5.6 L’Espanya del segle XVIII: De la Nova Planta a la crisi de l’Antic Règim – Pàgina 2

Art i cultura en la Catalunya del segle XVIII

29 d'octubre de 2012

A la Catalunya del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, es va produir un procés de renovació artística que va anar imposant en l’àmbit artístic un barroquisme que es va decantar en les darreries del segle vers el refinament del rococó i cap a les severitats del neoclassicisme i l’academicisme francès.

Així, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars borbònics, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. És a dir, l’arquitectura va experimentar una renovació important gràcies a l’impuls de l’enginyeria militar i la protecció que aquesta renovació va rebre des de l’Acadèmia de Matemàtiques. En qualsevol cas, a Catalunya no hi va haver un predomini del neoclassicisme en sentit pur, sinó que sovint es mesclava amb les severitats del rococó.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg — Barcelona segons un gravat francès del segle XVIII

Cal tenir present que des de la segona meitat del segle XVIII, aquest “neoclassicisme temperat” va convertir-se, de la mateixa manera que havia succeït amb el barroc, en l’estil de la burgesia emergent, la qual, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va ser la responsable de la remodelació de la ciutat de Barcelona, encara dins del recinte emmurallat.

Durant el regnat de Felip V van crear-se dos edificis fonamentals com a mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i de la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona, la Universitat de Cervera, l’Ajuntament de Manresa, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau March. Posteriorment, el punt d’inflexió cap el neoclassicisme el trobem cap a finals del segle amb la construcció de la Duana Vella (actual seu de la delegació del govern de l’Estat a Barcelona).

ciuradella bcn.jpg — La Ciutadella de Barcelona

CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG — Universitat de Cervera

Una altra novetat arquitectònica del segle va ser l’esgrafiat de les façanes, fonamentalment amb escenes camperoles, de jocs o mitològiques. En aquest sentit, els exemples més destacats són l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona i l’església de Sant Celoni.

Edifici del Gremi de Velers de Barcelona

esglesia_st._celoni.jpg — Església de Sant Celoni

En el camp de l’escultura, les influències barroques dels agremiats del primer terç de segle aviat es veurien arraconades per les tendències neoclàssiques dels acadèmics que recorrien a temàtiques mitològiques i al·legòriques. Respecte dels artistes, l’escultura va restar dominada per les grans dinasties d’artistes, com ara els Sunyer d’Igualada, els Martí de Vic (Josep Martí és l’autor de la decoració del Santuari de la Gleva), i sobretot els Costa (Pau Costa és l’autor del retaule de l’església d’Arenys de Mar).

Finalment, en el camp de la pintura, va brillar la figura d’Antoni Viladomat, pintor d’un estil barroc temperat i autor de la sèrie de pintures de La vida de Sant Francesc d’Assís al convent de Sant Francesc de Barcelona i del magnífic conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Gràcies a la seva obra i a la tasca dels seus deixebles Francesc i Manuel Tremulles, Catalunya va integrar-se en els corrents europeus.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg — Antoni Viladomat: Jesús concedeix a Sant Francesc la indulgència de la Porciúncula

Antoni Viladomat: Sopar de Sant Francesc

Antoni_Viladomat-_Un_boig_estén_la_capa_perquè_hi_passi_per_sobre_sant_Francesc_nen-_MNAC.jpg — Antoni Viladomat: Un boig estén la capa perquè hi passi per sobre sant Francesc nen

Cal destacar la tasca de l’Escola de la Llotja, antiga Escola de Nobles Arts, que sostenia la Junta de Comerç de Barcelona, la qual va esdevenir un important centre impulsor de les arts, que va concedir moltes pensions per a anar a estudiar a França i Itàlia.

Més enllà de l’art, cal tenir present l’interès que va desvetllar el teatre, sobretot les tragèdies, els drames i les comèdies en llengua castellana que s’adreçaven a les classes benestants, tot i que també existia una dramatúrgia popular representada en llengua catalana i que tractava temàtiques més properes a la realitat.

Monestir Montserrat.jpg — Monestir de Montserrat

Finalment, un altre element cultural destacat de la Catalunya il·lustrada és la música. Un dels centres de formació musical de la Catalunya del segle XVIII va ser l’abadia de Montserrat, institució molt oberta als corrents europeus, sobretot francesos i italians. Però les circumstàncies polítiques i socials que comportaven l’absència d’una vida pública oficial i la manca de patrocini de cara als afers musicals van obligar els músics catalans a emigrar. Així, l’activitat creadora de Catalunya va restar molt migrada i aïllada dels corrents europeus. Tanmateix, l’òpera va tenir un important ressò popular a Barcelona, reflex de la sintonia dels gustos dels catalans amb els de la resta d’Europa.

