el país i oferia la corona de la nova Alemanya al rei de Prússia, Frederic Guillem IV, que, en un acte d’autoritarisme, va rebutjar-la perquè li havia estat oferida per una assemblea de diputats.

Però, la reacció antiliberal no va fer-se esperar i, davant la por a la radicalització del procés revolucionari, el Parlament va ser dissolt per les tropes prussianes amb l’ajuda de l’exèrcit austríac. El fracàs del Parlament de Frankfurt suposava el final de la via parlamentària i democràtica cap a la unificació. La formació d’un nou Estat alemany mitjançant la formació d’un parlament escollit per sufragi universal i que proclamés la unitat nacional seria impossible en el context polític existent.

A partir d’aquest moment, el protagonisme de la unificació alemanya restava en mans de Prússia que, amb la seva poderosa i creixent indústria, el seu poderós exèrcit i els seu Estat ben organitzat, consolidaria el seu lideratge econòmic dins de la Confederació Germànica, compartint protagonisme polític amb Àustria. El 1859 l’equilibri polític entre Prússia i Àustria va trencar-se arrel de la derrota austríaca davant la coalició franco-prussiana a les guerres d’unificació italianes (Magenta i Solferino). A més, també el 1859, Prússia va aconseguir articular al seu voltant tots els anhels unificadors creant el Natio Nalverein, una societat per la unitat nacional.

Bismarck1894.jpg
Otto von Bismarck

L’impuls definitiu cap a la unificació va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.

Bismarck veia ineludible l’enfrontament amb Àustria i confiava en la guerra com a camí per aconseguir la unitat, per això va crear un fort exèrcit prussià. El seu primer objectiu per arribar a la unitat seria l’aïllament internacional de l’Imperi Austríac de Rússia i França. Amb aquesta finalitat el canceller programaria tres guerres successives.

El primer conflicte, encara aliada a l’Imperi Austríac, seria contra Dinamarca (1864) en l’anomenada Guerra dels Ducats en la qual va arrabassar-li als danesos els ducats de Schleswig i Holstein. Aleshores, reconstituït tot el territori de l’antiga Alemanya, el canceller Bismarck proposaria la formació d’un parlament alemany escollit per sufragi universal que, lògicament, Àustria no va acceptar.

unificacion-de-alemania-1864-1871.jpg

En segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior jugada diplomàtica prussiana, contra Àustria (1866) per la qual, amb l’ajuda dels piemontesos, va aconseguir la dissolució de la Confederació Germànica i la formació de la Confederació d’Alemanya del Nord que reunia a 23 Estats del nord-oest del país sota l’autoritat prussiana del rei Guillem I desprès de la derrota austríaca a Sadowa.

Finalment, un cop anul·lat el poder austríac, la tercera confrontació bèl·lica seria amb la França de Napoleó III (1870), gràcies a la qual va aconseguir l’acostament dels Estats del sud, fins aquell moment més propers a Àustria, a l’òrbita prussiana mitjançant la guerra exterior. L’excusa per entrar en conflicte amb el Segon Imperi francès va ser la proposta d’un candidat alemany, el príncep de Hohenzollern, al tron espanyol (vacant desprès de la Revolució Gloriosa de 1868 que va fer fora els Borbons).

Recelós davant de la possibilitat de quedar constrenyit entre les dinasties d’Espanya i Prússia, Napoleó III va pressionar el rei Guillem I mitjançant un telegrama que, hàbilment manipulat per Bismarck, va transformar-se en un ultimàtum de guerra. París declarava la guerra mentre tots els Estats alemanys s’unien amb Prússia davant l’amenaça francesa. Les derrotes franceses de Metz i Sedan significarien l’enfonsament de l’imperi de Napoleó III. Com a conseqüència de la guerra franco-prussiana, Bismarck aconseguiria l’annexió d’Alsàcia i Lorena.

