Els morescos eren els descendents de població musulmana, convertits per la força al catolicisme en temps dels Reis Catòlics a Castella i durant el regnat de Carles V a la Corona d’Aragó. És a dir, en arribar Felip II al tron, oficialment ja no existien musulmans dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries. Ara bé, la realitat és que les religions imposades sempre fracassen i la immensa majoria dels morescos continuava practicant l’Islam en la clandestinitat.
Això suposava un problema religiós per a la monarquia catòlica, però també podia convertir-se en un problema polític. El fanatisme religiós era present, però també la sospita raonada dels contactes entre alguns elements morescos i l’Imperi Turc i els regnes barbarescos. L’amenaça, real o imaginària, d’una invasió des del nord d’Àfrica pesava molt en l’imaginari hispànic. Per això, Felip II va ordenar el desarmament de tots els morescos d’Aragó (1561), València (1563) i Granada (1565).
Paral·lelament, el 1565, va realitzar-se un concili provincial que va versar sobre la problemàtica moresca. Un any després es promulgava l’edicte conegut com La Pragmàtica, mitjançant el qual es limitava la llibertat religiosa de la població moresca. El 1567, el president de l’Audiència Territorial de Granada, Pedro de Deza, proclamava l’edicte i ordenava a les milícies que vigilessin el seu compliment. Alguns elements de la comunitat moresca van interpretar La Pragmàtica com un acte de guerra, però la majoria de la comunitat va optar per la negociació.
La força dels sectors més intransigents, tant catòlics com morescos, era evident. Així, a mitjans de 1568, els sectors més moderats de la comunitat moresca van veure’s obligats a abandonar les negociacions davant de l’esclat de violentes manifestacions a la ciutat de Granada. Sota l’amenaça de l’aculturació cristiana i amb la renovada pressió de la Inquisició, a més de patir una forta pressió fiscal que agreujava la seva situació econòmica, els morescos granadins, liderats pels sectors intransigents, van preparar un gran aixecament, tot confiant en rebre el suport dels musulmans del Mediterrani. Fernando de Córdoba y Valor va esdevenir el líder de la revolta, tot convertint-se en Ibn Umayya.
La data escollida va ser la nit de Nadal. Així, el 24 de desembre de 1568, a les Alpujarras, diversos oficials de justícia i agents de la cancelleria van ser assassinats. S’iniciava la rebel·lió. Tanmateix, tot i la seva extensió en el món rural, els rebels no van imposar-se a la ciutat de Granada, on el procés evangelitzador havia avançat amb més força. D’aquesta manera s’iniciava una guerra que es perllongaria gairebé dos anys.
La campanya de l’exèrcit imperial, encapçalat per Joan d’Àustria, va caracteritzar-se per la seva crueltat. Tot i que van produir-se contactes entre els rebels morescos i el soldà de Turquia, la realitat és que l’ajuda musulmana a l’aixecament va ser molt limitada, i segons alguns autors pràcticament inexistent. La victòria de les tropes de la monarquia no seria definitiva fins el 1570 quan va produir-se la deportació de 55.000 morescos, els quals van ser repartits per terres andaluses, la Manxa, Toledo i Múrcia. Un nou edicte canalitzaria la postguerra i s’iniciarien els avenços que haurien de portar a la inserció de la comunitat moresca en el teixit de la societat granadina.
Després dels fets de les Alpujarras, coincidint amb la victòria de Lepanto, des de l’entorn del rei van començar a aixecar-se veus favorables a l’expulsió dels morescos com a solució definitiva del conflicte religiós existent. Ara bé, Felip II, l’anomenat rei prudent, no va arribar a decidir-se per la dràstica sortida de l’expulsió com a mesura de xoc per liquidar el problema moresc. Això sí, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. La pressió es faria insuportable.
Felip II mai va ser el campió de la Contrareforma catòlica a Europa. Mai va ser un autèntic continuador de la política religiosa de Carles V. En realitat, el veritable objectiu de la política exterior del martillo de herejes era, fonamentalment, la conservació íntegra del patrimoni de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, podem parlar d’una estratègia imperial prioritària, política que molts cops es justificaria mitjançant l’argument polític, militar religiós i ideològic. Tot plegat sempre subordinat a l’objectiu prioritari: el manteniment del domini territorial, el patrimoni del rei.
En el cas dels Països Baixos, aquests no van existir com a unitat política fins a mitjans del segle XVI. Es tractava de disset províncies independents però sota l’autoritat d’un mateix príncep, però cadascun d’aquests territoris comptava amb assemblees representatives pròpies. Com a conseqüència de l’herència borgonyona, l’emperador Carles V va convertir-se en el sobirà del territori, el qual passaria a formar part del patrimoni dels reis de la Monarquia Hispànica. Seria durant el regnat de Carles V quan s’articularien les primeres institucions comunes per a les disset províncies (Consell d’Estat, Consell Privat, Consell d’Hisenda i Estats Generals).
Els Països Baixos des del regnat Felip II fins 1648
D’aquesta manera, des del segle XVI, Flandes va convertir-se en una base militar utilitzada per la Monarquia Hispànica per a mantenir l’hegemonia a Europa i desenvolupar la seva política catòlica i antifrancesa. Però el preu de l’aventura imperial va ser massa alt per al territori: dues terceres parts dels impostos municipals van destinar-se al manteniment de la política europea dels Àustria. En paral·lel al descontentament per la política econòmica del monarca, el protestantisme va trobar un territori ideal per a desenvolupar-se.
La unió entre els Països Baixos i la Monarquia Hispànica era artificial. Si bé Carles V va ser considerat per l’oligarquia flamenca com el seu senyor natural, Felip II ja va ser una altra cosa. Aquest era un rei castellà, llunyà i rodejat de consellers procedents de la Península. La seva figura aviat provocaria el rebuig dels flamencs. Aleshores, per què Flandes va ser incorporat al patrimoni hispànic per Carles V, si aquest era conscient dels problemes que això derivaria? Pel seu posicionament estratègic. Clau del tràfic mercantil europeu, aquest territori era essencial per al comerç internacional de Castella.
Felip II
El 1559, el rei va nomenar la seva germana natural, la duquessa Margarida de Parma, com a governadora del territori. En paral·lel, la intransigència de Felip II en la repressió del protestantisme va incrementar-se. L’objectiu del monarca era establir un nou marc eclesiàstic que restés poder al clergat tradicional flamenc i permetés la introducció de la Inquisició. Però aquesta política repressiva va fracassar i el calvinisme va avançar des de les institucions gremials i els governs municipals. I quan a la repressió catòlica van sumar-se problemes econòmics (males collites, increment del preu del blat, crisi de la indústria drapera) esdevinguts crisi de subsistències, la revolta va esclatar. Era un conflicte sense sortida.
D’aquesta manera, els incidents van iniciar-se el 1565, fonamentalment motins de subsistències. L’any següent, aprofitant la conjuntura, el príncep Guillem d’Orange va encapçalar una revolta nobiliària contra Felip II tot demanant la derogació dels edictes contra l’heretgia protestant i la introducció de la llibertat de consciència. Felip II, malgrat els consells de la governadora, va optar per la repressió, confiada a Fernando Álvarez de Toledo, duc d’Alba (1567-73), qui va formar un poderós exèrcit per controlar Flandes. Igualment, Felip II va crear el Tribunal dels Tumults, encarregat de la repressió del protestantisme: 1.200 persones van ser executades.
