El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'4.8 Crisis i transformacions a la darreria de l’edat mitjana'

La crisi de la baixa edat mitjana a la ciutat: la Busca i la Biga

Les dificultats econòmiques per les quals va travessar Catalunya durant el segle XV van traduir-se en conflictes socials com el dels remences al camp o el de la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona.

remensa.gifEl control del govern de la ciutat de Barcelona era molt important no només per a la defensa d’uns determinats interessos, sinó perquè des de Barcelona es podia influir en els monarques i en les Corts. Resulta evident, doncs, que la Biga volgués mantenir el seu monopoli municipal i que la Busca intentés per tots els mitjans trencar-lo.

La Busca representava els interessos d’un sector dels mercaders (els que es dedicaven a l’exportació), dels artesans (mestres dels gremis més importants de la ciutat), i dels menestrals dels gremis. La Busca, (l’astella, en oposició a la Biga) aspirava a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona.

El programa de la Busca per a superar la crisi econòmica es recolzava en tres punts: la devaluació de la moneda per a facilitar les exportacions; l’aplicació de mesures proteccionistes orientades a afavorir la producció industrial catalana; i la democratització del govern municipal.

La Biga, per la seva banda, representava els interessos de l’oligarquia urbana (ciutadans honrats) i dels grans mercaders dedicats a la importació d’espècies i de blat. La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici (la ciutat), es considerava, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.

Des de la Biga s’oposaven al programa buscaire perquè una devaluació monetària perjudicaria els seus interessos econòmics per les inversions realitzades en béns immobles (finques urbanes, terres) i títols de deute municipal. A més, consideraven que el proteccionisme propugnat per la Busca limitaria les seves activitats comercials basades en les exportacions.

El conflicte barceloní va aguditzar-se a causa de la intervenció reial, interessada a participar en tots allò que portés a un afebliment dels grups socials més poderosos.

Tot i això, inicialment, entre la Busca i la Biga, Alfons el Magnànim mantindria una postura ambigua, ja que d’una banda necessitava diners i els acceptaria tant de buscaires com de bigaires i d’altra banda, aspirava a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

El Magnànim era conscient de la coincidència d’interessos amb els buscaires al compartir el mateix enemic conjuntural: l’oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Tal com estava conformat el sistema d’elecció dels càrrecs municipals, resultava impossible l’accés dels membres de la Busca, a menys que hi hagués una intervenció reial. Així, el 30 de novembre de 1453, Galceran de Requesens, governador de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim, va facilitar la instal•lació de la Busca en el poder municipal. El lloctinent general va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire.

D’aquesta manera s’iniciava una etapa de set anys durant la qual els buscaires van aplicar el seu programa econòmic sense assolir bons resultats. Van implantar-se les mesures tradicionalment reivindicades pels buscaires: mesures proteccionistes, defensa del comerç marítim (acta de navegació de 24 d’agost de 1453), devaluació de la moneda (decretada el 4 de gener de 1454), sanejament de l’administració municipal (rebaixa dels sous dels funcionaris i investigació de fraus i corrupció dels bigaires), tot amb l’objectiu d’afavorir els productes propis enfront dels importats.

JUA7.pngMalgrat tot, el programa de canvis buscaire no va tenir èxit a causa de l’oposició aferrissada de la Biga. A més, la Biga va aconseguir el suport de l’oligarquia rural i la noblesa laica que havien estat perjudicats pel fet remença, reforçant-se per plantar cara a la monarquia que havia desafiat els seus privilegis.

El fracàs de la Busca, amb la consegüent pèrdua de suport popular, i les pugnes entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, van facilitar la recuperació del poder per part de la Biga. D’aquesta manera, el 1462, en esclatar la guerra civil, els bigaires van recuperar el poder.

En acabar el conflicte (1472), la Capitulació de Pedralbes no va castigar als instigadors per tal de tenir una pau perdurable, amb la qual cosa la Biga va continuar al govern municipal. No seria fins el regnat de Ferran el Catòlic quan s’iniciés la necessària reforma del Consell de Cent de Barcelona.

La crisi de la baixa edat mitjana al camp: el conflicte remença

El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava pràcticament qualsevol terreny. Gràcies a aquesta agricultura extensiva la producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l’Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d’aconseguir més masovers o parcers.