La llengua catalana en el segle XVIII

26 d'octubre de 2012

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII la llengua catalana va veure’s cada cop més reduïda a l’esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidors, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Tanmateix, si bé la legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència, la realitat és que la substitució del català pel castellà va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

D’aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por el mi consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

Igualment, a partir del 1768, es va prohibir l’edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de comptes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins a la segona meitat del segle XIX, l’ús de la llengua castellana va consolidar-se en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

El pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra "Instruccions per l’ensenyança de minyons" (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII, defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català.

En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social. Així, l’il·lustrat Antoni de Capmany considerava que:

La nación la forma, no el número de individuos, sino la unidad de voluntades, de las leyes, de las costumbres y del idioma que las encierra y mantiene de generación en generación […]. El catalán fue en una palabra, una lengua nacional, y no una xerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente […]. Un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.

De la mateixa manera, el liberal mataroní Antoni Puigblanc afirmava el 1811 que:

Se hace indispensable abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativo la lengua nacional.

Ara bé, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament. És indubtable que el castellà va esdevenir la llengua de l’alta cultura de la Il·lustració i de la literatura, però el català va sobreviure com a llengua eminentment popular, tal i com testimonien les produccions editorials adreçades a les classes populars, els dietaris de correspondència privada i els llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants.

El Memorial de Greuges de 1760

24 d'octubre de 2012

El juliol de 1760, tot aprofitant les Corts generals convocades a Madrid pel jurament de Carles III com a rei d’Espanya, els vuit representants de l’antiga Corona d’Aragó (Barcelona, Saragossa, València i Palma de Mallorca) van entregar al nou monarca una Representación de fort contingut polític, l’anomenat Memorial de Greuges, la peça clau dels textos reivindicatius del segle XVIII.

Tot i que va ser elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic, el text plantejava una crítica frontal al sistema polític vigent, sempre sense qüestionar la legitimitat dels Borbons en el tron. Entre d’altres qüestions, el Memorial defensava la diversitat de lleis i institucions en els territoris de la monarquia, denunciava la discriminació que patien els membres d’aquests territoris en l’ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics respecte dels castellans i exposava el problema de la repressió lingüística i cultural.

Igualment, tot i que el text s’embolcallava amb afalacs a la figura de Felip V, la reivindicació de les antigues estructures polítiques abolides el 1714 també hi era present:

Aquellos ministros, aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto combenía al Real servicio y al bien público, pero luego se conoció que […] son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos Reynos contra la piadosa intención del glorioso padre de V.M. […].

La prudencia y la misma razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes, para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta monarquía.

¿Acaso dexan de ser perfectas la monarquía francesa, la austríaca y otras porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes? Sin salir de España, y sin salir de la Corona de Aragón, hallamos una prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de las leyes [pues] todos los Reynos de la Corona de Aragón tuvieron sus propias distintas leyes, y obedientes a la ley suprema de la justa voluntad de sus reyes les dieron los más heroicos exemplos de fidelidad en su servicio y tanta gloria, dentro y fuera de España, que por proloquio se dixo tener la casa de Aragón de prerrogativa de producir reyes excelentes.

En definitiva, el Memorial de Greuges de 1760 plantejava la qüestió de l’articulació de formacions històriques diferenciades dins del conjunt de la Monarquia Borbònica, tot vindicant moderadament un model legislatiu i institucional plural que s’allunyés del centralisme unificador imposat després de la Guerra de Successió.

Antoni de Capmany

22 d'octubre de 2012

Antoni de Capmany i Montpalau (1742-1813) s’erigeix com la gran figura de la Il·lustració catalana. Retirat de la carrera militar el 1770, va col·laborar amb Pablo de Olavide en el repoblament de Sierra Morena, on havia d’instal·lar-se una colònia de camperols i menestrals catalans. Després que Olavide fos processat per la Inquisició, el 1775, Capmany va traslladar-se a Madrid, on va passar la major part de la seva vida, va moure’s dins dels estaments oficials i va arribar a ocupar diversos càrrecs públics (secretari de l’Acadèmia de la Historia, censor de periòdics, col·laborador del ministeri de finances, etc.).

antoni capmany.jpg — Antoni de Capmany i Montpalau

Des d’aquesta posició privilegiada a la cort, Capmany va mantenir una relació constant amb la Junta de Comerç de Barcelona, la qual li va encarregar, el 1777, l’estudi de l’antic comerç i de l’antiga marina de Catalunya. Així va néixer la seva obra fonamental i l’aportació més reeixida de la cultura catalana en l’època de la Il·lustració: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, publicada en quatre volums entre 1779 i 1792 i el màxim exponent de la historiografia catalana del segle XVIII.

