Català i castellà a la Catalunya moderna

Sovint es diu que la llengua castellana és aliena a Catalunya, afirmació que és com a mínim qüestionable. És indiscutible que la llengua pròpia del país és el català, idioma documentat des del segle IX i que va ser hegemònic al llarg de l’edat mitjana, compartint espai amb el llatí. Però això no implica que el castellà sigui quelcom aliè al país, sobretot si tenim en compte que la seva presència es remunta al segle XV. És un element més de la història cultural de Catalunya.

Des de finals del segle XV es pot constatar la introducció del castellà en el sistema lingüístic de Catalunya, i per extensió en els territoris de parla catalana. I en contra del que s’acostuma a creure, les causes de d’aquesta introducció no semblen obeir a una política planificada i organitzada per tal d’aconseguir una castellanització lingüística del país, sinó que van ser naturals. És un fet contrastat que la Monarquia Hispànica no va situar entre les seves prioritats polítiques ni la llengua ni els elements identitaris, com a mínim fins al segle XVII. Així, la introducció del castellà a Catalunya no va ser conseqüència de cap imposició lingüística ja que la monarquia no comptava ni amb els instruments necessaris ni va dissenyar mai una política d’unificació lingüística.

Ara bé, aquesta introducció va ser lenta i l’ús quotidià del castellà va trigar a prosperar. En la llengua escrita, la dels documents privats i també la dels documents públics, el català va ser ben viu i present al llarg de l’època moderna. D’aquesta manera, en el segle XVI l’aristocràcia catalana continuava emprant fonamentalment el català com a llengua materna, com es pot observar en la correspondència entre Francesc de Borja i Lluís de Requesens. I aquesta lògica preeminència s’ha de fer extensiva als estrats inferiors de la societat ja que a nivell oral el català mai va deixar de ser la llengua familiar i quotidiana dels catalans.

És més, en el cas de les elits catalanes podem observar que abans que la castellanització es produeix una italianització. Per exemple, si ens fixem en les biblioteques barcelonines del segle XVI, podem observar com els llibres en llatí (la llengua de la cultura escrita) són majoritaris, seguits del català i l’italià. És cap al darrer terç del segle XVI quan el castellà entra en competència amb les llengües catalana i italiana gràcies a l’eclosió de la literatura del Siglo de Oro.

Els primers testimonis del bilingüisme català/castellà a Catalunya els trobem en la literatura. Des del segle XV es pot observar la introducció del castellà, en un procés que culminaria en una castellanització de la literatura catalana i valenciana, com podem observar en les obres de Joan Boscà, Joan Timoneda, Juan Fernández de Heredia o Lluís Milà, entre d’altres.

Quines van ser les causes de la introducció del bilingüisme? Podem trobar diferents raons: la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, la progressiva identificació del castellà amb la “llengua de la monarquia”, el fet que Barcelona deixés de ser la cort habitual del rei, el creixent prestigi de la llengua castellana que viu el seu llarg Siglo de Oro i comença a capitalitzar i fins i tot absorbir clàssics de la literatura catalana, etc. Però per sobre de tots aquests factors sobresurten dos elements fonamentals: el mercat de la impremta i l’Església.

El final simbòlic de l’edat mitjana i el transit cap a l’època moderna es relaciona amb l’aparició d’un nou fenomen de civilització: la invenció i expansió de la impremta. En el cas de Catalunya, les primeres impremtes es documenten cap a 1474 amb la presència a Barcelona de l’impressor alemany Enric Botel i amb la constatació, tres anys després, d’una compra de llibres impresos per part del cronista Pere Miquel Carbonell al llibreter Antoni Ramon Corró.

Així, l’ús de la impremta a Catalunya va desenvolupar-se d’acord amb la demanda comercial que tenien els llibreters i amb la tècnica aportada per tipògrafs d’origen germànic. D’aquesta manera, el comerç del llibre de Barcelona va integrar-se progressivament en els circuits internacionals, important llibres als grans centres europeus de la impremta i la llibreteria, com Venècia i Lió, i després va redistribuir-los a escala catalana i peninsular. Cap a finals del segle XVI el sector del llibre va convertir-se en un dels principals productes exportats des de Catalunya.

La mateixa naturalesa de la impremta feia prevaldre el criteri del mercat en el seu intent de disminuir els costos dels llibres. És a dir, la impremta per a ser rentable requeria d’uns alts tiratges i un alt nombre de lectors potencials. Aquesta lògica mercantil va suposar un factor d’inhibició de la producció literària en català i va afavorir la creació d’un nou mercat de lectors en llengua castellana. D’aquesta manera, el castellà es convertia per els escriptors catalans en el millor vehicle de transmissió de les seves obres literàries, tant a nivell peninsular com a nivell europeu.

D’aquesta manera, podem establir una cronologia de la producció impresa de Barcelona que resulta reveladora: entre 1501 i 1530 predominen les edicions en llatí; entre 1530 i 1559 l’hegemonia correspon a les publicacions en català; entre 1559 i 1570 el predomini torna a ser del llatí; i és al darrer terç del segle quan les edicions en castellà assoleixen el primer lloc de la indústria del llibre de Barcelona, just quan el sector va decantar-se pel mercat castellà. La llei del mercat s’havia imposat per sobre de qualsevol altra consideració convertint el castellà en la llengua hegemònica de la impremta i la literatura culta en detriment del llatí i del català.

Respecte de l’Església, la seva incidència lingüística es pot detectar des del regnat de Ferran el Catòlic i la reforma dels ordres religiosos. Així, el 1493 arribava a Montserrat el prior de San Benito de Valladolid, García Ximénez de Cisneros, cosí del cardenal Cisneros. La seva influència va ser evident i Montserrat va esdevenir una mena de sucursal de Valladolid. El 1500 es publicava la primera obra en castellà que tenim documentada a Catalunya: el dietari de l’abat García Ximénez de Cisneros.

De forma progressiva, benedictins, caputxins, dominics, agustins i jesuïtes van començar a predicar en castellà. Els ordres més resistents al castellà van ser franciscans i escolapis. Però la penetració de la llengua castellana entre les comunitats religioses de Catalunya va ser enorme i el millor exemple d’això el trobem en el fet que la correspondència del caputxí Bernardí de Manlleu amb el president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors va ser en castellà.

D’altra banda, a finals del segle XVI, va iniciar-se una llarga controvèrsia sobre la llengua que calia emprar en l’ensenyament i en la predicació de la doctrina de l’Església. La polèmica es resoldria en els concilis provincials eclesiàstics de Tarragona de 1635-1637 en un debat articulat al voltant de la difusió efectiva que ambdues llengües tenien en la societat catalana, la capacitat expressiva de català i castellà, i la significació política de les llengües. Finalment, va aprovar-se una constitució sinodial que insistia a predicar sempre en la “lingua materna et chatalana”. Però aquesta resolució va ser paper mullat.

D’aquesta manera, el castellà va guanyar la batalla de les predicacions i la del mercat obert per la introducció de la impremta com a millor plataforma per a penetrar a la Catalunya moderna.

Tanmateix, és totalment inapropiat parlar d’una decadència lingüística del català en aquest període. El que trobem és la introducció del bilingüisme, no la substitució d’una llengua per una altra. És més, l’expansió del castellà va motivar una actitud de defensa i glosa de la llengua catalana, especialment des de mitjans del segle XVI, gràcies a la qual el català va afermar-se com a llengua escrita a través d’autors com Cristòfor Despuig, Geroni Taix, Pere Gil, Andreu Bosc, Pere Nicolau o Josep Elies Estrugós.

D’aquesta manera, les impremtes del Principat mai van deixar d’estampar en català durant els segles XVI i XVII. Entre 1476 i 1610 van imprimir-se 250 llibres en llengua catalana i la xifra s’eleva fins a 664 en el període 1611-1785. I aquests impresos pertanyien majoritàriament a gèneres utilitaris que estaven destinats al consum massiu: vides de sants, goigs, catecismes, beceroles, tractats d’agricultura, salms i arts de ben morir, entre d’altres. És a dir, la crisi de l’edició en català no es produeix fins ben entrat el segle XVIII.

Però, a més, l’extensió o del català com a llengua escrita en aquest període encara és més evident en l’àmbit del manuscrit com es pot observar en els dietaris institucionals de la Generalitat o del Consell de Cent, així com en la multiplicació de diaris i memòries personals o en els documents notarials.

Finalment, tot i que podem considerar que aquest període coincideix amb una evident decadència de la literatura catalana, que no s’ha de confondre mai amb la llengua perquè és una realitat força diferent, s’ha de tenir present que a Catalunya també es poden detectar esforços i projectes per a fer de la llengua catalana un instrument d’expressió literària adequat al període. És a dir, existeix un moviment barroc de modernització i revitalització de la literatura catalana culta, representat per autors com Josep Fontanella, que reivindica, amb més o menys fortuna, el valor literari del català. Potser si situem aquesta literatura al costat de les obres d’autors contemporanis com Cervantes, Shakespeare o Rabelais certament ens pot semblar menor, però no per això l’hem de menysprear.