4. Història Medieval – Pàgina 3 – Ciències Socials en Xarxa

La Inquisició

28 de març de 2012

1 de novembre de 1478: el papa Sixte IV concedeix, a petició dels Reis Catòlics, la butlla Exigit sincerae devotionis affectus. Neix la Inquisició, el regne del terror i l’arbitrarietat sota el pretext de la defensa de la religió catòlica.

Per què instaurar un tribunal de la Inquisició en la monarquia dels Reis Catòlics? Pel dogma religiós convertit en projecte polític. Es dubtava de la honestedat de les conversions. Els jueus convertits al cristianisme eren acusats de pràctiques judaïtzants. En realitat, la majoria dels conversos havien abraçat el cristianisme sense cap altre intenció. Només una minoria mantenia les pràctiques del judaisme en secret, però tota la comunitat va ser víctima de l’hostilitat. Eren el boc expiatori de la societat castellana, els marranos que actuaven en contra de la fe cristiana.

Per això, per la triple equació religiosa, política i social, va sorgir la idea d’articular un tribunal que s’hauria d’encarregar de la investigació dels casos més dubtosos de conversió. És a dir, un tribunal que, en origen, hauria de reprimir els judaïtzants i netejar la imatge de la resta de conversos. No era el renaixement de la Inquisició medieval que lluitava contra les heretgies, sinó que es tractava de l’establiment d’una nova jurisdicció, enfocada a un problema particular i precís.

El 1478, Sixte IV signava la butlla que autoritzava els Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes. D’aquesta manera, el nou tribunal estaria format per eclesiàstics, però sota la dependència de l’Estat. Dos anys després, el 1480, els primers inquisidors arribaven a Sevilla, eren els mestres dominics Miguel de Orillo i Juan de San Martín. Posteriorment s’estendrien per les principals ciutats de les corones de Castella i Aragó. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent.

El tribunal de la Inquisició va permetre distingir, fer visibles, les diferents confessions religioses de la Corona de Castella. En un costat, la doctrina catòlica, la vertadera i adequada als interessos de l’Estat dinàstic dels Reis Catòlics; en el cantó oposat, el judaisme, un element “estrany” en la societat castellana, present des de l’edat mitjana i difícil d’assimilar. En realitat, el tribunal era una eina per imposar allò que es considerava políticament correcte. I això es manifestarà clarament amb el pas dels anys.

El camp d’acció de la Inquisició era la defensa de la fe catòlica, desemmascarar els heretges i extirpar l’error religiós (la fe vertadera només és la cristiana). Així, el primer enemic a derrotar serien els judaïtzants, però en el segle XVI apareixerien nous enemics: místics, protestants, morescos… però també pràctiques políticament incorrectes com l’homosexualitat, la bigàmia o la bruixeria. És a dir, el Sant Ofici va actuar sobre una ficció: la defensa de la fe es convertia en la defensa dels costums que la monarquia volia imposar. Els pretesos criptojueus eren el boc expiatori que posava al descobert el sectarisme ideològic dels líders religiosos i polítics.

Tomas Torquemada.jpg — Tomás de Torquemada

Fins el 1483, el tribunal va tenir unes competències limitades i poc personal. Però això canviaria amb la designació del dominic Fray Tomás de Torquemada com a inquisidor general per part del papa Sixte IV. El seu paper consistiria en investigar l’heretgia, la corrupció dels costums, que s’estava produint en els territoris de la monarquia.

Respecte de Catalunya, el 1487, la Inquisició castellana va introduir-se en els regnes de la Corona d’Aragó, malgrat que en el Principat no hi havia cap problema amb els conversos. Aquesta mesura va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada, però Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal·lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va ser l’aplicació d’una mentalitat forana, castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

La seva organització era senzilla. Al capdavant, el Consejo de la Suprema y General Inquisición, citat habitualment simplement com la Suprema, presidit per l’inquisidor general. A les ciutats, van instal·lar-se tribunals autònoms, composats per un mínim de dos inquisidors, un assessor, un acusador públic (una espècie de fiscal) i el personal subaltern. A aquesta estructura s’haurien d’afegir els auxiliars no assalariats, els familiars del Sant Ofici.

En instaurar-se en una ciutat, els inquisidors publicaven un edicte de gràcia o un edicte de fe, és a dir, una invitació a denunciar els heretges o a un mateix. A continuació, els inquisidors recollien les denúncies, mai anònimes sinó secretes, i sense necessitat d’aportar proves. Els acusats no podien conèixer qui els acusava ni quins eren els càrrecs pels quals era investigat. Aquestes acusacions eren estudiades pels teòlegs, els calificadores, els quals eren els que decidien si tenien fonament i si havia de continuar el procés judicial. Aleshores, l’acusador públic formulava una petició d’empresonament per arrestar l’acusat, el qual era convidat a confessar els seus errors religiosos i morals.

Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg

Després es donava lectura a les acusacions plantejades contra ell: els encausats podien defensar-se mitjançant advocats, recusar determinats testimonis (proceso de tachas), proporcionar proves indirectes de la seva ortodòxia (proceso de indirectas) i presentar testimonis de descàrrec (proceso de abonos). Ara bé, la defensa era difícil: Com aportar proves? Com trobar un testimoni que es jugues la seva honorabilitat per defensar un sospitós? La tortura, en teoria, només apareixeria de forma accessòria, no obligatòria, però aviat va ser pràctica comuna.

Finalitzat aquest procediment, la consulta de la fe decidia la pena que s’havia de dictar, una condemna que podia anar des de l’absolució fins a la mort en la foguera, passant per la penitència, la presó, les galeres, la flagel·lació o l’exili. Això sumat a la confiscació dels béns, considerada com una reparació pública. I aquí trobem la clau de la condemna: l’exemplificació del que era políticament correcte: l’auto de fe. Els acusats que serien reconciliats amb la societat i reintegrats en la comunitat religiosa apareixien vestits amb la roba de penitència, el sambenito. Després de la cerimònia pública, els condemnats a mort serien conduits a la foguera.

Tribunal_de_la_Inquisición.jpg

La realitat és que l’existència de la Inquisició com a institució vetlladora de les pràctiques religioses i els bons costums va crear una discriminació que convertia els conversos en uns criminals en potència, uns sospitosos perpetus, uns pàries en el si de l’Estat. Mai podran deixar de sentir-se amenaçats, per la seva vida i els seus béns. Havia nascut un prejudici insidiós: la puresa de sang. Religió i política es confonen en la Inquisició. S’instaura una amenaça permanent per a la població. Només era necessària una acusació sense proves perquè s’iniciés el procés. Una eina massa perillosa en mans dels fanàtics de la religió i la política.

