La Guerra dels Segadors: revolta catalana i separació (1640-1659)

Causes. La revolta catalana de 1640 va tenir un doble component: social i polític. Així, en primer lloc, va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobresa en la qual es trobaven. A més, en segon lloc, va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les constitucions castellanes.

Davant els nuls resultats de les Corts de 1626-32 en qual Olivares va buscar d’imposar la Unió d’Armes a Catalunya que hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial, la lloctinència va convertir-se en el peó de la corona per aconseguir els seus propòsits. D’aquesta manera, les ires reials van dirigir-se contra el Consell de Cent i la Generalitat.

Primer, el virrei va instar a la ciutat de Barcelona a retre comptes del 1599 al 1633 amb l’objectiu de que pagués els quints. Davant la resistència a pagar els quints, quatre consellers van ser empresonats entre 1634 i 1635. D’altra banda, la segona línia de l’ofensiva reial va dirigir-se contra la Diputació del General i les seves finances. La lloctinència pretenia envair la jurisdicció de la Generalitat al·legant que hi havia corrupció.

Finalment, l’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la presència de tropes en el territori català amb els allotjaments conseqüents i els abusos que aquests comportaven per a la població. El 1635 la França de Lluís XIII va declarar la guerra a la monarquia de Felip IV. D’aquesta manera, Catalunya es convertia en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys i el transit de tropes, els allotjaments, les lleves i l’esforç militar dels catalans van fer-se manifestos.

El problema dels allotjaments va agreujar-se durant la primavera i l’estiu de 1640 amb el retorn de les tropes de les campanyes del Rosselló mentre la penúria de la fam com a conseqüència de la guerra començava a fer-se present. Els abusos i robatoris que van cometre les tropes eren constants i van acabar comportant un veritable aixecament pagès, primer contra els soldats i després contra els agents feudals. Els terços van ser pràcticament expulsats del Principat.

Etapes de la Guerra dels Segadors:

1640 → Revolta popular, revolució política i negociació de l’auxili francès.

1641-1643 → Èxits de l’aliança franco-catalana.

Batalla de Montjuïc (26-01-1641) → Victòria catalana.

Control del Rosselló (Perpinyà, Salses, Cotlliure i Argelers).

1644-1652 → Ofensiva hispànica.

Ocupació de Lleida (1644).

Revolta de la Fronda a França (1648-1653).

Ocupació de Tortosa (1650).

Capitulació de Barcelona (1652).

1653-1659 → Campanyes militars al nord de Catalunya i Tractat dels Pirineus.

Del Corpus de Sang a la separació de la Monarquia Hispànica. En aquest clima s’han de situar els fets del Corpus de Sang i les accions empreses per la Diputació del General i el Consell de Cent per aturar els aldarulls, posar fi a la situació provocada per l’aixecament pagès i passar a una veritable revolució trencant amb la monarquia hispànica. El component polític contrari a una Monarquia Hispànica que obligava els catalans a fer-se càrrec de les despeses de la guerra se sumava a la protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors que els ofegaven amb impostos senyorials.

El clima de malestar pagès va anar en augment al llarg de la primavera de 1640. Així, la revolta va iniciar-se a Santa Coloma de Farners quan els pagesos van negar-se a allotjar els soldats. Més endavant, la revolta va estendre’s per diverses zones de Catalunya (l’Empordà, el Ripollès, la Seva). En paral·lel, el maig, un grup de segadors va entrar a Barcelona a alliberar el diputat Francesc de Tamarit que havia estat empresonat per ordre del virrei perquè s’havia manifestat contrari als allotjaments.

El moment culminant de l’aixecament va donar-se el 7 de juny quan es va produir el Corpus de Sang en el moment en que 500 segadors van entrar a Barcelona per llogar-se per a la sega. Un petit incident va fer esclatar la situació i els segadors van dirigir les seves ires contra els béns dels oficials de la monarquia i contra les institucions implicades en els allotjaments. Van saquejar-se les cases dels membres de l’Audiència, la del lloctinent i la del mestre racional. La insurrecció va culminar amb els assassinats del lloctinent general, comte de Santa Coloma, i d’un membre de l’Audiència. La revolta va dominar la ciutat de Barcelona durant una setmana i va acabar per extendre’s al camp.