Al Tractat de Versalles, desprès de la victòria sobre França, Bismarck proclamaria la creació del Segon Reich alemany (1871) sota la corona de Guillem I de Prússia, ara Kàiser (emperador) d’Alemanya i amb l’annexió definitiva dels Estats del sud.

1871_Proclamation_of_the_German_Empire.jpg

GuillemIdePrússia.jpg
Guillem I de Prússia, Kàiser d’Alemanya

El nou Estat, però, naixia amb limitacions: la unitat s’havia aconseguit sota l’impuls de Prússia, un Estat les estructures del qual eren de les més reaccionàries de la Confederació; d’altra banda, l’Imperi alemany havia integrat per la força en el seu territori a poblacions daneses, poloneses i franceses; i, finalment, l’Imperi no va poder integrar Àustria, de població germànica majoritàriament, frustrant-se la configuració de la Gran Alemanya, és a dir, un Estat que englobés totes les poblacions de llengua alemanya.

Deutsches_Reich.png

La unificació d’Itàlia (1858-1870)

Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.

El 1815, al Congrés de Viena, Itàlia quedava dividida en vuit Estats diferents. El nord comprenia el Regne Llombardo-Vèneto, annexionat per l’Imperi Austríac, i el Regne de Piemont-Sardenya que, ocupat pels francesos durant la Revolució, tenia una important indústria, una burgesia oberta a les idees liberals i una monarquia (la Casa de Savoia) que havia iniciat el desmantellament de l’Antic Règim. Al centre de la península hi havia quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca. Al sud es trobava el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) que, en mans dels Borbons mantenia una monarquia absoluta. Finalment, trobem els Estats Pontificis, governats pel papat i contraris a la difusió dels principis liberals.

Unification_of_Italy_1815-1870.jpg

Les invasions jacobina i napoleònica del nord d’Itàlia van fer arribar a aquestes terres els principis de nació i sobirania i van fer créixer els sentiments nacionalistes entre una classe burgesa de caràcter liberal i patriòtic. Però, seria durant la Restauració que aniria prenent cos la lenta afirmació d’una identitat cultural italiana, fonamentalment articulada al voltant de la llengua toscana.

Cap a 1830 començaria a prendre cos la necessitat d’articular un moviment nacional que aspirés a la creació d’un Estat italià unificat i independent des dels Alps fins a Sicília. Això va originar un ampli moviment de defensa del sentiment nacional italià i de revalorització cultural: el Risorgimento. El renaixement cultural italià va ser un corrent moderat que uniria sota els seus principis nacionalistes italians a historiadors (Balbo), escriptors (Leopardi, Manzoni, Pellico) i músics (Verdi, Rossini).

Els diversos Estats italians presentaven realitats econòmiques molt contradictòries. D’una banda, als Estats del sud la terra estava en mans de la vella noblesa propietària, el sistema senyorial continuava vigent i l’agricultura, totalment tradicional, obtenia uns beneficis molt baixos que comportaven la pobresa de la pagesia. En canvi, als Estats del nord existien més semblances a les realitats de l’Europa industrial i s’havia iniciat un procés de transformació de l’agricultura i un primerenc desenvolupament industrial que es veuria frenat, però, per l’existència d’una legislació endarrerida, la multiplicitat de duanes i la dificultat dels intercanvis comercials.

El creixement industrial del nord va comportar l’enfortiment de la burgesia, que paulatinament va començar a unir-se en la defensa de les seves aspiracions econòmiques i polítiques i que veuria en la unitat política italiana un camí eficaç pel desenvolupament dels seus negocis i la seva activitat econòmica. D’aquesta manera, la burgesia dels Estats del nord, i fonamentalment del Piemont, va convertir-se en el motor del moviment nacionalista. Un primer pas cap a la unificació política va ser la unificació econòmica, gràcies a la construcció del ferrocarril, a la recerca de convertir Itàlia en un veritable mercat nacional. El ferrocarril permetria la comunicació de regions aïllades, una transformació de la vida quotidiana, l’intercanvi de mercaderies i la difusió de notícies i idees.