La crisi demogràfica va incidir sobre l’economia i va provocar que els segles XIV i XV en conjunt es caracteritzessin a Catalunya per la successió de crisis agrícoles i els conflictes socials. En el context expansiu del tres-cents, la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana i l’inici del declivi de la producció van tenir un doble efecte en el camp català:

image020.jpgD’una banda, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l’emigració cap a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida. En canvi, els pagesos que van sobreviure a la pesta negra i van mantenir el seu patrimoni van poder incrementar-los, en molts casos, amb la incorporació de les terres que van restar desocupades per la mort o l’emigració dels pagesos que les treballaven (masos rònecs).

D’altra banda, els senyors van veure com els seus ingressos en base a les rendes agràries minvaven per haver quedat moltes terres improductives per manca de mà d’obra. A més, com que la crisi afectava a tota Europa, molts dels productes agraris que s’adreçaven a l’exportació no trobaven sortida en els seus mercats tradicionals, amb la qual cosa els senyors van perdre una important font d’ingressos.

Per superar aquesta situació, la noblesa va endurir les condicions de la pagesia aplicant els mals usos i exigint el pagament dels censos. Així, per tal d’assegurar-se la mà d’obra els senyors van reforçar la vinculació dels pagesos a la terra, al mateix temps que incrementaven els drets feudals i miraven de recuperar les terres ocupades amb la finalitat de vendre-les a una burgesia que, davant la crisi econòmica general, invertia els seus capitals en terres en lloc de fer-ho en el comerç.

Aquest increment de la pressió feudal va provocar l’odi dels pagesos i va esdevenir una de les causes dels greus conflictes socials dels segles XIV i XV. La reacció dels remences va ser lluitar per la seva llibertat i per l’abolició dels drets feudals, com també conservar les terres adquirides. Ara bé, no tots els pagesos van reaccionar de la mateixa manera ni tenien els mateixos objectius. Els més pobres, que predominaven a la muntanya, eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos es conformaven amb l’abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l’ajuda del monarca.

023.jpgPer tal d’assolir aquests objectius, els pagesos van organitzar-se i van comptar amb el suport dels monarques, interessats en debilitar la noblesa i d’aquesta manera augmentar la seva autoritat política i el seu poder econòmic. Així, els monarques es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d’aquesta manera les revoltes camperoles.

Aquesta política filoremença per part de la monarquia va ser especialment significativa durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència Interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos. L’oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria.

El seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer complir la Sentència Interlocutòria. Això va portar al trencament definitiu entre l’oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei.

La primera revolta remença va esclatar l’any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat (1462-1472). Els pagesos remences, acabdillats per Francesc de Verntallat des d’Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos. La qüestió camperola seguia sense solució.

mapaca2.jpg

No és d’estranyar que durant el regnat de Ferran el Catòlic, el 1485, els remences es revoltessin novament, ara dirigits per Pere Joan Sala, cap d’un sector més radical. La segona revolta remença, però, va ser ràpidament esclafada.

La solució al conflicte remença va arribar amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486.

Amb la Sentència es redimien els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i s’abolien els drets a maltractar i molts altres abusos senyorials de caràcter menor. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Així, els remences van obtenir la seva llibertat i l’abolició dels mals usos esdevenint pagesos emfitèutics. Pel contracte emfitèutic, un propietari (el senyor) cedia en règim d’usdefruit (domini útil) unes terres a un pagès (emfiteuta), perpètuament o a llarg termini, a canvi d’un cens o altres serveis o prestacions.

Placa_remença_Amer.jpg

La importància d’aquesta sentència resideix en el fet que va ser la primera vegada a Europa en la qual uns serfs de la gleva van aconseguir de forma col·lectiva la seva llibertat. Al mateix temps, l’evolució del pagès remença cap a ser un pagès lliure va implicar un procés de modernització de les estructures socials del camp català, per bé que ni el règim senyorial va desaparèixer ni tots els pagesos van sortir beneficiats del canvi.

La caiguda del comerç i la fallida de les finances

L’activitat comercial es va mantenir en un bon nivell fins a l’any 1430, tot i que amb anterioritat a aquesta data ja havien aparegut els primers símptomes de la contracció econòmica.

La rivalitat amb les ciutats italianes pel control del comerç entre Itàlia i Flandes va decidir-se en favor d’aquestes, especialment de la ciutat de Gènova. De la mateixa manera, els mercaders catalans van ser desplaçats pels genovesos en els mercats andalusos.

Tanmateix, va produir-se una lenta però decidida penetració dels navegants castellans, bascos i gallecs pel Mediterrani aprofitant la pugna político-comercial amb Gènova.

A més, va donar-se una substitució de la presència catalana en les costes atlàntiques d’Àfrica per part de castellans i portuguesos. La conquesta castellana de les Illes Canàries i l’expansió portuguesa pel Golf de Guinea els van suposar el control de l’or africà, que va deixar d’afluir les places del nord d’Àfrica, causant una greu pèrdua a l’economia catalana.

