5.1 L’època dels grans descobriments geogràfics – Pàgina 2

L’enigma Colom (2): la hipòtesi catalana

27 d'octubre de 2011

Si acceptem l’origen genovès, sorprèn el fet que Colom mai va escriure en la seva llengua materna, fet que no vol dir que no la parlés. Ni tan sols quan es dirigia als seus teòrics compatriotes va emprar l’italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. També va emprar un llatí rudimentari ple d’hispanismes que seria el resultat de la formació castellana. Com va indicar l’historiador Ramón Menéndez Pidal a La lengua de Cristóbal Colón (1942), aquest fet ens indica que la llengua en la qual Colom va aprendre a escriure va ser el castellà i la va aprendre molt abans d’arribar a Castella. Tanmateix, això no invalidaria totalment l’origen genovès perquè, si acceptem que va abandonar la seva terra per començar a navegar amb només 10 anys, tampoc seria estrany que la seva formació la rebés a través de fonts castellanes. I cal tenir en compte que aquesta era una llengua apresa, no materna.

Igualment, un altre element de dubte ens els proporciona el fet que només des de principis del segle XV, no abans, trobem documentada l’existència d’una família Colombo a Gènova, és a dir, que van instal·lar-se de cop i volta en aquest territori. Això, segons alguns autors, podria indicar una arribada propiciada per la fugida d’algun tipus de persecució religiosa. No ho podem descartar, però cal tenir en compte que en aquest cas ens situem novament en el terreny de l’especulació i el fet que els moviments migratoris són quelcom lligat a la història de la humanitat.

Lligat a aquestes dues contradiccions, Salvador de Madariaga, a la seva obra Vida del Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón (1940), tot acceptant l’origen genovès de Colom, argumenta que la família provindria d’una nissaga de jueus conversos catalans exiliats. Un altre historiador, l’hebraista Simon Wiesenthal va arribar a argumentar a Operación Nuevo Mundo. La misión secreta de Cristóbal Colón (1976), sense cap base sòlida, que el veritable objectiu del viatge a les Índies hauria estat la recerca d’un territori verge on es poguessin establir els jueus expulsats dels regnes cristians. En qualsevol cas, la tesi jueva permetria entendre el perquè Colom va amagar amb aquesta insistència el seu passat.

Carta de Colom al seu fill Diego, amb lletres hebrees al cantó superior esquerre i que fonamenten la hipòtesi del Colom jueu

Tampoc sabem com hem de prendre’ns aquesta afirmació del propi Colom en la qual afirmava: “no soy el primer almirante de mi familia”. Un atac d’orgull? Una esbravada sense major importància? O una prova més per dubtar de l’origen genovès? Una explicació a aquesta contradicció, que es contradiu amb el fet que entre els Colombo italians mai va haver-hi cap altre almirall, seria el fet que l’autèntic Colom pertanyia a una família de mariners notables. En aquest sentit, el professor Aldo Agosto, de la Comissió Científica del Comitè Colombí italià, va argumentar una nova hipòtesi genovesa segons la qual l’almirall seria descendent d’una família d’armadors genovesos que navegaven per la Mediterrània amb la seva pròpia flota des de començaments del segle XII. Teoria que, en qualsevol cas, resoldria la incoherència sobre els orígens familiars sense qüestionar l’origen genovès.

D’altra banda, podem considerar que l’autèntic Colom era membre d’una família d’origen nobiliari, mai dels Colombo humils de Gènova. Això ho podem afirmar pel fet que Colom comptava amb un escut d’armes (“las armas que solíades tener”) i els Reis Catòlics només li van ampliar quan, a les Capitulacions de Santa Fe, van atorgar-li el títol de “Don”. A més, durant la seva estada a Portugal, Colom va contraure matrimoni amb Felipa Monis de Perestrello, membre de l’alta noblesa portuguesa, i és totalment impossible que en el segle XV fos possible un casament entre una dama d’origen noble i un plebeu estranger.

Una altra versió de l’origen genovès, en aquest cas realment qüestionable i agafada amb pinces, és la proporcionada pel mallorquí Alfonso Enseñat de Villalonga, el qual a la seva obra Cristobal Colon. Origenes, formacion y primeros viajes (2009) defensa una teoria segons la qual Colom hauria nascut a Gènova el 1446 sota el nom de Pietro Salvago i seria fill de Domenico i Mariola Salvago. Segons la hipòtesi d’Enseñat, Pietro hauria adoptat el sobrenom de Colom per associació a la figura d’un pirata anomenat Vincenzo Colombo, a les ordres del qual hauria servit com a tripulant. Més endavant es canviaria el nom per Cristòfor.

Finalment, una altra de les febleses de l’origen genovès la trobem en les mateixes dates de naixement i mort de l’almirall. El cura de Los Palacios diu en la seva crònica del regnat dels Reis Catòlics que Colom va morir a l’edat de 70 anys. D’acord amb això, Colom hauria nascut cap a 1436, no el 1451 com consta en el cas del Cristoforo Colombo llaner i teixidor. Aquests quinze anys de diferència, a més, permetrien omplir molts dels buits existents en la seva biografia i resoldre les contradiccions.

First_Voyage,_Departure_for_the_New_World,_August_3,_1492.jpg

La conclusió que es pot treure de totes aquestes contradiccions és evident: el Colom descobridor d’Amèrica i el Colombo llaner genovès no són la mateixa persona. I si la són, hi ha massa buits difícils d’explicar. I si hem de cercar proves sobre una altra nacionalitat de Colom hem d’apuntar en direcció cap a Catalunya. I ho fem sobre tres proves fonamentals: el cognom, la llengua i la cal·ligrafia.

Cognom. El cognom Colom és inequívocament català. I aquesta forma catalana per fer-ne referència ja apareix en força documents castellans relacionats amb el navegant quan aquest encara era viu (tant Colom com Colomo). Va ser a partir de la signatura de les Capitulacions quan va passar a anomenar-se generalment com Colon (sense accent), fet que podria indicar la castellanització del cognom.

Llengua. Colom mai va escriure en italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. En aquest sentit, diferents lingüistes han posat al descobert els nombrosos catalanismes que són presents en els textos del navegant. A més, altres investigadors argumenten que Colom va anar escampant pel Nou Món topònims d’origen català, mallorquí i eivissenc. Per exemple, el professor Lluís de Yzaguirre, Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF, conclou dels seus estudis lexicomètrics sobre els textos originals castellans de l’almirall que Colom parlava i pensava en català. El principal problema que presenta aquesta teoria és que no es conserva cap document de Colom escrit en català. Tot i que, en el catàleg de la biblioteca colombina del seu fill Hernando, consta la referència a una carta dirigida a Lluís de Santàngel escrita en català, aquesta s’ha perdut. Igualment, cal tenir present que en els textos del navegant no només trobem catalanismes, sinó que també existeixen girs lingüístics italians i portuguesos.

Anotació d'Hernando Colom a l'Índex de la Biblioteca Colombina on registra l'existència d'una carta dirigida a Lluís de Santàngel en català

Carta autògrafa de Colom dirigida al Banco di San Giorgio, en castellà i lletra gòtica cursiva

Cal·ligrafia. Segons els estudis dels experts en paleografia, Colom escrivia amb lletra gòtica cursiva, una cal·ligrafia inequívocament pròpia de la Catalunya del segle XV. És a dir, la seva lletra no era italiana ni castellana.

D’altres punts a favor de la catalanitat de Colom els trobem en la seva participació en la Guerra Civil catalana fent costat a Renat d’Anjou, en la seva àmplia relació amb personatges catalans de l’època, en els diferents càrrecs d’ascendència catalana que va rebre en tornar d’Amèrica o en la participació catalana en el segon viatge. Val a dir, però, que si bé en el cas del cognom, la llengua i la cal·ligrafia ens trobem davant de dades contrastades científicament, en aquest cas ens tornem a moure en el terreny de l’especulació.

Amb totes les ombres que hem presentat, i alguna més que deixem de banda per no allargar excessivament l’article, avui dia la hipòtesi més documentada sobre els orígens de Colom segueix sent la genovesa. Hi ha molts indicis que ens poden permetre el dubte, però els documents de la Raccolta i els testimonis dels seus contemporanis segueixen sent la prova documental més sòlida existent sobre el naixement de Colom a Gènova. Ara bé, els indicis ens indiquen una direcció totalment oposada: el Cristoforo Colombo de la documentació italiana i el Cristòfor Colom descobridor d’Amèrica serien una altra persona. I les proves alternatives apunten cap a Catalunya. Amb tot, la seva figura segueix sent un enigma que encara hem de desxifrar perquè els buits documentals sobre el personatge i les contradiccions existents encara s’han de resoldre d’una manera convincent. Possiblement, l’única resposta realment versemblant ens la podrà proporcionar algun dia l’estudi de l’ADN.

L’enigma Colom (1): els orígens genovesos

26 d'octubre de 2011

Com a conseqüència de l’alt interès mostrat pels lectors del blog, expressat a través dels comentaris així com mitjançant el correu electrònic o les mencions en les diferents xarxes socials en la figura de Cristòfor Colom arran de la publicació de l’article Colom i la casa reial catalana, iniciem una sèrie d’articles amb l’objectiu d’apropar-nos més a la figura del descobridor d’Amèrica i intentar donar resposta a la gran quantitat d’enigmes que envolten la seva figura i el viatge que canviaria definitivament el món conegut pels europeus.

————————————————————————

Diferents països i nacions es disputen l’honor de ser el lloc de naixement de Cristòfor Colom, l’il·lustre navegant descobridor d’Amèrica. Llacunes, contradiccions i misteris en la seva biografia, han generat l’aparició de múltiples hipòtesis alternatives sobre la seva veritable pàtria. Per tant, l’origen de Colom és prou lluny de resoldre’s com per a poder asseverar inequívocament tant el lloc de naixença com la seva edat. Amb tot, hi ha algunes hipòtesis que semblen més raonables que d’altres. Motivacions historiogràfiques, polítiques i nacionalistes mantenen obert el debat en el segle XXI, després del cinquè aniversari del descobriment i que la seva figura passés a la història amb honors.

La causa inicial d’aquesta querella historiogràfica sobre els orígens de Colom ve provocada per la biografia que el seu fill Hernando Colón va escriure sobre la figura de l’almirall, Historia del almirante Don Cristóbal Colón, apareguda el 1571 de manera pòstuma. En ella s’afirma que Colom no volia que fossin coneguts el seu origen i la seva pàtria i apareixen les primeres especulacions sobre l’origen:

Algunos, que en cierta manera piensan oscurecer su fama, dicen que fue de Nervi, otros que de Cugureo, y otros de Buyasco, que todos son lugares pequeños cerca de la ciudad de Génova y en su misma rivera. Y otros, que quieren engrandecerle más, dicen que era de Savona, y otros que genovés. Y aun los que más le suben a la cumbre, le hacen de Plasencia, en la cual ciudad hay algunas personas honradas de su familia y sepulturas con armas y epitafios de Colombo.

H. Colón. Historia del almirante Don Cristóbal Colón (1571). Capítol I.

Què va motivar aquest escrit carregat d’ambigüitat i que dóna lloc a l’origen del debat historiogràfic sobre la pàtria del navegant? Per què Colom va amagar el seu passat? Lògicament, mai ho sabrem amb total certesa. Però hem de tenir en compte que aquestes paraules no procedien d’una persona qualsevol, sinó d’un humanista molt intel·ligent i coneixedor de la veritat: el fill de l’almirall. I, a més, els germans de Colom, Bartolomé i Diego, tampoc van facilitar l’esclariment de l’enigma ja que, en la documentació de l’època, van declarar-se simplement com a “estrangers”, sense precisar cap més dada. Per tant, el misteri documental esdevenia un tresor a descobrir, més encara si tenim en compte que en el segle XV, al regne de Castella, evidentment, eren estrangers tant catalans com aragonesos.

Tot i la polèmica que existeix sobre la qüestió, la majoria dels historiadors i biògrafs que han estudiat la seva figura s’inclinen per l’opció que Colom va néixer a Gènova, o en els seus voltants, cap a 1450 o 1451. Procediria d’una família de llaners i teixidors, d’origen humil, i els seus pares serien Domenico Colombo i Susanna Fontanarosa (nom amb possibles reminiscències jueves). El matrimoni hauria tingut cinc fills: Cristòfor, Bartolomé, Diego, Juan, que va morir aviat, i una única dona que no va deixar cap rastre documental.

Aquesta hipòtesi de l’origen humil, però, entraria en contradicció amb el que el mateix Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Aquestes dades ens situarien, fent cas de l’edat que estableix la tesi genovesa, en l’inici de la seva activitat com a mariner cap a 1460, quan Colom només tindria uns 10 anys. Possiblement, l’explicació més raonable per aquest fet seria que el jove Colom va entrar com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadra amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

Colom-Castello_d'Albertis.JPG — Escultura del Colom infant, de Giulio Monteverde (Castell d'Albertis, Gènova)

La principal prova que fonamenta la hipòtesi genovesa la trobem en les mateixes paraules de l’almirall, el qual va declarar, el 22 de febrer de 1498, en instituir el Mayorazgo: “que siendo yo nacido en Génova les vine a servir [als Reis Catòlics] aquí a Castilla y les descubrí el poniente de tierra firme las Indias y las dichas islas sobredichas”. Tanmateix, les informacions sobre el seu passat són tan escasses que molts investigadors han posat en qüestió aquesta afirmació apareguda en un document no autògraf, emprat com a prova en els anomenats plets colombins i que presentava algunes irregularitats respecte d’altres documents de Colom.

Fundación de Mayorazgo, document datat el 1498, i ratificat el 1501, en el qual Colom mateix assegura ser genovès

Igualment, una altra prova que confirmaria l’origen genovès la trobem en el fet que els seus contemporanis van descriure Colom com a tal. D’entre els testimonis que van escriure que Colom era genovès es troben: Pietro Martire d’Angera, Andrés Bernaldez, l’escrivà reial Galindez, el pare Bartolomé de las Casas, Gonzalo de Fernández de Oviedo, Antonio Gallo, Agostino Giustiniani i Bartolomeo Serraga. També existeix documentació genovesa coetània en la qual diferents parents demanen a Colom els favors necessaris per poder instal·lar-se a Castella.

El 1892, en ple romanticisme i gràcies a les tasques d’una comissió d’investigadors italians, va publicar-se la Raccolta di documenti, un recull de dos-cents i escaig documents de la família Colombo de Gènova. Semblava que la prova definitiva de l’origen genovès havia emergit finalment. Però seria el 1932, en plena apoteosi nacionalista de la Itàlia feixista de Mussolini, quan va publicar-se la gran prova: el document Asseretto, una minuta notarial, sense signatures ni del declarant ni del notari, que provava que un genovès anomenat Cristoforo Colombo era a Portugal el 1479. Tot i que alguns en dubten, si el document és autèntic, que bona part dels experts així ho pensen, massa casualitat seria que en el mateix moment hi haguessin dos Cristòfors Coloms a Portugal. El problema, però, és que existeixen massa contradiccions entre aquest Cristoforo Colombo genovès i el Cristòfor Colom que va descobrir Amèrica.

