El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'04. Restauració, nacionalisme i revolucions liberals'

La Revolució de 1848 a França explicada a Europa segons Lamartine

Extracte del Manifest a les nacions d’Europa (1848) de l’escriptor i polític francès Alphonse de Lamartine, primer exponent del romanticisme francès, defensant la Revolució i la instauració de la Segona República als ulls d’Europa i en el context de la primavera dels pobles:

Alphonse_de_Lamartine.jpgLa Revolució francesa acaba d’entrar, d’aquesta manera, en un període definitiu. França és una República: la República francesa no té cap necessitat de ser reconeguda per a existir, és de dret natural, és de dret nacional […]. La República francesa vol, però, entrar en la família dels governs com una potència normal, i no com un fenomen pertorbador de l’ordre europeu […].

La proclamació de la República francesa no és un acte d’agressió contra cap forma de govern del món […]. La guerra no és, doncs, el principi de la República francesa, tal com va ser fatal i gloriosa necessitat el 1792. El 1792 la llibertat era una novetat, la igualtat era un escàndol, la República era un problema […]. La democràcia feia tremolar els trons i els fonaments de la societat. Avui, els trons i els pobles estan habituats a la paraula, a les formes, a les agitacions regulars de la llibertat exercida en proporcions diverses a gairebé tots els Estats, fins i tot els monàrquics. Estan habituats a la República, que té la seva forma més complerta entre les nacions més madures. Han reconegut que existeix una llibertat conservadora […].

El sentit d’aquestes tres paraules (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) aplicades a les nostres relacions exteriors és: alliberament de França de les cadenes que pesen sobre la seva constitució i sobre la seva dignitat; recuperació del rang que ha d’ocupar al nivell de les grans potències europees; en fi, declaració d’aliança i amistat amb tots els pobles. Si França té consciència de la missió liberal i civilitzadora que té encomanada, no hi ha cap d’aquelles paraules que signifiqui guerra. Si Europa és prudent i justa, no hi ha cap d’aquelles paraules que no signifiqui pau […].

Els Tractats de 1815 no existeixen legalment als ulls de la República francesa. Tanmateix, les circumstàncies territorials d’aquests tractats són un fet que avui s’admet com a base i com a punt de sortida en les seves relacions amb altres nacions […]. Si els Estats independents d’Itàlia són envaïts; si se’ls imposen límits o obstacles a les seves transformacions internes; si se’ls nega per la força armada el dret d’aliar-se entre ells per a consolidar una pàtria italiana, la República francesa es creurà en el dret d’armar-se per protegir aquests moviments legítims de creixement i nacionalisme dels pobles.

Els orígens de les Revolucions de 1848

Amb les revolucions de 1820 i 1830 el liberalisme i el nacionalisme només van aconseguir reformes parcials en alguns Estats. De fet, tot i els avenços assolits en alguns països, la burgesia industrial i comercial volia participar més activament en la vida política i l’adquisició de més drets i llibertats.

D’altra banda, la consolidació de la indústria com a força productiva va suposar el naixement d’una classe obrera que lentament aniria prenent consciència de la seva força i demanarà seguretat, participació en les eleccions, i la reducció de les desigualtats econòmiques i socials amb la burgesia.

Així, a diferència de les revolucions liberals anteriors, la de 1848 no només seria ideològica, és a dir, una revolució a la recerca de la instauració del liberalisme polític, sinó que també inclouria el component social i un marcat accent nacionalista. És per això que coneixement aquest esclat revolucionari com la “primavera dels pobles”.

rev48.png

D’aquesta manera, el 1848, nombrosos pobles i nacions d’Europa s’aixecarien contra l’absolutisme i la dominació dels grans imperis, sumant-hi un nou component de revolució social i obrera. Com a exemple significatiu d’aquest caràcter diferencial, la revolució esclataria a les ciutats, on cada cop hi havia una massa més gran d’obrers vivint amb força mancances materials.