La sublevació, amb la mort del virrei, comte de Santa Coloma, i l’absència dels terços al Principat, va originar un buit de poder que va ser omplert per la Generalitat que va assumir el govern en la figura de Pau Claris. En aquest clima revolucionari, la Diputació del General i el Consell de Cent van començar a establir contactes amb representants de la monarquia francesa. Les esperances catalanes estaven dipositades en l’ajut que proporcionés la monarquia francesa de Lluís XIII.

Els principals dirigents de la revolució política catalana van ser els diputats de la Generalitat: Pau Claris (president i diputat eclesiàstic), Francesc de Tamarit (diputat militar) i Josep Miquel Quintana (diputat reial). La revolta s’ampliava així al afegir-se el component polític que suposava la participació directa de la Diputació del General com a element que salvaguardava els privilegis i els interessos dels grups dominants catalans.

Els primers contactes entre la Generalitat i els francesos van iniciar-se a la primavera de 1640, mentre Pau Claris proclamava una efímera república catalana que donarà pas, el 23 de febrer de 1641, a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Les converses franco-catalanes no van ser entre iguals: els dirigents catalans i francesos només compartien l’enfrontament amb la monarquia de Felip IV. Pels catalans, l’aliança amb França estava condicionada per l’emergència de imperatiu militar i la imminent ocupació del Principat per part de l’exèrcit hispànic. La Diputació i la Junta de Braços havien de buscar aliances per afrontar l’ocupació de les tropes monàrquiques ja que l’exèrcit català era molt inferior.

L’exèrcit monàrquic i l’exèrcit català:

• Exèrcit de Felip IV → 25.000 soldats a València (a més dels terços a Flandes).
• Exèrcit català → 8.500 soldats i 500 genets.

El primer objectiu de l’aliança catalana amb la monarquia francesa era la concertació d’una ajuda militar. L’aliança política serà per trobar un refugi després de l’ofensiva reial. Així, França ocuparia la posició dominant en les negociacions i tindria un ampli marge de maniobra per pressionar els negociadors catalans.

Per a França, Catalunya era una peça clau en l’enfrontament amb la monarquia hispànica. D’aquesta manera s’obria un nou escenari de conflicte situat a la pròpia Península. El recolzament a Catalunya era pels francesos una forma de posar més pressió a Felip IV en el seu enfrontament per l’hegemonia europea i la possibilitat d’incrementar el territori de domini francès.

Els pactes de Peronne de 23 de gener de 1641 buscaran garantir la continuïtat de l’estructura política i constitucional catalana sota la monarquia francesa. Ara la Generalitat havia de retre obediència al rei cristianíssim Lluís XIII. La separació de la monarquia hispànica s’havia consumat sota la condició del manteniment dels privilegis catalans, la resolució dels temes que havien resultat conflictius amb la monarquia hispànica i el pacte d’una contribució fiscal i militar condicionada i defensiva.

L’aliança amb França, però, no va permetre els canvis que els dirigents catalans haurien volgut. El grup dirigent català va ser desplaçat. Pau Claris va morir el 1641 i els altres diputats, Tamarit i Quintana, van ser desplaçats per les seves reticències a la política francesa.

Catalunya sota la monarquia francesa. Entre 1641 i 1652 Catalunya va viure un llarg conflicte en el que la seva situació no va millorar malgrat la protecció francesa. L’administració francesa va mostrar-se més interessada a defensar els interessos que l’aixecament català proporcionava a la causa borbònica que a defensar els drets signats amb els catalans.

Els diputats de la Generalitat, Tamarit i Quintana, van veure’s desplaçats perquè van mostrar reticències a la política francesa. Cada cop es van posar més de manifest les diferències entre els dirigents catalans. En aquest context, el conflicte va començar a decantar-se a favor de la Monarquia Hispànica de Felip IV quan va produir-se la pujada al tron francès de Lluís XIV, encara menor d’edat i la monarquia francesa va haver d’enfrontar-se a la revolta nobiliària de la Fronda.