Tant Itàlia com Alemanya havien vist fracassar les seves temptatives unificadores el 1848. Per tant, els calia l’ajuda exterior d’una potència europea i, en conseqüència, haurien d’esperar l’ocasió de trencar les aliances de les grans potències europees que preferien mantenir l’ordre territorial d’Europa des de 1815. Aquesta ocasió es presentaria amb la Guerra de Crimea (1853) quan el tsar Nicolau I de Rússia va creure’s amb drets sobre els principats danubians de Moldàvia i Valàquia, en aquells moments sobre domini otomà. Desprès d’envair els territoris, Rússia va derrotar els turcs.

Aleshores, França i Gran Bretanya, temoroses del potencial rus al Mar Negre i de la possibilitat d’un blocatge a la navegació en el Danubi van declarar la guerra al tsar. El Piemont, necessitat d’aliances internacionals va adherir-se a francesos i britànics i va declarar la guerra a Rússia. Les accions bèl·liques van concentrar-se a la península de Crimea i a la ciutat de Sebastopol. Derrotats els russos, pel Tractat de París de 1856, es restabliria la integritat del territori turc, imposant-se la lliure navegació pel Danubi i la neutralitat del Mar Negre.

Però les conseqüències del conflicte a nivell europeu serien decisives tant per la unificació italiana com per l’alemanya: havia desaparegut totalment l’equilibri internacional preconitzat per Metternich. França es manifestava novament com a gran potència, Rússia quedava debilitada i Àustria perdia part del seu paper hegemònic.

La situació plantejada va incitar els nacionalistes italians a intentar novament treure’s de sobre el domini austríac i re retruc aconseguir la unificació de tots els territoris. Desprès de 1848 només el Piemont havia mantingut políticament vigent els ideals del liberalisme i el nacionalisme italià i un grup de patriotes al servei del diari Il Risorgimento apostaria ara per intentar-ho novament articulant la nova Itàlia al voltant de la dinastia de la Casa de Savoia. El primer ministre piemontès, Camilo Benso comte de Cavour, conscient de la superioritat austríaca demanaria ajuda a França, aliada seva durant la guerra de Crimea, i ambdós països arribarien a un pacte per atacar Àustria el 1858, un cop aconseguida la neutralitat de Rússia i Gran Bretanya.

Cavour.jpg
Camilo Benso, comte de Cavour

En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.

El procés va ser fonamentalment militar. El 1859, Cavour va aconseguir primer l’ajuda francesa per derrotar els austríacs i va annexionar al Piemont la Llombardia desprès de les victòries franco-piamonteses de Magenta i Solferino. L’Imperi Austríac retenia encara el Vèneto segons el que va signar-se a la Pau de Zúrich (1859). No content encara amb les annexions, Cavour incitaria a la rebel·lió els altres territoris italians, ara amb el suport d’Anglaterra. Així, el 1860, la Toscana, Parma i Mòdena s’adheririen a la monarquia de Víctor Manuel II.

VictorEmmanuel2.jpg
Víctor Manuel II, rei d'Itàlia

D’altra banda, un cop assolida la pau al nord, el republicà Garibaldi va ocupar bona part del sud peninsular, gràcies a una expedició de voluntaris (els camises roges) que, sortint de Gènova, havia enderrocat els Borbons de Nàpols desprès d’una revolta a Sicília provocada pels patriotes i va instaurar un govern provisional de caràcter democràtic.