Aquesta monumental història del comerç, la indústria, els gremis i la navegació de la ciutat de Barcelona, però també de la política i les institucions de la Catalunya medieval i moderna, era el resultat de la voluntat de la Junta de Comerç per conèixer els antecedents medievals de l’arrencada econòmica catalana del vuit-cents, però també el fruit de la inquietud intel·lectual de Capmany per bastir una teoria històrica del desenvolupament econòmic de Catalunya que nodrís el pensament econòmic present i futur del país.

D’aquesta manera, Capmany va dividir l’obra en tres parts ben diferenciades. La primera versa sobre l’antiga marina des del segle XI, les expedicions ultramarines, la tàctica naval, les antigues ordinacions i la història de les drassanes, del port i de la milícia naval. En la segona part, tracta del comerç i de la navegació en relació amb els diferents països europeus, les institucions, com el consolat i la llotja, les disposicions legislatives i els productes de comerç. I la tercera part és dedicada a la història econòmica de la indústria barcelonina, la reglamentació gremial i la legislació tècnica i econòmica. Igualment, les Memorias comprenen una extensa col·lecció diplomàtica de documents justificatius fins al segle XVI i diversos apèndixs.

Antoni de Capmany i Montpalau: "Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona" (1779-1792)

És a dir, l’obra de Capmany és bàsica per la seva moderna metodologia i el seu aparell crític i documental. La seva tesi es resumeix en el fet que la causa fonamental de l’expansió de la Barcelona (i la Catalunya) medieval s’havia de cercar en el dinamisme del comerç exterior, element clau en el desenvolupament de la indústria i els oficis, tot lligant-lo al règim de llibertats ciutadanes:

La forma democrática de su gobierno municipal, mediante el cual el pueblo, abatido en todas partes por la tiranía feudal, representaba al común de la ciudad sin dependencia de la nobleza, contribuyó a poblarla de hombres activos y de ciudadanos laboriosos, cuya esencial ocupación debía ser el comercio, las artes y la navegación.

La seva contradicció interna és visible en molts aspectes. Per exemple, va escriure sempre en castellà i va considerar la llengua catalana com “un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”, però a la vegada enyorava la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. Igualment, va formular un concepte d’Espanya en el qual les regions formaven juntes la “gran nació espanyola”. Per exemple, un exemple d’aquest regionalisme imprecís el trobem en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria con inclusión de la consistencia y estado en que se halla cada partido o veguería de los que componen el Principado de Cataluña de 1780 on afirmava:

Cada provincia tiene su extensión, su población, su carácter, sus costumbres, su constitución física y sus proporciones conducentes a sus particulares beneficios y de saber prescribir las reglas oportunas que a cada una sean conducentes y propias, es lo único que se puede esperar la prosperidad y fuerza del todo de la nación.

En produir-se la invasió napoleònica, Capmany va refugiar-se a Sevilla. Gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, va combatre amb virulència l’afrancesament i l’uniformisme napoleònic. En aquest exili sevillà va col·laborar activament en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reunirien a Cadis el 1810 a la vegada que exercia com a redactor de la Gaceta del Gobierno. Actuant com a diputat per Catalunya, Capmany va tenir una intervenció molt destacada: va proposar la supressió de la Inquisició, va defensar les institucions de l’Antic Règim i va oposar-se a la desaparició de les senyories. Tanmateix, no sabem quin paper hauria jugat en el context del liberalisme naixent de 1812 i la posterior restauració absolutista perquè va morir víctima de la pesta a Cadis el 1813.

