L’època del Barroc

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes.

La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic.

El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc.

L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

La renovació profunda de l’Església després de Trento va trobar en aquests artistes als millors propagandistes de l’esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris i la resta de la simbologia catòlica havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. El seu objectiu era atreure els fidels als temples, tot impressionant-los amb unes construccions monumentals i una exuberant decoració, símbol de la riquesa i per tant de poder.

L’art barroc també es va imposar a la societat civil ja que coincidia amb la tendència dels monarques del segle XVII a refermar la seva autoritat, tendència que va desembocar en les grans monarquies absolutes de dret diví.

És per això que els principals escenaris del barroc, el període de màxim esplendor del qual hem de situar en el segle XVII i començaments del segle XVIII, fossin residències dels poders reals de l’Antic Règim: per una part les esglésies, fastuoses en decoració com a avantsala del cel; i, per l’altra els palaus, reflex del poder real (el palau de Versalles seria l’exemple més clar d’aquesta tendència). A aquestes construccions s’hi va sumar, a més, l’atenció posada en l’urbanisme i la creació de grans jardins, places, escalinates i fonts que, generalment, s’afegien a les residències de certa importància.

En contraposició a aquesta tendència que caracteritzava l’Europa catòlica, a l’Europa protestant i d’ascendència burgesa l’estètica i els temes predominants serien molt diferents. D’aquesta manera, als Països Baixos i als Estats alemanys, les obres d’art eren encarregades per clients burgesos, mentre que l’art esdevenia cada cop més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors, etc.).

La cultura barroca no només s’ha de circumscriure al camp de l’art, sinó que s’ha d’entendre com un gran moviment cultural. Per exemple, la literatura va assolir en aquesta època un dels seus moments d’esplendor, amb autors com l’anglès Shakespeare i el francès Molière. També va destacar especialment el Segle d’Or de les lletres castellanes, amb autors com ara Cervantes, Quevedo, Góngora, Lope de Vega o Calderón de la Barca, entre molts d’altres. Tots ells imbuïts per l’esperit barroc.

Però és que la música també va viure un gran moment, amb la introducció de grans novetats respecte de les èpoques medieval i renaixentista. I és que això que avui es coneix genèricament, i impròpiament, com a “música clàssica” té les arrels en la música barroca. És en aquesta època, malgrat del predomini de l’adscripció religiosa, quan els gèneres profans van adquirir un gran relleu, per exemple amb l’escriptura de les primeres òperes. Compositors com Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Georg Händel o Johann Sebastian Bach van il·luminar el barroc amb les seves obres.