Granada, 1492: el darrer capítol de la Reconquesta

27 de març de 2012

L’any 1492 tanca un llarg cicle de la història castellana, una etapa oberta el 711 amb la invasió musulmana de la Península Ibèrica. I és que la necessitat de conquerir el regne de Granada, el regne musulmà dels nassarites, formava part de la cultura política de la corona de Castella. Des de la memòria de la Hispània dels visigots, amb el mite de la pèrdua d’Espanya, Castella va articular una cultura política fonamentada en la conquesta d’unes terres que considerava de la seva propietat.

La conquesta de Granada va iniciar-se el 1482, un cop la guerra de successió castellana havia entronitzat definitivament Isabel la Catòlica com a reina. Signada la pau amb Portugal i restaurada l’autoritat de l’Estat en les corts de Toledo de 1480, els Reis Catòlics poden iniciar el seu projecte polític. L’objectiu: el regne nassarita de Granada. S’inicia així una guerra de conquesta, una croada contra el musulmà, una lluita en la qual el sentiment religiós i el projecte polític peninsular podran veure’s satisfets, sumats a l’atractiu del botí que les despulles del regne musulmà deixaran per repartir.

Espanya 1400.png

Els musulmans van proporcionar el pretext, el casus belli per convertir el conflicte territorial en una guerra justa. El 1481, van prendre Zahara, una petita localitat de la frontera. Els nobles andalusos, com tantes altres vegades havien fet anteriorment, van reaccionar i van conquerir la ciutat d’Alhama, localitat que els Reis Catòlics van jurar defensar. Amb la intervenció reial, l’escaramussa entre els senyors de la frontera havia donat pas a un conflicte de gran envergadura i significat. Havia esclatat la guerra de Granada, una guerra que es perllongaria durant deu anys.

La monarquia dels Reis Catòlics va haver de realitzar un esforç militar i econòmic considerable per fer front a la guerra. D’aquesta manera, van recaptar-se impostos extraordinaris mitjançant les butlles de croada (1482, 1485, 1487, 1489 i 1491), que encara subsistirien acabada la guerra. Igualment, el clergat va contribuir mitjançant diferents subsidis (1482, 1485, 1489 i 1491). A més, com que les necessitats de finançament van anar incrementant-se, el regne va endeutar-se amb la noblesa, els monestirs, les ciutats i els comerciants.

L’esperit de croada va jugar un gran paper en la conquesta. Els monarques van remarcar el deure que s’imposava a tots els cristians a l’hora de col·laborar en la propagació de la fe cristiana. Així, bisbes i sacerdots van recolzar obertament l’empresa dels reis. Però aquesta empresa també era política: calia completar la Reconquesta peninsular per fer desaparèixer l’amenaça musulmana en el sud, la qual representava l’existència d’un potencial aliat dels turcs al Mediterrani, una amenaça per a la política exterior dissenyada per Ferran el Catòlic.

És a dir, la guerra de Granada no va ser només el resultat de les ambicions de les aristocràcies locals per guanyar territoris o la continuació de l’economia de pillatge fronterera dels darrers segles. La conquesta de Granada era l’objectiu de l’Estat dinàstic, una empresa política. Ara bé, en presentar la guerra com una croada, que també ho era, els Reis Catòlics van poder beneficiar-se dels recursos de l’Església.

La planificació central de les operacions va substituir les iniciatives locals de la noblesa i va convertir els Reis Catòlics en els caps naturals de la guerra, així com en els màxims beneficiaris. El paper central jugat per l’Estat en la guerra convertia la conquesta en un objectiu irrenunciable als ulls de la monarquia. S’introduïa així una nova forma de fer la guerra. La planificació de l’acció de les forces assaltants contra els habitants de les ciutats, fossin o no combatents; la violència dels setges amb armes de foc per assegurar la destrucció de la memòria històrica islàmica en la regió; la ràpida repoblació amb colons. L’objectiu era liquidar el passat musulmà per introduir la civilització cristiana.

Durant el 1482, en la primera campanya contra Granada, els cristians semblaven controlar la situació, fins que el fallit atac a Loja va refredar l’ofensiva. La següent iniciativa no seria més encertada: l’intent de presa de Màlaga de 1483 desembocaria en una nova desfeta militar. Ara bé, aquesta derrota es veuria compensada per la captura de Boabdil, el fill del sultà, a Lucena.

I és que els Reis Catòlics van enfrontar-se a un regne de Granada en crisi, destrossat per les disputes internes entre els diferents clans musulmans. El sultà, Abu-l-Hàssan Alí ibn Saad, tenia una preferida, Zoraida, del clan dels zeyrites, mentre que la seva dona Aixa i els seus fills Yússuf i Boabdil es recolzaven en el clan dels abenserraigs. El sultà va fer assassinar Yússuf, però Boabdil va aconseguir fugir. Aprofitant que el sultà es trobava lluitant per recobrar Alhama, Boabdil va instal·lar-se a Granada sent proclamat rei.

En aquest context, en caure presoner dels Reis Catòlics, Boabdil va reconèixer-se com a vassall dels monarques cristians i va comprometre’s a lluitar contra el seu pare, reinstal·lat a l’Alhambra. Així la guerra de conquesta es combina amb una guerra civil granadina.

La reorganització de l’exèrcit cristià va derivar, el 1485, en la primera gran victòria dels exèrcits dels Reis Catòlics: la presa de Ronda. La notícia aviat s’escampa per les corts europees i l’èxit cristià atreu voluntaris d’arreu per lliurar la darrera croada de la cristiandat. En paral·lel, la lluita interna entre els musulmans s’agreuja amb l’abdicació del sultà en el seu germà Abū `Abd Allāh Muhammad az-Zaghall, El Zagal, el qual es veu obligat a refugiar-se a Còrdova acollit pels Reis Catòlics. Els monarques cristians van ajudar Boabdil a reconstruir els seus exèrcits amb el pacte de repartir-se el regne granadí. Així, Boabdil serà aliat o enemic segons les necessitats del moment.

El 1486 cauria Loja i un any després s’iniciaria l’assetjament de Màlaga que culminaria amb la caiguda de la ciutat i amb 15.000 presoners reduïts a l’esclavitud per ser venuts en benefici dels combatents. I el 1489 es produiria el setge de Loja, el més llarg i sagnant de tot el conflicte. Finalment, El Zagal capitularia i entregaria als exercits cristians les ciutats d’Almeria i Guadix.

Arribats a 1490, només Granada resisteix l’ofensiva dels cristians. Boabdil, novament enemic, es refugia a la capital per encapçalar la resistència, però ara els Reis Catòlics es disposen a acabar definitivament amb ell. Mitjançant una mobilització de recursos econòmics financers i humans extraordinària s’inicia l’ofensiva que durarà divuit mesos. Com a mostra del compromís de Castella amb l’operació, els mateixos monarques s’instal·larien, des de juny de 1491, a les portes de Granada, en el campament-ciutat del Real de Santa Fe. La llegenda ens diu que la reina Isabel va afirmar que no es canviaria de camisa fins a la caiguda definitiva de la ciutat. Hem de suposar que és una llegenda falsa, però la metàfora ens il·lustra el fet: l’esforç de la monarquia per aconseguir el seu objectiu polític i religiós. És el triomf de la religió i la devoció en la vida de la reina, el triomf de la intolerància amagada sota el dogma catòlic com a forma de vida.

Els Reis Catòlics només abandonarien el seu emplaçament al Real per entrar triomfants a Granada, el 2 de gener de 1492. S’havia escrit el darrer episodi de la Reconquesta i amb ell l’autoritat de Ferran i Isabel es veia plenament legitimada.

La_rendición_de_Granada.jpg

El ultimo lamento del moro.jpg

Conquerida Granada, el vell regne nassarita va ser vinculat a la Corona de Castella amb el privilegi d’enviar representants a les corts. Bona part de la seva població va veure’s reduïda a l’esclavitud mentre que els grans territoris van ser confiscats perquè l’Estat els repartís entre els municipis i els aristòcrates que havien participat en la conquesta. En canvi, la capital del regne va beneficiar-se d’un tractament privilegiat: els reis van comprometre’s a respectar la vida i els béns dels seus habitants, així com la religió musulmana, la llibertat religiosa, els costums i la legislació. Tanmateix, aquest compromís va ser paper mullat perquè el veritable objectiu dels Reis Catòlics era l’assimilació de la població.

Inicialment, Fray Hernando de Talavera va ser nomenat arquebisbe de Granada. El seu objectiu era convertir els musulmans a la fe cristiana. Però la seva manera d’actuar era més apostòlica que combativa: buscava el convenciment dels conversos. Massa tou pels temps de la Inquisició. Per això, el 1499, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, va prendre la iniciativa sancionant els conversos que mantenien pràctiques musulmanes. Amb la repressió s’acceleraria el procés de conversió dels granadins, però també es produirien sublevacions (Alpujarras, 1500).

El 1502 va acabar-se definitivament la tolerància. Els musulmans van ser obligats a escollir entre la conversió o l’exili. Naixia una nova minoria: els morescos.

Etimologia de Catalunya

26 de març de 2012

El nom de Catalunya, emprat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apareix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131). Si bé cap a finals del segle XI ja trobem documentada la presència del gentilici “català”, la primera referència documental la trobem en el Liber Maiolichinus de 1114, quan els pisans emprarien el nom de catalanenses enfront de gots, en referència als occitans, i el comte Ramon Berenguer III seria anomenat com a catalanicus heros (heroi català), rector catalanicus (dirigent català) i dux catalanensis (duc català). De la mateixa manera, en aquest document trobem per primera vegada el nom de Catalania com a designació de la pàtria geogràfica dels catalans.

És curiós veure com la denominació sorgiria a través de la visió exterior que es tenia de Catalunya, en aquest cas dels pisans, mentre que en la pròpia documentació catalana encara no s’empraria el mot. D’aquesta manera, seria des de mitjans del segle XII quan l’ús de la paraula Catalunya, sempre amb una connotació eminentment geogràfica, es generalitzaria tant en el propi país com en els regnes cristians pròxims. En els primers temps el nom de Catalunya es vincularia al territori dominat pel comte de Barcelona, però des del segle XIII ja seria emprat per a designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. I aviat, el gentilici català seria aplicat a tots aquells que parlaven la llengua catalana.

L’origen del mot encara avui és incert i està obert a diverses interpretacions. Donem un cop d’ull a les diverses teories que han arribat fins els nostres dies:

Terra de castlans. La teoria tradicionalment més acceptada és que el mot Catalunya es derivaria de “terra de castells” i que hauria evolucionat des del terme castlà, provinent del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar el governador d’un castell. Així, l’evolució del mot donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia D’acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Tanmateix, aquesta explicació no resulta del tot convincent per alguns lingüistes.

Terra de gots. Una altra teoria suggereix que Catalunya provindria de Gotholandia, és a dir, la “terra dels gots”. De fet, els francs sovint anomenaven el territori català, o fins i tot el conjunt de la Península Ibèrica, com la Gotia en referència a la vella Hispània visigòtica. Aquesta teoria es fonamentaria en el fet que antigament Catalunya s’escrivia en llatí com Cathalonia o Cathalaunia, expressió força semblant a Gotholandia. Tanmateix, els lingüistes adverteixen que la derivació Gotholandia/Catalunya presenta dificultats serioses que permetrien descartar aquesta hipòtesi.

La llegenda d’Otger Cathaló. D’altres hipòtesis, força desvirtuades pels historiadors, suggereixen que el mot provindria d’un mític príncep alemany (o francès) anomenat Otger Cathaló. La llegenda, fonamentada en la crònica de Pere Tomic (1432) sobre la Catalunya precomtal, ens diu que Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana fins a la seva mort en el setge d’Empúries de 735. En memòria del príncep Cathaló l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. La llegenda seria recollida en el segle XIX per la Renaixença mitjançant Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer.

La terra dels laketans. D’altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, nom de la tribu ibèrica que habitava les terres del rerepaís de Barcelona en l’antiguitat. Per influència italiana va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans. El nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, com a forma de designar els catalans, i hauria evolucionat de laketani a catelani i Catalònia.

El topònim Talunya. L’arabista Joan Vernet va identificar com a primer testimoni possible del nom de Catalunya l’obra de l’historiador i geògraf musulmà Al-‘Udrī (1002-1085), el qual en la seva crònica Tarsi al-akhbār esmentava la localitat de Talunya o Taluniya, població que es localitzaria a les rodalies de Montsó, i que, per extensió i amb la introducció del prefix topogràfic “ca”, podria haver donat lloc al mot Catalunya. Si realment aquesta Talunya va donar nom al Principat, estaríem davant de la forma escrita més antiga que es coneix de Catalunya, sempre com a denominació geogràfica.

Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat

25 de març de 2012

Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda.

La llegenda medieval ens diu que l’ermità Joan Garí, un anacoreta auster que vivia en una cova de Montserrat (la Cova de fra Garí) i gaudia de fama de sant per la seva vida contemplativa, va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de Riquilda, la filla del comte Guifré. Diferents metges i exorcistes ja ho havien intentat, però cap d’ells havia estat capaç de curar-la de la possessió diabòlica. Així, fra Joan Garí era la darrera i desesperada opció del comte i per això Guifré va decidir-se a portar Riquilda cap a Montserrat immediatament.

Però el diable va temptar fra Joan Garí. La presència diabòlica envaïa els pensaments de l’ermità, el qual va començar a sentir-se atret per la bella donzella. La temptació era massa forta i fra Garí va acabar per sucumbir-hi. Va violar la filla del comte i després, horroritzat per la seva acció pecaminosa, la va assassinar. Per desfer-se del cadàver va enterrar-lo a peu de la cova i va fugir.

El sentiment de culpa que sentia l’ermità era tan gran que va viatjar fins a Roma perquè el Papa el perdonés. El Sant Pare va escoltar horroritzat el relat de fra Garí. Finalment, però, el va perdonar, no sense imposar-li una penitència: havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués “Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats”. Com a bèstia que havia pecat, s’havia de convertir en una bèstia sense relació amb els altres humans. Garí no podria rentar-se ni vestir com un humà fins que complís la seva penitència. D’aquesta manera, tot el cos va cobrir-se-li de pèl i les seves ungles van créixer desmesuradament, convertint-lo en un animal que retornaria fins a Montserrat caminant a quatre grapes.

Tres anys va trigar a retornar a la seva cova de Montserrat, on va refugiar-se durant set anys sense intercanviar ni un mot amb ningú. Corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home, realment aparentava ser una bèstia misteriosa.

fra garí.jpg — Fra Joan Garí convertit en una bèstia com a penitència per la violació i assassinat de Riquilda

Passat el temps, el compte Guifré, el qual gairebé ja no recordava la seva endimoniada filla Riquilda de la qual no havia tornat a tenir notícies, va anar de cacera per aquelles terres tot acompanyat per d’altres nobles. Els seus gossos van interceptar una criatura estranya, una bèstia inhumana. Era fra Garí, però ningú va poder reconèixer-lo en aquell estat. Els nobles es van meravellar tant per l’aspecte de la bèstia que van decidir traslladar-la a Barcelona i tancar-la en una gàbia per exhibir-la a la cort com si d’una curiositat de circ es tractés.

Retornats a Barcelona, la dona del comte Guifré va parir un fill, el futur comte Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, com requeria l’ocasió, i durant la celebració del banquet els nobles van mostrar el monstre que havien capturat a Montserrat. El públic mirava encuriosit la bèstia desconeguda quan l’infant, que es passejava en braços de la dida, va mirar cap a la gàbia de fra Garí i li va dir: “Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats”.

Fra gari al bateig.jpg — Fra Joan Garí al bateig del comte Miró

Aleshores, fra Joan Garí va incorporar-se davant l’astorament de tots els presents en la celebració. De seguida, el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl. En reconèixer el vell ermità va preguntar-li per la filla de la qual feia anys que no havia tingut notícia i fra Garí va confessar el seu crim tot demanant un càstig per la seva acció. El comte, magnànim, va perdonar a qui Déu ja havia perdonat i va demanar fra Garí que l’acompanyés immediatament a Montserrat per recuperar el cadàver de la filla morta i poder enterrar-lo dignament a Barcelona.

Guifré el Pelòs, fra Joan Garí i el seguici reial van partir cap a Montserrat. I aleshores va produir-se el miracle. En procedir a l’exhumació de les restes de Riquilda per endur-se-les a Barcelona van trobar el cos incorrupte de la noia. La llegenda ens diu que la jove havia estat salvada en el darrer moment per la intercessió de la Mare de Déu. Agraïda per la seva vida, la princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, feliç per haver recuperat la seva filla, va ordenar que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

fra gari desenterrant.jpg — Guifré el Pelós i Fra Joan Garí desenterrant el cos de Riquilda

Tanmateix, tota aquesta història és llegenda i poc té a veure amb la veritable fundació de Montserrat. En realitat el monestir de Montserrat va ser fundat com a filial del monestir benedictí de Ripoll en el segle XI. I el monestir de Santa Cecília data del segle X. De la mateixa manera, la imatge de la Verge de Montserrat, la famosa Moreneta, data del segle XII.

La història llegendària de fra Joan Garí seria el resultat de l’adaptació d’una vella llegenda siriana popularitzada en l’Europa medieval. La història va popularitzar-se gràcies a les narracions de Pedro de Burgos (1514) i Cristóbal de Virués (1587) en el segle XVI i va ser recuperada per l’escriptor Pere Serra i Postius a començaments del segle XVIII. Amb la Renaixença, la història esdevindria un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica gràcies a l’obra de Jacint Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i Joan Maragall (Visions i cants, 1900).

Santa Cecília Montserrat.jpg — Santa Cecília de Montserrat

La monarquia dels Reis Catòlics: Tanto monta?

24 de març de 2012

El 1479 Ferran el Catòlic heretava la Corona d’Aragó. Des d’aquest moment, i com a conseqüència del seu matrimoni amb Isabel la Catòlica, reina de Castella, els dos territoris s’associen mitjançant una política i una diplomàcia comunes, la pròpia de la monarquia dels Reis Catòlics, però els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una doble monarquia. La unificació no es produiria fins el segle XVIII amb l’entronització dels Borbons i la seva victòria en la Guerra de Successió.

Fernando el Católico.jpg — Ferran el Catòlic

Isabel la Católica.jpg — Isabel la Catòlica

D’aquesta manera, el que es produeix el 1479 és una unió personal: Isabel és reina de Castella i Ferran és rei d’Aragó. I d’aquest fet en donen testimoni els següents documents:

1. Segons el contracte matrimonial dels Reis Catòlics de 7 de març de 1469, Ferran s’assegurava importants prerrogatives, però s’estipulava formalment que el poder suprem a Castella restava en mans de la reina Isabel.

2. De la mateixa manera, la Proclamación de Segovia de 13 de desembre de 1474 declarava a Isabel propietària del regne de Castella. Així, el paper de Ferran restava reduït a la posició de príncep consort com a marit de la reina.

3. Finalment, i segons la Concordia de Segovia de 15 de gener de 1475, tots els documents oficials serien redactats en nom del rei i de la reina (el nom de Ferran apareixeria abans que el de Isabel, però les armes de la reina de Castella precedirien les armes del rei d’Aragó), els impostos recaptats a Castella es destinarien a empreses castellanes i el saldo s’utilitzaria de mutu acord entre els sobirans (i un procediment idèntic es seguiria respecte dels impostos aragonesos), la reina Isabel es reservava el dret a dotar la funció pública castellana, els beneficis eclesiàstics es repartirien de mutu acord (amb preeminència de la reina en cas de conflicte), i les qüestions judicials i administratives es resoldrien de mut acord.

I si Ferran és un rei consort a Castella, el mateix es pot dir d’Isabel en la Corona d’Aragó. Cada sobirà manté la seva sobirania al seu regne. Per tant, Castella i Aragó seguiran sent dos Estats diferenciats. És per això que després de la mort de la reina Isabel, el 1504, Ferran va tornar a ser únicament rei d’Aragó i només va exercir el poder a Castella en qualitat de regent, des de 1506, com a conseqüència de la incapacitació de Joana la Boja i la mort del seu marit Felip el Bell.

Una altra qüestió és que el govern dels Reis Catòlics respongui a un projecte polític comú que afectava els dos regnes. Només així, i com a conseqüència d’aquest projecte polític, Ferran actuarà com a rei de Castella amb les mateixes responsabilitats i la mateixa autoritat que Isabel. I en l’articulació d’aquest projecte polític eren necessaris un emblema i una divisa que acompanyessin el seu escut d’armes i permetessin visualitzar la nova concepció del poder que representaven els Reis Catòlics.

Escudo_de_los_reyes_Católicos.png — Escut d'armes dels Reis Catòlics

D’aquesta manera, Isabel va prendre com a emblema un feix de fletxes (que és representat en nombre variable) que podia simbolitzar la unió dels dos regnes en un únic projecte polític, però també la unió de Castella després de la guerra civil; a més, les fletxes contenien la F, la inicial del nom del seu espòs. Per la seva banda, Ferran va prendre com a emblema un jou amb una corda solta, en referència al nus gordià; i aquest el jou, el yugo castellà, contenia la lletra Y, la inicial del nom de la seva dona. Ambdós escuts es mostrarien junts, però no units. Era una única monarquia integrada per diversos Estats.

Sobre aquests emblemes, seguint el costum del segle XV, va col·locar-se una divisa, un lema, que identifiqués els sobirans: Tanto monta. La lectura popular, però, va fer una mala jugada a la divisa per donar pas al lema Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando que implicaria una monarquia de caràcter paritari i un perfecte equilibri del poder entre Ferran i Isabel, un error de concepció. Ni Isabel era reina d’Aragó ni Ferran rei de Castella, eren reis consorts. És més, la divisa era pròpia de Ferran el Catòlic, era el seu lema personal.

En realitat, el Tanto monta, sense cap tipus d’afegit, respondria a un costum propi de la societat cavalleresca medieval, seria una mítica referència a una de les llegendes més famoses de l’antiguitat: el nus gordià. La llegenda ens diu que qui aconseguís deslligar el nus conqueriria l’Orient i que quan Alexandre el Gran va trobar-se enfrontat al dilema de deslligar-lo va solucionar el problema tallant el nus amb la seva espasa. És a dir, és el mateix tallar que deslligar. Aquest era el lema de Ferran el Catòlic, el qual, enfrontat al nus al·legòric dels problemes d’Estat, tant li feia tallar que deslligar perquè el seu objectiu era assolir un resultat polític satisfactori.

Yugo_y_nudo_gordiano_cortado_unido_a_Tanto_Monta_emblema_de_Fernando_el_Católico.jpg — Emblema i divisa de Ferran el Catòlic: un jou amb una corda solta acompanat pel lema Tanto monta

L’emblema i la divisa són la clau per entendre la monarquia dels Reis Catòlics: un projecte polític comú que unia dos regnes sense que aquests perdessin la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. Un projecte polític que no implica el naixement d’Espanya, simplement la unió dinàstica. Mai hem de perdre de vista que, al capdavall, els regnes no eren res més que el patrimoni dels monarques. Per això hem de parlar d’Estats dinàstics.

La conversió d’Europa: doctrina, monestirs i missioners

23 de març de 2012

El gran repte del cristianisme en el segle VI era la conversió d’Europa sota el domini de Roma. I el repte va ser assumit pel papa Gregori I el Gran (590-604), el qual va dirigir-se cap a tres grans grups potencials: els cristians, els arrians i els pagans. En aquest sentit, el debat doctrinal havia de deixar pas a la conversió de les ànimes. Per això, l’Església va fer seu el discurs de Sant Agustí, l’elaboració doctrinal més completa del cristianisme de l’antiguitat tardana, perquè simplificava el missatge i permetia la seva difusió. Del triomf d’aquesta conversió dependria, en bona part, el naixement de la cristiandat occidental.

La simplificació del missatge del cristianisme permetia, a més, una certa folklorització i germanització del discurs per poder apropar-se a la nova realitat europea existent després de la desintegració de l’Imperi Romà. Així, el missatge del cristianisme implicava la integració dels creients en una civilització superior a través d’una declaració personal de fe en els misteris de la religió i una instrumentalització visual d’aquesta mitjançant el culte als sants, la formalització dels sagraments i la celebració de la missa.

Els misteris de la religió a transmetre entre la població s’articulaven al voltant dels principis establerts en el Concili de Nicea de 325. És a dir, la fe en l’existència d’un Déu creador del món i dels homes, d’uns primers pares que haurien estat expulsats del Paradís en cometre el Pecat Original, en l’encarnació de Déu en Crist, en la resurrecció després de la mort i la vida eterna, etc.

El primer instrument sobre el qual es transmetria i desenvoluparia la fe seria el culte als sants: homes i dones de vida cristiana exemplar. I els primers a explotar eren els màrtirs, aquells que s’havien enfrontat a la mort abans que a la renúncia en les seves creences. El seu culte, a la recerca de protecció i ajuda miraculosa, va generalitzar-se a través de les imatges o icones, així com la veneració de relíquies i tombes, destí de peregrinacions.

Un segon instrument sobre el qual es sostindria la difusió del cristianisme va ser la missa com a compendi de la fe. Model instaurat pels papes dels segles V i VI, la missa ja havia desenvolupat el seu cànon actual en el segle VII.

I el tercer instrument que va recolzar la cristianització va ser la formalització dels sagraments. D’aquests, en destaquen dos: el baptisme (primer com a signe de conversió dels adults i després aplicat als nens de les societats convertides) i la penitència (sovint un càstig públic exemplificant i que es combinava amb les confessions orals al sacerdot). Gràcies a la generalització dels sagraments, l’Església començava a exercir el control social de la societat cristiana. I aquest control proporcionava un poder immens.

Tenim la doctrina, però ens falten els protagonistes del procés d’evangelització d’Europa: missioners i monjos.

El monacat no era una institució exclusiva del cristianisme. Així, l’aparició de persones que aspiraven a la perfecta comunió amb Déu mitjançant l’oració contemplativa i la manca de lligams terrenals es pot documentar en diverses cultures de l’antiguitat. La versió cristiana d’aquest fenomen la trobem al Mediterrani oriental, en el segle III. L’aparició del monacat combinava tres modalitats: anacoreta (individual, persones que destinaven la seva vida a l’oració, el treball i la penitència), laura (comunitària, combinava l’oració individual amb la litúrgia de la comunitat) i cenobítica (comunitària, subjecta a la pràctica religiosa sota una regla comuna).

Aviat, els cenobis, els monestirs del romànic, es convertirien en autèntics centres de l’activitat econòmica, la beneficència i la cultura de la vida medieval. Això sí, entre els segles V i VIII, l’existència d’una regla de comportament que regulava la vida religiosa monacal habitualment suposava la combinació de diferents disposicions reunides en els anomenats codex regularum o còdexs de l’abat. A més, en aquest període, coexistien dos model monàstics: l’irlandès i el romà.

El monacat irlandès, obra de Sant Patrici (387-461), religiós britó, missioner evangelitzador de les terres d’Irlanda i fundador del cristianisme en aquesta illa. El seu model consistia en l’articulació de monestirs integrats per nuclis familiars marcats per un sever ascetisme. Aquests es caracteritzaven per l’elevat nombre de monjos, l’exercici de la jurisdicció episcopal (per sobre del bisbe), la pràctica de litúrgies pròpies (per exemple, el baptisme), l’escriptura llatina i una incansable activitat evangelitzadora sobre les illes britàniques i el continent.

El monacat romà, obra de Sant Benet (480-550), patró d’Europa i patriarca del monacat occidental després de la seva tasca al fundar el monestir de Monte Cassino, regit per la regla benedictina. La regla de Sant Benet proposava un model allunyat de l’individualisme i l’ascetisme, un model bastit sobre la base del reconeixement de la comunitat monàstica com a gran família en la qual els monjos se sotmetien a l’autoritat de l’abat, el líder vitalici del monestir. La seva activitat se sustentava sobre un doble principi: ora et labora. I el desenvolupament de la regla es caracteritzava per la pràctica d’una vida rutinària que distribuïa el temps entre l’oració individual o col·lectiva, el treball manual i el descans. Els monjos només podien abandonar el monestir en comptades ocasions i desenvolupaven tasques d’instrucció i hospitalitat vers als membres aliens a la comunitat. Així, la regla benedictina donava pas a un microcosmos social autosuficient tant en el camp espiritual com econòmica i socialment.

Tot i això, la cristianització dels regnes germànics no va ser una tasca fàcil. Si bé van produir-se moltes conversions per la via del baptisme, la realitat és que l’evangelització real de la societat europea va ser lenta. Les circumstàncies no permetien que el procés s’accelerés.

Cronològicament, la conversió d’Europa va iniciar-se amb els sueus, en el segle V, però aquests posteriorment retornarien a l’arrianisme. A continuació es convertirien els burgundis. Però no va ser fins al baptisme de Clodoveu, rei dels francs, el 490, quan la cristianització d’Europa va fer el pas decisiu. Després de la França merovíngia seguiria la Hispània visigòtica amb la conversió de Recared i la celebració del III Concili de Toledo, el 589. En canvi, a Itàlia, la irrupció dels llombards (568) va alentir el procés. I a Anglaterra la presència anglosaxona va suposar una evangelització caòtica en la qual els monjos romans i irlandesos van competir per liderar el procés, fins que, el 664, en el sínode de Whitby, els monjos irlandesos van haver d’acceptar l’autoritat, litúrgia i organització de Roma.

400px-Cornelis_Bloemaert_-_S._Bonifacius.jpg — Sant Bonifaci

Finalment, els missioners van ser protagonistes indiscutibles de la cristianització d’Europa. I la gran figura evangelitzadora va ser el britànic Winfrith, el futur Sant Bonifaci, missioner, sant i màrtir del catolicisme, el qual va propagar el cristianisme en l’Imperi Franc durant el segle VIII. Deutor intel·lectual de l’obra de Gregori el Gran, la seva tasca va consistir en reformar l’Església franca per completar l’expansió del benedictisme i fer difusió del missatge cristià més enllà del Rin. I va ser gràcies al recolzament del poder secular, en concret del majordom franc Carles Martell, que va poder realitzar la seva missió.

Gràcies a la combinació d’aquests elements, arribats al segle VIII, Europa s’havia cristianitzat. Encara no era un triomf definitiu, però el bressol cristià de la societat europea ja havia instaurat les seves bases. El següent pas hauria de ser l’elaboració d’un corpus cultural i el naixement d’una organització política que donés sentit al procés.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc i els ideals de la cavalleria

22 de març de 2012

Cavaller i escriptor. Així es resumeix la trajectòria vital de Joanot Martorell, un personatge excepcional del segle XV amb una vida errant que el va fer viatjar per Anglaterra, Portugal o Nàpols. Una vida presidida per la curiositat sobre el valor i el significat dels ideals de la cavalleria. Un cavaller que va esdevenir un escriptor, possiblement, amb el permís del seu cunyat Ausiàs March i de Joan Roís de Corella, el més important de l’època en llengua catalana.

Nascut a Gandia entre 1405 i 1410, Martorell va ser un cavaller vigorós de vida agitada. El 1437 va intercanviar unes enginyoses lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, al qual acusava d’haver trencat la paraula de matrimoni donada a Damiata Martorell, la germana de Joanot. Arribats a la conclusió que les diferències entre els cosins només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, és a dir, un combat individual a mort, Martorell va haver de cercar un jutge imparcial que els proporcionés lloc i data per a la lluita. Amb aquest objectiu va viatjar a Londres, on va aconseguir que el mateix rei Enric VI d’Anglaterra acceptés la judicatura. Finalment, el conflicte va solucionar-se sense vessament de sang quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata.

L’anècdota ens defineix al personatge: un cavaller vigorós que no dubtava a l’hora de citar els seus enemics per a la lluita. Però el que realment és important aquí és la seva estança a Anglaterra entre març de 1438 i febrer de 1439. Allà va conèixer la sumptuosa vida de la cort, el cerimonial de l’orde cavalleresc de la Garrotera (Jarretière), va establir relació amb cavallers de tot Europa i, en especial, va poder llegir els llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries, destacant el vell (i bell) poema francès Guy de Warwick.

El 2 de gener de 1460 comença la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, obra que va dedicar a l’infant Ferran de Portugal, príncep que va residir a Barcelona des de l’agost del 1464 fins al març del 1465, en la la cort del seu germà Pere el Conestable, proclamat rei de la Catalunya en el context de la guerra civil del segle XV. L’obra no apareixeria publicada fins el 1490, quan, segons la teoria més estesa, Martí Joan de Galva, que la tenia en possessió com a garantia per a satisfer un deute derivat d’un crèdit, va acabar la novel·la i va portar-la a la impremta. Va a dir que seria més plausible pensar que el veritable continuador de la història va ser en realitat Joan Roís de Corella.

En el Tirant lo Blanc, Martorell imagina un món dominat pel noble joc de les regles d’honor de la cavalleria: la defensa de la justícia (i de les dones) convertida en el principal objectiu de l’existència. El personatge escollit per a desenvolupar aquesta concepció del món és un jove cavaller bretó que entra en escena cavalcant el seu cavall i adormit. És un personatge dolorosament conscient que una missió superior l’espera: està convençut que el seu destí està en l’entrada en l’ordre de la cavalleria.

Així ho confessa a un ermità que es troba al costat de la font on el cavall s’atura per beure aigua. La consciència de voler formar part d’aquest selecte grup d’homes esdevé dramàtica quan l’ermità li fa saber que tot el que necessita saber sobre l’art de la cavalleria ja ha estat escrit. És a dir, el mite de la cavalleria i el seu model de vida es relaciona amb la lectura de llibres que parlen sobre la Taula Rodona del rei Artur. De la mateixa manera, el protagonista, el jove Tirant, entén que la cavalleria és un camí per assolir la fama, una manera de trobar el lloc en el món medieval.

Des d’aquest moment, les seves aventures es convertiran en un exercici d’interiorització dels valors de la cavalleria, uns valors que en el segle XV aviat quedarien relegats a l’existència en els llibres com a testimoni de la nostàlgia del temps passat. La idea de Martorell és simple: treure de la literatura aquests valors i convertir-los en el sediment d’una nova vida social. No és exagerat pensar que Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell somiava arribar a ser i mai va aconseguir.

Per això Tirant és un heroi de ficció de “carn i ossos” que està envoltat de personatges quotidians, és a dir, personatges amb sentiments i defectes. El jove bretó executa les seves accions sota la sospita de viure una ficció en la qual està rodejat d’elements quotidians: el sexe, l’enveja, la crueltat, l’ambició… Martorell ens presenta el món tal i com era en aquella època, creant un món literari realista i allunyat del mite del Mediterrani. Així, podem presenciar la vida d’un home en lluita amb si mateix, situat en el bell mig d’una xarxa de dones (Carmesina, Viudareposada, Ricomana, Estefania…) que marquen la seva existència.

Tirant es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble on mor. Després de les seves gestes Tirant ja no és un cavaller qualsevol, ara és conegut arreu. L’extensa narració, alguns crítics parlen de l’existència d’un conjunt de novel·les dins d’una sola novel·la, ofereix tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes propis de l’època i que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. És així com la novel·la esdevé un preciós document de l’època.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, la filla de l’emperador grec. Els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en el context de la vida cortesana de la ciutat de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica, tot presentant detalls alhora cortesans i sensuals. Aquests matisos fan que no puguem considerar el Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional. És innovador, fill de la revolució cultural del seu temps.

El Tirant és la història d’un cavaller que s’enfronta amb el seu destí guerrer i amorós, un repte que esdevindrà llegenda en aconseguir allò que els reis de la seva època van ser incapaços de fer: defensar amb èxit Constantinoble de l’ofensiva turca. En definitiva, tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees de tots els temps, com ja ho va afirmar Cervantes en el Quixot quan va salvar l’obra de la crema dels maleïts llibres de cavalleries que havien fet embogir el seu protagonista, i té la primacia entre la novel·lística catalana.

El naixement de la cristiandat occidental

20 de març de 2012

La creació d’una cristiandat grecoromana, la cristiandat llatina, va ser conseqüència d’un procés que va allargar-se entre els segles V i VIII. D’aquesta manera, les bases de la cristiandat occidental, la pròpia de l’època carolíngia, però també del món medieval, van assentar-se entre 451-452, data del Concili de Calcedònia i de la mediació del papa Lleó I davant Àtila, i el 754, any de la mort de Sant Bonifaci (l’evangelitzador dels pobles germànics) i de la unció de Pipí el Breu pel papa Esteve II.

Al llarg d’aquests tres segles de construcció de la cristiandat occidental podem parlar de l’existència de dues esglésies. D’una banda, la de l’Imperi Bizantí, recolzada i mediatitzada per la figura de l’emperador, preocupada per la qüestió del dogma en el marc d’una societat amb la presència d’una poderosa herència grecoromana. I de l’altra, l’església de l’occident romanogermànic, la qual va deixar de banda l’herència romana per a dedicar-se a la configuració i construcció d’una nova Església adequada als nous temps.

370px-Herrera_mozo_San_León_magno_Lienzo._Óvalo._164_x_105_cm._Museo_del_Prado.jpg — Lleó I

L’Església va copiar la seva organització del govern civil de l’Imperi, establint la figura dels arquebisbes al capdavant de les províncies eclesiàstiques i la dels bisbes en les ciutats que exercien de capital eclesial. Ara bé, més enllà de l’existència d’aquests dos esglaons, quatre ciutats van mantenir la seva primacia gràcies a la condició de ciutats apostòliques, és a dir, fundades per un apòstol, fet que les situava en un rang superior i les feia esdevenir seus patriarcals. A l’occident europeu aquest rang només el tenia Roma, fet que va catapultar el bisbe romà com a líder i arquitecte de la cristiandat medieval.

El fet que les societats romanogermàniques de l’antiguitat tardana es caracteritzessin per la fortalesa de les aristocràcies i per la privatització de les relacions socials va derivar en un ascens de la figura dels bisbes i en l’aparició d’esglésies “privades”. La força dels bisbes residia tant en la riquesa i el poder de les famílies de les quals procedien com en el seu èxit en la lluita per l’establiment d’un nou model de govern. És a dir, els bisbes van ser els únics personatges que van mantenir-se al capdavant de les seves ciutats i territoris mentre l’Imperi Romà s’esfondrava. És aquí on hem de cercar l’èxit de l’església, en la seva capacitat de supervivència i adaptació als nous temps.

Supervivents a la desaparició de l’Imperi, els bisbes aviat van exercir la seva influència a través dels concilis provincials o nacionals. I molts van començar a exercir com a autèntics senyors dels seus territoris: acumulaven terres i grans patrimonis gràcies a les donacions i les almoines dels fidels, cada cop més nombrosos. El seu enfortiment va ser tan destacat que, fins i tot, alguns governs van arribar a establir unes primeres desamortitzacions. Aquest, per exemple, va ser el cas de Carles Martell al regne franc en la dècada de 720.

L’augment del nombre de bisbats en aquest període va anar acompanyat, lògicament, de l’increment dels temples cristians existents. Segurament aquest creixement del nombre d’esglésies és el millor testimoni del ritme d’evangelització dels regnes germànics al llarg de l’antiguitat tardana. Inicialment, les esglésies havien nascut en el món urbà, ocupant l’espai que els martiria havien emprat. Més endavant, amb la crisi de l’Imperi, el conseqüent procés de ruralització i l’increment del nombre de fidels començarien a multiplicar-se el nombre de temples en el món rural. Així van sorgir les parròquies, amb una pica baptismal i un rector nomenat pel bisbe.

Aquestes esglésies del món rural compartien territori amb les esglésies privades, el que a Germània s’anomenava com Eigenlirchen. És a dir, temples construïts en els dominis dels grans propietaris, els quals exercien el dret de presentació del clergue que estava al capdavant de l’església senyorial. Així, entre els segles V i XI, les esglésies dels senyors, esgarrades de la jurisdicció del bisbat i alienables a voluntat del propietari, van constituir una correlació, dins de l’àmbit eclesiàstic, dels processos de privatització i debilitament del poder públic.

I finalment cal apropar-se a la figura del papat. Dels quaranta-set papes que van ocupar el càrrec en aquest llarg període de construcció de la cristiandat occidental (451-754) només tres van tenir veritable transcendència històrica: Lleó I, Gelasi I i Gregori I el Gran. Tots tres van contribuir a l’elaboració d’una doctrina que contribuís a fer del bisbe de Roma el cap de l’Església occidental.

Lleó I (440-471) va aprofitar-se de la debilitat del poder dels regnes germànics i de la desaparició de l’autoritat imperial a Roma. La primacia universal del bisbe de Roma va ser acceptada pels germànics ja que no suposava cap entrebanc en el seu exercici de dominació territorial. En canvi, el rebuig a la primacia romana va arribar des de Bizanci. El patriarca de Constantinoble aspirava a convertir-se en el titular ecumènic i a reivindicar el caràcter universal de la seva autoritat. En aquest context, l’enfrontament entre ambdues esglésies va ser positiu per a Roma, el qual va passar a ser identificat amb l’espai occidental.

La importància de Gelasi I (492-496) radica en la seva tesi política: les dues espases. És a dir, el papat proposava la separació de poders entre l’esfera temporal i l’espiritual. El seu objectiu era el reconeixement de l’auctoritas pontifícia per sobre de la potestas règia. És un debat que definiria una part de la cultura occidental. Així, segons Gelasi, l’obligació de tot poder polític era imposar els objectius morals que l’Església proposava. Amb aquest gest, el papa contribuïa decisivament a reforçar el paper de Roma com a guia espiritual de l’occident i encetava el camí cap a al futur medieval en promoure la independència de l’Església respecte de l’Imperi.

Ara bé, seria un segle després, en temps del pontificat de Gregori I el Gran (590-604), el Servus servorum Dei, quan el programa polític dibuixat per Lleó I i Gelasi I s’imposés definitivament. I el Magne va introduir el canvi des de tres vessants: la filosòfica, la doctrinal i l’espiritual. És el gran repte dels segles VI i VII. En el programa intel·lectual, el papa va recollir l’herència de Sant Agustí i alguns aspectes de la filosofia grega. En el programa doctrinal, va treballar per la independència de Roma respecte de l’Imperi Bizantí i pel dret de l’Església a proposar els seus objectius a les monarquies. I en el programa espiritual va promoure un episcopat preocupat per la conversió dels europeus, tot estimulant l’acció evangelitzadora.

Imposada la primacia del Patrimoni de Sant Pere, el següent gran repte de Roma seria la conversió definitiva d’Europa.

Ferran el Catòlic

16 de març de 2012

Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Fernando el Católico.jpg Ferran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Fernando_II_entre_dos_escudos_del_Señal_Real_de_Aragón.jpg Així, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

reis catòlics.jpg Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.

Joan II el Gran

14 de març de 2012

Joan II, un home gran i amb molta història a les seves esquenes, va arribar al tron de la Corona d’Aragó el 1458, després de la mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Magnànim. Tenia seixanta anys. Home reservat i circumspecte, amb tendència a les postures heroiques, procurava preservar l’aura de la seva figura i el seu càrrec. Es deia que era un home amb mal caràcter. En qualsevol cas, Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

Joan_II_d'Aragó.jpg Nascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.

En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament contra la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il•legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys. En un primer cop d’ull superficial podem observar que el que s’enfrontava no era tant una forma de govern (tots els sectors defensaven d’una o altra manera la monarquia), sinó el control dels diners. Les paraules clau per entendre el conflicte sempre han estat pactisme, independència, tradició i sobirania… En realitat, però, hem d’entendre la guerra civil com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. I és cert que volien introduir un nou model polític, el propi del seu temps, però això no ens ha de fer oblidar l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. És a dir, la culpa de la guerra civil va ser dels propis catalans, els quals van portar l’odi personal cap al conflicte polític. L’adversari polític va acabar per convertir-se en enemic. Aquest és el camí cap a la guerra.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral•lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés a Joan II com un enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV. En aquest gest podem veure una mica de llum sobre la naturalesa del conflicte: calia trobar un nou rei pel tron i era indiferent que aquest fos un altre membre de la dinastia dels Trastàmara. El problema tampoc era l’autoritarisme de Joan II perquè igual d’autoritari era Enric IV. El problema era el conflicte polític entre les velles classes dirigents i la monarquia. Així, van proclamar Enric de Castella com a nou rei de Catalunya.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

Juan_II_d'Aragón.jpg Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.

En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar un nou rei de Catalunya: Renat d’Anjou. Aquest moviment responia a la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. El sentit del conflicte estava clarament decantat cap a Joan II, especialment quan, el 1470, Aragó i València van aportar ajuda econòmica a la seva causa.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable. En canvi, si la pau arribava amb Ferran el Catòlic instal•lat en el tron la repressió i el procés de depuració seria terrible. Era la diferència entre Joan II, un monarca educat en els ideals de la cavalleria borgonyona, i Ferran el Catòlic, un príncep intuïtiu que havia de ser l’exemple citat per Maquiavel.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul•lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art