La Il·lustració a Catalunya

19 d'octubre de 2012

La Catalunya de finals del segle XVIII era un país en el qual les idees il·lustrades i els projectes modernitzadors havien triomfat. La societat va impulsar una infraestructura cultural pròpia d’acord amb les necessitats de l’economia capitalista en expansió. Per això, la característica més destacada de la Il·lustració catalana va ser el seu caràcter eminentment aplicat, una Il·lustració que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica catalana i espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim. I és que no cal oblidar que la burgesia catalana mai s’havia sentit tant espanyola com en aquest període.

En aquest sentit, resulten claus el dinamisme i la pressió dels grups socials emergents, la burgesia dels negocis, els quals inspiraven l’activitat de la Junta de Comerç per tal de donar resposta a les exigències de modernització material del país en relació amb la navegació marítima i el disseny industrial del filat i del teixit. Unes exigències que no trobaven una resposta adequada en les Sociedades de Amigos del País impulsades per Campomanes i escassament arrelades a Catalunya.

junta comerç.jpg — Junta de Comerç de Barcelona

D’aquesta manera, des de la Junta de Comerç, creada el 1758 i integrada per alguns dels membres més rellevants de la burgesia dels negocis, va potenciar-se l’ensenyament superior mitjançant la creació de l’Escola de Nàutica (1770), l’Escola de Nobles Arts (1775) o l’Escola de Comerç (1786). Això és conseqüència de les diferents concepcions i solucions aplicades que tenien el despotisme il·lustrat espanyol i els laics catalans il·lustrats.

Aquesta generació il·lustrada catalana, amb el substrat de la burgesia de la Junta de Comerç al darrere, va elaborar un projecte de Catalunya que s’inseria plenament en el marc de la monarquia absoluta dels Borbons però no oblidava les seves especificitats històriques i econòmiques, tot propugnant un mercantilisme industrialista que s’allunyava de l’agrarisme de Campomanes.

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Tanmateix, tot i que les formulacions del despotisme il·lustrat espanyol tenien una escassa validesa respecte de Catalunya a causa del seu desenvolupament econòmic, tampoc no es pot menystenir el paper de les institucions de l’absolutisme reformista espanyol presents a la Catalunya il·lustrada, com ara la Reial Acadèmia de Matemàtiques (1720), el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760), la Reial Acadèmia de Ciències (1770) o la Reial Acadèmia de Medicina (1770).

De les diferents figures de la Il·lustració catalana (Jaume Caresmar, Francesc Armanyà, Fèlix Amat, Llucià Francesc Comella, Antoni Soler, Francesc Salvà i Campillo, etc.) cal destacar Antoni de Capmany, qui va explorar el passat català amb l’objectiu de defensar un projecte econòmic basat en el desenvolupament comercial. És a dir, la Il·lustració catalana pot identificar-se amb un corrent de pensament emmarcat en el mercantilista industrialista en oposició a l’agrarisme castellà. Un projecte sempre integrat en el marc de la monarquia absoluta de l’Antic Règim i en les estructures socials del feudalisme tardà.

Reial_Acadèmia_de_Bones_Lletres.jpg — Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

D’altra banda, la persistència de la identitat catalana es revela la continuïtat de l’interès per la història de Catalunya que van presentar els il·lustrats del segle XVIII, sempre integrada en el si de la monarquia espanyola. En aquest sentit, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, creada el 1729, va néixer amb la intenció d’elaborar una història de Catalunya, tot i que no va assolir el seu objectiu.

Igualment, cal destacar el treball erudit i documental respecte de la història catalana que van protagonitzar alguns il·lustrats com, per exemple, el Marquès de Llió en les seves Observaciones sobre los principios elementales de la historia o Antoni de Capmany en les Memorias históricas sobre la marina, comercio y bellas artes de la antigua ciudad de Barcelona. Això sense oblidar la tasca documental de Jaume Caresmar, el qual va ordenar l’Arxiu capitular de Barcelona copiant i extractant més de 14.000 documents datats entre 800 i 1660.

Antoni de Capmany: "Memorias históricas sobre la marina, comercio y bellas artes de la antigua ciudad de Barcelona"

Pablo de Olavide

17 d'octubre de 2012

Pablo Antonio José de Olavide y Jaúregui (1725-1803) va ser un intel·lectual il·lustrat espanyol, un dels més actius reformistes del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Escriptor, jurista i polític, Olavide va néixer a Lima (Perú) on va estudiar lleis i teologia a la Universitat de San Marcos. Així, va començar la seva carrera com a funcionari judicial. La seva carrera, però, es veuria estroncada per una acusació d’enriquiment personal i un procés per malversació. El 1750, els successius escàndols que van envoltar la seva figura van portar-lo a Espanya on va ser empresonat i van confiscar-li els béns.