Colom i la casa reial catalana

18 d'octubre de 2011

El passat 12 d’octubre, commemoració del mal anomenat descobriment d’Amèrica, Televisió de Catalunya va emetre a través del Canal 33 el documental “Colom i la casa reial catalana”, basat en les controvertides hipòtesis de l’investigador Jordi Bilbeny i el seu equip. Val a dir que mai he descartat la possibilitat que Colom fos català. És més, els seus orígens genovesos són suficientment obscurs com per a presentar dubtes raonables. Segurament, l’ADN en tindrà la resposta a aquesta incògnita. Ara bé, els arguments sobre els quals es construeix la tesi de Bilbeny, i del documental, són un autèntic deliri imaginatiu. Podeu veure’l a continuació i després comento els grans arguments que desmunten la tesi bilbenyista.

Hi ha molts aspectes del documental que un historiador no pot admetre com a vàlids, però em centraré en tres aspectes amb els quals queda suficientment qüestionada la credibilitat de l’estudi de Bilbeny: la figura de Joan Colom i Bertran, la sortida de l’expedició del port de Pals i el casament de Colom amb Felipa de Coïmbra i Urgell.

Bilbeny comença el documental afirmant que Cristòfor Colom era en realitat en Joan Colom i Bertran. Actualment, però, no resulta sostenible la identificació de Cristòfor Colom amb la figura de Joan Colom i Bertran, membre d’una família de banquers ennoblits de la Barcelona medieval. I és que Joan Colom i Bertran havia mort el 1488. I pels que en dubtin, existeixen quatre documents que demostren que el 1492 Joan Colom i Bertran ja era mort i han estat publicats pel Centre d’Estudis Colombins. Però, si juguem a la història de les conspiracions i en dubtem, sense tenir en compte la seva presumpta mort, sabent que va néixer entre 1413 i 1417, en el moment del descobriment d’Amèrica estaríem parlant d’un home de molt més de setanta anys que és impossible que protagonitzés el viatge cap a Amèrica. Com va suportar físicament quatre viatges en aquelles condicions? A més, aquesta tesi ja havia estat investigada pels pioners en els estudis sobre la catalanitat de Colom: Luis Ulloa i Pere Català Roca, el qual va descartar-la.

D’altra banda, en un altre moment, Bilbeny situa la sortida de la primera expedició de Colom cap a Amèrica a Pals (Empordà) i no pas a Palos de la Frontera (Huelva) com s’acostuma a admetre. Segons la tesi de Bilbeny, seria impossible que Colom sortís de Palos perquè en aquell període no hi hauria cap tipus de port en aquell lloc. El problema és que són molts els testimonis d’activitat portuària a Palos durant la baixa edat mitjana (entre d’altres, les prospeccions geofísiques realitzades per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines de Madrid). A més, les distàncies recorregudes i diversa documentació aportada pel Centre d’Estudis Colombins semblen confirmar que la expedició va salpar realment de Palos de la Frontera, d’on eren naturals els germans Pinzón.

Finalment, segons la hipòtesi de Bilbeny, Colom s’hauria casat amb Felipa de Coïmbra i d’Urgell, la néta del comte d’Urgell, un dels aspirants al tron catalano-aragonès en el Compromís de Casp de 1412. Gràcies a aquest casament hauria aconseguit la seva condició de noble i hauria entroncat amb la casa reial catalana. La realitat, però, és tossuda i ens diu que Colom va casar-se amb Felipa Monis de Pellestrello, i en cap cas, com pretén redescobrir Bilbeny, amb Felipa de Coïmbra. Això és història i no elucubració: Felipa de Coïmbra i Urgell, va morir soltera, i en el seu testament no consta que hagués tingut mai cap marit ni cap fill. Però, a més, si acceptem que Colom i Felipa van casar-se i van tenir un fill anomenat Ferran (Hernando), perquè l’hereu del virregnat americà que correspon a Colom és Diego Colom i no el dit Ferran?

Sobre les elucubracions de Bilbeny i els seus seguidors al voltant de la intenció de crear un regne català a Amèrica no perdre el temps perquè simplement ratllen el deliri. Un simple imperialisme historiogràfic a la catalana.

En definitiva, els arguments de Bilbeny són un autèntic deliri imaginatiu que simplement pretenen incrementar l’olimp nacional català amb la introducció de nous ídols de gran transcendència històrica a través de la pràctica de la manipulació històrica i sense aportar proves reals. Curiosament el mateix que es denúncia sobre Castella. Només així s’explica que, a més de Cristòfor Colom, d’entre els candidats a catalans redescoberts per Bilbeny trobem personatges de la talla de Miguel de Cervantes, Leonardo da Vinci o Marco Polo. Inclús parla del conqueridor català Ferran Cortés. Però no ens enganyem, no hi ha cap prova seriosa que ens indiqui la seva catalanitat, només teories articulades des del disbarat, sense cap tipus de fonament ni rigor documental.

Potser aquestes hipòtesis de treball resultin molt suggerents i estimulants per a la imaginació del públic. Segurament, mitjançant aquestes teories conspiratives molts catalans sentin que la seva història en l’època moderna no va ser mediocre i vegin com la dels veïns espanyols perd mites referencials. Fins i tot, l’existència d’aquesta idea pot servir per reafirmar la identitat nacional. Però no ens fa falta. El panteó de catalans il·lustres al llarg de la història està ben representat.

Millor ens ho prendrem amb humor. I és que gràcies als nois del “Polònia” finalment vam poder aclarir els veritables orígens catalans de Cristòfor Colom.

Les altres potències colonials: Portugal i els països nord-europeus

8 de novembre de 2010

Portugal:

L’exploració i la colonització portugueses van continuar en el segle XVI malgrat la rivalitat amb la Monarquia Hispànica. Així, per exemple, els portuguesos es van convertir en els primers occidentals a comerciar amb Japó.

L’estratègia colonial portuguesa estava basada en la construcció de forts que els permetessin de controlar les rutes comercials més importants de l’est. D’aquesta manera, forts i noves colònies van ser establertes sobre la costa africana, a Luanda, Moçambic, Zanzíbar, Mumbassa, Socotra, Ormuz, Calcuta, Goa, Mumbai, Malacca, Macao i Timor.

Els portuguesos també controlaven el Brasil, descobert el 1500 per Pedro Álvares Cabral, ja que la regió es trobava sobre l’àrea portuguesa establerta segons el Tractat de Tordesillas.

Descobrimentos_e_explorações_portugueses.png

Al llarg del segle XVI, Portugal es va enfrontar a diversos problemes en expandir el seu territori més enllà de les àrees costaneres. Amb el temps, el país no tindria prou recursos ni exèrcits per a administrar l’empresa colonial. Els forts que havien construït arreu del món no podien competir amb les altres potències europees que amenaçaven el seu imperi i el seu monopoli comercial.

En conseqüència, l’hegemonia comercial portuguesa de l’est va desaparèixer amb l’arribada dels exploradors neerlandesos, francesos i britànics que van ignorar la divisió papal del món.

El 1580, Felip II de Castella també es convertiria en rei de Portugal, com a hereu de la corona després que el seu cosí Sebastià morís sense descendència. Així, sota Felip II, els dos imperis es van unificar, i el nou i immens imperi va resultar massa gran per resistir les amenaces de les colònies britàniques i neerlandeses.