Causes immediates de les Revolucions de 1848:

L’extensió dels principis del liberalisme democràtic, superant els plantejaments de 1830. La petita burgesia i els obrers començarien a reclamar l’extensió del sufragi universal, la instauració d’una sobirania popular real i la garantia de tots els drets i les llibertats individuals.

La crisi econòmica motivada per les males collites del període 1845-1847 van comportar un increment del 50% en els preus dels aliments. Augment que va agreujar la situació dels petits propietaris rurals i dels obrers industrials. També a la indústria va donar-se un excés de producció que va fer caure les vendes amb la conseqüent descapitalització i fallida de moltes empreses i el creixement de l’atur.

En aquest context van produir-se per part de l’incipient moviment obrer una sèrie de reaccions ludistes en contra de la mecanització, a la que culpen de l’increment del nombre d’aturats. Les classes populars van exigir un canvi de la seva situació amb aldarulls diversos que van desembocar en una forta convulsió social arreu d’Europa.

El creixement de la classe obrera que veuria en la revolució la forma de garantir la seva seguretat social mitjançant la conquesta de drets com el sufragi universal. Decebuda per l’acció política de la burgesia, i animada per l’extensió dels principis del socialisme utòpic, els obrers creuran que la revolució esdevindria l’eina que resoldria els problemes concrets de la vida quotidiana mitjançant l’establiment d’un ordre social més just que els permetés participar políticament.

En darrer lloc, la pervivència de l’ideal nacionalista en els petits Estats que en el futur configurarien la Itàlia i l’Alemanya unificades i en alguns Estats del centre d’Europa sotmesos a l’Imperi Austríac que es sentien menyspreats per l’ordre territorial adoptat per mantenir l’equilibri entre les potències.

Gran Bretanya, el liberalisme sense revolució

El primer cop contra l’Antic Règim a Europa va produir-se a l’Anglaterra del segle XVII. En aquest país existia una potent classe burgesa desenvolupada dins de les estructures del feudalisme i el poder absolut del rei no havia arribat tant lluny com en altres països d’Europa gràcies a la pervivència d’un parlament estamental actiu.

Els intents absolutistes de Carles I van enfrontar-lo amb un parlament dominat per la petita noblesa i la burgesia desencadenant una guerra civil (1640). El rei i l’alta noblesa serien derrotats pels parlamentaris (1647) i desprès de la dictadura republicana de Cromwell (1649-1658) va restaurar-se la monarquia sota una important retallada del seu poder. El 1688, un nou intent absolutista, ara de Jaume II, provocaria el seu destronament. En aquell moment s’oferiria la corona a Guillem d’Orange que regnarà, però no governarà segons els principis de l’Antic Règim i el poder residirà en un parlament dominat per nobles i burgesos.

british_parliament.jpgAbatut l’absolutisme anglès, no va establir-se, ni molt menys, un règim democràtic amb sufragi universal. En el sistema anglès només un petit nombre de propietaris (uns 50.000) estaven admesos en la designació dels representants del parlament. Desprès d’haver-se beneficiat força de la política mercantilista impulsada per la monarquia, la burgesia va saber utilitzar el suport dels moviments populars contra l’absolutisme i al llarg del segle XVIII mantindria un prudent compromís amb la noblesa, compartint el poder enfront de les classes populars.

A Anglaterra la tendència conservadora va ser representada pels tories, el partit conservador, i la liberal pels whiggs, el partit liberal. El sistema polític anglès ja funcionava en el segle XIX amb un parlament (càmera baixa) on s’enfrontaven les dues posicions polítiques i un Senat (càmera alta) com a feu de la vella noblesa i element de contenció de possibles excessos liberals. Paulatinament, els liberals anirien guanyant posicions i es prendrien decisions com la liberalització del comerç exterior, el reconeixement implícit de les associacions obreres, o la igualtat de drets d’anglicans i catòlics.

Quan el 1830 els whiggs van arribar al poder va votar-se una nova llei electoral favorable a la participació de la burgesia liberal, van dictar-se les primeres disposicions de protecció i previsió socials i va donar-se pas al lliurecanvisme amb la supressió de les duanes, fet que suposaria la base del futur imperialisme comercial britànic i de la seva hegemonia com a principal potència econòmica en el segle XIX.

