L’Espanya del segle XVIII: el comerç
En els inicis del segle XVIII, el comerç era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. El mercat interior era dèbil i es limitava majoritàriament als intercanvis de tipus local o comarcal. Hi havia greus problemes de transport i les zones de l’interior peninsular continuaven completament aïllades de la perifèria. Tot i això, el problema més greu era que aquest mercat feble i poc articulat estava sotmès als límits d’una economia agrària que vorejava l’autoconsum.
Tan sols el comerç colonial va mantenir una certa importància en l’economia espanyola de l’Antic Règim. Els Borbó, i especialment Carles III, van preocupar-se de reorganitzar el comerç americà que constituïa una de les principals fonts d’ingressos de la corona. Les reformes introduïdes al llarg del segle XVIII van permetre una reactivació de les transaccions amb Amèrica i un desenvolupament de les activitats manufactureres, especialment en aquelles àrees dedicades a l’exportació.
Així, va mantenir-se el sistema de flotes que partien cap a Amèrica des de dos ports que monopolitzaven el comerç colonial: Sevilla i Cadis. Gran part d’aquest comerç estava en mans de comerciants estrangers i, per això, la corona va patrocinar la creació de companyies comercials a les quals va atorgar nombrosos privilegis i el monopoli sobre alguns productes i territoris.
Molt aviat, però, es demostraria que aquest sistema no era efectiu ja que la pirateria, el contraban i la competència estrangera van acabar per portar a la ruïna les noves companyies. Aquest fracàs seria el que obriria les portes a la completa liberalització del comerç amb Amèrica, tot establint-se, des de 1778, la lliure comunicació de tots els ports espanyols, primer amb el Carib i després amb tot Amèrica.
Intensificació i diversificació dels intercanvis comercials catalans:
El segle XVIII va ser un gran segle comercial per a Catalunya ja que va produir-se un auge extraordinari de les activitats d’aquest àmbit. Així, si la recuperació econòmica va començar al camp, la demanda exterior, i especialment la colonial, va orientar algunes de les transformacions del camp català i va condicionar l’especialització agrícola d’algunes zones. Aquesta influència no només va sentir-se al camp, sinó que també va servir d’esperó per a la producció artesanal. Així, les indústries més dinàmiques del Principat van ser les que trobaren una demanda fora de les nostres fronteres.
La comercialització de la producció agrària i industrial va convertir-se en la base de la gran expansió econòmica de la Catalunya del segle XVIII. Aquesta represa econòmica, a més, va coincidir amb l’alineament diplomàtic espanyol amb les potències europees, sobretot amb Anglaterra. Les bones relacions amb aquest país van afavorir l’expansió econòmica. Els períodes bèl·lics, en canvi, es caracteritzaran per la recessió i la crisi del comerç.
L’abast del comerç català:
Mercat regional. Aquell en el qual s’intercanviaven productes agrícoles de les comarques de l’interior (blat i oli, especialment) per productes manufacturats o d’origen comercial obtinguts a les comarques del litoral. La unitat mercantil per excel·lència va ser la botiga. La botiga del segle XVIII consistia en un centre comercial que actuava a vegada com a majorista i minorista. En ella s’hi podien trobar tant productes catalans com d’altres procedents del món atlàntic o del Mediterrani.
Mercat peninsular. Va iniciar-se una penetració a gran escala dels productes catalans (teixits, paper, productes agraris, etc) a través d’una extensa xarxa de corresponsals. D’aquesta manera va aconseguir-se una important implantació de comerciants catalans en les ciutats espanyoles.
Mercats internacionals. Van tenir una gran importància en aquest període perquè va reactivar-se el comerç amb l’àrea mediterrània (blat de Sicília i del sud d’Itàlia i fil procedent de Malta). A més, el comerç català va prendre una nova orientació atlàntica. Londres i Amsterdam van esdevenir ciutats en les que la presència dels mercaders catalans era freqüent. A canvi, fonamentalment, de l’aiguardent, els comerciants del Principat van importar manufactures, peix salat i productes colonials, alguns dels quals eren redistribuïts al Mediterrani.
Mercat colonial. Aquest va ser el sector més dinàmic del Principat. Primer va basar-se en l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.
El comerç català en el segle XVIII s’organitzava mitjançant el sistema de la companyia comercial que es caracteritzava per:
- Durada limitada. Normalment, la companyia es desfeia un cop acabada l’activitat per a la qual havia estat creada.
- Capital modest. S’associaven diversos socis –sovint lligats per vincles familiars– i aportaven un capital amb el que es constituïa la companyia.
- Diversificació de les activitats. Així guanyaven seguretat a l’hora de realitzar les inversions.
Altres inversions del capital mercantil català van ser:
- Societats d’explotació. Es tractava de societats que construïen una barca, la proveïen, transportaven les mercaderies i les venien. Es repartien els guanys a parts iguals entre els socis i les navegants.
- Arrendaments públics. Podia tractar-se d’arrendaments exclusivament municipals (subministraments d’aliments, contractes d’obres públiques,etc), de contractes subscrits amb l’Estat (subministraments militars, paper segellat, etc) o d’administració d’impostos i drets de diversa mena. Els arrendaments públics van convertir-se en una font bàsica per a l’acumulació de capitals en la Catalunya del segle XVIII.
- Assegurances marítimes. Van convertir-se en una de les branques més dinàmiques de l’activitat mercantil gràcies a l’escàs capital que era necessari invertir. Al llarg de l’últim terç de segle apareixerien les grans companyies especialitzades en assegurances amb forts capitals aportats per destacats membres de la burgesia mercantil.
- Inversions financeres. Aquest pas suposa la culminació del procés anterior, encaminant el capital cap a les operacions merament financeres.
Durant la primera meitat del segle XVIII, agricultors, artesans i mariners, a més dels mercaders, van participar en aquesta expansió comercial. Caldria esperar, però, a la segona meitat del segle perquè la burgesia comercial de Barcelona assumís la direcció del gran comerç català. La data culminant de l’ascens d’aquesta burgesia pot situar-se el 1756 amb la fundació de la Reial Companyia de Barcelona. Posteriorment, es va produir la creació dels Cossos de Comerç (matrícula de comerciants) i la Junta Particular de Comerç (1758). D’aquesta manera, la burgesia mercantil barcelonina va convertir-se en un grup consolidat i hegemònic a mitjans de segle.
La Junta Particular de Comerç representava a la burgesia catalana del segle XVIII. Va fomentar l’economia estimulant l’activitat comercial i industrial. A més, va impulsar el progrés dels estudis tècnics. Les idees i creacions d’aquests grans comerciants encara estaven influïdes per una mentalitat mercantilista. Fins a finals del segle no apareixerà un nou grup social, vinculat a la indústria moderna, que assumirà la direcció de la vida econòmica de Catalunya i contribuirà a la transició cap a una societat industrial.
El desenvolupament comercial català durant el segle XVIII, però, no va seguir una línea uniforme i a finals de segle va esclatar una crisi lligada al tancament dels mercats colonials –provocat per la dinàmica política– i a les dificultats experimentades pel tràfic interior de mercaderies.
El triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.
Per a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.
També es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.
A Catalunya en aquest període va arribar el desencís davant la guerra a conseqüència del fort desgast bèl·lic, l’increment de la pressió fiscal i l’empitjorament de les condicions de vida de la població. La presència dels dos exèrcits i dels miquelets va fer que es produïssin molts abusos sobre la població.
Un cop l’abandó dels aliats ja era una realitat, va convocar-se la Junta de Braços i van poder observar-se símptomes de divisió entre els sectors moderats i els radicals. Inicialment només el braç reial era partidari de la resistència. Posteriorment, el braç militar va reconsiderar la seva posició i va optar també per la resistència enfront de les tropes borbòniques per a intentar mantenir les constitucions i les llibertats catalanes. La decisió de resistir el setge de les tropes borbòniques va significar la fugida de moltes de les famílies de la noblesa, de la burgesia i d’alguns eclesiàstics del Principat.
Felip V va seguir els consells del seu avi Lluís XIV i va convocar les Corts per a complaure als catalans, als qui considerava molt gelosos de les seves llibertats. D’aquesta manera, Felip V va jurar les constitucions catalanes, però les Corts van ser força tibants a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i alguns jutges filipistes.
Les sessions de les Corts van iniciar-se l’octubre de 1701 i van tancar-se el gener de 1702 amb un resultat força positiu per als representants catalans. El nou rei va acceptar el sistema polític constitucional català i va donar permís per a crear un port franc a Barcelona des d’on podrien sortir dos vaixells anuals cap a Amèrica a canvi de l’obtenció d’un donatiu a la corona de 1.500.000 lliures i l’aprovació d’un servei de 12 milions més a pagar en 7 anys.
En aquest context de recels i malfiances cap a la nova dinastia de Felip V, el 20 de juny de 1705 va signar-se el pacte de Gènova entre Anglaterra i els representants catalans que significava l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes. En el pacte, els catalans van comprometre’s a reconèixer l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i a aportar 6.000 homes a les tropes aliades. Anglaterra, a canvi, es comprometia a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. La suma d’aquests factors va fer que Catalunya reconegués l’arxiduc Carles com a rei l’octubre de 1705.