Fernando Álvarez de Toledo, duc d’AlbaPropaganda sobre la repressió practicada pel Duc d'Alba
La política de repressió, però, no va ser efectiva, sinó que va augmentar els greuges de la població. Així, la rebel·lió va rebrotar el 1572 quan Orange va aconseguir el suport d’Anglaterra i els hugonots francesos. Frísia, Drenthe, Holanda i Zelanda van ser conquerides pels rebels. El duc d’Alba es trobava davant d’un enemic ben organitzat i que dominava un nombre important de places fortes fortificades.
Els Països Baixos el 1572
Aleshores Felip II va optar per canviar d’estratègia i practicar una política de reconciliació amb el nomenament de Lluís de Requesens (1573-76) com a governador en substitució d’Alba. Però la política conciliadora (amnistia, supressió del Tribunal dels Tumults, rebaixa dels impostos) arribava massa tard i la resistència no va entregar les armes. Les derrotes dels terços espanyols, indisciplinats pels endarreriments en el cobraments de les soldades, van anar succeint-se.
Lluís de Requesens
A la mort de , els soldats espanyols van protagonitzar el saqueig d’Anvers (1576), fet que va provocar que la revolta definitivament es generalitzés a totes les províncies, amb l’excepció de Luxemburg. El nou governador, Joan d’Àustria (1576-78) va veure’s obligat a acceptar la Pacificació de Gant, un acord que consagrava la unió dels Països Baixos, la sortida de les tropes hispàniques i la introducció de la llibertat religiosa.
La lluita va reiniciar-se el 1577, ara amb el suport declarat de França als rebels flamencs. Però la mort de Joan d’Àustria i el nomenament d’Alexandre de Parma (1578-92) com a governador va permetre un gir a la situació: el duc farnesià va saber atreure la noblesa del sud, amb acatament de l’autoritat del sobirà castellà mitjançant la Unió d’Arràs (1579). Estem davant de l’autèntica acta fundacional de la Bèlgica moderna.
Els Països Baixos el 1579
En canvi, les províncies protestants del nord, sota el comandament de Guillem d’Orange, signaven la Unió d’Utrecht (1579), base de la futura Holanda. La independència de les províncies del nord era un fet consumat perquè Felip II va rebutjar qualsevol possibilitat de negociació amb els rebels: la fórmula d’un rei, una fe, una llei no podia trencar-se. El 1581, el duc d’Anjou era investit com a nou sobirà dels Països Baixos independents, mentre que Guillem d’Orange es convertia en el nou comte sobirà d’Holanda i Zelanda. La situació va evolucionar fins a la formació d’una federació d’Estats de les set províncies emancipades: la República de les Províncies Unides.
Guillem d'OrangeComtes d'Orange-Nassau
D’aquesta manera, el dualisme catòlic/protestant existent als Països Baixos convertiria la lluita per la independència del nord en una guerra civil, en la qual els protestants rebrien l’ajuda de francesos i anglesos, enemics de l’hegemonia hispànica. Malgrat els èxits militars del duc de Parma, el fracàs de l’Armada Invencible (1588) i les dues expedicions a França en ajuda de la Lliga Catòlica (1590 i 1591-92) impedirien la pacificació total dels Països Baixos.
Els Països Baixos entre 1590 i 1592
Després dels curts governs de Peter Ernst von Mansfeld (1592-94), de l’arxiduc Ernest d’Àustria (1594-95) i del comte de Fuentes de Valdepero (1595-97), Felip II, amb una monarquia esgotada i escanyada financerament després de trenta anys de guerra, va cedir la sobirania dels Països Baixos a la seva filla Isabel i al seu gendre, l’arxiduc Albert, amb la condició que aquelles terres tornessin a la corona castellana en el cas que els arxiducs morissin sense descendència, cosa que succeiria el 1621. En qualsevol cas, s’havia demostrat que l’Imperi de Felip II es trobava en una situació de feblesa total.
Un dels personatges claus per entendre les intrigues i conspiracions desenvolupades en el si de la Monarquia Hispànica de Felip II és Antonio Pérez del Hierro, secretari d’Estat des de 1568. D’origen incert, el 1542 va ser reconegut com a fill de Gonzalo Pérez (secretari d’Estat i home de confiança de l’emperador Carles V) i Juana Tobar. En la seva joventut va formar-se a Salamanca i a Itàlia i a la mort del seu pare li foren confiats els afers internacionals. Aviat va assolir la confiança de Felip II, tot i que la política mediterrània mai va recaure en les seves mans (els afers italians restaren en la figura de Diego de Vargas i posteriorment en Gabriel de Zayas).
Antonio Pérez
L’anomenat afer Escobedo marcaria la seva caiguda en desgràcia. Resumint la qüestió, el 1573, Juan Escobedo va ser nomenat secretari personal de Joan d’Àustria (fill natural de Carles V i peça clau de la política reial) per Felip II. Les seves instruccions ocultes eren informar el monarca de tots els actes i projectes que aquest desenvolupés. Sembla ser que durant aquest període Escobedo va obtenir proves que Antonio Pérez i la princesa d’Èboli facilitaven informació als rebels flamencs i venien càrrecs públics i secrets d’Estat.
Quan Pérez va advertir que Escobedo l’espiava va acusar-lo d’encoratjar Joan d’Àustria a aconseguir el regne anglès casant-se amb Maria Stuart i va rebre l’autorització del monarca per a eliminar Escobedo, el qual va ser assassinat. Ara bé, Felip II liquidava un problema i a la vegada tenia l’argument necessari per actuar contra Pérez quan fos necessari. I no va trigar massa a moure peça: el 1579 era revocat del seu càrrec i empresonat. Felip II l’acusava de representar una amenaça per a la corona i ser un polític corrupte.
Antonio Pérez
Però ni l’afer Escobedo ni la suposada corrupció practicada des del seu càrrec (ni més ni menys que d’altres oficials de la monarquia) no van ser els veritables motius de la seva caiguda en desgràcia. En realitat, el càstig era conseqüència del seu posicionament polític. Pérez s’oposava a la política repressora de Felip II en els Països Baixos. És a dir, era contrari a la pedagogia de la guerra com a principal argument de la monarquia catòlica. I aquest posicionament era impresentable a ulls de Felip II.
Sense el recolzament de la corona, Pérez i els seus seguidors esdevenien vulnerables. En especial la seva amant, la princesa d’Èboli. El partitpolític que encapçalava perdia la seva influència a la cort i es veia impossibilitat per a realitzar qualsevol crítica a la política internacional de la monarquia. Així, la mobilitat de Pérez per Madrid va veure’s limitada i sempre sota una estricta vigilància dels oficials reials. En paral·lel, la maquinària propagandística es posava en funcionament i proliferaven els rumors i les calumnies sobre la seva persona.
La princesa d'Èboli
Instruït el procés, aquest va allargar-se per les vacil·lacions de Felip II. Fins i tot, el rei va arribar a plantejar-se la seva rehabilitació. Però ja era massa tard. Els sectors més intransigents del règim no volien deixar escapar la peça caçada. Així, quan van sorgir rumors que situaven al mateix Felip II com a darrer responsable de l’assassinat d’Escobedo, fet que no ens hauria d’estranyar, va iniciar-se un llarg període d’intrigues cortesanes, creuament de rumors més o menys fonamentats, escàndols i desafiaments entre les diferents faccions de la noblesa. En definitiva, una lluita pel poder.
El 1590, Pérez va fugir al regne d’Aragó tot acollint-se a la seva ascendència aragonesa. Buscava evitar el judici apel·lant al Privilegi de manifestació, però a Aragó va ser reclamat per la Inquisició. En un moment de guerra intestina a la cort, Felip II no podia deixar escapar Pérez i, violant les constitucions aragoneses, va envair el regne. Aquesta violació dels furs va desembocar en un sollevament conegut les Alteracions d’Aragó, que finalitzaria amb la liquidació dels líders constitucionalistes aragonesos i l’esquarterament del poder competencial tant del Justícia d’Aragó com de la Generalitat aragonesa. I en mig de l’aldarull, Pérez va escapar a França (1591), on moriria exiliat.
D’aquesta manera, la veritable personalitat d’Antonio Pérez restaria amagada sota les ombres de la llegenda que va edificar-se sobre la seva figura. Conspirador o víctima? Qüestió difícil d’esclarir. La conclusió a la que es pot arribar és que darrera de la seva persecució s’amaguen les tensions de la monarquia, una cort en guerra continuada. Dos bàndols enfrontats en pugna pel poder, el mal anomenat partit de la pau (renovadors) i el partit de la guerra (tradicionalistes). I el boc expiatori en aquest cas va ser Antonio Pérez, com també ho havia estat el mateix Escobedo.
Don Carlos, el príncep Carles d’Àustria, el fill primogènit de Felip II i de Maria de Portugal, esdevé un personatge clau per entendre algunes de les accions de Felip II en l’ordre de la política interior. Orfe de mare des del seu naixement, el 22 de febrer de 1560 es convertiria en l’hereu al tron de la Monarquia Hispànica després de jurar com a príncep d’Astúries a la ciutat imperial de Toledo. Comptava amb catorze anys i el seu pare, concentrat com estava en el seu paper de príncep del catolicisme europeu, no l’havia vist créixer. Deforme, malaltís i certament desequilibrat, Carles demostrava una profunda aversió pel seu pare.
El príncep Don Carlos
El príncep, cada cop més desequilibrat, va convertir-se aviat en un fort maldecap per a Felip II. L’abril de 1562, Don Carlos va sofrir un greu accident en caure per unes escales quan perseguia a la filla del porter del palau dels arquebisbes de Toledo. L’hereu va caure en un estat de coma, va haver de ser operat d’urgència i, quan ja se’l donava per mort, va aconseguir sobreviure. Aquesta supervivència miraculosa marcaria l’inici del deteriorament definitiu de les relacions entre pare i fill ja que els problemes mentals del príncep no van fer més que agreujar-se.
Don Carlos
Recuperat de l’accident, i en un intent infructuós perquè Carles prengués contacte amb el govern de la nació, Felip II va nomenar-lo president del Consell d’Estat i va fer-se acompanyar a Barcelona pel príncep. Fins i tot va plantejar-se la possibilitat d’encarregar-li el govern dels Països Baixos. Però tot plegat va ser un intent inútil d’incorporar Carles a la vida política. El príncep cada dia que passava es mostrava més irracional i excèntric en el seu comportament, incapaç per exercir tasques de govern.
El 19 de gener de 1568 es produiria el fet que trasbalsaria definitivament la vida política de la cort: el príncep Carles era empresonat a l’Alcàsser de Madrid per una comitiva encapçalada pel mateix Felip II. Tots els papers que tenia en les seves estances van ser requisats. Tot indicava que el príncep, enfurismat pel seu bandejament en les qüestions de govern, projectava una fugida als Països Baixos, tot i que no ha estat provat que tingués contactes directes amb els rebels flamencs.
S’ha especulat amb la seva relació amb els prínceps holandesos Egmont i Hornes i s’explica que Carles va explotar de còlera en públic quan el duc d’Alba era nomenat governador dels Països Baixos, càrrec que creia merèixer. D’aquesta manera, Don Carlos hauria preparat un pla per convertir-se en el cap d’una rebel·lió contra el seu pare. Però el seu pla va arribar a Felip II per la denúncia de Juan José d’Àustria.
Tampoc podem descartar que l’empresonament simplement fos degut al deteriorament del seu estat psíquic i als excessos comesos. I fins i tot existeix una versió rosa de l’afer segons la qual el príncep hauria tingut una aventura amorosa amb Isabel de Valois, l’esposa de Felip II, que hauria enfurismat el rei i precipitat la seva detenció.
L’empresonament del príncep va suposar l’esclat d’un escàndol que va provocar una forta oposició, fins al punt que els estats catalanoaragonesos van trametre ambaixadors al rei per conèixer de primera mà la realitat de l’empresonament. L’actitud del rei va ser fortament qüestionada, tant en els regnes de la monarquia com a l’exterior. Hi ha autors que consideren que aquest seria el naixement de la famosa llegenda negra hispànica. En qualsevol cas, la realitat és que les desavinences públiques entre pare i fill van convertir-se en un greu perill per a la monarquia i era necessari evitar que el príncep pogués fugir del país.
Pocs mesos després de l’empresonament, el 24 de juliol de 1568, el príncep Don Carlos moria aïllat a les seves estances on es trobava tancat sense rebre correspondència i amb una limitada comunicació amb el món exterior. En aquestes circumstàncies, la pregunta resulta obligada: mort natural o assassinat? La qüestió va convertir-se en una de les peces claus de la propaganda ideològica antiaustríaca del període, convertint a Felip II en un assassí que no va dubtar a l’hora de desfer-se del seu fill.
Felip II
Existeixen diverses versions sobre la mort del príncep. La historiografia recent generalment descarta que Felip II ordenés l’assassinat del seu fill, en especial perquè, tenint en compte el precedent de Joana la Boja, l’estat mental del príncep hauria estat suficient per apartar-lo dels drets successoris i les funcions de govern. Així, donada la debilitat física de Carles, la versió més versemblant és aquella que ens indica que les condicions del captiveri haurien delmat la seva pobra salut fins a portar-lo a la mort. És més, la versió més acceptada és que el príncep va suïcidar-se en negar-se a ingerir cap aliment.
L’empresonament i mort del príncep Don Carlos van convertir-se en un afer d’Estat, un fantasma que acompanyaria Felip II fins a la seva mort. El rei havia perdut l’hereu, però també un fill al qual mai va oblidar.
Després de la mort de la seva esposa Isabel, el 1539, l’alter ego de Carles V en els regnes peninsulars, l’emperador va pensar en el príncep Felip com a col·laborador en les qüestions de govern. La decisió va trigar a ser efectiva, però el 1543 el futur Felip II ja s’involucrava en la direcció política de la Monarquia Hispànica. La idea de Carles V era deixar a Felip com a regent quan les obligacions imperials l’obliguessin a desplaçar-se per Europa.
Amb aquest objectiu, Carles V va fer-se acompanyar pel seu fill en els debats del consell d’Estat i en les reunions de les corts peninsulars. El futur rei va ser alliçonat convenientment i va rebre del seu pare una sèrie de normes de govern i pautes de conducta. Un resum d’aquest procés formatiu el trobem en Las instrucciones de Palamós (1543) i en el Testamento Político (1548) que l’emperador va adreçar al seu fill i hereu.
Las instrucciones de Palamós eren un seguit de pautes per a guiar el govern del seu fill sobre els regnes peninsulars:
Hijo, pues ya mi partida de estos reinos se va allegando, y cada día veo cuán forzosa es, y que sólo este remedio tengo para probar qué tal le podré dar en los cargos que Dios me ha dado, y para que, pues tanto contra mi voluntad y forzosamente he empeñado y empobrecido hacienda que os tengo de dejar, que por mi culpa y por dejar de hacer lo que debía y podía, no os dejase menos herencia que de mis padres heredé, he determinado de ejecutarla, como en Madrid os lo dije y a los de mi Consejo, y de dejaros, como es razón, durante mi ausencia en mi lugar, para que gobernéis estos Reinos. Y no embargante que vuestra edad es poca para tan gran cargo, todavía se han visto algunos de no mayor edad que por su ánimo, virtud y buena determinación se han mostrado tales, que sus obras han sobrepasado su poca edad y experiencia. Y así, hijo, es necesario que os esforcéis y os encomendéis a Dios para que El os favorezca, de manera que le podáis servir en ello y juntamente ganar honra y fama perpetua, y a mi vejez me deis tal reposo y consentimiento, que yo tenga muy mucha causa de dar gracias a Dios, de haberme hecho padre de tal hijo […].
Habéis de ser, hijo, en todo muy templado y moderado. Guardaos de ser furioso, y con la furia nunca ejecutéis nada. Sé afable y humilde. Guardaos de seguir consejos de mozos ni de creer los malos de los viejos. Apartad de vos todo género de gente de este arte y lisonjeros, y huid de ellos como del fuego, porque son más peligrosos y entran por muchas maneras. Y por eso habéis de ser muy cauto en conocerlos, pronto y diligente en apartarlos de vos. Habéis de serviros de buenos allegados y favorecerlos para que cada uno conozca que queréis a los buenos y aborrecéis los malos […].
He ordenado aquí el Consejo de Aragón, y también se os harán instrucciones sobre la gobernación de los reinos de la Corona y sobre la manera del firmar, a lo cual me remito, y usaréis conforme a lo contenido en ellas y a lo susodicho. Salvo os aviso que es necesario que en ello seáis muy sobre aviso, porque más presto podríades errar en esta gobernación que en la de Castilla, así por ser los fueros y constituciones tales, como porque sus pasiones no son menores que las de otros, y ósenlas más mostrar y tienen más disculpas, y hay menos maneras de poderlas averiguar y castigar.
En el Testamento político de Carles V l’emperador tracta sobre la política exterior de la monarquia i alliçona Felip II les qüestions internacionals:
La principal y más cierta amistad y confianza que debéis tener, es con el rey de Romanos, mi hermano, y mis sobrinos, sus hijos, los cuales soy cierto que ternán toda buena y entera correspondencia con vos, y ansí usaréis de estrecha inteligencia con mi dicho hermano, v procuraréis su bien y de los suyos con toda y entera sinceridad y favoreceréis su autoridad imperial y sus cosas, como de buen tío; porque demás que es esto lo que conviene, y, según Dios, y obligación de parentesco tan cercano, y esta conjunción y unión será causa que los que no ternán buena voluntad dejen de mostrarlo contra él y vos; y la grandeza del uno favorecerá y reputará el otro […]. Y ansí he hecho todo lo que he podido para que fuese elegido en la dignidad de rey de Romanos, y establecido en él y enderezado para que en mi ausencia y caso de fallecimiento pueda gobernar esta Germanía […].
Y ansí, viendo la imposibilidad de sacar dineros de mis reinos y señoríos, para lo que pudiese suceder acá, sin dar causa a más inconvenientes, y manifiesto riesgo de ellos, os encargo que los excuséis enteramente, si no fuese por causa y respeto de ellos y Estados y tierras de Flandes, y de las partes de allá, concertándolas, como espero hacerlo con los Estados de la Germanía; porque en tal caso, sea por ahora, o de aquí adelante, me parece muy bien que ellos ayuden contra el Turco y en otras necesidades de esta Germanía y conforme al asiento que se hiciere […]. Cuanto a lo demás y cuanto a la dicha tregua que he por mí ratificado, miraréis que ella se observe enteramente de la vuestra, porque es razón que lo que he tratado y tratéis, se guarde de buena fe con todos, sean infieles o otros, y es lo que conviene a los que reinan, y a todos los buenos cuanto al dicho Turco, que importa, no solamente para lo de vuestros reinos y señoríos que heredáis, más para lo de esta Germanía y toda la Italia señaladamente, y por no dar más ocasiones a franceses de estorbar y inquietar la Cristiandad, como lo han hecho en lo pasado. […].
Cuanto a Francia, yo he hecho siempre todo lo que se ha podido desde que comencé la reinar, por vivir en paz con el rey Francisco difunto, y muchas buenas obras y por ello y su consideración y pasado muchos tratados de paz y tregua, los cuales nunca ha guardado; como es notorio, sino por el tiempo que no ha podido renovar guerra o ha querido esperar de hallar oportunidad de dañarme con disimulación; ni han aprovechado mis grandes oficios hechos. A lo que se ha podido imaginar y entender del rey moderno, su hijo, y las pláticas que lleva en todas partes, se comprende que está puesto en seguir las pisadas y heredar la dañada voluntad de su padre y que los pasados reyes de Francia han tenido a los nuestros. Mas como quier que sea, os aconsejo que miréis que tengáis gran advertencia de guardar con él paz, tanto cuanto pudiéredes, y señaladamente por el servicio de Dios, bien público de la Cristiandad, y por lo que importa a los reinos, Estados y señoríos que yo os dejaré. Y por cuanto se entiende que el rey moderno no quiere pasar por los tratados hechos entre su padre y mí, y que querría, sin ratificarlos, venir a hacer nuevos tratos, que innovasen los dichos, con fin de tornar tarde o temprano, cuando pudiese, a hallar la oportunidad de contradecir las renunciaciones tocantes a los reinos de Nápoles y Sicilia, y a los Estados de Flandes, Artois y Tornay, y Estado de Milán, y otras cosas contenidas en los dichos tratados, señaladamente de Madrid, Cambray y Crépy, os debéis firmar en que las dichas renunciaciones queden siempre expresamente en su ser y fuerza, y en ninguna manera vais fuera de esto, porque todo lo he quitado, y os verná y pertenecerá con buen derecho y sobrada razón. Y si aflojásedes en cosa alguna de esto, sería abrir camino para tornar a poner todo en controversia, según la experiencia ha siempre mostrado, que estos reyes, padre y hijos, y sus pasados, han querido usurpar de continuo de sus vecinos, y donde han podido, y usado de no guardar tratado alguno, señaladamente conmigo y nuestros pasados, con achaque y color de no poder perjudicar a su corona; y pues esto es ansí, será mucho mejor, y lo que conviene, sostenerse con todo, que dar ocasión a ser forzado después defender el resto, y ponerlo en aventura de perderse […].
Cuanto a las tierras de Flandes, ellas están fortificadas, y aún se fortifican con los designios que he hecho hacer, y todos aquellos señoríos tienen la voluntad y fidelidad que se puede desear, y señaladamente los grandes de ellos, y con la reducción de lo de Gante y castillo que se ha hecho en aquella ciudad, también el castillo y ciudad que se ha fortificado en Cambray, no hay que temer que franceses puedan haber esperanza allí, como antes se lo persuadían; y si ellos quieren mover guerra hacia aquella parte, las dichas tierras podrán muy bien resistillos, y no faltarán de hacerlo, especialmente con que haya suma alguna de dineros de respecto, sea de las ayudas que se podrán haber de las mesmas tierras, o de otra manera, con que tengan esperanza de ser así de pros, coma será razón que lo hagáis según viéredes la necesidad y si ellas pueden descansar algún tiempo, sosternán el gasto que fuere menester […].
Ternéis cuidado de tener amistad con los ingleses, y de guardar los tractos hechos entre el padre difunto del rey moderno y mí, porque esto me importa y a todos los reinos y señoríos que yo os dejaré, y será también para tener suspensos a franceses, los cuales tienen muchas querellas con los dichos ingleses, así por lo de Bologna como de las pensiones y deudas; y se tiene por difícil que puedan guardar amistad entrellos que dure. Y demás de esto, es verisímil que el rey de Inglaterra, que ahora es mozo, viniendo en edad, haber sentimiento de las cosas que han hecho y harán franceses contra él y en su perjuicio durante su menor edad; mas miraréis de no os empachar en ello tanto cuanto pudiéredes, y os firmaréis siempre en los tratados que tenemos fechos con ellos, con los unos y con los otros; señaladamente no trataréis ni haréis con los dichos ingleses cosa alguna que directa o indirectamente pueda ser cosa contra nuestra santa fe y autoridad de la Sede Apostólica.
La introducció de la Inquisició a Catalunya data de finals del segle XII quan, el 1194, Alfons el Trobador va promulgar a Lleida un document contra els valdesos (heretges del cristianisme romà), subscrit per alts dignataris de la clerecia i de la noblesa, en el qual se’ls declarava enemics públics de Crist i dels seus regnes. El 1198, Pere el Catòlic va promulgar una constitució en el mateix sentit. D’aquesta manera, des del segle XIII, podem veure com la Inquisició s’institucionalitza a la Corona d’Aragó, sempre sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies, primer dels valdesos i posteriorment dels càtars.
Ramon de Penyafort
Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la inquisició va fer un gran pas endavant cap a la institucionalització amb la figura del dominic Ramon de Penyafort, el qual va configurar-la i va vincular-hi en certa mesura el seu orde de predicadors. D’aquesta manera, el desplegament de la Inquisició era un fet a Catalunya abans del 1240. I en el Concili de Tarragona de 1242 va realitzar-se la codificació definitiva de la institució per acomodar-la dins del context medieval català.
Si bé la Inquisició medieval va actuar fonamentalment sobre les heretgies valdesa i càtara, també van produir-se processos esporàdics i ressonants en el context de l’època, especialment durant el segle XIV, com ara el dels templers, sobre els quals va dictar-se una sentència absolutòria a Tarragona el 1312, o el de l’alquimista i teòleg Arnau de Vilanova, substanciat el 1316, quan ja era mort. Després d’un període força repressiu encapçalat per l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.
Quan el 1478 els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla que els permetia organitzar el tribunal del Sant Ofici a la Corona de Castella sota el control directe de la monarquia com a instrument repressiu contra els judaïtzants, Ferran el Catòlic va voler introduir aquesta Inquisició moderna a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó.
Així, el 1481, el rei catòlic va nomenar dos inquisidors, Cristòfol de Gualbes i Joan Orts, per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. En resposta, Sixt IV va expedir la butlla Gregis dominici, amb la qual es rectificaven les mesures preses per Ferran i es restaurava la Inquisició eclesiàstica medieval. S’iniciava una dura batalla diplomàtica en la qual s’imposarien els criteris de Ferran el Catòlic: el 1483 Tomás de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics, era nomenat Inquisidor general de les corones de Castella i Aragó. Així, la Inquisició era implantada a Saragossa i València (1484), Barcelona (1486), Mallorca (1488), Sicília (1487) i Sardenya (1492), però mai va introduir-se a Nàpols.
L’oposició a la introducció de la nova Inquisició va ser intensa en la Corona d’Aragó, especialment per part de les institucions catalanes, les quals es resistien a la introducció del Sant Ofici perquè el consideraven una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic. D’aquesta manera, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i d’altres institucions, com la cúria episcopal, van resistir-se a acceptar la nova institució de la monarquia. Segons les institucions catalanes, la Inquisició emprava uns procediments judicials que atemptaven contra les lleis i constitucions del país i les seves atribucions topaven amb les pròpies dels tribunals de les institucions catalanes. És a dir, era un conflicte de jurisdiccions.
Tomás de Torquemada
Tanmateix, la resistència va ser inútil. El febrer de 1486, el papa Innocenci VIII va destituir tots els inquisidors papals a la Corona d’Aragó. A continuació, Ferran el Catòlic va nomenar Alonso de Espina i Sancho Marín com a inquisidors del Tribunal de Barcelona. El 14 de desembre de 1487 es produïa el primer acte públic de la nova Inquisició a la ciutat comtal: una processó de penitenciats van ser reconciliats amb la fe catòlica en un acte de fe realitzat a la Plaça del Rei. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors, i només vint-i-cinc van ser absoltes. S’iniciava una etapa fosca de la història del país.
Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va suposar la introducció i aplicació d’una mentalitat forana, un eufemisme que evita parlar de mentalitat castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics i que Ferran compartia cegament: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia. El problema, en realitat, era de jurisdiccions, immunitats i privilegis, així com de resistència de les oligarquies catalanes a les tendències autoritàries de la monarquia en detriment del pactisme, tensions que s’estaven reproduint arreu d’Europa en aquest període.
L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana. Sovint es presenta el tribunal com un instrument de castellanització. És només una veritat a mitges ja que alguns inquisidors van ser d’origen català, certament una minoria, però la majoria de càrrecs menors van ser ocupats sistemàticament per gent del país.
Instaurada la Inquisició, l’oposició institucional no va cessar. Així, en cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions del tribunal i un seguit de propostes per ajustar el funcionament a les lleis catalanes. A més, durant molts anys els consellers de Barcelona van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per a participar en els actes de fe celebrats a la capital catalana.
Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment per donar pas a un període de pretesa autonomia inquisitorial catalana amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’Énguera (1507-13) i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader (1513-16) i Adriaan Floriszoon (1516). Però el 1518 el càrrec es fusionaria i tots els tribunals locals passaren a dependre del Consell de la Suprema. En conseqüència, des d’aquest moment, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i a Aragó.
Els xocs entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals des de la introducció de la dinastia dels Àustries. Per exemple, el 1528, podem trobar una causa oberta al Tribunal de Barcelona contra la mateixa Diputació del General, quan aquesta va negar-se a pagar al Sant Ofici les pensions d’uns censals que rebia un condemnat per heretgia.
Destaca l’enfrontament de 1532, quan l’inquisidor Fernando de Lloaces va empresonar una sèrie de ciutadans de Barcelona acusats de blasfèmia. Una comissió de juristes i teòlegs, promoguda pels diputats de la Generalitat, els consellers de la ciutat i el bisbe de Barcelona, van dictaminar que l’inquisidor s’havia excedit en les seves competències i les institucions catalanes van obrir un procediment contra Lloaces. La monarquia va haver d’intervenir per aconseguir un sobreseïment mutu del cas.
En realitat, l’actuació de Lloaces contra la blasfèmia a Barcelona era la resposta als procés que la Diputació del General havia iniciat uns mesos abans contra el receptor general de la Inquisició, el qual havia estat acusat de vendre teles i sedes procedents dels béns embargats als condemnats sense el consentiment de la Generalitat que veia com no rebia els impostos derivats de la venda. És a dir, el resultat d’un nou conflicte de jurisdiccions, immunitats i privilegis.
Un altre conflicte institucional destacat entre la Inquisició i la Diputació del General pel xoc de jurisdiccions va esclatar el 1568. En aquesta ocasió, els inquisidors i els familiars dels membres del Sant Ofici van negar-se a pagar els impostos corresponents a la Generalitat. L’escalada de les tensions institucionals, els inquisidors Padilla i Zurita van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el diputat Andreu Ferrer. Una nova intervenció reial va permetre arribar a una concòrdia que limitava el nombre de familiars del Sant Ofici i les seves competències.
Lògicament, mentre que les institucions catalanes veien amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis, els inquisidors del Tribunal de Barcelona representaven el contrapunt i consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedien exercir les seves funcions. En definitiva, el conflicte institucional mai va ser totalment resolt fins el segle XVIII.
Bartolomé de las Casas (1474-1566) va arribar al Nou Món, a La Española, el 1502. Ordenat sacerdot vuit anys després, el 1512 va convertir-se en un encomendero, moment en el qual va prendre consciència del maltractament i la injustícia que patien els indígenes americans. Aleshores va abandonar l’usdefruit dels indis i va convertir-se en un fervent defensor dels seus drets. Convençut de que el seu deure era “procurar el remedio de estas gentes divinamente ordenado”, va viatjar cap a Castella per entrevistar-se amb el regent Ferran el Catòlic i el cardenal Cisneros, el qual va nombrar-lo “protector dels indis” el 1516.
Durant el seu primer viatge a la Península Ibèrica com a nou rei de la Monarquia Hispànica, Carles V va concedir-li el territori de Cumaná, a Veneçuela, perquè hi apliqués les seves teories del tractament just vers els indígenes. El 1522 Las Casas va ordenar-se com a frare dominic i va iniciar el seu programa de colonització i evangelització pacífica, un sistema que s’estructurava al marge de l’encomienda, desenvolupat entre 1535 i 1540.
El 1540 va retornar a la Península Ibèrica per reunir-se amb Carles V i impulsar les Leyes Nuevas de 1542. Amb la nova legislació s’esmenava el codi de 1512 que regulava els sistema colonial, es prohibia l’esclavitud dels indígenes i s’abolia el sistema d’encomienda. A més, es disposava que en la penetració dels conqueridors en les terres no explorades hi havien de participar sempre dos religiosos, els quals s’encarregarien de vigilar que els contactes amb els indis es duguessin a terme en forma pacífica per tal de propiciar un diàleg que conduís a la seva conversió. D’aquesta manera, els indígenes passaven a dependre directament de la Corona, decisió que va ser rebuda amb un rebuig visceral per part dels encomenderos de les colònies.
Nomenat bisbe de Chiapas, el 1543, va dedicar-se a combatre els abusos colonialistes i l’incompliment de les Leyes Nuevas. A continuació, el 1546, Las Casas va passar a Mèxic on va difondre Avisos y reglas para los confesores, fet que va produir un gran escàndol. Desil·lusionat pel fracàs de la seva política, ignorada pels colonitzadors, el 1547, va renunciar al seu càrrec i va traslladar el seu combat a favor dels drets del indígenes a la cort hispànica.
La gran, i darrera, oportunitat per a Las Casas arribaria amb els debats de la denominada Junta de Valladolid (1550-1551), la qual, convocada per Carles V, va congregar els defensors dels drets dels indígenes, com el mateix Las Casas, i els partidaris de la derogació de les Leyes Nuevas, encapçalats per Juan Ginés de Sepúlveda. El debat oposava una visió humanitària de la conquesta, basada en la racionalització dels indígenes i les bondats d’una colonització fonamentada en el respecte de les cultures autòctones davant del pragmatisme econòmic i el fanatisme evangelitzador. El discurs de Sepúlveda va imposar-se, marcant la política de la corona respecte d’Amèrica.
Juan Ginés de Sepúlveda
El 1552 apareixia la Brevísima historia de la destrucción de las Indias, redactada deu anys abans, obra que va tenir una gran ressonància a nivell europeu. Traduïda a totes les llengües europees, molts autors situen en aquest text bona part de l’origen de la llegenda negra sobre el colonialisme hispànic a Amèrica. Aquest és un extracte:
Daremos por cuenta muy cierta y verdadera que son muertas en los dichos cuarenta años por las dichas tiranías y infernales obras de los cristianos, injusta y tiránicamente, más de doce cuentos de ánimas, hombres y mujeres y niños; y en verdad que creo, sin pensar engañarme, que son más de quince cuentos.
Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado, que se llaman cristianos, en estirpar de la haz de la tierra a aquellas miserandas naciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o suspirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen y ser resuelven o subalternan como a géneros todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas.
La causa por que han muerto y destruido tantas y tales y tan infinito número de ánimas los cristianos ha sido solamente por tener por su fin último el oro y henchirse de riquezas en muy breves días y subir a estados muy altos y sin proporción de sus personas (conviene a saber): por la insaciable codicia y ambición que han tenido, que ha sido mayor que en el mundo ser pudo, por ser aquellas tierras tan felices y tan ricas, y las gentes tan humildes, tan pacientes y tan fáciles a sujetarlas; a las cuales no han tenido más respeto ni de ellas han hecho más cuenta ni estima (hablo con verdad por lo que sé y he visto todo el dicho tiempo), no digo que de bestias (porque pluguiera a Dios que como a bestias las hubieran tratado y estimado), pero como y menos que estiércol de las plazas. Y así han curado de sus vidas y de sus ánimas, y por esto todos los números y cuentos dichos han muerto sin fe, sin sacramentos. Y esta es una muy notoria y averiguada verdad, que todos, aunque sean los tiranos y matadores, la saben y la confiesan: que nunca los indios de todas las Indias hicieron mal alguno a cristianos, antes los tuvieron por venidos del cielo, hasta que, primero, muchas veces hubieron recibido ellos o sus vecinos muchos males, robos, muertes, violencias y vejaciones de ellos mismos […].
Después de acabadas las guerras y muertes en ellas, todos los hombres, quedando comúnmente los mancebos y mujeres y niños, repartiéronlos entre sí, dando a uno treinta, a otro cuarenta, a otro ciento y docientos (según la gracia que cada uno alcanzaba con el tirano mayor, que decían gobernador). Y así repartidos a cada cristiano dábanselos con esta color: que los enseñase en las cosas de la fe católica, siendo comúnmente todos ellos idiotas y hombres crueles, avarísimos y viciosos, haciéndoles curas de ánimas. Y la cura o cuidado que de ellos tuvieron fue enviar los hombres a las minas a sacar oro, que es trabajo intolerable, y las mujeres ponían en las estancias, que son granjas, a cavar las labranzas y cultivar la tierra, trabajo para hombres muy fuertes y recios. No daban a los unos ni a las otras de comer sino yerbas y cosas que no tenían sustancia; secábaseles la leche de las tetas a las mujeres paridas, y así murieron en breve todas las criaturas. Y por estar los maridos apartados, que nunca veían a las mujeres, cesó entre ellos la generación; murieron ellos en las minas, de trabajos y hambre, y ellas en las estancias o granjas, de lo mismo, y así se acabaron tanta y tales multitudes de gentes de aquella isla; y así se pudiera haber acabado todas las del mundo. Decir las cargas que les echaban de tres y cuatro arrobas, y los llevaban ciento y doscientas leguas (y los mismos cristianos se hacían llevar en hamacas, que son como redes, a cuestas de los indios), porque siempre usaron de ellos como de bestias para cargar. Tenían mataduras en los hombros y espaldas, de las cargas, como muy matadas bestias; decir asimismo los azotes, palos, bofetadas, puñadas, maldiciones y otros mil géneros de tormentos que en los trabajos les daban, en verdad que en mucho tiempo ni papel no se pudiese decir y que fuese para espantar los hombres.
Y es de notar que la perdición destas islas y tierras se comenzaron a perder y destruir desde que allá se supo la muerte de la serenísima reina doña Isabel […].
Débese de notar otra regla en esto: que en todas las partes de las Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas, y matanzas, y tiranías, y opresiones abominables en aquellas inocentes gentes; y añadían muchas más y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento.
Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II (1556-1598) va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses. És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar com la “desnacionalització pacífica” del Principat. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. Ara bé, cal tenir present que, en la primera etapa del regnat, la col·laboració entre els catalans i Felip II va ser evident.
Felip II
En concret, hi ha dos moments en els quals la col·laboració entre la monarquia i el Principat es reforcen de forma destacada: la rebel·lió dels morescos de Granada i la guerra contra els turcs al Mediterrani.
Respecte de l’alçament moresc de les Alpujarras de Granada de 1568, tenim constància documental de que les tropes vencedores van estar nodrides, en part considerable, per catalans. D’aquesta presència podríem deduir que la col·laboració entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i Catalunya millorava en el terreny dels afers polítics estatals. Però, per què s’haurien implicat els catalans en un afer relativament llunyà com el dels morescos? Perquè l’alçament va fer témer que s’establissin connexions entre els rebels i els turcs que assolaven la Mediterrània i que havien posaven en perill les costes catalanes i el comerç en un temps de redreçament econòmic.
D’altra banda, els catalans també van tenir protagonisme en la Batalla de Lepant de 1571 contra l’Imperi Turc. Les tropes de la coalició entre la Monarquia Hispànica, Venècia i el Papat estaven comandades per Joan d’Àustria, però el dirigent efectiu dels estols cristians va ser el lloctinent Lluís de Requesens (que ja havia participat en la repressió dels morescos a les Alpujarras), ajudat per Joan de Cardona i molts d’altres catalans. És en aquest sentit que em d’interpretar la construcció d’unes noves drassanes a Barcelona cap a finals del segle XVI. Tanmateix, el projecte d’una gran marina mediterrània aviat s’esvairia en favor de l’impuls del comerç americà.
Igualment, el citat Lluís de Requesens va exercir un paper destacat en el conflicte dels Països Baixos. Va substituir el duc d’Alba com a governador del territori i va exercir una política moderada: amnistia general (1574), supressió del tribunal dels Tumults i abolició dels imposts sobre vendes. Tanmateix, no va aconseguir la pacificació del territori. En qualsevol cas, el fet remarcable és que els prohoms catalans van recuperar part del protagonisme perdut en el regnat de Carles V. Només una part, perquè la majoria dels virreis que van governar el Principat van procedir de la noblesa castellana: Francesc de Montcada i Folc de Cardona, marquès d’Aitona, va ser l’únic virrei català (1580-1581).
En qualsevol cas, el conflicte amb Felip II va arribar per la via institucional ja que les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar significativament en aquest període. Ja durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. El conflicte de fons era un problema de jurisdiccions: la monarquia autoritària contra les institucions d’origen medieval que es resistien a l’increment de les prerrogatives reials. Res de nou.
Lluís de Requesens
Ara bé, el conflicte, la mal anomenada “desnacionalització pacífica”, va esclatar el 1568. Aquell any va impermeabilitzar-se la frontera amb França per aturar l’expansionisme del protestantisme en el context de les Guerres de Religió franceses. En defensa de l’ortodòxia religiosa catòlica, Felip II va impedir l’entrada de llibres francesos, va prohibir els estudis a l’estranger i va donar amplis poders a la Inquisició per actuar a Catalunya amb l’objectiu d’impedir la difusió de les doctrines calvinistes. En aquest sentit, Felip II no va respectar les lleis catalanes en eximir els oficials del Sant Ofici de pagar alguns drets a la Diputació del General.
Més conflictes. El 1569, Felip II va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la Monarquia Hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial. El conflicte de jurisdiccions s’agreujava. I només es tancaria en fals en la cort general de Montsó de 1585.
I una nova crisi va produir-se el 1588 amb la detenció de Joan de Queralt, diputat de la Generalitat entre 1584 i 1587, acusat de venda d’oficis, insaculació de menors d’edat, acceptació de suborns en la concessió de llicències i de fer desaparèixer actes de les Corts de 1585. Peó de la monarquia a Catalunya, Queralt va ser sotmès a interrogatori, però l’Audiència va demanar el seu alliberament. La resposta dels diputats va ser fortificar-se en el Palau del General. La solució, un tancament en fals del conflicte, va ser la condemna de Queralt a pagar 13.000 lliures per frau.
Però el gran conflicte entre la monarquia de Felip II i les institucions catalanes va ser l’afer Granollacs. Tot va començar el 1589, quan la monarquia va procedir a unes detencions considerades irregulars per la Diputació del General. Aquesta vegada, però, la solució al conflicte de jurisdiccions no va ser una sortida pactada. Així, el 1591, per ordre del virrei, Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, es va intentar detenir Joan de Granollacs, diputat de la Generalitat pel braç militar i germà dels dos detinguts, el qual va escapar i va trobar refugi al Palau de la Generalitat.
La lloctinència i la Diputació del General entraven en un conflicte polític de gran envergadura. I el context no era gens favorable per a la Generalitat: a Saragossa l’afer Antonio Pérez es trobava en el seu punt més àlgid i la repressió reial començava a fer-se evident amb l’execució de Joan de Lanuza. D’aquesta manera, en part per por a l’extensió de les agitacions aragoneses i en part per les imbricacions de la xarxa clientelar i de poder de la monarquia, una part dels diputats, fonamentalment el braç eclesiàstic, van buscar una sortida negociada. Finalment, Granollacs i els seus van haver d’exiliar-se.
Després de dècades de lluita, Carles V era un home malalt, desil·lusionat i envellit. L’imperi universal havia perdut la batalla dels símbols en favor dels Estats nacionals i aquesta derrota va portar l’emperador a un gest altiu: l’abdicació. Havia arribat el moment de plantejar el traspàs del poder. I millor fer-ho en vida que arriscar-se a una nova guerra. En conseqüència, el gener de 1548 l’emperador va redactar el seu testament polític adreçat al seu fill Felip. El 1550 va començar a dictar les seves memòries i cinc anys després va considerar que havia arribat el moment de retirar-se.
Carles V
D’aquesta manera, el 25 d’octubre de 1555, en un acte solemne davant dels Estats Generals de Brussel·les, després de rememorar la seva trajectòria vital en un discurs que va fer-li saltar les llàgrimes, Carles V renunciava a la sobirania dels Països Baixos, que anaven a parar a les mans de Felip II. Igualment, designava a Felip II com a successor en els regnes de la Monarquia Hispànica i al seu germà Ferran com a successor en la dignitat imperial del Sacre Imperi Romanogermànic.
Abdicació de Carles VAbdicació de Carles V
Era un marc simbòlic, el mateix en el qual havia rebut quaranta anys abans el seu nomenament com a hereu del ducat de Borgonya i dels regnes de Castella i Aragó. L’emperador vestia de negre, un homenatge a Felip el Bo. Filibert de Savoia, president del Consell de Flandes, va exposar les raons formals de l’abdicació de l’emperador. A continuació, Carles V va prendre la paraula. Seria el seu darrer discurs públic i l’havia preparat minuciosament. L’emperador va repassar la seva vida, els seus viatges i va fer una encesa defensa de la fe cristiana:
Nueve veces fui a Alemania la Alta; seis he pasado en España, siete en Italia, diez he venido aquí a Flandes, cuatro en tiempo de paz y de guerra he estado en Francia; dos en Inglaterra; otras dos contra África, las cuales todas son cuarenta, sin otros caminos de menos cuenta que por visitar mis tierras tengo hechos […] la mitad del tiempo tuve grandes y peligrosas guerras, de las cuales puedo decir con verdad que las hice más por fuerza y contra mi voluntad que buscándolas, no dando ocasión para ellas […] y a todos es notorio que yo ya no puedo entender en estas cosas sin grandísimo trabajo mío y pérdida de los negocios, pues los cuidados que tan gran carga pide, el sudor y trabajo, mis enfermedades y quiebra grandísima de salud me acabarían en punto, pues aún a los muy sanos y descansados bastarían a fatigar y el sólo mal de la gota consume y acaba.
Sé que para gobernar y administrar estos estados y los demás que Dios me dio ya no tengo fuerzas, y las pocas que han quedado se han de acabar presto […] Por tanto, estoy determinado de pasar luego a España y dar a mi hijo Felipe la posesión de esos Estados y a mi hermano el rey de romanos el Imperio. Encomiéndoos mucho mi hijo y os pido por amor de mí, que tengáis con él el amor que a mí siempre […] Y principalmente, habéis de mirar y guardaros no dañen ni infeccionen la pureza de vuestra fe las novedades y herejías de las provincias vecinas.
Tres mesos després, el 16 de gener de 1556, entregaria al seu secretari l’abdicació de tots els dominis hispànics, tant a Europa com al Nou Món. La renúncia, seguint la lògica de la monarquia composta, es va realitzar mitjançant tres documents. Un document per la Corona de Castella (incloent-hi Navarra i el Nou Món), un document per a la Corona d’Aragó (incloent-hi Sardenya) i un document per a la Corona de Sicília.
Felip II
Restava l’Imperi. La dignitat imperial per la qual tant havia lluitat. El setembre de 1556 va signar la renúncia en favor del seu germà Ferran, però aquest no va ser reconegut pels electors alemanys fins el febrer de 1558.
Ferran I del Sacre Imperi Romanogermànic
D’aquesta manera, el febrer de 1556, Carles V va retornar a la Península Ibèrica. S’instal·laria al monestir de Yuste, en un tranquil i remot racó d’Extremadura en el qual passaria els darrers mesos de la seva vida. El monestir, aixecat per l’Ordre dels Jerònims a inicis del segle XV, seria el lloc escollit per la retirada. Una modesta residència en la qual l’acompanyaria una petita cort i desenvoluparia una vida austera. Uns pocs llibres, algunes obres d’art i records personals d’una intensa vida serien els seus companys. La deteriorada salut no impediria, però, que el vell emperador mantingués les seves generoses costums a l’hora de menjar i beure, l’únic aspecte en el qual no va mostrar mai austeritat. Moriria el 21 de setembre de 1558.
El monestir de YusteCarles V al monestir de YusteExèquies de Carles V
Carles V va trobar en Tiziano Vecellio (1485-1576) l’artista que necessitava, aquell que traduiria en el llenç la grandesa del seu Imperi, el pintor que immortalitzaria el somni de l’emperador.
Tiziano
Nascut el 1485 a Piove di Cardore, Tiziano va ser un artista precoç, destacant en el taller venecià de Sebastiano Zuccato, el mestre que el va formar. Conreador de la pintura religiosa i mitològica, destacaria pels seus retrats, en els quals va saber captar la fidelitat als atributs que havien de relacionar-se amb el càrrec, la dignitat o la posició social de la figura retratada. Ara bé, no va ser fins 1532 quan la seva carrera artística va fer un gir radical i inesperat: aquell any va convertir-se en el pintor per excel·lència de l’Imperi Universal de Carles V, el pintor de cort que necessitava l’emperador. Retrataria a Carles V (1532, 1548) i a la seva dona Isabel de Portugal (1548).
Carles V (1532)Carles V (1548)Isabel de Portugal (1548)
Però el millor exemple el trobem en el retrat eqüestre de Carles V a la Batalla de Mühlberg (1548). Un tipus de retrat commemoratiu que combinava la semblança del personatge amb l’al·lusió a un fet memorable gràcies a un posat apoteòsic. Carles V, emmalaltit per la gota, envellit de forma prematura, esgotat per dècades de lluita en defensa de l’Imperi universal, havia arribat a la batalla en llitera. Les seves tropes van aconseguir una victòria brillant, inesperada i incontestable que va impactar les cancelleries europees. Aquest és el fet que Tiziano immortalitzaria.
Carles V a la Batalla de Mühlberg (1548)
L’emperador posa davant de l’artista vestit amb una armadura d’infanteria i amb la llança a la mà dreta. És un retrat eqüestre, com correspon a un emperador que s’ha fet amb la victòria. És la guerra dels símbols. És un cavaller de l’Ordre del Toisó d’Or que presenta un gest de triomf. En realitat s’havia presentat en el camp de batalla en llitera perquè el seu cos estava esgotat, però això és indiferent. El quadre representa un exercici simbòlic de defensa i exaltació de l’Imperi universal. La realitat no importa. Des de la seva postura, Carles V desafia als seus enemics. És gràcies a aquest retrat com Carles V passa a la història com l’emperador universal.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
Daremos por cuenta muy cierta y verdadera que son muertas en los dichos cuarenta años por las dichas tiranías y infernales obras de los cristianos, injusta y tiránicamente, más de doce cuentos de ánimas, hombres y mujeres y niños; y en verdad que creo, sin pensar engañarme, que son más de quince cuentos.