Un cop que la causa va ser arxivada, Olavide va casar-se amb la rica vídua Isabel de los Ríos i va ingressar en l’Ordre de Santiago, fets que li obrien el camí cap a la cort de Carles III. Abans d’iniciar la seva aventura cortesana, Olavide va viatjat per Europa i va establir-se al París de la Il·lustració, on va relacionar-se amb Voltaire, Diderot i d’altres enciclopedistes. De retorn a Madrid, el 1765, va organitzar una tertúlia selecta, a l’estil de les que havia conegut a la capital francesa, freqüentada pels il·lustrats més significats de la ciutat.

El 1766, després del Motí d’Esquilache, gràcies a les influències del seu amic personal el comte d’Aranda i als aires il·lustrats que envoltaven la cort de Carles III, va iniciar una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando. Posteriorment va ser nomenat intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions i colonitzacions de Sierra Morena (1767), on va posar en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l’explotació agrària: foment del progrés tècnic amb una política d’incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d’emfiteusi.

En aquest període, Olavide va presentar-se com un eficient impulsor de les reformes il·lustrades en el comerç, els assentaments, l’ensenyament i la cultura, sempre sota la protecció del despotisme il·lustrat de Carles III. Igualment, Olavide va promoure l’activitat teatral i va crear la primera escola d’art dramàtic de l’Estat espanyol.

Ara bé, la prohibició d’establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li comportarien l’odi dels caputxins. Així, el 1776, Olavide va ser acusat davant de la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. En realitat, Olavide era un reformista catòlic, però mai un ateu. Abandonat per Carles III i els seus ministres il·lustrats, Olavide va ser condemnat a la confiscació dels seus béns, exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics i a viure tancat en un convent de La Mancha, el 1780 va aconseguir fugir a França, on va ser acollit per Voltaire i Diderot.

El 1789, l’esclat de la Revolució francesa va ser acollit per Olavide com el triomf de la Raó. Fins i tot va arribar a desenvolupar alguns càrrecs polítics en la França revolucionària després que la Convenció li concedís la ciutadania francesa. Tanmateix, els excessos del Terror van fer que fugís de París. Empresonat a Orleans des de 1794, va escriure la novel·la Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797), obra que va permetre el seu retorn a Espanya així com la restitució dels seus béns i dignitats. En els darrers temps estaria dedicat a l’escriptura fins a la seva mort a Baeza, el febrer de 1803.

L’expulsió dels jesuïtes

15 d'octubre de 2012

Els governs il·lustrats de l’Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Era una conseqüència de la política regalista que tenia per objectiu el control de l’Església per part de les monarquies absolutes sota la justificació del component diví que s’atorgava a la figura del rei. És a dir, les regalies eren els drets absolutistes sobre les qüestions religioses.

I l’Espanya de Carles III no va ser una excepció en aquesta política regalista il·lustrada. Amb uns 3.000 membres, els jesuïtes eren l’ordre religiosa més influent de l’Espanya del segle XVIII i l’objectiu directe del regalisme de la monarquia espanyola. Una ordre amb una organització d’abast internacional, amb la seva seu central fora de l’Estat espanyol i contestatària amb la política de la monarquia era considerada incompatible amb l’absolutisme borbònic. Així, segons Carles III i els seus ministres (per exemple Campomanes), els jesuïtes esdevenien un element pertorbador que desafiava el poder reial.

D’aquesta manera, els jesuïtes van esdevenir el boc expiatori del Motí d’Esquilache de 1766. El comte d’Aranda i Campomanes van trobar en els aldarulls populars instigats contra els ministres estrangers per part de la noblesa l’excusa necessària per investigar la Companyia de Jesús en una “pesquisa secreta” que recolliria les seves relacions amb el marquès de l’Ensenada, la seva lleialtat vers Roma, les grans riqueses que havia acumulat, les seves activitats a Amèrica, l’expulsió dels regnes de França i Portugal, les seves teories sobre el regicidi i la seva intervenció en els fets de 1766. Per Aranda i Campomanes la conclusió era evident: la doctrina, organització i activitats dels jesuïtes eren incompatibles amb la seguretat de la monarquia.

La culpabilització de la Companyia de Jesús alliberava el govern de qualsevol responsabilitat en els motins i a la vegada exculpava la noblesa conspiradora. Però també era una manera d’assegurar el control sobre l’Església. Així, el 27 de febrer de 1767 es publicava el reial decret que expulsava els jesuïtes d’Espanya i els seus dominis:

Pragmàtica Sanció de 27 de febrer de 1767

Habiéndome conformado con el parecer de los de mi Consejo Real en el Extraordinario que se celebra con motivo de las ocurrencias pasadas, en consulta de 29 de enero próximo, y de lo que sobre ella me han expuesto personas del más elevado carácter; estimulado de gravísimas causas, relativas a la obligación en que me hallo constituido de mantener en subordinación, tranquilidad y justicia mis pueblos, y otras urgentes, justas y necesarias que reservo en mi Real ánimo; usando de la suprema autoridad económica que el Todopoderoso ha depositado en mis manos para la protección de mis vasallos y respeto de mi Corona: he venido en mandar que se extrañen de todos mis dominios de España e Indias, Islas Filipinas y demás adyacentes, a los Religiosos de la Compañía, así Sacerdotes, como Coadjutores o Legos que hayan hecho la primera profesión, y a los Novicios que quisieran seguirles; y que se ocupen todas las Temporalidades de la Compañía en mis Dominios.

Y para su ejecución uniforme en todos ellos, os doy plena y privativa autoridad; y para que forméis las instrucciones y órdenes necesarias, según lo tenéis entendido y estimaréis para el más efectivo, pronto y tranquilo cumplimiento. Y quiero que no sólo las Justicias y Tribunales Superiores de esos Reinos ejecuten puntualmente vuestros mandatos, sino que los mismos se entiendan con los que dirigiereis a los Virreyes, Presidentes, Audiencias, Gobernadores, Corregidores, Alcaldes Mayores y otras cualesquiera Justicias de aquellos Reinos y Provincias; y que en virtud de sus requerimientos cualesquiera tropa, milicia o paisanaje den el auxilio necesario sin retardo ni tergiversación alguna, so pena de caer el que fuere omiso en mi Real indignación.

Y en cargo a los Padres Provinciales, Propósitos, Rectores y demás Superiores de la “Compañía de Jesús” se conformen de su parte a lo que se les prevenga, puntualmente, y se les tratará en la ejecución con la mayor decencia, atención, humanidad y asistencia de modo que en todo se proceda a mis soberanas intenciones. Tendréis lo entendido para su exacto cumplimento, como lo fío de vuestro celo, actividad y amor a mi Real servicio, y daréis para ello las órdenes e instrucciones necesarias, acompañando ejemplares de este mi Real Decreto, a los cuales estando firma de vos, se les dará la misma fe y crédito que al original.

En conseqüència, la matinada del 21 de març, les tropes van prendre posicions sobre Madrid i van dirigir-se cap a les sis cases dels jesuïtes per detenir els religiosos i enviar-los cap a Cartagena on serien embarcats fora del país. Aquestes dramàtiques escenes es reproduirien per tota la geografia espanyola. Les doctrines dels jesuïtes van ser prohibides i les seves propietats confiscades.

Però la seva expulsió de l’Estat no era suficient per a la monarquia espanyola: Carles III estava disposat a destruir totalment l’ordre. Així, a la mort de Climent XIII, qui havia acollit alguns dels jesuïtes expulsats en els Estats Pontificis, els diplomàtics d’Espanya va conspirar per aconseguir el nomenament com a Papa del cardenal Ganganelli, coronat com a nou pontífex sota el nom de Climent XIV, qui va liquidar la Companyia de Jesús el 21 de juliol de 1773. Aquest va ser el gran èxit diplomàtic de la monarquia de Carles III.

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

8 d'octubre de 2012

Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza (1719-1798), el IX comte d’Aranda, és una de les personalitats més polèmiques de l’Espanya del segle XVIII. Procedent d’una família de la vella noblesa aragonesa, Aranda va ser el producte de la conjunció de diferents sensibilitats: militar al servei de la corona, ambaixador, estadista, conspirador, il·lustrat i possible francmaçó, entre d’altres caràcters.

Pedro_Pablo_Abarca_de_Bolea,_Count_of_Aranda.jpg — Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

Nascut a Siétamo (Osca), va cursar els seus estudis a Bolonya. El 1736 va enrolar-se en l’exèrcit per iniciar la seva carrera militar: va participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d’Àustria (1741-1748). A més, la seva carrera ascendent va portar-lo a ser ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1760). Durant aquests viatges per l’Europa del segle XVIII entraria en contacte amb els il·lustrats (i potser amb la francmaçoneria) adoptant idees pròpies de l’enciclopedisme i profundament anticlericals.

