Creixement demogràfic i moviments migratoris al segle XIX

El creixement sostingut de la població europea que s’havia iniciat al segle XVIII va mantenir-se durant la segona meitat del segle XIX, però el fenomen més rellevant del període va ser la intensificació dels moviments migratoris. Bona part de l’excedent demogràfic europeu va emigrar cap als països en expansió, mentre que a l’interior del Estats l’èxode rural va intensificar-se i les ciutats van tenir un gran creixement i expansió.

El creixement demogràfic. L’augment de la població iniciat durant la segona meitat del segle XVIII es va intensificar en la segona meitat del segle XIX a un ritme que no tenia precedents. En conjunt, i durant tot el segle XIX, el ritme de creixement demogràfic europeu va ser el doble que el de la resta de continents.

Si Europa tenia 170 milions d’habitants cap al 1800, l’any 1870 ja s’acostava als 300 milions i el 1914 els europeus ja eren uns 460 milions. Com a resultat d’aquesta veritable explosió demogràfica, el pes de la població europea en el conjunt mundial era molt important, el més gran de la seva història. Europa, amb un territori força reduït, tenia la quarta part de la població mundial, amb una densitat doble que l’asiàtica i deu vegades més gran que l’africana o l’americana.

El creixement de la població mundial (1850-1914):

Aquest increment de la població va ser la conseqüència d’una davallada de la mortalitat, mentre que la natalitat es mantenia relativament elevada. El descens de les taxes de mortalitat va ser el resultat de la millora constant de l’alimentació i de les condicions de vida i higiene, però també del progrés mèdic i sanitari. Els avenços en el camp de la medecina van ser notables i a finals del segle XIX ja s’havien identificat la majoria dels bacteris que causaven les malalties.

El 1880 va descobrir-se la causa de la malària i el 1882 Koch va identificar el bacil de la tuberculosi. Pasteur avançava notablement en el coneixement de les causes de les malalties infeccioses i posava a punt la primera vacuna contra la ràbia. L’aplicació d’aquests avenços va permetre combatre amb eficàcia malalties com el còlera, la diftèria, el tifus, la pesta, la tos ferina o la sífilis, amb la qual cosa es frenava la incidència de les grans epidèmies i, com a conseqüència, la mortalitat catastròfica va anar reduint-se de forma gradual.

Aquests progressos van permetre d’allargar l’esperança de vida de la població europea occidental, que va passar de 35 a 50 anys en el període comprés entre el 1800 i el 1900.També la taxa de mortalitat infantil va tenir un retrocés notable en aquest segle.

Ara bé, al llarg de les primeres dècades del nou segle va iniciar-se una certa tendència a la davallada de la natalitat que va fer-se més palesa als països més rics i desenvolupats del continent –Anglaterra va reduir la natalitat del 35 per mil al 24 per mil, i França del 26 per mil al 20 per mil–. Aquesta davallada de la natalitat era la resposta a la disminució de la mortalitat infantil i a la nova forma de vida imposada per la industrialització, perquè davant de la supervivència dels fills i les dures condicions de vida i treball, les famílies tenien més dificultats per mantenir-los i educar-los.

Les migracions europees a altres continents. D’aquest esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria.

Si ampliem el període les dades encara són més espectaculars, entre el 1800 i el 1924, van ser 60 milions els europeus que van emigrar a d’altres continents. No tots els emigrants, però, van quedar’s-hi definitivament. Es calcula que tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

La millora dels mitjans de transport va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, ja que va escurçar considerablement la durada dels viatges i va reduir el cost dels passatges, fent-los més assequibles per a les economies familiars més modestes.

L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur. Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-1890.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle, i fins als anys setanta, l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Les migracions a les ciutats. La mecanització de les tasques agrícoles, el creixement industrial i l’increment dels intercanvis van propiciar un augment continu de l’èxode rural i un increment de la població urbana en el conjunt dels països europeus. Per exemple, si el 1800 només un 10% dels europeus vivia a les ciutats, el 1914 el 76% de la població anglesa vivia en les ciutats, de les quals més de 44 ja havien sobrepassat els 100.000 habitants. A Alemanys més del 60% de les ciutats superaven aquesta xifra. En el conjunt d’Europa, a finals del segle XIX, un 40% de la població vivia a les ciutats.

La mida de les ciutats no va parar de créixer des del segle XIX. Si el 1800 no hi havia al món cap ciutat que superés el milió d’habitants (a Europa només n’hi havia vint-i-tres que superessin els 100.00 habitants), en arribar a les acaballes del segle ja hi havia dotze que superaven el milió (i a Europa n’hi havia 135 que superaven els 100.000 habitants). Moltes d’aquestes ciutats van prosperar al voltant de les fàbriques (Manchester, Liverpool), mentre que d’altres van basar el seu creixement en el desenvolupament del comerç (Marsella).

Com a conseqüència d’aquest creixement basat en una emigració ràpida i sense planificació, les ciutats van patir un creixement desordenat, una reordenació de l’espai i una millora les infraestructures. Les velles muralles van ser enderrocades i al seu lloc van construir-se àmplies avingudes per tal de permetre-hi una circulació més fluida.

S’hi van edificar nous barris –els eixamples– amb cases de bona qualitat, carrers ordenats i tot tipus de serveis, que van convertir-se en les zones residencials de la burgesia. Mentre que els nous obrers que arribaven fixaven la seva residència en habitatges de baixa qualitat situats a les zones més degradades dels nuclis antics o dels barris perifèrics de nova construcció, uns barris que es trobaven al costat de les fàbriques amb la conseqüent degradació i contaminació de l’aire, i que no comptaven amb serveis públics (aigua, llum, transport, etc.).

D’altra banda, els serveis urbans van ampliar-se com a resultat de l’enllumenat elèctric dels carrers –que substituïen els fanals de gas–, l’asfalt dels carrers i la construcció del clavegueram, principalment als eixamples i a les zones benestants. Al mateix temps, l’electrificació del transport urbà va facilitar els desplaçaments en massa gràcies als ferrocarrils urbans de superfície (tramvies) i als subterranis (metro). A més, la utilització del formigó va permetre la construcció d’edificis cada cop més alts. En conjunt, l’aspecte de les ciutats va transformar-se a gran ritme.