Giuseppe_Garibaldi_(1866).jpg
Garibaldi

Finalment, per no dividir el moviment nacionalista italià i provocar un enfrontament guerracivilista, Garibaldi va haver de cedir davant de l’autoritat piemontesa i va reconèixer el rei Víctor Manuel II del Piemont com a rei de la Itàlia unificada. El nou regne, al qual va unir-se el Regne de Nàpols desprès d’un referèndum, quedava constituït el 1861 unificant al voltant del Piemont la Itàlia del centre i del sud. Només Venècia i una part dels Estats Pontificis restaven fora del nou Estat.

mapa.jpg

Les potències europees van reconèixer el nou regne italià, però encara escapaven a l’autoritat del nou Estat Roma i Venècia. Així, la tasca unificadora no va completar-se fins a l’annexió del Vèneto el 1866, desprès de la derrota austríaca davant els prussians a Sadowa (amb suport italià), i l’ocupació dels Estats Pontificis el 1870 desprès de la retirada de les tropes franceses de Napoleó III. Roma es convertia en la nova capital del Regne d’Itàlia i es creava l’Estat del Vaticà que mantenia la sobirania papal.

italia.gif

Malgrat l’èxit de la unificació, el nou Estat italià va néixer amb una sèrie de problemes estructurals: algunes zones de parla italiana, Ístria i Trento, havien restat sota domini austríac i la negativa del Vaticà a reconèixer el nou Estat van generar una llarga enemistat entre el papat i l’Estat italià. Finalment, la permanència dels contrastos entre el nord industrialitzat i un sud endarrerit, on predominaven els grans propietaris agrícoles, va ser un greu problema pel desenvolupament econòmic del país.

Liberalisme i nacionalisme a l’època de les revolucions (1815-1870)

Malgrat l’aparent retorn a l’Antic Règim que van suposar la Restauració i la implantació del sistema Metternich, una bona part de les idees que havia generat la Revolució francesa i que s’havien expandit per Europa a través dels exèrcits napoleònics havien penetrat de forma profunda a molts països europeus.

Molts dels ciutadans dels Estats sotmesos a l’Antic Règim restaurat se sentien identificats amb el liberalisme polític (llibertat, igualtat i propietat) i amb el dret dels pobles a constituir nacions independents. D’aquesta manera, el Congrés de Viena, que no va respectar ni els principis del liberalisme ni les aspiracions nacionals d’alguns països europeus, va donar un nou impuls a aquestes idees com a eixos de l’oposició al sistema restauracionista.

El liberalisme polític, doctrina política hereva i continuadora de la Il·lustració i de la Revolució francesa, fonamentava la societat en l’individu. L’Estat havia de garantir els drets dels ciutadans, és a dir, les llibertats fonamentals dels individus: llibertat de consciència, de culte, d’expressió, de reunió, etc.

Aquest individu era un ciutadà, no el súbdit de l’absolutisme de l’Antic Règim, i el conjunt de ciutadans constituirien la nació, detentora de la sobirania. Així doncs, el liberalisme propugnava un sistema representatiu (parlamentari) en el qual les decisions emanarien d’una assemblea escollida per sufragi, tot i que en principi es limitaria el dret de vots als ciutadans que disposessin d’uns recursos econòmics suficients (sufragi censatari).

La voluntat de la nació s’expressaria mitjançant l’elaboració de lleis per part del Parlament, i la Constitució seria la Gran Llei, el marc a través del qual regular les relacions dels ciutadans. L’altre gran eix del liberalisme polític seria la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) per evitar el despotisme i la concentració de poder de l’absolutisme.

La llibertat individual s’estendria també a l’àmbit econòmic i social. El dret de propietat seria, en aquest àmbit, una de les llibertats fonamentals a perseguir. Tanmateix, l’Estat ideal del liberalisme havia de reduir al mínim les intervencions econòmiques i permetre que la iniciativa privada s’expandís i es consolidés. En definitiva, el liberalisme defensava l’autonomia de la societat civil tot afirmant la seva total confiança en l’economia de mercat.

Eugène Delacroix-La liberté guidant le peuple.jpg

El nacionalisme, el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i de defensar la seva independència i sobirania, va anar estretament lligat al liberalisme en els inicis del segle XIX. Ara bé, la idea de nació podia definir-se de diferents maneres segons les tendències polítiques i la pròpia nacionalitat.