La idea de nació en el segle XIX

La nació, en el sentit polític i cultural, va sorgir durant les guerres que van tenir lloc a Europa en temps de la Revolució francesa i l’Imperi Napoleònic, guerres en les quals les nacions ocupades per França van rebutjar la presència estrangera al seu territori. D’aquesta manera, països com Espanya, Alemanya, Itàlia o Rússia van desenvolupar aquest sentiment nacional enfront la invasió napoleònica.

La maduresa del nacionalisme, però, s’assoliria en el període 1815-1848. En aquests anys molts grups van rebutjar els acords del Congrés de Viena, que havien establert que algunes nacions i cultures quedessin sotmeses a Estats o Imperis que no reconeixien la seva personalitat.

El sentiment nacional, influït per l’esperit romàntic, va beure de l’exaltació de la identitat pròpia: una llengua, una cultura, i (a vegades) una religió comunes. Es van buscar les arrels nacionals en el passat històric de l’antiguitat o l’edat mitjana. I, en molts casos, la consciència nacional es va reforçar per la lluita contra Estats opressors, invasors o administradors.

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

Tots els que parlen una mateixa llengua estan units […] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada […], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa […].

D’altra banda, així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida.

Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació? (1882):

Una nació és una ànima, un principi espiritual […]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida.

La independència de Bèlgica

Encoratjada pel triomf de la Revolució de 1830 a França, Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se. Així, el 4 d’octubre de 1830 va declarar la seva independència. Prússia, Rússia i Àustria van voler intervenir per a preservar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres (1831) es confirmava la independència i neutralitat de Bèlgica sota la monarquia constitucional del rei Leopold I (1790-1865).

belgica 1831.PNG

Extracte de la Constitució belga de 1831:

Tant la llibertat de culte i el seu exercici públic com la llibertat de manifestar les opinions sobre tots els temes estan garantits, excepte la repressió dels delictes comesos en l’ús d’aquestes llibertats […].

La premsa és lliure. La censura no podrà ser restablerta mai. No poden ser exigides garanties prèvies als escriptors, editors o impressors […].

Tots els poders emanen de la nació […]. La cambra dels representants es compon de diputats escollits directament pels ciutadans que paguen el cens determinat per la llei electoral, el qual no pot excedir els cent florins d’impost directe, ni ser menys de vint florins […].

El rei no té més poder que el que li atribueixen la Constitució i les lleis particulars donades en virtut de la mateixa Constitució.

Les Revolucions de 1830

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes, els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels individus.

Els liberals tenien a la major part dels seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789, que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada revolucionària.

rev30.png

burgues02.jpg

Així, en la dècada de 1830 novament sorgiran moviments revolucionaris que ja afectarien tant a l’Europa central com a l’occidental, amb una extensió i unes repercussions més grans que les viscudes a la dècada anterior. En aquesta ocasió, les insurreccions tindrien més suport popular i, en aquells països on van triomfar, van comportar la substitució dels règims absolutistes per sistemes polítics constitucionals en els quals la burgesia va passar a detenir el poder. Amb tot, encara es mantindria la marginació de les classes populars de la vida política perquè el sufragi era censatari o restringit i les llibertats públiques eren limitades.

Va ser a França on va iniciar-se el nou procés revolucionari dels anys trenta. El príncep de Polignac, ministre del monarca Carles X, va dissoldre el parlament el 25 de juliol de 1830, va suprimir la llibertat de premsa i va excloure del cens electoral a comerciants i industrials. Davant les mesures reaccionàries del govern de Carles X, que intentava derogar la Carta Atorgada de Lluís XVIII, la burgesia va prendre les armes i va ocupar París per expulsar el darrer Borbó i nomenar un nou rei: Lluís Felip d’Orleans.

Révolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830.jpg

El rei-ciutadà, que acceptaria tres principis bàsics del liberalisme: la sobirania nacional, una constitució que reconeixia els drets de la Carta Atorgada de 1814, i llibertat política i parlamentària. Aquest fet representava per França, desprès de l’experiència fallida de Lluís XVI amb l’Assemblea Legislativa el 1791, la nova formació d’una monarquia liberal o constitucional, que ràpidament va ser reconeguda per Anglaterra. Seria, però, la gran burgesia la que recolliria els fruits d’una revolució protagonitzada per la petita burgesia i els obrers, ja que la monarquia orleanista aviat oblidaria les seves promeses de liberalització i democratització del règim polític francès i condemnaria a les classes mitjanes, el seu principal suport inicial, a una situació de marginació política.

Encoratjada pel triomf de la revolució a França, la veïna Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se combinant reclamacions nacionals i liberals. Així, el 4 d’octubre de 1830, els belgues prenien Brussel·les i declaraven la seva independència. Prússia, Àustria i Rússia van intentar intervenir per imposar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres de 1831 es confirmaria la independència belga i la seva neutralitat sota la monarquia constitucional del rei Leopold I.

Wappers_belgian_revolution.jpg

Tanmateix, països com Espanya, entre 1833 i 1839, i la Gran Bretanya, a través de l’ampliació dels drets polítics el 1832, també van fer el trànsit cap al liberalisme en aquest període. En canvi, en altres llocs com ara a Itàlia, Polònia o Alemanya, els moviments revolucionaris dels anys trenta van fracassar.

A Polònia, sotmesa majoritàriament a Rússia, l’exèrcit va insurreccionar-se el 29 de novembre de 1830. L’any següent els polonesos declararien la seva independència. Tot i l’èxit inicial, les desavinences entre la noblesa polonesa conservadora i la burgesia liberal van propiciar que l’exèrcit rus esclafés la revolució i iniciés una terrible repressió davant la neutralitat i indiferències britànica i francesa.

Al centre d’Itàlia (Mòdena, Romanya i les Marques) va esclatar un alçament propiciat per l’acció soterrada dels carbonaris, que ràpidament va ser apaivagat per l’Imperi Austríac amb l’única reclamació de França. Tot i aquest fracàs, la revolució de 1830 va significar l’inici d’una nova consciència de pàtria que encoratjaria en la segona meitat del segle la lluita per la unificació i la independència italiana.

Finalment, a Alemanya, dividida en petits Estats sota el proteccionisme del Regne de Prússia (i de l’Imperi Austríac), la revolució va iniciar-se el 1830 en alguns Estats de la regió central que van adoptar constitucions liberals –Brunswick, Hesse, Hannover i Saxònia–. El moviment revolucionari va extendre’s lentament als Estats meridionals que van intentar dominar la Dieta (parlament) de la Confederació Germànica, unió política de l’Europa central creada pel Congrés de Viena el 1815 agrupant a 38 Estats sobirans. Creada per omplir el buit que havia deixat la desaparició del Sacre Imperi durant l’Imperi Napoleònic, disposava d’un parlament a Frankfurt i buscava equilibrar la influència d’Àustria i Prússia al nord d’Europa sota la presidència de l’emperador austríac i com a fre a les tendències liberals. Els intents revolucionaris de 1830 per canviar les constitucions dels Estats alemanys van fracassar. Amb tot, Prússia va introduir el Zollverein (1834), la unió duanera dels Estats del nord, futura llavor de la unificació del país.

zollverein 2.gif

L’emancipació de les colònies americanes (1810-1825)

A la darreria del segle XVIII, dins del procés de revolucions liberals, al continent americà va produir-se la independència dels Estats Units. Aquest fet va tenir repercussions notables a la resta del continent: la població havia vist com era possible aconseguir la independència respecte la metròpoli. L’expansió de l’ideari de la Revolució francesa també havia demostrat al món que l’Antic Règim podia ser liquidat. Així, al llarg del primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se creant nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

independencia_america.gif

Orígens i característiques dels moviments d’independència. Les reformes introduïdes per la monarquia dels Borbons durant el segle XVIII en el govern colonial van beneficiar Espanya en contra dels interessos del habitants de les colònies.