Si bé Mumbai va ser cedida als britànics, Macao, Timor, Goa, Angola i Moçambic, així com Brasil, on la presència portuguesa va ser efectiva, van romandre com a territoris portuguesos després del ressorgiment del Regne de Portugal, independent de la Monaquia Hispànica el 1640.

Els països nord-europeus:

Les nacions al nord de la Península Ibèrica, van refusar reconèixer el Tractat de Tordesillas. Així, Franca, els Països Baixos i Anglaterra, amb fortes tradicions marítimes així com tecnològiques, van emprendre els seus propis viatges de colonització.

El repartiment d'Amèrica a finals del segle XVIII

La primera d’aquestes missions, el 1497, de Joan Cabot, va ser finançada per Anglaterra, i va ser la primera d’una sèrie de missions d’exploració britàniques i franceses cap a Nord-Amèrica. Espanya havia ignorat la regió més septentrional de Nord-Amèrica perquè la població era molt menor i tenia menys riqueses (or i plata) que la resta de Nord-Amèrica, Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.

Map-Novi_Belgii_Novæque_Angliæ_(Amsterdam,_1685).jpg — Els "Nous Països Baixos" americans

El 1525, Giovanni da Verrazzano es convertiria en el primer europeu (llevat dels víkings) a visitar la Costa Est del territori actual dels Estats Units. Les expedicions de Cabot, Jaques Cartier (1534 i d’altres) es realitzarien primerament amb l’esperança de trobar un pas al nord-est que connectés les rutes marítimes d’Europa amb les riqueses de l’Àsia. Aquest pas mai no seria trobat, però mitjançant les seves expedicions es trobarien altres possibilitats comercials i, a partir del segle XVII, van començar a establir-se colònies a la costa est de Nord-Amèrica.

Aquestes nacions nord-europees serien els primers rivals de Portugal a l’Àfrica i a l’Oceà Índic. Vaixells neerlandesos, francesos i britànics van començar a sacsejar el monopoli portuguès i van fundar forts i colònies pròpies. Gradualment, el duopoli espanyol i portuguès va declinar.

La "Nova França" dels orígens de la colonització

Serien els estats nord-europeus els primers a explorar les regions desconegudes de l’Oceà Pacífic, Oceania i la costa oest nord-americana. Els exploradors neerlandesos, com ara Willem Jansz i Abel Tasman, van ser els primers a explorar les costes d’Austràlia. El segle XVIII, l’explorador britànic James Cook seria el primer a traçar els mapes de la Polinèsia.

L’organització de l’Imperi americà

8 de novembre de 2010

L’administració dels nous territoris. Els reis castellans no van establir només bases comercials en els territoris conquerits, sinó que des del primer moment van mostrar la voluntat de poblar aquests nous territoris. El poblament de les noves terres va quedar reservat als súbdits de la Corona de Castella (Castella i la Corona d’Aragó compartien la monarquia però no les institucions i lleis), com consta en el testament d’Isabel de Castella.

En teoria, els reis van considerar Amèrica com una prolongació de les seves possessions peninsulars i van decidir que els territoris americans fossin governats per les mateixes lleis que Castella. És a dir, els nous territoris eren part de la Corona amb igualtat de drets. Per tant, la monarquia va intervenir en la vida dels indígenes nomenant autoritats i procurant la seva evangelització. El procés de colonització va ser complet a través de la introducció de la llengua, la cultura, la religió, l’art i les lleis de Castella.

L’estructura administrativa començava a la metròpoli, és a dir, Castella, on Carles V va crear el Consell d’Índies, una comissió d’experts que centralitzava tots els afers de les colònies: era l’encarregat d’assessorar el monarca sobre el govern a Amèrica, proposar les persones per a ocupar els càrrecs americans i de preparar les anomenades lleis d’índies relacionades amb aquests territoris.

El territori conquerit es va dividir en extensos virregnats. En el territori colonial, els virreis, escollits pel monarca entre l’aristocràcia castellana, gaudien teòricament de plens poders dins dels seus territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Els virregnats es dividien en províncies dirigides pels governadors i les ciutats eren regides per un consell o ajuntament.

Virreinatos americanos.jpg

A les principals ciutats americanes es van establir les audiències que complien amb les funcions judicials, i a la vegada també amb algunes d’administratives. Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. En el govern municipal va adoptar-se el model castellà del cabildo pel qual els alcaldes feien de jutges de primera instància.

L’economia colonial i l’explotació dels nous recursos. L’economia colonial que els espanyols van imposar en els nous territoris va descansar en l’explotació de les riqueses agrícoles i, sobretot, mineres (or i plata), basada en el treball forçat de la població índia i en l’exportació en massa d’aquests metalls preciosos a la metròpoli.

Els conqueridors i colons que es van assentar als nous territoris eren camperols o soldats propis; una minoria, generalment els caps de les expedicions, eren fadristerns o sorters de famílies nobles. La majoria d’ells va anar a Amèrica a la recerca de riqueses i atrets per la possibilitat que tenien d’assolir allí un títol nobiliari.

Per això es van servir de la població índia com a mà d’obra barata en el conreu de les terres ocupades, les plantacions de canya de sucre, d’anyil i de cacau i, sobretot, en l’extracció d’or i plata, primer a les arenes dels rius de les Antilles i després a les grans mines localitzades a Mèxic i Perú (Potosí).

El sistema més important d’utilització del treball nadiu va ser l’“encomienda”, d’aplicació general, i el repartiment i la mita, aplicats a Mèxic i Perú respectivament.

L’“encomienda” assignava un grup d’indis a un colon (encomendero), el qual tenia l’obligació de donar-los instrucció religiosa i protecció. L’“encomienda” consistia, per tant, en la cessió dels drets que els indis havien de pagar a la corona; a canvi, l’encomendero es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d’indis que li havia tocat i que treballava per a ell o que pagava en diners. El repartiment obligava cada comunitat índia a proporcionar un nombre de treballadors durant un període determinat.

Bartolomé de Las Casas, en la seva Historia de las Indias (1561) va denunciar repetidament els abusos dels encomenderos. Això va obligar la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) vam establir que no es concedissin noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona.

Altres abusos es cometien contra els indis obligats a treballar en condicions molt dures en els “obrajes” on confeccionaven teles senzilles i en la mineria.

D’altra banda, la mita, aplicada al Perú, obligava la població indígena a oferir prestacions de treball a les mines durant certs períodes de temps.

L’explotació del territori descobert va esdevenir sistemàtica, organitzada i controlada per l’Estat, que esperava treure’n importants fonts d’ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances de les monarquies autoritàries.

L’extracció i exportació d’or i plata en grans quantitats va donar lloc a la denominada ruta dels metalls, que des del Golf de Mèxic arribava a la metròpoli a través del port de Sevilla. El sistema d’explotació colonial castellà, d’aquesta manera, va ser restrictiu i centralitzat ja que totes les operacions es feien a Sevilla.

En aquesta ciutat va ser instal·lada la Casa de Contratación (1503), organisme encarregat d’organitzar i controlar tot el tràfic, tant de mercaderies com de passatgers, entre els regnes de la Corona i les Índies, així com també la recaptació d’impostos reials sobre els metalls preciosos (una cinquena part, el “quinto real”). L’arribada massiva de metalls preciosos a Europa, a través del monopoli que exercia Sevilla, va tenir importants repercussions econòmiques, socials i polítiques.

Les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i la seva única funció era subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Així, entraven a Espanya or, argent, cuir, sucre, cacau, cafè i cotxinilla procedents d’Amèrica; i d’Espanya hi sortien oli, vi, ferro, teixits, llana, manufactures, armes i llibres.

Però la situació econòmica de la metròpoli era tan deficient que ja a la fi del segle XVI no era capaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això va fomentar la invasió de la Península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocaria una desviació contínua de l’or i la plata cap als veritables centres manufacturers d’Europa.

L’atac de corsaris anglesos, francesos i holandesos va fer que els vaixells de transport haguessin de ser protegits per vaixells de guerra, fet que encaria el producte. Indirectament aquestes deficiències fomentarien el contraban, que ja al segle XVIII es considerava per les autoritats com un problema irresoluble.

Durant el segle XVIII, el reformisme borbònic va intentar racionalitzar l’administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l’explotació de productes agraris comercialitzables. Carles III liberalitzaria el comerç amb Amèrica, el 1778, autoritzant els ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma de Mallorca amb una vintena de ports americans.

Els canvis en les formes de vida i el descens demogràfic indígena. L’aplicació sistemàtica de les formes de treball imposades a la població índia es va veure facilitada per l’organització a la que va ser sotmesa, a partir de mitjans del segle XVI, amb l’arribada de missioners a les Índies. Els conqueridors van organitzar a les Índies una societat basada en criteris racials.

a. En la societat colonial els conqueridors arribats de la Península ocupaven el lloc més alt. Exercien els càrrecs de govern, posseïen les terres i controlaven el comerç. Els criolls eren els descendents dels colonitzadors instal·lats a Amèrica.

b. Els mestissos eren fills d’un conqueridor i una indígena i ocupaven un lloc intermedi entre la minoria blanca i la majoria índia.

c. Els indis eren la base de la població americana (gairebé quinze milions de persones a finals del segle XVI). Feien els treballs manuals, principalment totes les feines del camp i van patir molts abusos, malgrat l’existència de les Lleis d’Índies que tenien el propòsit de protegir-los. La població autòctona va ser obligada a concentrar-se en aglomeracions anomenades reduccions, constituïdes per 500 famílies com a màxim, per tal de facilitar la seva cristianització, però també l’explotació del seu treball i la recaptació de tributs.

d. Els negres patien la pitjor situació: eren esclaus sense drets i no hi havia cap llei que els protegís. Se’ls portava des de l’Àfrica per fer les feines més dures i penoses allà on la mà d’obra era escassa, i eren considerats possessions de les persones que els havien comprat.

La transformació de les formes de vida dels indis i l’explotació econòmica a la qual van ser sotmesos, sobretot a les mines, va impedir que poguessin dedicar-se a assegurar la seva subsistència. Això va comportar la seva subalimentació i, per tant, un descens brutal de la població india.

A aquest factor fonamental cal afegir-hi les epidèmies catastròfiques provocades per la propagació de malalties d’origen europeu (verola, xarampió, grip), arribades a Amèrica de la mà dels conqueridors i que atacaven una població que no gaudia de cap immunitat natural ja que havia viscut en un cercle ecològic tancat des del Paleolític. No se sap exactament quanta població hi havia a Amèrica abans de la conquesta, però sí que sabem que l’impacte de l’arribada dels europeus va ser catastròfic.

La conquesta d’Amèrica

8 de novembre de 2010

Immediatament després de l’arribada de Colom a Amèrica va començar la conquesta espanyola d’aquells territoris. D’aquesta manera, ben aviat es van establir ciutats i centres comercials a les Antilles (Cuba, La Hispaniola) i a l’Amèrica central (Panamà). Però la possessió de les illes caribenyes no va satisfer les expectatives hispanes: la producció d’or era escassa, els colonitzadors no s’adaptaven bé al clima tropical i els conreus europeus no arrelaven a les noves terres.

Davant d’aquests problemes els conqueridors van decidir explorar i colonitzar el continent. Es van interessar principalment per les zones més poblades i amb un clima i un paisatge més semblants als d’Europa. Per això van quedar sense explorar regions molt àmplies, especialment les grans selves de l’interior i les terres fredes del sud. D’aquesta manera, van produir-se moltes expedicions de conquesta a l’Amèrica Central i del Sud.

La conquesta de Mèxic. La primera gran expedició en terra ferma es va realitzar sota el comandament d’Hernán Cortés, un hidalgo extremeny que va conquerir Mèxic, fins aleshores sota el domini de l’Imperi asteca.

L’expedició de Cortés va sortir de Cuba i en arribar a territori mexicà va fundar la ciutat de Veracruz, des d’on s’internaria en el continent. En arribar a Tenochtilán, la capital asteca, va posar-se en contacte amb l’emperador Moctezuma qui en un principi va fingir sotmetre l’Imperi al domini espanyol. Més endavant, però, els asteques es van revoltar, van matar el propi Moctezuma i van expulsar els espanyols de la ciutat. Hernán Cortés va perdre la meitat dels seus soldats en l’anomenada Noche Triste, però va aconseguir refer el seu exèrcit i va vèncer els asteques a la batalla d’Otumba. D’aquesta manera, des del 1521, els territoris asteques van quedar incorporats a l’Imperi hispànic sota la denominació de Nueva España.

La conquesta del Perú. Un altre extremeny, Francisco Pizarro, va ser qui va dirigir la conquesta del Perú, dominat fins aleshores per l’Imperi inca. Amb l’ajuda de Diego de Alamagro i amb un nombre relativament reduït de soldats, Pizarro va arribar al Perú el 1531 i va aprofitar-se de la crisi interna i les lluites civils dels inques per a conquerir el territori.

Pizarro va aprofitar-se de la greu crisi política produïda per la successió del càrrec d’Inca i, amb la col·laboració d’altres pobles indígenes sotmesos pels inques, va fer capturar i executar l’emperador Atahualpa, fet que va facilitar l’entrada dels espanyols a Cuzco, la capital de l’Imperi. Ben aviat, però, sorgirien importants diferències polítiques entre Pizarro i Almagro que generarien un seguit de lluites civils en les quals tots dos acabarien perdent la vida. Finalment, el 1572, el darrer emperador inca, Tupac Amaru, va ser assassinat pels conqueridors finalitzant el procés de conquesta.

Altres conquestes i exploracions. D’aquesta manera, una part de l’Amèrica del Nord, i tota l’Amèrica Central i del Sud (exceptuant el Brasil) van ser colonitzades pels espanyols. Així, Almagro primer i Pedro de Valdivia després van protagonitzar la conquesta de Xile. També es van fer expedicions d’exploració, com la de Francisco de Orellana que va recórrer l’Amazones o la de Juan de Garay que van fundar Buenos Aires. A més a més, Amèrica va ser el punt de partida d’expedicions pel Pacífic, com ara la de Legazpi i Urdaneta, que van sortir de Mèxic cap a l’oest i van conquerir les illes Filipines, a la banda asiàtica del Pacífic.

Els instruments de la conquesta. En la conquesta del territori americà els espanyols van tenir una notable superioritat militar, fet que va facilitar la submissió dels pobles indígenes.

Els conqueridors eren homes amb un important afany per viure aventures obtenir riqueses tot traslladant els ideals de la cavalleria en la conquesta americana. Les expedicions estaven dirigides i organitzades per particulars que rebien del rei una capitulació de conquesta, és a dir, una autorització per reclutar un exèrcit i conquerir un territori determinat.

Les despeses de l’expedició corrien a càrrec del conqueridor. Un cop conquerit, el territori passava a mans del monarca. A canvi, el rei concedia al conqueridor el títol de governador o capità i una extensa part de les terres i del botí. Molts dels conqueridors es van llançar a la conquesta de les índies motivats per l’efecte crida de les promeses de trobar-hi or i plata amb una gran facilitat.

El nombre de soldats era molt inferior al dels pobles conquerits, però els indígenes van ser sorpresos per la violència dels conqueridors i la superioritat de l’armament que duien, sobretot pels cavalls, uns animals que eren inexistents al continent fins a l’arribada dels espanyols i que va ser rebut amb gran temor pels amerindis, i les armes de foc, també desconegudes i que tenien una potència i un abast de tir molt superior a les seves fletxes i llances.

També va facilitar la conquesta el fet que circulessin antigues creences i tradicions asteques i inques que parlaven de l’arribada dels enviats dels déus des de l’oceà. Així, molts dels pobles indígenes americans van arribar a creure’s que es trobaven amb déus armats amb armes diabòliques i per aquest motiu van sotmetre’s als espanyols amb més facilitat i resignació.

Un últim factor a considerar van ser les baralles i enemistats entre els propis pobles americans, que els conqueridors van aprofitar per establir aliances, com en el cas de Pizarro en la seva lluita contra els inques.

Els pobles precolombins: els inques

6 de novembre de 2010

A l’Amèrica del Sud el poble precolombí més important era el dels inques, establerts des del segle XIII als altiplans andins de l’actual Perú i hereus de la tradició de diferents cultures que anteriorment s’havien assentat a les terres andines. Formaven un Imperi al centre del qual hi havia la regió de Cuzco, des d’on es van estendre cap al nord, fins a Quito, i cap al sud, fins a Xile. Així, els inques van abraçar un territori de gairebé 4.000 quilòmetres, amb una població superior als sis milions d’habitants.

Els grans treballs d’obres públiques que van realitzar ens fa pensar en l’existència d’un excedent productiu considerable, administrat per una casta dirigent.

Els inques eren un poble d’agricultors que va aconseguir intensificar la producció tot construint terrasses per contenir les terres de les vessants de les muntanyes i aprofitar al màxim l’aigua del desglaç de la serralada dels Andes. Com a adobs feien servir els excrements de les llames o el guano (excrements d’aus marines que es troben dipositades a la costa de la zona andina).

La seva arquitectura també era força notable. Cuzco, la capital de l’Imperi, probablement va arribar als 150.000 habitants i estava molt ben comunicada per una extensa xarxa de carreteres i camins. La ciutat tenia quatre sectors dividits per carrers amplis. En un d’aquests sectors es trobaven el palau de l’Inca, residència de l’emperador; el col·legi dels notables, on aquests eren formats perquè exercissin les seves funcions; i el temple de les verges, donzelles que es lliuraven als notables de la ciutat o es consagraven al servei del temple. En un altre sector, anomenat la “plaça de l’or”, hi havia el Temple del Sol, les parets interiors del qual estaven recobertes d’or i plata, metalls treballats pels inques amb gran facilitat.

D’altra banda, al cor dels Andes van construir impressionants fortaleses de pedra, com la del Machu Picchu, la ciutat inca més impressionant. Situada a 2.300 metres d’altitud, en els pendents els edificis es protegeixen els uns amb els altres. Per accedir-hi hi ha més de cent escales amb uns 3.000 esglaons.

La societat inca estava força jerarquitzada. El seu emperador era considerat fill del Sol i rebia el nom d’Inca (aquest nom s’estendria posteriorment a la noblesa i avui s’aplica erròniament per a definir a tot el poble) com a descendent d’Inti, la divinitat solar. L’Inca era molt respectat entre els seus súbdits, gaudia del sobrenom de “amic dels pobres”, i la seva posició i comoditats s’allunyaven de la resta de la població.

Eren un Imperi força ben organitzat, administrat per una gran quantitat de funcionaris i que comptava amb un exèrcit poderós. El control d’aquesta administració estava en mans de quatre governadors que formaven el consell reial. Els seus membres pertanyien a la casta de notables, la qual acaparava els càrrecs administratius, judicials, militars i religiosos de l’Imperi.

Els fills dels senyors de les diverses zones conquerides pels inques eren traslladats a Cuzco on, a la vegada que servien com a ostatges per a garantir el control dels territoris, eren educats en el coneixement del quítxua, els quípu i les tècniques d’administració general.

Alguns historiadors van arribar a parlar de l’existència d’un model econòmic socialista entre els inques per l’articulació d’un dispositiu d’assistència als vells, les vídues i els orfes. Si bé aquest és un fet contrastat, la grandiosa diferència entre el nivell de vida de la casta privilegiada i la resta de la població invalida aquesta hipòtesi.

L’Estat lliurava terres en règim d’usdefruit a les diferents comunitats agrícoles, agrupades en famílies àmplies. Els tributs que aquestes famílies pagaven consistien a treballar obligatòriament en les terres de l’Inca o dels sacerdots, o bé en les obres públiques de l’Estat. Aquest sistema de treball forçat es denominava mita.

Els inques tenien una cultura força avançada. Així, van elaborar un calendari bastant semblat al nostre, dividit en dotze períodes, i en el qual s’assenyalaven els solsticis. Igualment és destacable el seu coneixement mèdic, tot i que continuava mesclada amb procediments màgics, tot practicant una cirurgia especialment desenvolupada que els permetia realitzar amputacions i transplantaments d’ossos amb un nombre significatiu d’èxits.

El Quipu servia als inques per portar la comptabilitat d’homes, animals o aliments. Estaven constituïts per nusos que tenien valors diversos segons el color i la disposició. També tenien una utilitat mnemotècnica per a recordar històries o poemes.

La religió de l’Imperi inca era de tipus politeista i en la seva cosmogonia es distingien quatre edats separades per tres destruccions causades per la pedra (possiblement un terratrèmol), l’aigua i el foc. L’arribada dels conqueridors espanyols a Amèrica va coincidir precisament amb l’últim període d’aquesta cosmogonia inca (1430-1527).

Els pobles precolombins: els asteques

6 de novembre de 2010

La civilització asteca va desenvolupar-se entre el segle XII i el segle XVI a l’altiplà de Mèxic com a conseqüència de l’establiment de diversos pobles procedents del nord d’Amèrica, els quals van recollir la tradició de les societats anteriorment establertes a la zona, com ara els Teotihuacán o els tolteques (segles X-XIII). En el segle XIII van arribar a articular un gran Imperi territorial.

Imperio Azteca.gif

Aquests pobles es van assentar sobre una zona pantanosa, per això les tècniques agrícoles que van aplicar suposaven un complex sistema de control de les aigües, obres de drenatge i dessalatge. Aquest sistema permetia d’obtenir collites durant tot l’any a les chinampas, uns monticles construïts amb fang i enderrocs portats de les terres que envoltaven els estanys. Aquests horts estaven connectats entre si mitjançant una xarxa de canals que servien per al drenatge i el transport. Els conreus bàsics eren, a més de la trilogia agrícola de Mesoamèrica (blat de moro, carbassa i fesols), el bitxo, les figueres de moro i els alvocats, entre d’altres.

Aquesta agricultura permetia d’alimentar un gran nombre de persones, i gràcies a això la densitat de la població era força elevada. La capital asteca era Tenochtilán, una ciutat habitada per uns quants centenars de milers de persones en l’època de la conquesta espanyola (els historiadors calculen que tindria uns 300.000 habitants). Van aixecar construccions arquitectòniques grandioses, d’entre les quals destaquen els temples amb forma de piràmide esglaonada, decorats amb una gran quantitat de relleus.

El complex sistema hidràulic i les construccions cerimonials permeten pensar que els asteques tenien un poder centralitzat que acaparava els excedents. Igualment, el poder polític i religiós estarien estretament vinculats. Així, el comandament suprem estava en mans del cap polític i religiós, al qual podríem considerar com una mena d’emperador.

L’organització social asteca estava fortament jerarquitzada. Hi havia dues castes amb diferents drets i obligacions. El grup dominant ocupava els principals llocs de l’administració militar, civil i religiosa, a la vegada que tenia accés a la propietat privada de la terra i estava exempta del pagament de tributs. Per contra, la major part de la població realitzava el procés productiu. Cada família tenia assignat un lot de terres per a conrear.

Els asteques eren un poble eminentment guerrer que coneixia l’arc, les fletxes i les llances. Periòdicament organitzaven expedicions per a assegurar-se el manteniment del domini sobre els pobles veïns i capturar presoners. És probable que, igual com passava en el cas dels maies, aquests presoners fossin sacrificats i la seva carn distribuïda perquè fos consumida seguint uns rituals establerts.

Igualment que els maies, els asteques van desenvolupar uns amplis estudis astronòmics que els van permetre d’elaborar un complet calendari.

Els pobles precolombins: els maies

6 de novembre de 2010

La cultura maia, que ocupava el territori de la Península de Yucatán, les muntanyes de Chiapas i la selva de Petén, ja estava configurada pels volts del segle IV, però un seguit de guerres i catàstrofes demogràfiques van provocar la seva decadència molt abans de l’arribada dels conqueridors espanyols. El període de màxima esplendor d’aquesta civilització va estendre’s des del segle IV fins al segle X.

La península del Yucatán és una regió condicionada per les seves condicions climàtiques ja que pateix una llarga estació seca que abraça uns vuit mesos cada any. A més, hi abunden les roques calcàries, les aigües es filtren i els corrents es fan subterranis. L’aigua és escassa i per aquest motiu s’ha de recórrer als pous per tal de fer-la emergir. En aquest context geogràfic va desenvolupar-se la cultura maia, que ocupava unes terres baixes de densos boscos tropicals.

Els maies eren un poble agricultor que va evolucionar des de la pràctica d’una agricultura extensiva d’artigues a un model intensiu que els va permetre de conrear durant set o vuit estacions successives. Per això, els maies van construir un sistema de canals que els proporcionava aigua durant l’estació seca. La seva producció agrícola era abundant. A més de la trilogia agrícola característica de la zona mesoamericana composada pel blat de moro, la carbassa i els fesols, els maies conreaven nombrosos fruits i plantes, dels quals obtenien aliments, fibres tèxtils, materials de construcció o medecines, entre d’altres.

La població s’agrupava en ciutats-estat, que en ocasions els historiadors han comparat amb les polis gregues. Al capdavant de cadascuna d’aquestes ciutats-estat es trobava el que denominaven com a un “home vertader”, que governada amb l’ajuda d’un consell integrat per sacerdots i notables. Aquesta era una societat força jerarquitzada en la qual els notables solien ocupar els càrrecs de funcionaris locals.

Els sacerdots es dedicaven al culte, que incloïa pràctiques de caràcter endevinatori, així com els sacrificis rituals. Eren també ells els que desenvolupaven els coneixements científics, com els relatius al pas de les estacions. En conseqüència, els sacerdots dirigien les activitats agrícoles i això els donava un gran poder sobre la població i el seu treball.

La major part de la població es dedicava al treball agrícola i del fruit d’aquest treball es pagaven tributs en espècie. Tanmateix, sembla que l’aportació més important dels habitants vers la ciutat-estat es realitzava a través del treball en les obres d’infraestructura.

Com que l’agricultura deixava una quantitat considerable de temps lliure als maies, aquests, de forma més o menys voluntària, dedicaven part d’aquest temps a participar en les obres. A canvi, com a compensació per la seva contribució obtenien aliments o alguns articles procedents del comerç a les altres ciutats-estat. D’aquesta manera, els maies van construir aqüeductes, ponts, obres de drenatge, muralles, dipòsits d’aigua de pluja protegits contra les filtracions, i grans edificacions públiques per a la realització dels cultes cerimonials.

ciudad maya.jpg

En la societat maia es realitzava una divisió sexual del treball. Així, mentre que els homes treballaven al camp, les dones feien gran part del treball d’elaboració posterior dins de l’esfera domèstica, com la laboriosa preparació dels aliments i el teixit.

Les ciutats albergaven grans concentracions de població. El conjunt d’edificis públics (temples, palaus, piràmides, jocs de pilota, observatoris, plataformes per a balls, etc.) es disposava al voltant de places o patis. Al voltant d’aquest nucli on van aixecar bells temples i palaus (com els de Chichén Itzá i Palenque), es distribuïa la població que residia en granges disperses en una extensió que podia abraçar uns quants quilòmetres quadrats.

Tot i que no disposem de dades totals de població els historiadors han calculat, a través de càlculs de densitat demogràfica, que la població total de la societat maia s’estimaria en uns quants milions de persones. Així, a les ciutats d’un tamany mitjà podien viure uns 50.000 habitants, i a les més importants probablement van arribar als 200.000.

Els maies tenien uns coneixements astronòmics molt avançats que van permetre’ls de crear uns calendaris molt precisos; tenien un de caràcter sacre i un de caràcter civil. D’altra banda, en el camp de les matemàtiques havien descobert la necessitat del nombre zero, arribant a un nivell de desenvolupament que no havien assolit a Europa ni els grecs ni els romans. A més, van arribar a inventar una complicada escriptura jeroglífica, la primera en el continent americà, que avui reconeixem gràcies al Popol Vuh, un llibre escrit en llengua maia després de la conquesta hispànica on es recullen les seves tradicions orals.

La seva religió era politeista i estava estretament relacionada amb les forces de la natura. Els maies creien en l’existència de quatre edats històriques, que havien estat destruïdes successivament per l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Dins de les seves pràctiques religioses realitzaven diverses cerimònies que incloïen purificacions a través del dejuni, les danses, les oracions i els sacrificis. Aquests sacrificis podien consistir en ofrenes d’aliments o bé en la matança d’animals o, fins i tot, de persones.

La civilització maia va iniciar el seu procés de decadència en el segle IX per la confluència de dos factors. La primera causa va ser de caràcter intern: l’esgotament del sol per la intensificació de la producció forçat pels governants davant del creixement demogràfic. D’aquesta manera, els camperols, pressionats per una creixent demanda d’impostos, van haver de reduir el temps del guaret i el sol va acabar per esgotar-se tot donant lloc a una catàstrofe demogràfica. Un segon factor va arribar de l’exterior: l’arribada de diverses onades invasores de pobles nòmades procedents del nord del continent.

Les exploracions castellanes i la descoberta d’un Nou Món

5 de novembre de 2010

La monarquia dels Reis Catòlics va ser la gran competidora de Portugal pel que fa a la recerca d’un nou camí cap a l’Índia. Dins del seu projecte expansionista els monarques hispans van iniciar la conquesta del nord d’Àfrica (Melilla, Orà), tot rivalitzant amb l’expansió atlàntica iniciada pels portuguesos.

Però no seria fins a l’any 1492, quan Castella va finalitzar el llarg procés de la Reconquesta amb la presa de Granada, darrer reducte musulmà a la Península Ibèrica, quan realment s’iniciés l’exploració marítima castellana. El procés de Reconquesta havia comportat la unificació territorial del regne i l’ampliació, al seu si, d’una societat feudal en plena expansió i l’exploració marítima podia permetre de mantenir el model social un cop establerta la pau a la Península.

D’aquesta manera, Castella, el principal rival de Portugal en la lluita per l’expansió ultramarina no va començar les seves exploracions marítimes sinó fins a finals del segle XV. La primera prova va ser la lluita pel control de les Illes Canàries, que van ser preses per Castella. Amb la unió dinàstica de Castella i Aragó, i acabada la conquesta d’Al-Àndalus, el regne va tenir l’oportunitat i els recursos per a la recerca de les noves rutes i l’establiment de noves colònies a ultramar.

El 1492, els Reis Catòlics, governants dels regnes de Castella i Aragó, van patrocinar el viatge del genovès (?) Cristòfor Colom (1451-1506) amb la intenció d’arribar al continent asiàtic navegant en direcció cap a l’oest. L’afany per trobar una ruta marítima cap a l’Àsia i les Illes de les Espècies va portar aquest mariner a plantejar-se la possibilitat d’arribar-hi navegant cap a l’oest, sense haver de vorejar l’Àfrica com estaven intentant els portuguesos.

D’aquesta manera, els castellans van decidir navegar cap a l’oest, creuant l’Atlàntic i circumval·lant la Terra que havia de ser esfèrica, malgrat que moltes persones d’aquell temps es pensaven que era plana. Era una empresa molt arriscada: pel que sabien, ningú s’havia endinsat a l’Atlàntic, un oceà que es considerava temible perquè per creuar-lo calia allunyar-se moltes milles de la costa i navegar per aigües desconegudes. A més, Colom partia de dos premisses falses en la seva hipòtesi: s’imaginava que la terra era més petita del que en realitat ho és i desconeixia l’existència del continent americà.

Després de presentar el seu projecte als Reis Catòlics i que aquests en donessin l’autorització per a finançar l’expedició, Colom va signar les Capitulacions de Santa Fe (1492). En elles s’establia que el navegant rebria títols d’almirall de la mar oceànica i el virregnat de les terres que descobrís, com també la desena part dels beneficis obtinguts.

Colom va iniciar el seu primer viatge el mateix 1492, sortint del port de Palos el 3 d’agost amb una expedició conformada per 105 homes embarcats en una nau (la Santa Maria) i dues caravel·les (la Pinta i la Niña). Després de fer una escala a les illes Canàries, les embarcacions van llançar-se a travessar l’Atlàntic, però passaven les setmanes i no veien terra. La tripulació, descontenta, va arribar a amotinar-se, però Colom va poder controlar la situació.

Finalment, el 12 d’octubre d’aquell any van desembarcar a la petita illa de San Salvador, a les Antilles. Colom es pensava que havia arribat a Cipango (el Japó), però la realitat és que no va arribar a Àsia, com pretenia, sinó al que anomenarien Nou Món, a Amèrica.

L’èxit del primer viatge va permetre Colom efectuar altres tres viatges, en els quals va recórrer illes i costes de l’Amèrica central, per explorar i assegurar el domini castellà d’aquells territoris, convençut sempre de que havia arribat a les costes orientals d’Àsia. D’aquí que aquest Nou Món americà fos conegut en aquell moment amb el nom de les Índies.

La segona expedició colombina va partir cap a Amèrica el setembre de 1493 establint la ruta més ràpida i segura per arribar a Amèrica. Molt més nombrosa que la primera, estava formada per quinze vaixells i uns 1.500 homes que van establir-se a l’illa d’Haití, anomenada per Colom La Hispaniola, i posteriorment anomenada Santo Domingo. Va ser aquí, amb la introducció d’un sistema econòmic de factories comercials, on va començar la colonització espanyola a Amèrica.

En el tercer viatge, el 1498, Colom va arribar a l’illa de Trinitat i a la desembocadura del riu Orinoco, a la costa del continent. Finalment, en el seu quart i darrer viatge (1502) va resseguir les costes de l’Amèrica Central. Quan Colom va morir a Valladolid, el 1506, enmig d’un seguit de plets amb la monarquia, seguia convençut que havia arribat a Àsia. Però, ja el 1502, un navegant italià, Americo Vespucci, ja havia determinat que aquelles terres pertanyien a un nou continent situat entre Europa i Àsia, i que va rebre el nom d’Amèrica en el seu honor.

Edad%20Moderna.%20Los%20viajes%20de%20Colón.[1].jpg

Colom i els altres exploradors europeus es van desil·lusionar amb el descobriment. A diferència d’Àfrica i Àsia, els habitants de les illes del Carib tenien molt poc per a comerciar amb els navegants espanyols. L’atractiu de les illes seria, per tant, la mà d’obra i la producció que s’hi podria realitzar per mitjà de la colonització.

A més dels viatges de Colom, durant el primer terç del segle XVI es van realitzar d’altres viatges d’exploració i colonització del litoral americà, i seguidament es va emprendre la conquesta i colonització dels dos grans imperis americans, l’asteca (per Hernan Cortés, el 1521) i l’inca (per Francisco Pizarro, entre 1531 i 1533).

La idea inicial de Colom d’arribar a les índies per l’oest va ser finalment duta a terme pel portuguès Fernâo Magallanes (1480-1521) i el seu contramestre Juan Sebastián Elcano. L’expedició, que també va ser finançada per la corona castellana, va partir de la Península Ibèrica el 1519 composada per cinc vaixells i 250 mariners amb l’objectiu trobar el pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Després de doblar el continent americà pel sud (estret de Magallanes), va arribar el 1521 a les Filipines, on Magallanes va morir en una topada amb un grup d’indígenes.

Des de les Filipines, l’expedició va continuar el viatge sota el comandament de Juan Sebastián Elcano, el qual es va dirigir a les illes Moluques i des d’allà va retornar finalment a la Península Ibèrica el 1522 on només va arribar una sola nau, la Victòria, i 18 homes. S’havia efectuat, d’aquesta manera, la primera volta al món, fet que confirmava les velles teories sobre l’esfericitat de la Terra.

La delimitació i el reconeixement de l’Imperi Castellà i l’Imperi Portuguès:

A la tornada del primer viatge de Colom, seguint la mentalitat de l’època, els Reis Catòlics van sol·licitar del Papa, que en aquest període era la màxima autoritat, el reconeixement de la sobirania sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. Això va obrir un conflicte amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta cap a les Índies. A més, el 1500, el navegant portuguès Pedro Álvares Cabral també va descobrir un territori al Nou Món, l’actual estat del Brasil.

El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas (1494), en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

D’aquesta manera, les terres situades a l’est del dit meridià restaven sota la sobirania portuguesa, això els donava el control d’Àfrica, Àsia i la regió oriental de Sud-Amèrica (fet que va assegurar així el seu domini al Brasil). D’altra banda, les terres situades a l’oest d’aquesta línia restaven sota la sobirania castellana: un territori que era desconegut i força ampli: la resta del continent americà i les illes de l’Oceà Pacífic.

La corona castellana va ser la primera a afirmar el dret de possessió, d’acord amb les butlles pontifícies d’Alexandre VI. Hernan Cortés va conquerir els imperis asteca i maia, va arribar a la Florida i va explorar el Mississippí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; Pizarro va dur a terme la conquesta de l’Imperi Inca (1532) i va incorporar a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Van fundar-se noves ciutats com Cartagena d’Índies (1553), Quito (1534), Lima i Guayaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548) i Caracas (1562).

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

L’enigma Colom (2): la hipòtesi catalana

L’enigma Colom (1): els orígens genovesos

Colom i la casa reial catalana

Les altres potències colonials: Portugal i els països nord-europeus

L’organització de l’Imperi americà

La conquesta d’Amèrica

Els pobles precolombins: els inques

Els pobles precolombins: els asteques

Els pobles precolombins: els maies

Les exploracions castellanes i la descoberta d’un Nou Món

ETIQUETES