L’aixecament de la Fronda va fer que França deixés de prestar atenció a la qüestió catalana i que concentrés els seus esforços a resoldre la problemàtica interna. Això suposaria una retirada important de les tropes franceses que es trobaven en el front català. A més, els allotjaments de tropes franceses van ocasionar els mateixos descontentaments entre la població que anteriorment havien causat les tropes de Felip IV. La situació va fer que les tropes franceses no marquessin diferències respecte a les queixes que s’havien produït respecte als terços.

Així doncs, el problema dels allotjaments, amb uns exèrcits mal pagats, va continuar presents. Les queixes de les universitats van continuar i els avalots contra l’exèrcit francès van sovintejar. Tot plegat va crear un clima antifrancès que va facilitar que les tropes de Felip IV es recuperessin militarment.

La ciutat de Barcelona va capitular el 1652 després de resistir a quinze mesos de setge, fam i pesta. El 1653 va produir-se un perdó general i Felip IV va ser reconegut novament com a rei a canvi de conservar i observar els drets polítics catalans i les institucions de la terra. Els principals francòfils, però, no van ser perdonats i van haver d’abandonar la ciutat camí del Rosselló.

El final de la guerra i el Tractat dels Pirineus. La guerra entre les dues monarquies, però, no va acabar aquí i Catalunya va mantenir la seva condició de camp de batalla en el conflicte entre la Monarquia Hispànica i França. Van ser habituals les incursions de tropes franco-catalanes que, des dels comtats que encara romanien sota control francès, pretenien recuperar el Principat. La diplomàcia, però, tenia uns altres objectius.

Fins arribar a la signatura del Tractat dels Pirineus, que posaria fi al conflicte, es donaria una llarga negociació diplomàtica per arribar a un acord de pau. Així, ja el 1643-48 a la Conferència de Munster –en un context bèl·lic– van iniciar-se les primeres converses. La Conferència de Munster va reunir als països implicats en la Guerra dels Trenta Anys i conduiria cap a la signatura de la Pau de Westfàlia. Aquesta, però, no va suposar el final de la guerra ja que França i la monarquia hispànica no van arribar a cap acord de pau i van continuar la guerra.

El 1656 a Madrid s’iniciarien unes noves converses entre les monarquies hispànica i francesa sobre el futur de Catalunya. Per a França i la monarquia de Felip IV, Catalunya era un objecte de negociació al marge de les autoritats catalanes que només hi van poder intervenir en un principi. Els interessos dinàstics serien preponderants en la negociació i és que Catalunya formava part d’un joc d’interessos territorials entre ambdues monarquies.

Per a França, Catalunya no era prioritària en el procés de negociació, sinó que buscaven el control dels Països Baixos que encara es trobaven sota domini espanyol. D’aquesta manera buscaven eliminar el perill que suposava la presència hispana al nord del país i protegir Paris. Les demandes franceses serien rebutjades per Felip IV que oferiria a França el comtat del Rosselló i els ports de Roses i Cadaqués. Les negociacions posteriors seguirien la línia marcada per la Monarquia Hispànica.

La pau entre França i la Monarquia Hispànica va arribar el 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus que va fixar la frontera entre França i la Península a la serralada pirinenca (frontera natural) i va establir en l’article 42 els termes referents a la situació de Catalunya.

El Conflent i la Cerdanya van ser els principals punts de fricció en la negociació entre la monarquia hispana i França. Definitivament va establir-se una solució política que acordava la divisió de la Cerdanya com a unitat geogràfica que serà detallada a l’Acord de Llívia de 1660: Lluís XIV es feia amb el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya (Vall de Querol); i Felip IV  mantenia el Principat de Catalunya i la resta de la Cerdanya (Llívia).

D’aquesta manera, el territori de la Catalunya medieval va ser mutilat i els francesos van assolir un dels objectius que perseguien des de la Baixa Edat Mitjana a l’ampliar el seu territori. El Tractat dels Pirineus no va ser mai sotmès a l’aprovació de les Corts catalanes, com hauria d’haver estat preceptiu, però no hi havia res a fer ja que aquest era el preu a pagar per la revolta de 1640.

Cap a la Guerra dels Segadors: la crisi política catalana del segle XVII, Felip IV, Olivares i la Unió d’Armes

Els problemes jurisdiccionals que ja van plantejar-se durant el segle XVI no van ser solucionats i en el segle XVII la monarquia hispànica buscaria accelerar el procés cap la consecució del poder absolut menyspreant les constitucions i les lleis catalanes. D’aquesta manera, el regnat de Felip IV (1621-1665) suposaria la crisi més significativa del “procés de desnacionalització català” emprés pel govern dels Àustries.

La crisi de 1622. La primera crisi significativa entre les institucions representatives de Catalunya i la monarquia va produir-se el 1622-23 quan Felip IV no va jurar les constitucions catalanes al·legant que estava ocupat amb els canvis polítics a la Cort reial.

Aquest fet va comportar que el Principat no acceptés la pròrroga del lloctinent general, el duc d’Alcalà. Va arribar a plantejar-se la substitució de la figura del lloctinent per la vicerègia, un càrrec de la terra regulat per les lleis del país i que havia de ser exercit obligatòriament per un català. La tensió va anar en augment i els consellers de Barcelona van mostrar-se favorables a no acudir al jurament del nou virrei, donat suport al braç militar. Posicionats en l’altra banda hi havia els diputats, els oïdors i els assessors jurídics de la Diputació del General.

Finalment, el 1623, va produir-se el jurament del lloctinent sense que Felip IV hagués signat les constitucions catalanes. A canvi va aconseguir-se la moratòria de la prohibició dels pedrenyals i la suspensió dels quints. A més, la lloctinència va veure reduïda una part de les seves atribucions jurisdiccionals. Era un primer símptoma del que vindria posteriorment.

El projecte del Comte-duc d’Olivares. El principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia.

El problema clau que hauria d’afrontar la monarquia en el segle XVII serà el finançament de la política exterior ja que el privat del rei va dissenyar una política d’enfortiment del poder reial basada en el restabliment de l’hegemonia hispànica als Països Baixos. El manteniment i l’intent d’incrementar les possessions suposaria la participació contínua en guerres de cost elevat perquè el manteniment de l’exèrcit cada cop era més car.

Formes de finançament de la guerra:

• Patrimoni reial.
• Contribucions econòmiques dels regnes: Impostos i donatius votats a les Corts.
• Metalls preciosos arribats d’Amèrica.
• Contribucions eclesiàstiques: Concessions pontifícies per la defensa de la religió.
• Préstecs.

En conseqüència, era necessari per a la monarquia trobar més recursos dels que generava de forma ordinària després de la implicació a la Guerra dels Trenta Anys (1618) i la fi de la treva a Flandes (1621). A més, l’endeutament anava creixent i les fonts tradicionals d’ingressos fallaven: el flux de plata americana va disminuir i Castella entrava en crisi demogràfica i econòmica.

El 1621 el Consell d’Hisenda va advertir al monarca que pel finançament de la guerra serien necessaris els ingressos que es generarien fins el 1625. Davant aquesta situació, Olivares exposarà al rei la seva proposta de reforma dels regnes de la monarquia per uniformitzar la monarquia segons les lleis de Castella ja que no tots els regnes integrants hi contribuïen de la mateixa manera.

La monarquia ja havia tendit a la castellanització de l’administració reial i eclesiàstica al llarg dels anys anteriors ja que el sistema polític de la Corona d’Aragó es basava en el pactisme, fet que limitava l’absolutisme monàrquic, i en canvi, a Castella la limitació del monarca a l’hora de legislar no era tant gran.

L’existència d’unes constitucions catalanes per damunt del monarca feia que aquest estigués obligat a complir-les. Segons la Constitució de l’Observança de 1481, el rei i els seus oficials estaven obligats a complir la llei i si cometien algun acte il·legal aquest seria considerat nul. La Diputació del General era qui havia de vigilar que el monarca complís la llei. Així, la limitació a la pràctica de l’absolutisme en el sistema català dificultava la pràctica que Olivares proposava al monarca per consolidar la monarquia mitjançant la pràctica de l’absolutisme i la castellanització.

Per aconseguir els seus objectius Olivares va proposar tres “caminos” en un Memorial secret adreçat al rei el 1624.

Camins d’uniformització de la monarquia segons el Memorial d’Olivares de 1624:

1. Integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres.

2. Negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força.

3. Provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

La unió d’Armes. En funció de les urgències de la guerra, Olivares va presentar el 1625 el projecte de la Unió d’Armes, un programa de defensa comú de la monarquia en el que havien de contribuir tots els regnes. La Unió d’Armes era una forma d’aconseguir la integració dels regnes aplicant a tots els regnes el model de contribucions castellà, que no limitava les aportacions fiscals a la corona.

Olivares buscava la formació d’un exèrcit de 144.000 homes de tots els regnes que integraven la monarquia que aportarien un contingent d’homes proporcional al seu nombre d’habitants. Seguint uns criteris demogràfics erronis, Olivares considerava que el Principat de Catalunya havia d’aportar a aquest projecte 16.000 soldats que haurien de defensar a la monarquia a qualsevol part del seu territori que fos atacat.

Per introduir la Unió d’Armes a Catalunya Felip IV va convocar les Corts el 1626, i allà es van poder comprovar les discrepàncies entre la monarquia i els estaments catalans. La resposta dels braços a les demandes reals va ser la invocació de les constitucions per a rebutjar el projecte. La Unió d’Armes era contrària a l’usatge princeps nomque regit per criteris defensius en cas d’invasió.

Segons l’usatge princeps nomque, en cas de perill militar l’ajuda al monarca implicava:

a. La presència del rei al front de l’exèrcit.

b. El caràcter simplement defensiu de la mobilització militar a Catalunya. Es a dir, estrictament dins de les fronteres del Principat.

Un cop rebutjat el projecte, i davant l’enuig reial, Olivares va presentar una contraproposta i va intentar que les Corts realitzessin un donatiu desorbitat de 250.000 ducats al monarca. Aquesta quantitat triplicava l’anterior donatiu atorgat per les Corts. Els càlculs del Comte-duc es feien pensant que Catalunya tenia un milió d’habitants, quan en realitat no arribava a la meitat.

Els braços van negar-se a realitzar el donatiu al monarca i aquest va abandonar les Corts sense cloure-les. La Cort General no va poder acabar-se i ni els greuges van quedar reparats, ni va poder legislar-se. L’intent de cloure la Cort General el 1632 va tornar a ser un fracàs parlamentari, però també una demostració de la capacitat de resistència dels representants catalans enfront de la política imperial de Felip IV i Olivares ja que el nou intent es va tornar a tancar sense acord.

La guerra i la qüestió dels allotjaments. La guerra contra França, declarada l’any 1635 va constituir un nou element de conflicte entre la monarquia i el Principat. L’obertura, per part del Comte-duc d’Olivares, d’un front al Rosselló va implicar, per la força, la participació econòmica i humana de Catalunya en el conflicte, a més de la presència dels exèrcits reials, els terços, en terres catalanes.

La guerra es va desenvolupar al Rosselló entre 1637 i 1639 i la presència dels terços, que eren uns 10.000 homes, en territori català va plantejar el problema del seu allotjament durant l’hivern, qüestió que suposava la pressió econòmica de mantenir els soldats i sobretot patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

La tensió entre la pagesia, sobre la qual requeia el pes de mantenir-los, i els terços va anar en augment fins a l’esclat (el maig de 1640) de greus aldarulls entre pagesos i soldats provocats per la negativa dels habitants de Santa Coloma de Farners d’allotjar-los, amb el resultat de moltes víctimes i esglésies cremades pels terços en la seva retirada cap al Rosselló.

Les conseqüències no es farien esperar i el 7 de juny de 1640 la revolta esclataria a la ciutat de Barcelona. Amb el Corpus de Sang començava la Guerra dels Segadors.