En aquests territoris més de la meitat de la població era d’origen indi, un petit percentatge era negre o mestís i una quarta part de la població era blanca i configurava l’elit colonial. En aquest grup caldria distingir, d’una banda, els criollos (burgesia colonial, descendent directa d’antics colonitzadors hispànics, propietaris de grans extensions i terres o comerciants), i de l’altra, totes les persones originàries de la Península i vinculades al poder espanyol: l’administració política, les forces militars i el clergat.

Els governs il·lustrats havien imposat la llibertat de comerç, però aquesta disposició només havia enriquit encara més els espanyols que es dedicaven al comerç marítim, en contra de dels americans que distribuïen els productes europeus a l’interior del continent. El reformisme borbònic també havia suposat el pagament de majors tributs i el reforçament del poder dels representants de la corona, enfront dels antics organismes locals instaurats en època dels Àustries.

El creixent descontentament que aquestes circumstàncies produïen, juntament amb l’exemple de l’emancipació nord-americana, va fer possible que entre la població colonial sorgís un potent corrent polític favorable a la independència. La minoria criolla que controlava l’economia, a més, cada cop estava més descontenta perquè els espanyols dirigien la política i la recaptació d’impostos.

D’altra banda, entre els criolls, les bases que protagonitzarien els moviments d’independència, el liberalisme i el nacionalisme anirien penetrant com a ideologia dominant. Així, els criolls van seguir els models que els proporcionaven la independència dels Estats Units, la Revolució francesa i, fins i tot, les Corts de Cadis. A més, el nacionalisme es va plasmar en la formació d’una consciència criolla diferent de l’espanyola.

La primera fase de la independència iberoamericana (1808-1815). Durant els primers anys del segle XIX, la Guerra de la Independència a Espanya (1808-1814), originada per la invasió napoleònica, va fer que a les colònies es produís un buit de poder i que hi sorgissin totes les tensions acumulades. No cal perdre de vista que els sectors privilegiats del continent americà van seguir amb interès els canvis polítics realitzats a França durant el període revolucionari i van veure el moment idoni per passar a l’acció.

Així, el 1810, quan el poder napoleònic a Europa semblava irrefrenable, a Amèrica Llatina van formar-se moltes Juntes (assemblees composades bàsicament per criollos) que van començar a formar exèrcits propis i a establir relacions diplomàtiques amb els Estats Units i la Gran Bretanya mentre aconseguien el seu objectiu de deposar els virreis i els representants de la metròpoli, als quals acusaven de col·laboracionisme amb l’administració liberal de Napoleó.

A aquesta primera reacció independentista, de caràcter conservador, va sumar-se una altra de caràcter liberal. Molts criollos coneixien les experiències nord-americana i francesa i volien crear Estats independents pròpiament llatinoamericans amb règims constitucionals. Així, van formar-se alguns governs liberals revolucionaris, van promulgar-se constitucions i van assumir un règim republicà.

A la revolta també van adherir-se moviments de reivindicació social, i així, milers de camperols pobres van aconseguir armes i van alçar-se contra l’administració colonial, confiant que amb la independència política canviaria la seva sort. A alguns punts, fins i tot, van formar-se exèrcits indígenes que buscaven acabar amb l’opressió racial a que estaven sotmesos i que van comptar amb el suport d’alguns sectors d’esclaus.

Quan van comprovar el caràcter de lluita social que estava adquirint el moviment independentista –per a molts sectors llatinoamericans no n’hi havia prou amb aconseguir uns drets polítics, sinó que reivindicaven una organització econòmica més justa–, un sector important de criollos, especialment els terratinents, va optar per donar suport a les forces militars espanyoles, a la vegada que tornaven a aliar-se amb la restaurada monarquia dels Borbons.

Per això, totes les conquestes del moviment independentista entre 1810 i 1814 van perdre’s i, el 1815, quan a Espanya ja s’havia restablert l’absolutisme monàrquic amb Ferran VII, la rebel·lió iberoamericana semblava definitivament esclafada i el poder espanyol s’havia restaurat a tots els territoris insurrectes, amb l’única excepció del Riu de la Plata on encara seguirien les lluites pel control del territori.

san martin.jpg
El general San Martín

La segona fase de la independència iberoamericana (1817-1825). Tot i això, a partir de 1816, la lluita per l’emancipació va començar de nou en comprovar-se que Ferran VII només pretenia realitzar la restauració de l’absolutisme i liquidar les conquestes liberals introduïdes per la Constitució de Cadis. Això era intolerable per a les colònies i va afavorir els insurgents.

El moviment independentista va començar a l’Argentina, el darrer baluard de la resistència antiespanyola que va proclamar la seva independència el 1816 al Congrés de Tucumán. Així, des de la ciutat de Buenos Aires, el general San Martín va travessar els Andes per marxar sobre Xile i Perú. La victòria de Chacabuco comportaria la independència de Xile (1818).

En paral·lel, Simón Bolivar, el gran cabdill de la independència sud-americana, conqueria el nord i creava l’Estat independent de Colòmbia (1818) a la vegada que proclamava a l’Angostura el seu projecte de la Gran Colòmbia, un gran Estat llatinoamericà que concebia com a germen d’uns futurs Estats Units de Amèrica del Sud, idea a la qual sumaria el nou Estat de Veneçuela i, més endavant l’Equador. Aquest projecte personalista de Bolivar subsistiria fins a la mort del cabdill el 1830, i encara avui manté seguidors.

Simon_Bolivar.jpg
Simón Bolivar

Amb tot, la inestabilitat política espanyola, especialment en els anys del Trienni Liberal (1821-1823), seria el principal factor perquè aquestes insurreccions triomfessin. El 1821, un atac simultani de Bolivar des del nord i San Martín des del sud va fer caure el virregnat del Perú. A més, a Mèxic, Agustín de Itúrbide, un altre crioll, va declarar la independència del país el mateix 1821 seguint els principis del Pla d’Iguada (religió catòlica, igualtat racial i monarquia constitucional), arribant a proclamar-se emperador del nou Estat mexicà abans que Mèxic esdevingués una República federal (1824).

Seria, però, el 1825, desprès de la victòria dels exèrcits de Bolivar a la batalla d’Ayacucho (1824), quan els exèrcits espanyols van ser definitivament derrotats, i el continent sud-americà va emancipar-se d’Espanya. A Brasil, els portuguesos també van perdre part del seu domini colonial.

Simon Bolivar i els seus seguidors havien somiat amb crear una gran república sud-americana, però aquest objectiu polític no va ser possible perquè van sorgir molts Estats controlats en gran part pels sectors de l’exèrcit que havien aconseguit la independència. Els criollos, terratinents i comerciants, no van permetre tampoc que es produís una reforma social i van intentar consolidar la seva situació privilegiada.

Tot i això, els que realment van ser els triomfadors de la independència van ser els britànics ja que van substituir els espanyols en el control del comerç a Sud-Amèrica. Desprès de la independència va iniciar-se una etapa d’inestabilitat política interior al continent amb guerres entre les diferents repúbliques i una acusada dependència econòmica respecte d’altres potències.

La independència de Grècia

Grècia, sotmesa a l’Imperi Turc des del segle XVI, havia desenvolupat un profund sentiment nacional durant dècades. A més, la seva burgesia va finançar el moviment revolucionari que va lluitar per la independència durant gairebé deu anys (1821-1830). Occident, però, va interpretar aquesta lluita del poble grec per la seva independència com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar.

Epanastasi.jpg

El Tractat d’Adrianòpolis del 1829 va significar la concessió definitiva de la independència grega. No obstant això, el 1830, les principals potències europees (França, Gran Bretanya, Rússia) van firmar el Protocol de Londres pel qual van rebutjar la instauració d’un règim constitucional i van imposar una monarquia autoritària (amb el rei Otó I). L’objectiu era sotmetre el país als seus interessos, però el resultat va encetar un període molt inestable.

Proclama de l’Assemblea Nacional Grega el 27 de gener de 1822:

Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l’Hèl·lade, nosaltres que som els contemporanis de les il·lustres i civilitzades nacions d’Europa […] no podem continuar patint sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens ha sotmès des de fa més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva voluntat […].

Després d’aquesta esclavitud tan prolongada, hem decidit recórrer a les armes per venjar-nos i venjar la nostra pàtria contra una tirania terrible, l’essència de la qual és iniqua, un despotisme sense parangó […].

La guerra contra els turcs no està destinada a obtenir avantatges per una part del poble grec. És una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra que té com a objectiu reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat civil i de l’honor, drets que els pobles civilitzats d’Europa, els nostres veïns, ja tenen avui dia […].

Les Revolucions de 1820

Als voltants de 1820 van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes, dirigits per activistes especialment militars, que van ser fruit de l’expansió dels ideals polítics liberals. Encara que aquests intents de posar fi a l’absolutisme i prendre el poder mitjançant insurreccions armades serien durament reprimits, els elements liberals més exaltats, imbuïts de l’ideal romàntic i aprofitant les penúries econòmiques que patia la població, van manifestar-se a través de revoltes populars en les quals es barrejaven reivindicacions de caràcter liberal, nacional i social. Seria a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia on la Revolució prengués un caràcter més fort, però les agitacions van proliferar per tot el continent.

rev20.png

europa-entre-las-revoluciones-liberales-y-la-reaccion-1815-1848.jpg

Així, el primer punt conflictiu va ser Anglaterra. El període restauracionista va estar marcat a les illes britàniques per l’enfrontament entre les forces conservadores vinculades a l’aristocràcia terratinent i les forces renovadores. El sistema polític anglès es fonamentava en una constitució que no responia al model sorgit de les revolucions liberals, sinó en una sèrie de textos sense connexió i en la tradició parlamentària. El monarca intervenia en el joc polític, el dret de vot estava restringit i la corrupció electoral caracteritzaven el sistema, donant lloc a un caràcter elitista del parlament. La forta agitació obrera de 1819 va ser reprimida amb la Llei de les Sis Actes que va instaurar l’estat de guerra i va reforçar el poder del govern. L’entrada en el govern de Robert Peel (1822) va permetre una evolució del règim cap al reformisme, concretat en la reforma electoral de 1832.

El 1819, a Alemanya, davant tot un seguit de manifestacions liberals i nacionalistes protagonitzades pels estudiants universitaris, principal front d’oposició al règim absolutista prussià, Metternich va suprimir la llibertat de premsa i controlar la universitat. La reacció va imposar-se clarament a Alemanya.

D’altra banda, a França la derrota i posterior abdicació de Napoleó va comportar la restauració de la monarquia dels Borbons en la figura de Lluís XVIII sota un règim de carta atorgada que no reconeixia la sobirania nacional. El 1820 va ser assassinat el duc de Berry, presumpte hereu al tron francès, motiu pel qual el ministre Villèle va imposar una sèrie de restriccions que van arribar a afectar a la universitat. Des de 1820, França viuria una reacció ultra, especialment marcada durant el regnat de Carles X (1824-1830). Es recuperava la idea del poder reial per dret dinàstic.

A Rússia, el 1820, el tsarisme va haver de fer front a la insurrecció del regiment militar Semenovsky, fet que Alexandre I aprofitaria per suprimir la llibertat de premsa i d’ensenyament refermant l’absolutisme i controlant la intelligentsia (grups intel·lectuals que buscaven un canvi polític) del país.

A Espanya, desprès de la Guerra de la Independència, a el retorn de Ferran VII es retornaria a la monarquia absoluta i a la societat estamental, derogant la Constitució de Cadis. Seria el gener de 1820 quan amb el pronunciamiento del tinent coronel Rafael del Riego triomfés la revolució liberal amb la recuperació de la Constitució de 1812, establint el model dels posteriors aixecaments liberals a Europa.

Fernando_VII_jura_la_constitucion.png

Els liberals van fer-se amb el poder durant tres anys (Trienni Liberal o Constitucional) però la inestabilitat interna i la intervenció de la Santa Aliança, decidida al Congrés de Verona el 1822, amb l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va derrocar el règim i va donar pas a la Dècada Ominosa on Ferran VII recuperaria novament les pràctiques absolutistes.

A Portugal l’exèrcit va alçar-se a Porto el 1820. El triomf de la insurrecció va derivar en la creació d’una Junta Central Suprema que va convocar Corts Constituents donant pas a la introducció d’un Estatut liberal que va perdurar fins 1828 quan els absolutistes van tornar a triomfar.

A la Península Italiana seria el Regne de Nàpols el protagonista de la Revolució. El juliol de 1820 l’exèrcit va exigir la instauració de la Constitució espanyola de 1812 a rei Ferran I. Aquest va servir-se de la Santa Aliança per demanar ajuda a Àustria que el 1821 retornaria el poder absolut al monarca.

En els Balcans, desprès de diverses i fracassades temptatives d’insurrecció contra la dominació de l’Imperi Otomà, Grècia va revoltar-se el 1821 i a l’Assemblea d’Epidaure (1822) els grecs van declarar la seva independència. El problema grec traspassava les fronteres europees i va afectar a la unitat de la Santa Aliança que, en principi, considerava els otomans com els seus representants oficiosos a la Mediterrània Est. Si bé Metternich veia amb bons ulls la repressió dels insurgents grecs fent us del principi del legitimisme, Anglaterra –que el 1823 va reconèixer el dret grec a la insurrecció– i Rússia –que ambicionant Sèrbia en la seva política expansionista paneslava va intervenir a favor dels independentistes– van pronunciar-se a favor de la independència grega. El 1827, França s’adheriria a la causa grega en la signatura del Tractat de Londres. Després d’una llarga i cruenta guerra el govern turc seria derrotat el 1829 donant pas a la independència definitiva de Grècia.

Epanastasi.jpg

En resum, fora de Grècia que va aconseguir la seva independència, les revolucions liberals de 1820 van fracassar arreu d’Europa, però entre les seves conseqüències s’ha de destacar que la Santa Aliança va quedar pràcticament dissolta i que la ideologia del liberalisme va refermar-se en l’occident europeu.

El sufragi censatari en el segle XIX

Per sufragi censatari (o restringit) denominem el sistema electoral que condiciona el dret a vot actiu o passiu al fet que el ciutadà compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social. Aquests generalment són econòmics (com la possessió d’un determinat nivell de rendes o ofici) o relacionats amb el nivell d’instrucció (llegir i escriure), social (pertinença a determinat grup social), o d’estat civil (casat), a més del sexe, ja que en el segle XIX era referit només als homes.

Extracte de l’obra Principis polítics de Benjamin Constant (1815):

Benjamin_Constant.jpgUn cèlebre escriptor ha observat molt bé que quan els no propietaris obtenen drets polítics passa una d’aquestes tres coses: o només reben impuls de si mateixos i aleshores destrueixen la societat, o reben el de l’home o els homes que estan en el poder i aleshores es converteixen en instruments de la tirania, o reben el dels aspirants al poder i aleshores són instrument de bandositats. Cal, així doncs, condicions de propietat, tant per als electors com per als elegibles.

No voldria perjudicar ni ofendre les classes treballadores […]. Sovint estan disposades als sacrificis més heroics, i la seva abnegació és encara més admirable perquè no és recompensada ni per la fortuna ni per la glòria. Però entenc que el patriotisme que dóna el valor de morir per la pàtria és diferent del que capacita per conèixer bé quins interessos té. Cal, per tant, una altra condició, a més del naixement o la majoria d’edat. Aquesta condició és l’oci, indispensable per adquirir cultura i un criteri recte. Només la propietat capacita els homes per exercir els drets polítics.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS