06. Els moviments socials en el segle XIX – Pàgina 2

L’enfrontament en el si de la Primera Internacional

2 de novembre de 2010

L’enfrontament en el si de l’AIT entre el sector autoritari (dirigit per Marx i Engels) i els antiautoritaris va radicalitzar-se a partir del 1868, quan Mihail Bakunin va ingressar a la Primera Internacional. Aquesta és la posició de Bakunin, expressada en el seu Discurs en el Segon Congrés de la Primera Internacional (1868):

Detesto el comunisme, perquè és la negació de la llibertat i perquè no concebo la humanitat sense llibertat.

No sóc comunista perquè el comunisme concentra i engoleix en benefici de l’Estat totes les forces de la societat; perquè condueix inevitablement a la propietat en mans de l’Estat, mentre que jo propugno l’abolició de l’Estat, l’eliminació definitiva del principi mateix d’autoritat i tutela propis de l’Estat, el qual, amb el pretext de moralitzar i civilitzar els homes, l’única cosa que ha fet fins ara ha estat esclavitzar-los, perseguir-los i corrompre’ls.

Vull que la societat i la propietat col·lectiva o social estiguin organitzades des de baix cap a dalt per mitjà de la lliure associació, i no des de dalt cap a baix mitjançant l’autoritat, sigui de la classe que sigui.

Manifest de la Comuna de París de 1871

2 de novembre de 2010

El 1871 va esclatar, a París, un moviment revolucionari que coneixem com la Comuna de París. Inicialment, es va tractar d’un moviment patriòtic contrari a les clàusules del Tractat de Pau que va acabar amb la guerra entre França i Prússia. No obstant això, aviat es va convertir en una veritable revolució proletària. La Comuna de París va ser aixafada per l’exèrcit després d’una setmana de lluites molt cruels que van provocar milers de morts.

comuna paris.jpg

Extracte del Manifest del Comitè Central dels vint districtes de París, publicat al Cri du Peuple (27 de març de 1871):

La Comuna és la base de tot Estat polític, com la família és l’embrió de les societats […].

L’autonomia de la Comuna garanteix la llibertat al ciutadà […] i la federació de totes les Comunes augmenta, gràcies a la reciprocitat, la força, la riquesa i els recursos de cadascuna […].

La Comuna implica:

Com a força política, la República, única forma de govern compatible amb la llibertat i la sobirania popular.

La llibertat més completa de parlar, escriure, reunir-se i associar-se.

La sobirania del sufragi universal […].

El principi electiu aplicat a tots els funcionaris i magistrats.

La responsabilitat dels mandataris i, com a conseqüència, la seva revocabilitat permanent […].

Respecte a la ciutat de París, aquests principis poden ser aplicats així:

[…] Autonomia de la Guàrdia Nacional, formada per tots els electors.

Supressió de l’exèrcit permanent, perillós per a la llibertat cívica i onerós per a l’economia social […].

Propagació de l’ensenyament laic integral […].

Organització financera que permeti a la ciutat de París disposar totalment i lliurement dels seus recursos […].

Recerca dels mitjans més apropiats per proporcionar al treballador el capital i els instruments de treball necessaris […].

Els principis rectors de la Primera Internacional

2 de novembre de 2010

Desprès de diversos contactes entre els líders obrers, el 28 de setembre de 1864, a Londres, es va fundar l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, formada per seccions o federacions dels diversos països i dirigida per un Comitè Central.

Extracte del Preàmbul de l’Acta fundacional de l’Associació Internacional de Treballadors (Londres, 28 de setembre de 1864):

Considerant:

Que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors.

Que els esforços dels treballadors per conquerir l’emancipació no han de tendir pas a constituir nous privilegis, sinó a establir per a tots els mateixos drets i els mateixos deures.

Que la subjecció del treballador al capital és la font de tota servitud, política, moral i material.

Que, per aquesta raó, l’emancipació econòmica dels treballadors és la gran meta a la qual cal subordinar tot moviment polític.

Que tots els esforços fets fins ara han fracassat per la manca de solidaritat entre els obrers de les diverses professions a l’interior de cada país, i d’una unió fraternal entre els treballadors […].

Que l’emancipació dels treballadors no és pas un problema simplement local o nacional, sinó que, al contrari, aquest problema interessa a totes les nacions civilitzades i la seva solució va necessàriament subordinada al seu concurs teòric i pràctic […].

Per aquestes raons, els sotasignats, membres del consell elegit per l’assemblea celebrada el 28 de setembre de 1864 al Saint Martin’s Hall, a Londres, han pres les mesures necessàries per fundar l’Associació Internacional de Treballadors […].

I declarem:

Que totes les societats i tots els individus que s’hi adhereixin reconeixeran la veritat, la justícia i la moral com a base de les seves relacions recíproques i de la seva conducta envers els homes, sense distinció de color, de creences o de nacionalitat.

Que no hi hagi més deures sense drets, ni més drets sense deures.

L’anarcosindicalisme

28 d'octubre de 2010

L’anarcosindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes.

Extracte de la Carta d’Amiens (1906):

[…] La Confederació General del Treball [CGT] reuneix tots els treballadors conscients de la lluita que cal dur a terme per tal d’abolir el treball assalariat i la patronal. El Congrés considera que aquesta declaració és un reconeixement de la lluita de classes.

El sindicalisme persegueix la coordinació dels esforços dels treballadors, l’augment del benestar dels obrers mitjançant la consecució de millores immediates, com ara la disminució de les hores de treball, l’augment dels salaris […]. Ara bé, aquesta lluita és tan sols un aspecte de la tasca del sindicalisme, ja que aquest ha de preparar el camí per a l’emancipació completa, que tan sols pot realitzar-se mitjançant l’expropiació capitalista, i preconitza com a mitjà d’acció la Vaga General. A més, considera que el sindicat, avui agrupació de resistència, serà en el futur l’agrupació de producció i de repartiment, base de la reorganització social […].

El Congrés declara que, a fi que el sindicalisme aconsegueixi la màxima efectivitat, l’acció econòmica ha d’executar-se directament contra la patronal. Les organitzacions confederades no s’hauran de preocupar dels partits i de les sectes que, des de fora, persegueixen amb tota llibertat la transformació social.

L’anarquisme contra l’Estat segons Kropotkin

28 d'octubre de 2010

L’anarquisme s’oposava a l’existència de l’Estat en l’acció política. El refús que des de l’anarquisme feien de l’autoritat tindria el seu exponent més clar en la negació de l’Estat, que consideraven que era una forma d’opressió que limitaria la llibertat humana. Proposarien la seva destrucció i la substitució per un model social basat en el lliure contacte entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de diverses comunitats portaria al federalisme, la forma organitzativa que substituiria a l’Estat. Per la mateixa raó s’oposarien als partits i al joc parlamentari i propugnarien l’abstenció en les eleccions i es declararien apolítics, en el sentit que rebutjarien la conquesta del poder polític.

Paraules de Piotr Kropotkin davant d’un tribunal de justícia francès (gener de 1883):

Nosaltres volem la llibertat i creiem que la seva existència és incompatible amb l’existència de qualsevol poder, sigui quin sigui el seu origen i la seva forma i tant és que hagi estat elegit o imposat com que sigui monàrquic o republicà […].

El mal, als ulls dels anarquistes, no està en la forma de govern. Està en la idea mateixa de govern, en el principi de l’autoritat en si. El nostre objectiu és, en una paraula, la substitució, en les relacions humanes, de la tutela administrativa imposada pel lliure contracte perpètuament revisable i revocable.

Els anarquistes ens proposem d’ensenyar al poble a viure sense govern, de la mateixa manera que comença a aprendre a viure sense Déu. També aprendrà a prescindir dels propietaris […].

No hi ha llibertat sense igualtat! No hi ha llibertat en una societat on el capital està monopolitzat per una minoria, cada cop més petita, i on no hi ha res que estigui repartit equitativament, ni tan sols l’educació pública, pagada amb els diners de tots […].

Citat a: GUERIN, Daniel. Ni dieu, ni maître. Anthologie de l’anarchisme. Ed. La Decouverte París, 2001.

La propietat com a robatori segons Proudhon

28 d'octubre de 2010

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera meitat del segle XIX, l’obra del francès Pierre-Joseph Proudhon. El seu estil vibrant, els seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.

Extracte de l’obra de Pierre-Joseph Proudhon Què és la propietat? (1840):

Si hagués de contestar aquesta pregunta: què és l’esclavitud?, i respongués amb poques paraules: és l’assassinat, el meu pensament, per descomptat, seria entès. No necessitaria pas grans raonaments per demostrar que el dret de prendre a l’home el pensament, la voluntat, la personalitat, és un dret de vida i de mort, i que fer esclau un home és assassinar-lo. Per què, doncs, no puc contestar la pregunta: què és la propietat? dient concretament: la propietat és un robatori, sense tenir la certesa de no ser comprès, malgrat que aquesta afirmació no és altra cosa que una simple transformació de la primera?

Em decideixo a discutir el principi mateix del nostre govern i de les nostres institucions, la propietat; hi tinc dret. Em puc equivocar en la conclusió que resulti de les meves investigacions; hi tinc dret. Em complau col·locar el darrer pensament del meu llibre a la primera pàgina: hi tinc dret.

Un autor ensenya que la propietat és un dret civil, nascut de l’ocupació i sancionat per la llei; un altre sosté que és un dret natural, que té com a font el treball; i aquestes doctrines tan antiestètiques són acceptades i aplaudides. Jo crec que ni el treball, ni l’ocupació, ni la llei, no poden engendrar la propietat, ja que és un efecte sense causa. Es pot censurar per això? Quants comentaris provocaran aquestes afirmacions?

El cartisme

27 d'octubre de 2010

Seria a la Gran Bretanya on, per primer cop, el moviment obrer va perdre la iniciativa d’organitzar-se al voltant d’un projecte polític propi: el cartisme.

El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica.

Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

Petició dels cartistes de Birmingham (1838):

Als honorables membres dels Comuns de la Gran Bretanya i d’Irlanda, reunits al Parlament, [els adrecem] aquesta petició:

Nosaltres diem […] que el treball de l’obrer no pot ser privat durant més temps del seu just salari. Que les lleis que provoquen l’encariment dels aliments i les que facin que no hi hagi gaires diners han de ser abolides. Com a preludi essencial d’aquestes reformes i d’altres, per tal d’assegurar al poble els mitjans necessaris per defensar i assegurar eficaçment els seus interessos, nosaltres demanem […] que, en l’elaboració de les lleis, s’escolti la veu de tots sense cap entrebanc.

Nosaltres complim els nostres deures d’homes lliures i volem tenir-ne els drets. És per això que demanem el sufragi universal. Aquest sufragi, perquè sigui lliure de la corrupció dels rics i de la violència dels poderosos, ha de ser secret […]. Les eleccions freqüents són essencials; demanem que l’aprovació dels electors sigui l’únic criteri exigit i que tot diputat cobri del tresor públic una remuneració justa durant el temps que hagi estat cridat al servei de la nació […].

Que plagui, doncs, a la vostra honorable cambra prendre la nostra petició en seriosa consideració i esforçar-se amb afany, amb tots els mitjans constitucionals, per fer promulgar una llei que garanteixi a tot ciutadà […] el dret de votar els diputats al Parlament i que institueixi el vot secret per a totes les eleccions parlamentàries […] i aboleixi tots els criteris de propietat dels seus membres […].

Proclama del sector radical cartista dirigit per Feargus O’Connor (Londres, febrer de 1839):

Creiem que el sufragi universal ens donarà cervesa, pa i carn. El sufragi universal procurarà la felicitat universal; la felicitat universal existirà, o els nostres tirans, els nostres opressors, compartiran la misèria que nosaltres hem suportat durant tant de temps. Creieu-me, no hi ha cap argument comparable al sabre, i el fusell no té rèplica […]. El poble és entusiasta i està decidit, s’arma i es disposa a provar la virtut de l’acer.

La prohibició als treballadors britànics d’associar-se

27 d'octubre de 2010

El primer ministre britànic, el conservador William Pitt (el Jove), davant del temor a l’esclat de motins populars, va promoure les Combination Acts de 1799-1800, que van prohibir qualsevol associació amb finalitats laborals.

Aquesta legislació va ser el resultat de la por produïda pels esdeveniments viscuts a la França revolucionària. Les Combination Acts van estar en vigor fins el 1824, quan el Parlament va derogar la legislació mitjançant una llei que permetia la lliure associació, però va continuar sense autoritzar els sindicats obrers, que no es van legalitzar fins al període 1871-1875.

Extracte de les Combination Acts (1800):

I. Queda sancionat […] que tots els contractes, convenis i acords de tota mena que en qualsevol moment s’estipulin des d’ara entre qualsevol obrer de la indústria i altres persones amb l’objectiu d’obtenir augments salarials per a ells mateixos, o per a qualsevol altre obrer a jornada o treballador, o un altre de qualsevol indústria, comerç o feina o amb l’objectiu de disminuir o alterar l’horari habitual o el temps de feina, o per obstaculitzar o impedir a una o més persones que contractin qui considerin més adequat per a la feina o amb l’objectiu de controlar o limitar les persones que dirigeixen una indústria, comerç o empresa […], serà il·legal, nul i sense efectes […].

III. Tot obrer […] que després de l’aprovació d’aquesta llei ingressi en qualsevol associació amb la finalitat d’obtenir un augment de sou o per reduir o alterar les hores o la durada de l’horari de treball, o per reduir la quantitat de feina, o amb qualsevol altre objectiu contrari a aquesta llei o que, per mitjà de diners o de persuasió, incitació o intimidació, o qualsevol altre mitjà, s’esforci amb premeditació o malícia a allunyar un obrer, treballador o altra persona sense feina d’una indústria, comerç o empresa, o impedeixi que una altra persona que vulgui tenir feina en aquesta indústria, comerç o empresa pugui ser contractada per un industrial, comerciant o persona que dirigeix l’empresa; i que sigui declarat culpable segons la llei d’una de les esmentades transgressions, després de la pròpia confessió o després del testimoni d’una o més persones dignes de confiança, davant de dos jutges de pau del comtat […] o del lloc on es cometin els delictes, en el termini de tres mesos solars serà condemnat per aquests jutges […] a presó per un període no superior a tres mesos solars; o bé a una casa de correcció […] per un període no superior a dos mesos solars.

El primer associacionisme a Catalunya

26 d'octubre de 2010

A Espanya el primer sindicat va néixer l’any 1840 i va ser l’Associació de Teixidors de Barcelona, que va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens laboral de 16.500, encara que el grup més important d’aquesta època va ser l’anomenat Les Tres Classes de Vapor, sindicat que agrupava la majoria dels treballadors industrials de Catalunya.

Extracte de les Ordenances de l’Associació de Teixidors de Barcelona (8 de desembre de 1840):

1r. Tot soci que per una causa aguda es posa malalt i fa saber al seu amo la prostració per ell mateix o per una tercera persona a fi que se li conservi el seu teler per quan ja s’hagi restablert la seva salut, i l’amo li promet que l’hi guardarà, i quan el soci surt de la seva prostració i torna a la fàbrica i l’amo no li compleix la promesa, aquell serà ajudat per la Societat fins que torni a trobar col·locació.

2n. Tots els individus que per manca de treball siguin despatxats de les seves fàbriques i estiguin vacants seran ajudats per la Societat a raó de 4 rals diaris.

3r. Tot individu que estigui sense feina no ha de pagar la quota setmanal.

4t. Els socis despatxats per manca de feina seran ajudats amb 6 pessetes setmanals […].

7è. A tots els qui vénen llicenciats del servei d’armes se’ls concedirà l’entrada gratuïta.

8è. Als aprenents se’ls concedeix la meitat de l’entrada […].

14è. Els individus que siguin despatxats i es consideri què és una malícia que l’amo li té, està obligat el comissionat de la seva fàbrica a examinar la seva feina juntament amb dos individus més i, quan ja estigui examinada, han d’enviar una certificació per mitjà del mateix individu a la Direcció, bo i expressant si l’operació que havia practicat és conforme o no ho és.

El ludisme, la lluita contra les màquines

26 d'octubre de 2010

La lluita contra les màquines va esdevenir, en absència de sindicats, una manera de defensar els llocs de treball i també una manera d’intimidar els empresaris en moments de conflicte laboral. A Espanya, per exemple, van esclatar revoltes ludistes a molts llocs com Andalusia, València o Catalunya, però els fets més coneguts són la revolta d’Alcoi de 1820 i la crema del Vapor Bonaplata a Barcelona el 1835.

Aquesta carta anònima (signada pel personatge fictici Ned Ludd) enviada a un fabricant de Huddersfield el 1812 n’és un bon exemple del ludisme:

Hem sabut que vostè és el propietari d’aquestes detestables màquines de filar, i els meus homes m’han sol·licitat que l’adverteixi que ha de destruir-les. Si no les destrueix abans del final de la setmana que ve, enviaré almenys 200 homes perquè ho facin ells. Si vostè els dispara, tenen ordre de matar-lo i cremar les seves propietats. Comuniqui-ho als seus veïns i informi’ls que si no destrueixen les seves màquines els passarà el mateix.

Aquí tenim un extracte del manifest dels treballadors de Sallent, datat el 1854, on es descriu l’ambient de lluita contra la màquina existent entre els obrers:

Calúmnia és dir-nos,a nosaltres els treballadors, que volem viure sense treballar i que volem igualar les fortunes […]. El que volem els filadors és que les màquines selfactines que estalvien els braços del treballador i fan guanyar el 90% al capital del fabricant mentre llancen a la misèria els pares de família que abans es mantenien de les màquines mogenis [sic].

És una màquina infernal, la selfactina, que hauria de desaparèixer com a escarment d’aquells que, per fer ràpidament la seva fortuna, no tenen por de valer-se d’enganys i prometen al govern, els qui van demanar la introducció d’aquestes màquines per mitjà d’una rebaixa d’un 25% de drets d’entrada, que la filatura seria de la classe de 80 en amunt, i en canvi fins ara només ha igualat la de les màquines mogenis.

Destruint per tant la maquinària mogenis allà on el treballador guanyava el seu pa i el de la seva família, i que en les màquines selfactines l’egoisme dels fabricants els ha exclòs del treball i ha posat al seu lloc dones i nens que amb una mesquinesa de sou els satisfan i que arribant a la majoria d’edat com què tindran més necessitats (no seria pas estrany perquè aquest és el costum dels senyors fabricants) seran despatxats i reemplaçats per altres de menys edat, tot restant a la misèria i en la desesperació tant els qui han estat ocupats en les màquines selfactines com ho han quedat els qui treballen en les màquines mogenis, i els fabricants fent aquestes fortunes ràpides que Barcelona i tota la nació han vist horroritzats […].

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

L’enfrontament en el si de la Primera Internacional

Manifest de la Comuna de París de 1871

Els principis rectors de la Primera Internacional

L’anarcosindicalisme

L’anarquisme contra l’Estat segons Kropotkin

La propietat com a robatori segons Proudhon

El cartisme

La prohibició als treballadors britànics d’associar-se

El primer associacionisme a Catalunya

El ludisme, la lluita contra les màquines

ETIQUETES