Les causes de la Reforma protestant
La Reforma, tot i que en els seus orígens es va tractar d’un moviment religiós, ben aviat va adquirir dimensions de caràcter polític, social, econòmic i cultural, i va desencadenar la crisi més greu que va conèixer el cristianisme en tota la seva història. A partir de la Reforma, el món cristià va caracteritzar-se per l’existència d’una pluralitat de creences i d’esglésies –l’Església catòlica per una banda, i les diverses Esglésies protestants per una altra– que s’havien intentat combatre al llarg de l’època medieval.
Arribats a les acaballes de l’edat mitjana, hi havia en alguns sectors de la societat europea un profund malestar contra certes de les seves pràctiques. Durant el període comprés entre els segles XI i XIV, l’Església catòlica havia adquirit un gran poder polític, econòmic i cultural. Malgrat tot, això l’havia portada a un allunyament de les seves funcions espirituals i a una dedicació creixent als afers temporals i polítics.
Els crítics opinaven que les altes jerarquies vivien envoltades de luxes i riqueses, fet que atemptava contra els principis de la religió cristiana. A la relaxació de costums que es podien detectar a les altes jerarquies de l’Església s’hi afegia, a més, l’escassa preocupació pastoral i la poca preparació del baix clergat no sabia, o no volia, exercir correctament les labors pastorals que tenien encomanades.
Per una altra banda, l’Església havia acostumat els fidels a assolir els fins religiosos, entre els quals el fonamental era la salvació de l’ànima, mitjançant pràctiques pietoses, almoines, indulgències (document que emetia el papa pel qual es comprava el perdó dels pecats) o per la intercessió de la Verge i dels sants. Tanmateix, molts càrrecs eclesiàstics es compraven i els compradors a vegades no tenien una autèntica vocació religiosa, sinó que buscaven els beneficis associats al càrrec a què accedien. D’aquesta manera, el sentiment religiós va tendir a reduir-se a una acumulació d’obres formals que enriquien l’Església sense que tal cosa li assegurés al creient la seva salvació.
Als segles XIV i XV, havien aparegut molts moviments que aspiraven a reformar l’Església perquè pogués retornar a un tipus de vida semblant al de les primeres comunitats cristianes. Una gran part d’aquests moviments, però, van ser considerats herètics i els seus membres perseguits i condemnats per la Inquisició.
A part de les citades motivacions de regeneració religiosa, l’extensió de l’humanisme a l’Europa del Renaixement i les transformacions polítiques i socials produïdes al segle XVI van ser algunes de les raons fonamentals de l’èxit de la Reforma i de la seva difusió a Europa.
L’humanisme va alimentar l’esperit de la Reforma en defensar una religió més personal i de comunicació directa amb Déu basada en la lectura de la Bíblia. Molts humanistes, en el seu desig de comprendre millor el missatge de Déu, es van aplicar a un estudi rigorós de la Bíblia utilitzant-ne d’altres versions, com l’hebrea, la grega o la siriana.
D’aquesta manera, els humanistes van rebutjar com a única font del coneixement de Déu la versió llatina de la Vulgata, única reconeguda per l’Església i en la qual es basava la seva autoritat, i van defensar una religió més personal basada en la lectura de la Bíblia.
Amb això, els humanistes intentaven adequar la seva visió de Déu i la seva nova concepció de l’home a la Revelació i les lleis de l’Església, sense cap ànim de separar-se’n, fins que la Reforma els va obligar a elegir entre l’Església catòlica i les noves Esglésies protestants.
A les raons religioses i intel·lectuals que expliquen el triomf i extensió de la Reforma protestant, s’hi afegeixen unes altres d’ordre polític, social i, fins i tot, sociològics.
Políticament, la Reforma va proporcionar als monarques i als prínceps la gran ocasió de reforçar el seu poder mitjançant l’apropiació dels béns de l’Església catòlica i la instauració en els seus territoris d’una nova Església sotmesa al seu control.
En l’aspecte social, la Reforma va ser força ben acollida per la noblesa en aquells territoris en els quals l’Estat era feble i la burgesia encara no s’havia desenvolupat. Això li va permetre de beneficiar-se de la secularització dels béns eclesiàstics (sobretot terres) i augmentar el seu poder.
La Reforma, però, també va ser ben rebuda en aquells territoris en els quals ja s’havia desenvolupat una rica burgesia, per a la qual la nova religió propiciava el desenvolupament dels seus negocis.
Finalment, cal tenir en compte un aspecte sociològic de la reforma protestant. Segons el sociòleg Max Weber, de retruc i sense pretendre-ho, el protestantisme va generar un canvi en la percepció del treball. Segons l’anàlisi de Weber, la Reforma protestant, especialment el calvinisme, va canviar la concepció del treball: aquest ja no seria considerat com un càstig expiatori del pecat original com proclamava l’ètica catòlica; passava a ser considerat un valor fonamental que servia a cadascú per esforçar-se i acostar-se a Déu. Per tant, des del segle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter i el calvinisme portarien a les mentalitats una sèrie de nous valors que revolucionarien la concepció del treball i de la vida.
En un primer moment, la pujada dels preus va beneficiar els pagesos i, en especial, tots aquells als quals s’havia lliurat la terra a canvi d’una renda monetària. Però molt aviat la noblesa, que va veure com les seves rendes feudals, en la seva majoria fixades per les tradicions medievals, restaven estancades, va iniciar la denominada reacció senyorial.
1. El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en un centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.
A l’èxit i la difusió d’aquests pensadors, denominats humanistes, hi van contribuir enormement algunes innovacions tècniques. Ja des del segle XII, a través dels àrabs, s’havia començat a difondre a Europa la fabricació i l’ús del paper, el qual podia ser produït en grans quantitats i resultava molt més barat que el pergamí o el papirus.
D’entre els humanistes podem destacar Marsilio Ficino, de Florència, que va dedicar-se a l’estudi del grec antic; Giovanni Pico de la Mirandola, també afincat a Florència, que va ser un dels més grans defensors de les possibilitats de l’ésser humà; Baltasar Castiglione, de Roma, així com Nicolàs Maquiavel, de Florència, que es van interessar per la vida política i van proposar l’ideal polític de defensa dels interessos del seu Estat amb intel·ligència i habilitat, enfront dels poders tradicionals de l’Imperi o del Papat.