La brillant carrera militar d’Aranda va culminar amb el nomenament, el 1763, com a capità general de València, càrrec que abandonaria el 1766, coincidint amb el Motí d’Esquilache. En aquest context, el comte d’Aranda va situar-se al capdavant del partit nobiliari i va iniciar una escalada de radicalisme per llançar-se a la conquesta del poder. Aleshores, Carles III va nomenar-lo com a president del Consell de Castella. La maçoneria arribava al govern d’Espanya.

Des del seu despatx de Madrid, Aranda va dirigir la política de la monarquia de Carles III entre 1767 i 1773. Des d’aquest càrrec, va impulsar el reformisme il·lustrat, el regalisme, l’expulsió dels jesuïtes i va afavorir, en un principi, l’actuació dels anomenats golillas (bàndol polític de Campomanes i Floridablanca). En el marc d’aquest reformisme va ser el responsable de la repressió posterior al Motí d’Esquilache, amb mesures com l’expulsió dels rodamóns i les prostitutes de Madrid així com dels eclesiàstics que no tinguessin un destí en la ciutat.

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

La seva acció més destacada va ser l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya sota l’acusació d’actuar contra l’autoritat del monarca. Paral·lelament, va aprofitar la conjuntura per abolir el fur privat dels eclesiàstics. Aquesta política, però, va generar el creixement dels opositors a la seva figura, especialment a l’Amèrica del Sud on la Companyia de Jesús gaudia de gran influència.

Les lluites aristocràtiques desenvolupades a la cort dels Borbons convertirien Aranda en el cap de l’anomenat “partit aragonès”, contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca, antic col·laborador i nou enemic polític. L’antagonisme creixent entre Aranda i Floridablanca, sumat a l’ocupació militar de les illes Malvines per part de la Gran Bretanya van comportar la seva substitució al capdavant del Consell de Castella el 1773.

Traslladat a París com ambaixador, va ser obstinadament partidari de la guerra entre Espanya i la Gran Bretanya, tot i que els seus desigs van ser menystinguts fins a l’esclat de la Guerra d’Independència dels Estats Units quan la monarquia va intervenir al costat dels rebels independentistes nord-americans. La consegüent Pau de Versalles de 1783 va permetre que Espanya recuperés la Florida i d’altres possessions americanes així com l’illa de Menorca. Gibraltar, però, encara restaria en mans angleses.

Aquests èxits diplomàtics van consolidar la seva posició política i el 1787 va retornar a Madrid amb l’objectiu de desbancar el comte de Floridablanca amb el recolzament de l’aristocràcia militar i nobiliària. Amb el suport del “partit aragonès”, Aranda va aconseguir la destitució de Floridablanca per part del nou rei Carles IV. Així, el febrer de 1792, es convertia en el primer secretari d’Estat de la monarquia. A més, un cop aconseguit el poder, no va dubtar a l’hora d’empresonar el seu rival polític sota l’acusació d’abús de poder.

Tanmateix, amb setanta-tres anys, la seva política il·lustrada combinada amb una actitud neutralista i titubejant davant de la Revolució francesa aviat van enfrontar-lo amb Godoy i els sectors més reaccionaris de la cort. En conseqüència, el novembre de 1792, va ser destituït. Posteriorment, seria empresonat a Jaen i a l’Alhambra de Granada. Alliberat el 1795, s’instal·laria a les seves possessions d’Épila, on moriria tres anys després.

Documental: “Papers personals”

7 d'octubre de 2012

L’Arxiu de la Memòria Personal és una base de dades sobre la documentació escrita, relativa a escrits personals (dietaris, autobiografies, etc.), de Catalunya i dels altres territoris de parla catalana. La catalana és una de les cultures europees més riques en aquest tipus de documentació, per la qual cosa ja fa uns quants anys que un bon nombre d’investigadors i grups de recerca treballen amb aquests textos, a partir de fonts diverses i des de diferents àmbits –història, literatura, art o ciència–. De moment, la base de dades es concentraria entre el final de l’època medieval fins al segle XIX, deixant per a més endavant una ampliació cap a documents més contemporanis.

