El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'5.3 El segle XVII: l’època del Barroc'

El regnat de Felip III, l’inici de la decadència hispànica

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu.

Felipe III.jpg

Un dels aspectes característics de la política hispànica durant el segle XVII va ser l’abandonament del govern per part dels monarques, que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Rubens_lerma.jpg
El duc de Lerma, privat de Felip III

Un dels principals objectius del regnat va ser concloure les nombroses guerres que havia heretat del seu antecessor. Així, la Monarquia Hispànica de Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica.

Al contrari, l’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels morescos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, van sortir d’Espanya unes 300.000 persones (prop del 5% de la població). Més enllà del drama personal dels morescos que van haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura. Aquest fet, però, va afectar relativament poc a Catalunya ja que els morescos representaven una minoria.

embarque de moriscos alicante.jpg
Expulsió dels morescos al port d'Alacant

A més, malgrat que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. Les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

L’època del Barroc

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes.

La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic.

El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA
L’església de Il Gesú (segle XVI), obra de Vignola a Roma, amb la seva planta amb forma de creu, va servir de model constructiu a les noves esglésies contrareformistes.

L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

S_Andrea_al_Quirinale.JPG
Sant’Andrea al Quirinale, de Bernini. Aquesta església és un bon exemple dels elements constructius típics del Barroc, amb la barreja d’elements de l’arquitectura clàssica i la utilització de formes el·líptiques, corbes i circulars pròpia dels artistes barrocs.

La renovació profunda de l’Església després de Trento va trobar en aquests artistes als millors propagandistes de l’esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris i la resta de la simbologia catòlica havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. El seu objectiu era atreure els fidels als temples, tot impressionant-los amb unes construccions monumentals i una exuberant decoració, símbol de la riquesa i per tant de poder.

L’art barroc també es va imposar a la societat civil ja que coincidia amb la tendència dels monarques del segle XVII a refermar la seva autoritat, tendència que va desembocar en les grans monarquies absolutes de dret diví.

Versailles.jpg
El palau de Versalles, símbol del poder absolut de la monarquia francesa de Lluís XIV. L’edifici va ser concebut en íntima relació amb els jardins, plens de fonts i estanys. L’aigua fluint constantment és una imatge del sentit fugaç de la vida, del moviment que tant caracteritza els artistes del Barroc.

És per això que els principals escenaris del barroc, el període de màxim esplendor del qual hem de situar en el segle XVII i començaments del segle XVIII, fossin residències dels poders reals de l’Antic Règim: per una part les esglésies, fastuoses en decoració com a avantsala del cel; i, per l’altra els palaus, reflex del poder real (el palau de Versalles seria l’exemple més clar d’aquesta tendència). A aquestes construccions s’hi va sumar, a més, l’atenció posada en l’urbanisme i la creació de grans jardins, places, escalinates i fonts que, generalment, s’afegien a les residències de certa importància.

En contraposició a aquesta tendència que caracteritzava l’Europa catòlica, a l’Europa protestant i d’ascendència burgesa l’estètica i els temes predominants serien molt diferents. D’aquesta manera, als Països Baixos i als Estats alemanys, les obres d’art eren encarregades per clients burgesos, mentre que l’art esdevenia cada cop més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors, etc.).

jan-vermeer_milkmaid.jpg
La cuinera, de Jan Vermeer. En aquesta obra el pintor holandès mostra de manera magistral la preocupació pel tractament de la llum i el domini dels colors característic dels pintors del barroc europeu.

La cultura barroca no només s’ha de circumscriure al camp de l’art, sinó que s’ha d’entendre com un gran moviment cultural. Per exemple, la literatura va assolir en aquesta època un dels seus moments d’esplendor, amb autors com l’anglès Shakespeare i el francès Molière. També va destacar especialment el Segle d’Or de les lletres castellanes, amb autors com ara Cervantes, Quevedo, Góngora, Lope de Vega o Calderón de la Barca, entre molts d’altres. Tots ells imbuïts per l’esperit barroc.

Cervantes.png

Però és que la música també va viure un gran moment, amb la introducció de grans novetats respecte de les èpoques medieval i renaixentista. I és que això que avui es coneix genèricament, i impròpiament, com a “música clàssica” té les arrels en la música barroca. És en aquesta època, malgrat del predomini de l’adscripció religiosa, quan els gèneres profans van adquirir un gran relleu, per exemple amb l’escriptura de les primeres òperes. Compositors com Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Georg Händel o Johann Sebastian Bach van il·luminar el barroc amb les seves obres.

El parlamentarisme a l’Europa de l’Antic Règim

british_parliament.jpg

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Al llarg del segle XVII, a les Províncies Unides i Anglaterra, s’havien imposat uns règims de caràcter parlamentari que van permetre a les classes mitjanes participar per primer cop en el poder polític.

Anglaterra. Si bé els monarques anglesos de la dinastia Stuart van intentar d’instaurar un règim de caràcter absolutista, el Parlament, que des de l’edat mitjana estava dividit en dues cambres –la dels Lords, integrada per la noblesa i el clergat, i la cambra dels Comuns, integrada pels burgesos representants de les ciutats– que limitaven el poder reial, va imposar-se a la pressió reial mitjançant dues revolucions en defensa dels seus drets.

cabezacarlos1.jpgLa primera revolució (1642) va esdevenir una guerra civil entre els partidaris de l’absolutisme monàrquic i els defensors del Parlament i no va acabar fins l’execució del rei Carles I el 1649 i la proclamació de la República. Aquest sistema, però, tindria una curta vida ja que el 1660 el Parlament restablia la monarquia, tot i que el 1679 es votava l’habeas corpus que impedia al rei realitzar qualsevol detenció arbitrària i garantia el principi de la llibertat individual.

La segona revolució anglesa finalitzaria amb la destitució i l’exili del rei Jaume II el 1688 i comportaria l’expulsió definitiva de la dinastia Stuart del tron anglès.

guillermo_iii_orange.jpgUn any després, el 1689, el nou rei, Guillem II d’Orange, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava els poders del rei a l’acció del Parlament que assumia el poder legislatiu, concedia al monarca el poder executiu, aprovava la independència judicial i garantia un seguit de drets i llibertats individuals als ciutadans. D’aquesta manera s’imposava la separació de poders, base del liberalisme polític (llibertat, igualtat i propietat).

Tanmateix, no hem de pensar que el parlamentarisme anglès de l’època moderna i els inicis de l’època contemporània era una democràcia. Només una minoria (grans propietaris, burgesos, rendistes) tenien dret a votar i participar de les decisions polítiques (es calcula que en el millor dels casos arribaven a un 15% de la població), mentre que els habitants de les colònies no tenien cap tipus de representació i l’esclavitud continuava sent acceptada.

Les Províncies Unides. Superada la dominació de la Monarquia Hispànica dels Àustries després de la Pau de Westfàlia de 1648, als territoris de les Províncies Unides va instaurar-se una República. El territori, comprés per set províncies, mantenia els diferents parlaments provincials que es reunien en els Estats Generals per tal de debatre i aprovar les decisions comunes que afectaven a tot l’Estat.

Seven_United_Netherlands_Janssonius_1658.jpg

El triomf del parlamentarisme a Anglaterra

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Per exemple a Anglaterra, al llarg del segle XVII, es va imposar un règim parlamentari en el qual les classes mitjanes van aconseguir participar en el poder polític.

Els reis anglesos van intentar instaurar l’absolutisme, però el Parlament va promoure dues revolucions en defensa dels seus drets. La primera Revolució anglesa va acabar amb l’execució del monarca Carles I el 1649. Una segona Revolució comportaria la destitució i l’exili del rei Jaume II, el 1688. Un any després de la Revolució, el nou rei, Guillem II, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava el poder del rei al Parlament i introduïa la divisió de poders en el sistema polític anglès.

Extractes de la Declaració de Drets (Bill of Rights) aprovada pel Parlament anglès el 1689:

English_Bill_of_Rights_of_1689.jpg

En aquestes circumstàncies, els anomenats Lords i els Comuns, avui units en virtut de les seves cartes i eleccions, constitueixen la representació plena i lliure de la Nació […] i per això decideixen:

1r. Que el pretès poder de l’autoritat reial de suspendre les lleis o executar-les sense el consentiment del Parlament és il·legal.

2n. Que el pretès poder de l’autoritat reial de concedir les lleis i d’executar-les, poder que ha estat usurpat i exercit en el passat, és il·legal.

4t. Que qualsevol petició de diners per part de la Corona o perquè aquesta en faci ús, sota pretext de prerrogativa, sense el consentiment del Parlament, per un temps més llarg o d’una manera que no sigui consentida pel Parlament és il·legal.

5è. Que és un dret dels individus presentar peticions al rei i que tot empresonament causat per aquestes peticions és il·legal.

6è. Que les eleccions dels membres del Parlament han de ser lliures.

9è. Que ni la llibertat de paraula, ni la dels debats o processos en el si del Parlament no pot ser coartada o discutida en cap Cort ni en cap altre lloc […].

10è. Que per remeiar qualsevol problema, i corregir, enfortir i mantenir les lleis cal reunir freqüentment el Parlament.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS