El Directori, el final de la Revolució francesa? (1795-1799)
El Directori suposa un període de temps que engloba la meitat de la Revolució francesa, però aquest període que hauria de suposar la consolidació dels guanys adquirits en cinc anys de Revolució només acostuma a ser tractat de passada i sota un regust mediocre i dolent. Així, el Directori s’associa amb una etapa de corrupció, misèria i violència, inestabilitat i cops d’Estat com a forma de govern.
La Convenció va separar-se després dels resultats que aprovaven la nova Constitució de l’Any III. D’aquesta manera, els diputats destinats a ocupar un lloc en les assemblees van dividir-se en el Consell dels Cinc-cents i en el Consell dels Ancians. Els membres del Directori eren cinc, escollits pels diputats del Consell dels Ancians sobre una llista de cinquanta membres establerta pels membres del Consell dels Cinc-cents.
Els termidorians, més els membres del Directori i els diputats de les assemblees directorials van esforçar-se per a establir una nova legitimitat conservant les principals conquestes de 1789: drets de l’home, sobirania de la Nació, supressió dels privilegis, respecte a la transferència dels béns nacionals, etc.
Per a protegir aquestes conquestes de cinc anys de Revolució, s’hauria de lluitar tant contra els neojacobins com contra els reialistes. Així, la història d’aquesta etapa s’ha d’entendre com el joc de balança entre les diferents tendències polítiques. Colpejat per l’esquerra, el govern permetria la creixent fortalesa de la dreta a la qual hauria de dominar recolzant-se en l’esquerra… Un cicle repetit constantment durant cinc anys.
Els sans-culottes van ser eliminats definitivament la primavera de 1795 després del fracàs de les jornades de 12 germinal i 1 i 2 de pradial de l’Any III. Des d’aquest moment ja no hi hauria més jornades populars i les masses parisenques desapareixerien de la vida política.
D’altra banda, els reialistes també provarien sort i realitzarien la seva pròpia jornada per assaltar el poder, però van ser derrotats pels canons de Napoleó Bonaparte el 13 de vendimiari de l’any IV.
Ara, sota el Directori, ja no hi haurà més jornades, però sí cops d’Estat. Els canvis de personal, les diferents depuracions, però, no afectarien més que al personal polític.
D’Albert Soboul prenem una frase afortunada: “El año Noventa y cinco, el año III de la República, año I de la Libertad, es equiparable al año Ochenta y nueve”. És a dir, després de la caiguda de Robespierre l’any anterior, la configuració del Directori suposaria un nou inici. Una altra fase ben diferenciada de la Revolució. Els postermidorians que s’erigien vencedors de les lluites polítiques que van lliurar-se a França entre el juliol de 1794 i l’agost de 1795 tenien l’objectiu prioritari d’aconseguir la “desjacobinització” del país.
El seu projecte polític era la liquidació del model revolucionari protagonitzat per la Convenció entre 1793-94. S’havien de salvar els avenços realitzats i per això era necessària la configuració d’una república conservadora que acabés amb la Revolució, com a mínim en la seva cara més social. Sota la consigna d’establir un sistema diferent dels de 1789 i 1793 el Directori acabava amb el procés revolucionari; com a mínim en la seva vessant social. La clau del procés la trobem en que es trencaria amb les teories que havien regit ideològicament les dues declaracions de Drets anteriors; el dret natural quedava desplaçat.
Si 1789 representa el trencament amb el passat i donava pas a un nou contracte social per al poble francès, el 1795 el referent seria el dels Estats Units: el bicameralisme que garantia el poder d’una elit. Es buscaria evitar l’existència d’una única cambra que pogués derivar en un poder despòtic (es a dir, evitar una altra Convenció de la Muntanya). Així, de pas, es rebutjava la teoria del poder constituent de la Nació proclamada el 1789. Es limitava institucional i legalment la sobirania del poble. La nova concepció de la política exigiria la seva consideració com a funció especialitzada i reservada a una elit burgesa, uns “tècnics amb capacitats econòmiques i culturals”.
El liberalisme francès conservador seria el triomfador de la configuració del Directori. El moviments popular, clau en les lluites polítiques i socials lliurades des de 1789, quedava eliminat de l’escena. Les necessitats de la guerra contra l’aristocràcia, la contrarevolució interior i la coalició estrangera havien impulsat l’aliança dels sans-culottes amb la Muntanya a canvi de la concessió d’experimentar la democràcia popular. Ara, la burgesia estava disposada a impedir a qualsevol preu que la jugada es repetís. Per això va organitzar escrupolosament la seva base de poder a través de l’elit directorial. La Nació s’encabiria en els límits de la burgesia censatària.
Després de que el moviment parisenc fos derrotat i esclafat en les jornades de pradial de l’any III la reacció va accelerar-se. Però els excessos del Terror Blanc i l’intent de desembarcament a Quiberon (que remarcava la traïció dels emigrats) van resultar un cert avantatge per a la Revolució. Aleshores els termidorians recollien el fruit de l’esforç del Govern Revolucionari: els aliats van dissoldre’s. Els termidorians van haver de mantenir la seva política de compromís i de terme mig.
En l’exterior va retornar-se a una política tradicional, perpetuant la guerra, preparant-se per a una pau d’annexions i de conquestes. A l’interior van entendre’s amb la dreta per a portar a terme la seva obra: republicans moderats i monàrquics constitucionals van posar amb la Constitució de l’Any III els fonaments d’un règim de notables.
Una experiència que ja abans d’haver-se iniciat estava compromesa per l’oposició reialista i per la continuació de la guerra, protagonitzada ara per un triomfant Bonaparte. Tot i això, restringida als marges limitats d’una República censatària que deixava fora tant a les classes populars com a l’aristocràcia, la Nació burgesa va seguir marcada per la inestabilitat. I és que la pràctica liberal es mostrava ineficaç.
Amb el temor tant al reialisme com a la democràcia, els notables termidorians van multiplicar les precaucions contra els poders que s’atorgava a l’Estat nascut de l’any III. D’aquesta manera, l’equilibri configurat el 1795 no deixava altra alternativa que la impotència davant el govern o el pronunciament. La política d’estabilització directorial, compromesa per l’acció de govern, per l’oposició interior i per la guerra, exigia el retorn immediat a la pau. En canvi, la guerra es perpetuava com a signe lligat al període. Si el règim no era revolucionari per qué l’Àustria absolutista no deixava la guerra? Potser no era representatiu d’una revolució social popular i democràtica, però era suficientment diferent repesta a l’Antic Règim com per aixecar les animadversions dels monarques absoluts europeus.
El programa del Directori era clar: en l’esfera política “reñir una guerra activa contra el realismo, reavivar el patriotismo, reprimir con mano vigorosa todas las facciones, acallar todo espíritu de partido, acabar con todo deseo de venganza, hacer que reine la concordia y traer la paz”; en l’àmbit econòmic “abrir las fuentes de la producción de nuevo, reanimar a la industria y el comercio, acabar con el estraperlo, dar nueva vida a las artes y a las ciencias, restablecer la abundancia y el crédito público”.
És a dir, establir novament l’ordre social que substituís el caos dels anys del Govern Revolucionari (caos inseparable de tota revolució); o dit en altres paraules, buscar l’equilibri i l’estabilització finalitzant la Revolució i escorant el règim naixent cap a la “dreta” política. Això dependria de la solució que es donés als problemes fonamentals que heretava el Directori: l’econòmic i el financer.
La Constitució de 1795 donava pas a un sistema polític censatari molt més “burgés” que el de 1791 i en el que no votaven ja no eren ciutadans. S’establia una República de Propietaris quer dirigiria el règim liberal de manera autoritària en una lluita paradoxal contra la democràcia i contra la dictadura. Tot i això, també van fracassar i no van ser capaços de resoldre els conflictes polítics existents en la darrera fase de la Revolució. Es a dir, estem davant del fracàs polític dels republicans que havien arribat al poder desprès de liquidar el Terror i que van haver de recórrer a mides de força en el dia a dia de la confrontació política.
Els problemes del règim s’expliquen per les divergències estratègiques i tàctiques en torn de la guerra i (especialment) sobre quin era el perill més gran en cada moment: la contrarevolució a la dreta o aquells que des de l’esquerra podien fer trontollar la Nació de propietaris que estava edificant la nova classe política nascuda de la Revolució. S’estava deixant fora del sistema tant a l’aristocràcia com a les masses populars, fet que estretia els marges de maniobra del govern. El règim del directori era el més estretament burgés en la seva composició des de 1789. Així, les llistes d’emigrats continuaven obertes, els seus béns segrestats i la venda de Béns Nacionals en benefici de la burgesia era un fet ben present.
En resum, el règim configurat era estrictament burgés en el sentit que defensava els interessos dels propietaris de terra. La gran paradoxa del període és veure com la República Directorial amb una minsa base social, amb proliferació d’oposicions polítiques i sumida en el caos econòmic era capaç de conquerir mitja Europa.
Després dels fets de fructidor i Campoformio, el 1797 el Directori va generalitzar en l’àmbit intern el recurs als mitjans autoritaris. D’aquesta manera va aconseguir més eficàcia ja que va poder maniobrar per a realitzar una tasca que en el marc administratiu prepararia la introducció del Consolat. Però, l’estabilització política semblava impossible. El “terror fructidorià” contra els reialistes des de setembre de 1797 i la por a una restauració monàrquica acabarien mitigant les diferències entre els republicans i permetrien la reobertura dels “cercles constitucionals” on s’agruparien els neojacobins, però era més un miratge que una realitat.
Les eleccions de l’Any V (1797) que van donar una creixent importància als reialistes en les diferents assemblees van inclinar els membres del Directori a depurar-les mitjançant el cop d’Estat del 18 de fructidor de l’Any V.
Quan a la primavera de 1798 (Any VI) siguin els neojacobins qui comencin a veure’s reforçats, serien depurats mitjançant el cop d’Estat de floreal. Però, un any més tard, aquests es prendrien la seva revenja aprofitant una situació militar desesperada propiciada per l’avenç de les tropes de la Segona Coalició.
Un cop que es facin amb el control d’algunes assemblees, depurarien el Directori amb el cop d’Estat de pradial de l’Any VII (1799).
Aquesta constant inestabilitat va inquietar força a la opinió pública, més encara en el moment en que els reialistes van començar a realitzar una creixent agitació, controlant per les armes regions senceres i quan la tendència jacobina, reanimada per Babeuf i els Iguals, va trobar les condicions necessàries per a fer-se novament amb una opinió favorable gràcies a la crisi de subsistències. A més, els absolutistes europeus coaligats van aconseguir una sèrie de victòries que van fer trontollar les conquestes de la República que van exposar les Repúbliques Germanes a cops adversos.
Mentre va poder donar-se un període de pau continental el sistema va resistir (sota el preu de noves retallades en la pràctica liberal de la Constitució de l’Any III). Ara bé, la formació de la segona coalició antifrancesa i la continuació de la guerra van acabar per desencadenar la crisi de l’Estat. El 18 de Brumari suposaria la conciliació de la restauració de l’autoritat de l’Estat i el manteniment del predomini social de la burgesia dels notables. Una operació que exigia el recurs a l’exèrcit i la pèrdua del poder polític del Directori.
D’aquesta manera, una important corrent d’opinió va anar prenent cos en favor d’una revisió constitucional que propiciés un poder executiu fort i capaç de conservar els guanys de la Revolució burgesa per a defensar-los dels reialistes i dels excessos neojacobins.
La societat encara bullia; la nova jerarquia social estava mal apuntalada; les institucions tot i l’esforç realitzat pel Directori encara eren ineficaces (potser quan van ser més eficaces va ser, curiosament, durant el Govern Revolucionari) i la reorganització administrativa era incompleta. A més, la guerra continuava i ho posava tot en perill. Però, possiblement, s’havia aconseguit un dels objectius més importants: la supremacia total dels notables fonamentada en la propietat (tot i la crisi de l’estiu de 1799). L’etapa del Directori havia assentat les bases de la Revolució burgesa. En aquest sentit sí que va ser un període revolucionari perquè va culminar el camí iniciat el 1789.
Així, va escollir-se un general victoriós com Napoleó Bonaparte per a executar el darrer cop d’Estat del període el 18 de Brumari de l’Any VIII (1799). S’acabava la Revolució? Amb Brumari arribava l’hora de l’estabilització. Era el moment de dibuixar una nova realitat tal i com l’havien somiat els burgesos del 1789, però aquesta encara estava lluny de respondre a les seves aspiracions.
A París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.
En política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.
Arribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.
Alguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.
En resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.
L’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.
Ara bé, la declaració de 4 d’agost introduïa dues dades contradictòries: d’una banda, es declarava solemnement que s’eliminava “el sistema feudal en el seu conjunt”, però a la vegada s’introduïen una sèrie de distincions subtils entre els “drets personals” que eren destruïts sense cap mena de dubte i els “drets reals” que gravaven la terra i eren declarats alienables.
Aquesta contradicció determinaria el fracàs del reformisme emprés per monarques com Lluís XVI de França. El seu objectiu del monarca seria reforçar el seu poder absolut racionalitzant les despeses i els ingressos de l’Estat mitjançant la modificació del sistema econòmic de l’Antic Règim. Els seus intents reformistes serien boicotejats des dels estaments privilegiats i, inconscient de que és impossible la introducció d’uns canvis modernitzadors conservant el vell model social, acabaria abocant el país cap a la Revolució amb l’ajuda dels propis notables amotinats contra el monarca.
Després d’estudiar la situació de les arques públiques, Calonne va proposar la instauració d’un codi tributari uniforme per la tinença de terres. Si bé el projecte va comptar amb el recolzament del monarca, a la vegada va topar amb la ferma oposició de l’Assemblea de Notables, un òrgan consultiu del que només formaven part els estaments privilegiats del regne. L’Assemblea va resistir-se a les reformes fiscals sota l’argumentació que només els Estats Generals podien aprovar una reforma de tals característiques i importància. És el que es coneix com la revolta dels notables. En realitat, en el si dels Estats Generals l’aliança en el vot entre els estaments privilegiats –noblesa, clergat i Tercer Estat votaven no per representants sinó per estaments– deixava sense possibilitats el Tercer Estat per a imposar el seus criteris.
Tot i això, davant la delicada situació econòmica de l’Estat, Brienne també va intentar la seva pròpia reforma, inspirada en part en el projecte anterior però amb una sèrie de canvis que havien de suposar la desaparició de la resistència per part dels estaments privilegiats. De res no va servir arreglar la reforma a mida dels privilegiats i aquests van tornar a oposar-se a qualsevol reforma fiscal que atemptes contra els seus drets. A més, la insistència de Brienne en la necessitat de les reformes va donar lloc a la resistència dels grups més poderosos i a la retirada de qualsevol préstec a curt termini, aquells que fins aleshores havien permès a la corona mantenir, almenys en aparença, les finances de l’Estat.
El segon ordre, la noblesa, no passava dels 300.000 individus i presentava una extraordinària diversitat tant en el seu estatut com en la seva funció social, els seus orígens, activitat i riquesa. La distinció moderna entre noblesa de toga i noblesa d’espasa ja es trobava força difuminada i practicava habitualment els enllaços matrimonials entre ambdues. Els situats a la part alta de la piràmide del grup nobiliari van aprofitar-se de l’alça de preus de la renda de la terra, del desenvolupament dels negocis comercials i industrials i de les activitats financeres; pel contrari, per a la noblesa empobrida existent a algunes províncies va veure’s vetada la promoció social. Així, durant el segle XVIII, el segon ordre va patir una desintegració progressiva com a conseqüència de la importància que van anar prenent els ennobliments a través de les carreres administratives i jurídiques, a l’expansió econòmica i al poder dels diners que va anar establint cada cop majors jerarquies dins del propi estament.