En aquest sentit, el documental “Papers personals”, emès per TV3 el 25/09/2012, és una presentació dels dietaris que redactaven pagesos catalans entre els segles XVII i XVIII, on relataven els detalls de la seva vida al mas; unes vivències que, malgrat el pas del temps, són ben contemporànies. Enmig dels apunts sobre compres i vendes, aquells pagesos hi escrivien, per exemple, la por que passaven pels diversos esdeveniments de caire violent que tenien lloc en una Catalunya revoltada, els comentaris pel naixement o la defunció de parents pròxims, les receptes de cuina, els remeis… Una informació molt valuosa sobre la vida, els costums i l’economia local. Però, per sobre de tot, la seva importància és que complementen i aporten un nou punt de vista, el de l’individu, per conèixer els grans fets que es van viure en aquella època.

El motí d’Esquilache

5 d'octubre de 2012

Abans de ser entronitzat a Espanya, Carles III ja havia governat a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte directe amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir considerablement el seu poder i la seva influència i que s’havien agrupat al voltant de la figura de Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache per decret de 20 de març: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

El_motín_de_Esquilache.png — Anònim: Imposición de la capa corta y el tricornio

José Enrique Ruiz-Domènec explica la importància d’aquesta vestimenta prohibida com a símbol identitari espanyol en el context del segle XVIII:

La vieja costumbre de llevar capa larga y sombrero de ala ancha era ante todo una cuestión de principios. Desde la perspectiva que los españoles tenían de su propia identidad como pueblo, significaba la incapacidad de imaginarse a sí mismos fuera de esas matrices culturales. Pero también se concebía como un símbolo de distinción frente a las modas extranjeras; en ese caso se refería a la forma de imaginar colectivamente su existencia social, como por ejemplo la necesidad de que las más relevantes acciones individuales fueran simplemente reflejos de una mentalidad colectiva, y por eso mismo debía tener una forma de expresión única para poder realizarse. Crecer en un mundo donde reina esa clase de imaginario social marca los límites de actuación de un pueblo ante los desafíos de la modernidad […].

La orden del ministro Esquilache de sustituir la capa larga y el sombrero de ala ancha por la capa corta y el sombrero de tres picos se consideró una vejación a la identidad de los españoles […]. Detrás del amotinado que no quiere dejar su capa y su sombrero se percibe una figura oscura y terrible, cuyo rostro en la primavera de 1766 solo comenzaba a desvelarse, la revuelta de la etnia, el rechazo a la razón en tanto que modelo de conducta extraño a la tierra.

La conjura nobiliària, recolzada per alguns sectors de l’Església, es posaria en marxa aprofitant aquest fet. Així, el diumenge 23 de març, unes 6.000 persones van reunir-se en la Plaza Mayor de Madrid i van avançar en direcció cap a la casa d’Esquilache, la qual va ser saquejada. El ministre va haver de refugiar-se en el Palau Reial mentre creixia l’agitació. Al capvespre ja eren 15.000 les persones que havien ocupat els carrers de la capital i descarregaven la seva ràbia contra el mobiliari urbà. I al matí següent, 24 de març, unes 30.000 persones es concentraven a la Puerta del Sol. El nou objectiu dels manifestants seria el Palau Reial.

Monsó_Esquilache.jpg — José Martí y Monsó: Un episodio del motín de Esquilache

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa així com el restabliment de la llibertat en la vestimenta. Però això no era suficient. La multitud exigia la destitució d’Esquilache i els altres ministres estrangers i l’agitació va mantenir-se mentre el rei es refugiava a Aranjuez acompanyat per Esquilache i Grimaldi.

El 26 de març, Carles III va veure’s obligat a destituir Esquilache i a atorgar el perdó general als revoltats. Els incidents s’havien cobrat 21 morts i 49 ferits entre els revoltats, mentre que per part de l’exèrcit del rei havien mort 19 soldats. Madrid havia restat sense govern efectiu durant quatre dies, però tot semblava retornar a la calma. Una calma relativa, perquè els motins es reproduirien arreu de l’Estat: La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Saragossa, Conca, Alacant, Cartagena, Cadis… Els agitadors eren treballadors, petits camperols i artesans que es trobaven atrapats per la pobresa, l’atur i l’elevat preu dels aliments. Una massa fàcilment manejable pels conjurats contra el reformisme i que tan aviat com es revoltava tornava a la tranquil·litat. Com no podia ser d’una altra manera, Europa mirava amb incredulitat els fets succeïts a l’Espanya dels Borbons.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art