Així, l’anomenat model francès definia la nació com un contracte entre ciutadans lliures i iguals que aplegava tots els que volien viure en comú defensant els valors de la llibertat i la igualtat. Per contra, el model alemany va establir una definició de tipus cultural que fonamentava la nació en la llengua, la raça o la història. En qualsevol cas, tots dos aspectes es barrejarien en la primera meitat del segle XIX en defensa d’una Europa de les nacions lliures davant de l’Europa de la Santa Aliança i els monarques absoluts.

Ja a l’Antic Règim els Estats no es corresponien amb el que es consideren les nacionalitats històriques. En aquest període imperava el concepte que els regnes eren un patrimoni únic del sobirà per sobre de les diferències nacional que la corona inclogués. El fet que les fronteres resultants del Congrés de Viena tampoc coincidissin amb les nacionalitats va suscitar dos tipus de reaccions que marcarien el segle XIX europeu: l’existència de nacions dividides en diversos Estats i que aspiren a la unificació (Alemanya, Itàlia) i la presència de nacions que depenien d’altres Estats i que aspiraran a la seva independència nacional (Bèlgica, Polònia, Grècia, Hongria, etc.).

El nacionalisme en la segona meitat del segle XIX, més que com ideologia, es configuraria com un sentiment: la consciència de pertinència a una mateixa comunitat formada per un conjunt d’elements territorials, lingüístics, culturals i ètnics que actuarien de nexe entre les persones. Es buscaria la seva existència, recreació i justificació en la història remota de cada població, exaltada per la propagació de l’ideal romàntic. En el seu origen, però, el nacionalisme es basava en l’ideal burgès de la nació sobirana configurada per la unió dels ciutadans amb uns drets i deures.

Els factors principals que van contribuir al desenvolupament del nacionalisme van ser:

1. L’extensió dels ideals de la Revolució francesa, amb la idea de que la nació (unió de ciutadans) és sobirana, no sotmesa a cap autoritat superior, i per tant la proclamació dels pobles a disposar d’ells mateixos. D’altra banda, els canvis introduïts per la dominació napoleònica van afavorir un procés d’unificació administrativa de territoris molt dividits (Alemanya i Itàlia) i van provocar l’aparició d’un sentiment patriòtic de resistència enfront de l’invasor.

2. El moviment cultural del Romanticisme, en rehabilitar i idealitzar el passat, va estimular els pobles a descobrir els seus particularismes (o a crear-los) i a exaltar la seva especificitat davant altres entitats nacionals.

3. La Revolució Industrial i el liberalisme econòmic van veure un inconvenient per a l’articulació dels nous mercats en l’existència de fronteres i divisions nacionals internes per a realitzar l’intercanvi dels excedents agraris i de la producció industrial. Fet especialment acusat a Itàlia i Alemanya.

4. La democratització de la cultura i la difusió de l’esperit democràtic que afectaria al llarg del vuit-cents a la classe burgesa, tant industrial com rural, que fins a cert punt va identificar la sobirania dels pobles amb el seu dret a formar una nació lliure de la dependència política d’un altre Estat. Per això, en parlar dels Estats europeus en el tombant de segle podrem parlar d’Estats burgesos i nacionals.

Davant la renúncia de les monarquies absolutes a acceptar els canvis que el liberalisme econòmic estava introduint en la població dels seus regnes, van aparèixer societats secretes que englobarien grups liberals i republicans clandestins com els carbonaris a França o Itàlia. Sota una organització ramificada i una jerarquització absoluta, aquestes societats conspirarien per obtenir els seus objectius a través de la revolució, seguint l’ideal francès de 1789. A altres països, com Espanya, el paper d’aquestes societats seria reduït (tot i que podem trobar el seu paral·lelisme en la maçoneria). El sistema d’imposar-se seria el del pronunciament militar per aconseguir un canvi de règim.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS