01. El naixement del món industrial – Pàgina 2

La primera Revolució Industrial (1760-1870)

23 de setembre de 2010

Les profundes transformacions que marquen l’inici del món contemporani no van ser només de caràcter polític. Les revolucions liberals van desenvolupar-se dins d’un marc que va veure canviar profundament les estructures de caràcter econòmic i social en diversos països europeus des de mitjans del segle XVIII i que en el seu conjunt anomenem revolució industrial. Una transició de l’Antic Règim –caracteritzat per una economia i població estancades, una societat estamental i un Estat absolutista– cap al món capitalista.

Així, a partir de 1760, a Anglaterra, van produir-se un conjunt de transformacions tècniques i econòmiques que van possibilitar a l’Europa del segle XIX un extraordinari creixement de la productivitat gràcies a la utilització de la màquina. La mecanització va suposar una multiplicació insospitada de la fabricació de béns de consum que no hauria estat possible sense la introducció d’una nova forma d’energia: el vapor. Aquestes transformacions originàries d’Anglaterra van anar estenent-se poc a poc per la resta d’Europa i altres parts del món seguint diferents models, i van significar un canvi tant radical per a la societat que podem qualificar-les de “revolució” tot i la seva dilatació en el temps, al igual que qualifiquem de “revolució” les transformacions agràries del Neolític.

No estem davant d’un fenomen aïllat dins de la societat, sinó que estaria profundament relacionat amb els camps de la demografia, l’agricultura, els transports i de l’estructuració de l’economia i de la mateixa societat. Es trencava amb les relacions senyorials i la divisió estamental de la societat per introduir el concepte de classe que canviaria definitivament les relacions entre el capital i el treball.

Així, podem distingir dues fases: un primer impuls de creixement anomenat primera revolució industrial (1760-1870) caracteritzat pel creixement regular de la població generant mà d’obra abundant i la producció agrícola, la divisió del treball industrial provocant un canvi en l’estructura de la població activa, la introducció de innovacions tècniques, la configuració de la fàbrica com a lloc de producció, l’articulació de mercats més amplis a través de l’expansió del comerç i el desenvolupament d’una mentalitat empresarial, focalitzat especialment en el món del tèxtil cotoner i la siderúrgia i que finalitzaria amb una greu crisi a causa de les crisis cícliques a causa de la sobreproducció que generava i una segona revolució industrial (1870-1914) que la superaria amb la introducció de novetats en el camp de les fonts d’energia i l’aparició de nous sistemes de producció, transport, comunicació i finançament truncats, en part, el 1914 per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Quan viure era no morir

4 de setembre de 2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.

Les condicions de vida de la classe treballadora en el segle XIX

4 de setembre de 2010

Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.

Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:

Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:

Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:

Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.

Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.

Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.

La vida ostentosa de l’alta burgesia

3 de setembre de 2010

L’estil de vida de l’alta burgesia, la nova elit social del segle XIX, copiava les pautes de conducta social de l’antiga noblesa: educaven els fills en escoles selectes, feien festes, es dedicaven al mecenatge d’artistes i científics mitjançant la creació de fundacions i tenien cases i carruatges molt luxosos.

burgesia segle xix.jpg

Així descrivia les ostentoses formes de vida de l’alta burgesia l’escriptor francès Émile Zola a la seva obra El Carnatge de 1872:

El menjador era una vasta peça quadrada amb un enfustat de perera ennegrida i envernissada que arribava a l’alçada d’un home, i decorat amb delicats filets d’or. Els quatre grans panys de paret devien haver-los preparat per acollir pintures de natura morta; però havien restat buits, segurament perquè el propietari de l’hotel es devia haver fet enrere davant d’una despesa purament artística. Havien estat coberts, simplement, de vellut verd intens. El mobiliari, les cortines i les portelles, de la mateixa roba, donaven a la peça un caràcter sobri i greu, calculat per concentrar sobre la taula totes les esplendors de la llum […].

Un admirable conjunt d’argent mat, amb uns cisellats que brillaven, n’ocupava el centre: era una colla de faunes empaitant unes nimfes i, sota el grup, sortint d’un ample corn, un enorme ram de flors naturals queia en forma arraïmada. A totes dues bandes hi havia gerros amb rams de flors; els canelobres, acoblats al grup del mig i cadascun en forma de sàtir corrent amb una dona en un braç, i en l’altre aguantant un candeler de deu brancs, afegien l’esclat de les espelmes a la resplendor de l’aranya central. Entre aquestes peces principals, els escalfaplats grans i petits s’afileraven simètricament, carregats amb el primer servei, flanquejats per unes petxines que contenien entremesos i separats per cistelles de porcellana, gerros de cristall, plats grans i fruiteres preparades amb la part de les postres que ja era sobre la taula. La llargada del cordó de plats, l’armada de gots, els gerros d’aigua i de vins, els petits salers, tot el cristall del servei era fi i lleuger com una mussolina, sense cap ratllada, i tan transparent que no feia ni ombra.

El predomini de la burgesia

3 de setembre de 2010

La Revolució industrial va convertir la burgesia en el grup social predominant, i per això va dominar el poder polític i econòmic. Aquesta burgesia comprenia els grans comerciants i industrials i també els propietaris de terres que van aplicar les tècniques modernes a les explotacions agrícoles que administraven.

Però sens dubte, el membre més destacat de la burgesia va ser l’empresari industrial. El poder i la influència d’aquest empresari van augmentar contínuament durant el segle XIX. Tenia un origen social molt divers: antics propietaris rurals, nobles, petits comerciants, rendistes i banquers que van veure l’oportunitat de fer negoci en la indústria.

La figura de l’empresari industrial no tenia precedents. Era comerciant, perquè necessitava vendre els seus productes, i alhora empresari, amb capacitat organitzativa i disciplina sense contemplacions. A més, havia de comprar les primeres matèries al millor preu i conèixer les possibilitats del mercat. Finalment, havia d’estar al corrent de les innovacions tecnològiques perquè el seu negoci no es quedés obsolet.

En resum, la burgesia va esdevenir la classe dominant del segle XIX, com posava de manifest E. Duclerc en el seu Diccionari polític i enciclopèdic (1842):

La burgesia domina. És la nova aristocràcia, la noblesa del segle XIX. Entenc que la noblesa és independent, que treu el poder de si mateixa, que no necessita l’almoina pública; que, si volgués, podria fer-se càrrec de l’Estat. La burgesia [en canvi] domina perquè maneja totes les forces socials; perquè té les fonts de riquesa, els instruments de treball, el crèdit. El govern és tributari seu, igual que la nació. El poble viu per ella; per ella, mor. És, en definitiva, senyora i reina del món social. Aquest domini està consagrat, proclamat per les institucions polítiques. És la burgesia qui fa la llei i qui l’aplica.

Però no tot va ser positiu en l’ascens de la burgesia. La consagració del liberalisme polític i de la preeminència social de la classe burgesa va anar acompanyada de l’explotació del proletariat a les fàbriques, inclosos els nens, com posa de manifest aquest text anònim de 1824:

Segurament, no hi ha ni un sol fabricant que s’hagi establert a Potsdam o Berlín des de mitjans del segle XVIII que no hagi necessitat nens de l’orfenat de Potsdam per a la seva empresa. Les condicions estipulades són sempre semblants: l’orfenat proporciona els nens i n’assumeix les despeses, i, per la seva banda, els fabricants accepten instruir els nens –per patriotisme– en l’especialitat requerida, sense salari, llevat d’allotjament i combustible.

Industrialització i canvis socials en el segle XIX: patrons i obrers

2 de setembre de 2010

La Revolució Industrial va anar acompanyada de l’aparició d’una estructura social nova, el criteri de divisió de la qual era la riquesa i no el naixement en un estament social determinat. Així, van aparèixer les classes socials obertes, entre les quals hi havia una mobilitat constant. I amb la societat de classes van aparèixer grups socials nous que es van enquadrar en tres grans grups: les classes baixes, les classes mitjanes i les classes altes.

D’aquesta manera va sorgir el proletariat, format pels obrers de la indústria moderna. Homes, dones i nens que van haver de treballar a les fàbriques, les mines o els alts forns com a mà d’obra assalariada. Es tractava d’una mà d’obra poc qualificada i gens habituada a treballar en la indústria i en locals tancats i insalubres, en els quals, a més, es va implantar un sistema disciplinari inhumà. Les condicions laborals i salarials eren molt dures i els contractes oblidaven tots uns inexistents drets dels treballadors.

Aquest és el dibuix de la societat industrial d’inicis del segle XIX que ens oferia un operari de la indústria anglesa del cotó el 1818:

En primer lloc, així doncs, pel que fa als patrons: amb molt poques excepcions són un grup d’homes que han sorgit del negoci del cotó sense educació ni preparació, llevat de la que hagin pogut adquirir gràcies a la relació que han establert amb el petit món de comerciants a la llotja de Manchester. Però, per contrarestar aquest defecte, intenten distingir-se mitjançant una desfilada ostentosa de mansions elegants, guarniments, lliurees, parcs, cavalls, gossos de caça, etc. que procuren exhibir davant del comerciant estranger de la manera més fastuosa […].

En general, els obrers són un grup inofensiu d’homes instruïts i sense pretensions, malgrat que per a mi és gairebé un misteri com adquireixen aquesta instrucció. Són dòcils i tractables, si no se’ls irrita massa. Però això no és sorprenent, si tenim en compte que estan acostumats a treballar, a partir dels sis anys, des de les cinc del matí fins a les vuit o les nou del vespre.

Deixeu que un dels defensors de l’obediència a l’amo vagi a l’avinguda que condueix a una fàbrica, una mica abans de les cinc del matí, i que observi l’aspecte miserable dels petitons i dels seus pares, arrencats del llit tan d’hora i faci el temps que faci. Deixeu que examini la miserable ració de menjar, composta bàsicament de farinetes i coca de civada trossejada, una mica de sal, i a vegades una mica de llet, juntament amb unes poques patates i un trosset de cansalada o llard. S’ho menjaria això un treballador manual de Londres?

El sistema fabril

2 de setembre de 2010

El sistema fabril (o factory sistem) va ser un mètode productiu i d’organització del treball propi de la Revolució Industrial, en oposició al sistema domèstic. Va instaurar-se per primer cop a Anglaterra i posteriorment es generalitzaria arreu d’Europa. Amb la introducció d’aquest sistema, cada treballador formava una part separada del conjunt total de la producció d’un producte, augmentant així l’eficiència del procés productiu.

L’enginyer i químic escocès Andrew Ure definia així el sistema fabril a la seva obra sobre The Factory Sistem, el 1835:

El término “Factory Sistem” designa, en tecnología, la operación combinada de muchas clases de trabajadores, adultos y jóvenes, que vigilan cuidadosamente una serie de máquinas productoras, impelidas continuamente por una fuerza central. Esta definición incluye organizaciones tales como fábricas de algodón, de lino, de seda y ciertos trabajos de ingeniería […].

La primera dificultad, a mi juicio, no se debe tanto a la invención de un mecanismo automático para estirar y retorcer algodón en un hilo continuo, como a la distribución de los diferentes elementos del aparato en un solo cuerpo cooperativo que acostumbre a los seres humanos a renunciar a sus inconexos hábitos de trabajo, y a identificarse con la invariable regularidad del trabajo automático. Idear y proporcionar un apropiado código de disciplina del trabajo de fábrica, adecuado a las necesidades de las exigencias de la automación, fue la empresa hercúlea, la esplendida realización de Arkwright. Incluso actualmente, cuando el sistema se ha organizado perfectamente y su labor simplificada hasta el máximo, es casi imposible convertir a personas que han pasado de su pubertad, ya procedan de ocupaciones rurales o artesanos, en útiles obreros de fábrica.

La crisi malthusiana

1 de setembre de 2010

Thomas Robert Malthus (1766-1834) va observar en el seu Assaig sobre el principi de la població (1798) que la població creixia a un ritme més ràpid que els aliments. La conseqüència d’això és que periòdicament s’hauria de produir una fase de gran mortaldat (les anomenades crisi malthusianes) per a tornar a trobar l’equilibri entre població i recursos. Per evitar la catàstrofe anunciada, l’autor proposava frens “preventius”, com la reducció voluntària de la natalitat.

Extracte de l’Assaig sobre el principi de la població de Thomas Robert Malthus (1798):

Afirmo que la capacitat de creixement de la població és infinitament més gran que la capacitat que té la terra de produir aliments per a l’home. La població, si no troba obstacles, augmentarà en progressió geomètrica. Els aliments, en canvi, només augmenten en progressió aritmètica. Amb les nocions més elementals de nombres n’hi ha prou per poder apreciar la immensa diferència a favor de la primera d’aquestes forces.

Adam Smith i la divisió del treball

31 d'agost de 2010

El principal teòric del liberalisme clàssic va ser l’escocès Adam Smith (1723-1790). L’obra central d’aquest economista va ser l’Assaig sobre la natura i causa de la riquesa de les nacions, publicada el 1776. En aquesta obra es van introduir noves idees, de gran transcendència pel pensament econòmic i el desenvolupament del capitalisme en el segle XIX.

Segons Adam Smith, el que mou les persones a actuar en economia és l’interès individual. La introducció d’aquesta doctrina donava suport a la iniciativa privada enfront de l’Estat, que havia de limitar el seu paper i deixar que la “mà invisible” del mercat dirigís lliurement l’economia. L’Estat, segons aquest autor, únicament havia de mantenir la justícia, defensar el territori i fer les obres que la iniciativa privada no feia.

A més, Smith va defensar que la riquesa procedia del treball humà i no de l’acumulació de metalls preciosos o de la possessió de la terra.

D’altra banda, va ser el primer que va estudiar l’augment de la productivitat com a resultat de l’especialització que comportava la divisió tècnica del treball (on cada obrer s’especialitza en una fase del procés productiu).

Extracte de La riquesa de les nacions d’Adam Smith (1776):

Prenguem com a exemple una manufactura de poca importància, però a la divisió del treball de la qual s’ha fet referència moltes vegades: la fabricació d’agulles.

Un obrer que no hagi estat ensinistrat en aquesta mena de feina […] i que no estigui acostumat a manejar la maquinària que s’hi utilitza […] per més que treballi amb prou feines podria fer una agulla al dia, i naturalment no en podria confeccionar més de vint.

Però, atesa la manera com es practica avui dia la producció d’agulles, no sols la fabricació mateixa constitueix un ofici a part, sinó que està dividit en diverses branques, la majoria de les quals també constitueixen un ofici per elles mateixes. Un obrer estira el filferro, l’altre el redreça, un tercer el va tallant a trossos iguals, un quart li fa la punta, un cinquè obrer s’ocupa de llimar-ne l’extrem on es col•locarà el cap. Al seu torn, per confeccionar el cap cal fer dues o tres operacions diferents […].

He vist una petita fàbrica d’aquesta mena que només tenia deu obrers, en què, consegüentment, alguns havien d’ocupar-se de dues o tres operacions […]. Podien, quan s’hi esforçaven, fer entre tots diàriament […] més de 4.800 agulles per persona […].

Adam Smith també va introduir la diferència entre el “valor d’ús” (utilitat real d’un bé) i el “valor de canvi” (capacitat d’un bé per a ser canviat per d’altres), fet que donava lloc a les diferències entre el preu natural i el preu de mercat de les coses.

En definitiva, Adam Smith tenia una visió optimista del liberalisme econòmic. Pensava que si es deixava actuar lliurement la iniciativa privada es produiria un creixement econòmic continu que beneficiaria a tothom.

L’expansió del ferrocarril

18 de juliol de 2010

La introducció del ferrocarril va ser la gran “revolució” dels transports en el segle XIX.

Malgrat que la màquina de vapor es coneixia des del 1769, va trigar a aplicar-se al transport, perquè la competència inicial dels canals, connectats amb els centres miners i la xarxa de ports, no feia imprescindible el transport terrestre.

Va ser l’enginyer George Stephenson qui va construir la primera locomotora de vapor (que seria coneguda com The Rocket) per al transport de persones i mercaderies, que va fer el primer trajecte el 1825. I el salt definitiu arribaria amb la inauguració de la línia Liverpool-Manchester el 1830, la primera línia fèrria regular que només utilitzava locomotores de vapor.

Les conseqüències d’aquest invent van ser nombroses:

a. Va beneficiar la indústria metal·lúrgica, la producció de la qual va augmentar molt gràcies a la fabricació de trens i de rails.

b. Va significar un gran desenvolupament per a l’enginyeria civil, que va haver de dissenyar els traçats per als ferrocarrils. Aquests traçats necessitaven unes condicions especials, amb revolts poc tancats, desnivells suaus, etc. I és per això que va caldre construir molts ponts i túnels.

c. Va facilitar el transport de materials pesants, perquè una sola locomotora era capaç de transportar un gran volum de càrrega.

d. Va escurçar el temps dels viatges de manera espectacular.

e. Va abaratir el preu de les primeres matèries i dels productes, perquè la reducció de costos de construcció dels traçats ferroviaris i de la fabricació i manteniment dels trens exigien inversions enormes.

f. Va potenciar la formació de grans societats de capital, perquè els costos de construcció dels traçats ferroviaris i de la fabricació i manteniment dels trens exigien inversions enormes.

g. Va fomentar que moltes persones que abans no es movien del lloc on vivien comencessin a viatjar.

Així reflexionava William Johnston a la seva obra La Gran Bretanya és així (1851) sobre els efectes de l’expansió del ferrocarril per terres angleses:

L’esdeveniment més important de l’últim quart de segle en la història britànica és l’establiment del ferrocarril. L’extraordinària magnitud del capital que ha absorbit, els canvis que ha produït en els hàbits de la societat, els triomfs i les desil·lusions que ha causat i, per damunt de tot, les noves i nombroses activitats que ha fet néixer han de conduir a tot el qui reflexioni sobre l’assumpte a admetre que la importància dels resultats generals d’aquesta mena de tasques no resulta gens exagerada […].

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art