També va produir-se un endarreriment tècnic del comerç català. Mentre venecians i genovesos basaven el seu comerç en la rapidesa dels viatges i l’especialització dels intercanvis, els catalans en el segle XV continuaven practicant un tràfic de cabotatge.

Cal afegir que la política imperialista d’Alfons el Magnànim va contribuir, probablement, a accentuar la decadència mercantil.

A partir de 1430 el nombre de viatges de vaixells procedents de Barcelona cap a Orient i el volum de tràfic van disminuir espectacularment, deixant palesa la davallada del sector que havia dirigit la prosperitat anterior.

Tràfic del port de Barcelona (1432-1456):

Anys Volum de tràfic
1432-1433 2.317.500 ll.
1448-1449 460.500 ll.
1449-1450 312.500 ll.
1459-1451 772.500 ll.
1452-1453 386.750 ll.
1454-1455 423.750 ll.
1455-1456 444.140 ll.

D’altra banda, la davallada demogràfica i la crisi econòmica van provocar un descens dels ingressos fiscals a Catalunya, de tal manera que aquests van resultar insuficients per a cobrir les despeses de la monarquia, els municipis i les diferents institucions del Principat. Els remeis als quals es va recórrer van ser els préstecs i l’endeutament.

Els préstecs es podien aconseguir per dues vies:

1. La banca privada i els prestamistes jueus.

2. L’emissió de deute públic mitjançant els censals o rendes perpètues, que tenien un interès del 7,14%, i els violaris o rendes vitalícies, a un interès del 14,28%.

Com a conseqüència de les fallides bancàries i del constant endeutament de la ciutat de Barcelona, a començaments del segle XV el govern de la ciutat va crear la Taula de Canvi de Barcelona.

Aquesta nova banca municipal tenia per funcions la centralització de tots els cobraments i pagaments de la ciutat; el finançament de les compres de queviures que Barcelona necessitava (especialment de blat); i l’administració del deute públic municipal.

La gestió realitzada per la Taula de Canvi de Barcelona, a la qual va afegir-s’hi la Diputació del General, tot i que va passar per moments de dificultat, en general va contribuir a fer front a la crisi econòmica i financera.

La davallada demogràfica de la Catalunya medieval

Durant el segle XIV, fins a l’any 1348, la població catalana va viure una etapa de creixement, tot i que aquesta va començar a remetre a partir de 1333 (el conegut com “lo mal any primer”) quan la falta d’aliments causada per les males collites i la fam van començar a aparèixer arreu del Principat.

Fogatge Nombre Habitants de Catalunya (4,5 per foc) Habitants de Catalunya (5 per foc)
1365 104.069 468.310 520.345
1378 83.171 374.269 415.855
1479 59.544 267.948 297.720
1512 61.389 276.250 306.945
1553 75.384 339.228 376.920

Amb l’aparició de la pesta negra, portada des de la península de Crimea per comerciants genovesos, Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part.

La pesta negra és una malaltia infecciosa que es pot manifestar de dues maneres: la pesta bubònica i la pesta pulmonar. La primera tenia aleshores un índex de mortalitat d’un 80%, mentre que la segona el tenia d’un 100%. Si a aquest grau de mortalitat afegim que la pesta va manifestar-se de forma cíclica durant un segle i sovint anava acompanyada de males collites o de catàstrofes naturals, resulta fàcil comprendre els efectes que va tenir per a Catalunya.

pesta.jpg

Les catàstrofes demogràfiques a la Catalunya de la baixa edat mitjana:

1333 “Lo mal any primer”.
1347 Crisi de subsistències.
1347-1351 Època de les grans pestes.
1358 Plaga de llagostes i pèrdua de bona part de les collites.
1362-1363 Reaparició de la pesta: mortaldat dels infants.
1371 Nova epidèmia de pesta negra: mortaldat dels mitjans.
1373 Terratrèmols.
1375 Pesta negra a Barcelona i crisi de subsistències a l’Empordà.

La primera crisi de subsistència es va deixar sentir l’any 1333, i les cròniques de l’època el van anomenar “lo mal any primer”. En aquest context de crisi agrícola i demogràfica va arribar a Catalunya, el 1348, l’epidèmia de pesta negra, que va reaparèixer els anys 1381, 1396, 1397, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-1466, 1476, 1483, 1486, 1493-1494, 1497, 1501, 1521 i 1521. D’altra banda, els terratrèmols sacsejarien el territori els anys 1410, 1427-1428 (destrucció d’Olot) i 1448.

Les conseqüències de la pesta negra van viure’s tant a les ciutats com en les zones rurals catalanes. Per exemple, el cas de la ciutat de Barcelona és paradigmàtic en aquest sentit: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle.

Tanmateix, l’existència dels anomenats masos rònecs (terres que van restar desocupades, ja fos per la mort dels seus habitants a causa de l’epidèmia de pesta negra o per motius econòmics) a les zones rurals de la Catalunya oriental són un exemple dels efectes devastadors de l’epidèmia en el món pagès.

Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana

Des de mitjans del segle XIV i fins a finals del segle XV, Catalunya va veure’s immergida en una etapa de crisi i agitacions socials que li van fer perdre la seva hegemonia en el si de la Corona d’Aragó i en el context del Mediterrani occidental.

L’inici del període de crisi s’ha fixat en l’any 1333, anomenat “lo mal any primer”, quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts pagesos pobres van morir.

Quinze anys més tard, el 1348, va arribar procedent d’Orient la Pesta Negra. La malaltia era generalment mortal, molt contagiosa i no se’n coneixia cap remei eficaç. Els anys següents i fins a la fi del segle XV, epidèmies i males collites es van anar alternant. Les epidèmies van afectar especialment les ciutats, per la concentració de la gent i la manca d’higiene. Catalunya va perdre en aquesta etapa la meitat de la població.

Les crisis dels segles XIV i XV van frenar el creixement de l’activitat econòmica. Al camp, va disminuir la producció d’aliments i l’increment abusiu de la pressió dels senyors sobre els pagesos va impulsar l’emigració cap a les ciutats. A la indústria, la pujada dels preus i dels salaris va treure competitivitat als productes catalans. Els mercaders i els artesans catalans van demanar mesures proteccionistes per evitar l’entrada de manufactures estrangeres, sobretot draps, i la devaluació de la moneda per fer competitius els productes catalans. Paral•lelament, a moltes poblacions catalanes, la banca va fer fallida. El gran comerç va començar a caure.

Tot i això, l’evolució de la conjuntura socioeconòmica catalana en la baixa edat mitjana presenta paradoxes i contradiccions aparents.

La crisi es va manifestar a les ciutats amb més retard que al camp. Fins i tot, per a molts historiadors, el període 1350-1450 assenyala la plenitud del comerç català, mentre que en aquesta etapa la situació de la demografia i la pagesia començava a ser crítica.

Els elements que van caracteritzar la crisi de la baixa edat mitjana a Catalunya van ser:

1. La davallada demogràfica.

2. La crisi al camp.

3. La crisi a la ciutat.

4. La caiguda del comerç i la fallida de les finances.

Any Fets
1333 “Lo Mal Any Primer”.
1348 Introducció de la pesta negra.
1350-1380 Etapa inflacionista.
1363 Mortaldat dels infants.
1371 Mortaldat dels adults.
1380-1420 Etapa deflacionista.
1381 Fallides de les banques privades de Barcelona.
1412 Compromís de Casp.
1420-1445 Etapa de recuperació.
1420-1445 Nou impuls comercial i estabilitat monetària.
1445-Segle XVI Esclat i agudització de la crisi.
1453 La Busca assoleix el poder a Barcelona.
1460 Pugna entre la Busca i la Biga.
1462 Conflicte Remença.
1462-1472 Guerra Civil Catalana.
1472 Capitulació de Pedralbes.
1486 Sentència Arbitral de Guadalupe.

Tenint en compte aquests fets, la cronologia de la crisi catalana va seguir els següents passos:

Període d’inflació, entre 1350-1380. L’alta mortalitat causada per la pesta negra a Catalunya va originar un increment dels salaris, a causa de la manca de mà d’obra, i un augment dels preus com a resultat de la concentració de la riquesa en les mans dels supervivents.

Etapa de deflació, entre 1380-1420. Els preus van començar a baixar com a conseqüència dels esdeveniments que la crisi provocava. Així, van produir-se les primeres fallides de la banca, els pagesos i el poble menut van revoltar-se (pogroms de 1391), i la presència catalana al Mediterrani va començar a presentar símptomes d’esgotament. El resultat mateix del Compromís de Casp és un clar exponent de la situació en què es trobava Catalunya.

Etapa de recuperació, entre 1420-1445. Per un espai de vint-i-cinc anys, els catalans van conèixer un període relativament alcista. A la relativa pau social que es va viure en el període cal sumar-hi un excel•lent nivell comercial en les rutes de Llevant i Flandes, encara que les coses no van anar tant bé al sud de França, on la ciutat de Marsella va desplaçar els comerciants catalans.

Esclat i agudització de la crisi, des de 1445. Durant aquesta etapa va produir-se una sensible davallada dels preus i els salaris. A més, a la contracció econòmica va afegir-s’hi la crisi política i social (guerra civil, conflictes dels remences i conflictes entre la Busca i la Biga al municipi barceloní). Tot això, va ocasionar que, en acabar el segle XV, Catalunya i Barcelona perdessin l’hegemonia en el si de la Corona d’Aragó en favor de València.

El segle XV: creixement econòmic i transformacions socials

Europa va iniciar, des de mitjans del segle XIV i sobretot al segle XV, una recuperació econòmica i demogràfica després de la crisi de la baixa edat mitjana, arribant a superar la recessió generalitzada a tot el continent.

Creixement demogràfic. Durant el segle XV la situació demogràfica va millorar significativament i la població va començar a recuperar-se lentament. D’aquesta manera, al llarg del segle es va produir un creixement continuat de la població a causa, fonamentalment, de la desaparició de les grans epidèmies del segle anterior (la pesta negra, per exemple), d’una època de relativa estabilitat política i de la reactivació del comerç. Així, en les darreries del segle, la població va assolir, i fins i tot va superar, les xifres anteriors a la crisi. I el creixement encara seria més accentuat en la centúria següent.

Creixement econòmic. Durant els segles XV i XVI, l’economia europea va experimentar una fase de prosperitat. La producció agrària, amb algunes transformacions, es va recuperar gràcies a que el creixement de la població comportava la necessitat de més productes agrícoles. En algunes zones, com Anglaterra i Castella, a causa de l’escassetat de mà d’obra que es va produir al segle XIV, moltes terres de consum es van dedicar a la ramaderia comportant un auge del sector en iniciar-se la recuperació econòmica.

278v43n160-13130796fig14.jpg

El desenvolupament del comerç, que també es va recuperar i intensificar en aquest període, va tenir com a conseqüència l’augment de la població artesana i el creixement de ciutats que eren centres comercials o ports importants com ara Gènova, Venècia, Florència, Bruges, Anvers, Lisboa, Londres o Hamburg, les potències econòmiques més grans d’aquella època.

comerç segle xv.gif

Per a poder realitzar els intercanvis comercials, els mercaders necessitaven moneda, fet que va donar impuls a la introducció de nous sistemes monetaris. I aquesta necessitat va estimular l’explotació de les mines de plata a l’Europa central i la recerca d’una ruta marítima que els conduís fins a l’or del Sudan, cosa que va fer augmentar la massa monetària, fet que a la seva vegada facilitava el comerç.

A més, es va generalitzar el consum d’aplaçar els pagaments de les compra-vendes mitjançant cartes de pagament o lletres de canvi que aplegaven comerciants adinerats per a empreses que exigien molt de capital. Així, es van perfeccionar els mètodes de pagament i de préstec, fet que es va traduir en una millora del sistema bancari.

En definitiva, a les darreries del segle XV, a la societat europea hi havia moltes raons que estimulaven l’ampliació del comerç. Per exemple, es van iniciar nombrosos viatges d’exploració per tal de descobrir noves rutes que portessin cap a Orient i, en particular, a l’Índic, on es produïen les espècies i altres mercaderies desitjades i valorades a Europa.

Una societat rural i estamental. Malgrat aquests canvis econòmics, l’Europa moderna va continuar sent una societat rural i estamental i, igual que en l’edat mitjana, es trobava profundament dividida entre els privilegiats (clergat i noblesa) i els no privilegiats (el Tercer Estat, és a dir, pagesos, artesans i burgesos, entre d’altres). Tanmateix, podem trobar alguns canvis significatius.

La noblesa i l’alta jerarquia de l’Església van continuar sent els estaments privilegiats de la societat moderna: dominaven la societat, gaudien d’honors i de càrrecs estatals i estaven exempts de pagar impostos directes. I, tot i que de mica en mica van anar perdent part del poder econòmic en favor d’una burgesia marginada del poder polític, van mantenir la seva supremacia econòmica i el control de la majoria de les terres. Eren grups minoritaris, tot i que el nombre dels components que els formaven va créixer molt al llarg de l’època moderna.

D’altra banda, la major part de la població (aproximadament un 80%) estava formada per pagesos, sotmesos d’una manera o altra al poder nobiliari. L’agricultura, de rendiment escàs, era la principal font d’ingressos per a poder sobreviure. Practicaven una economia de subsistència i només ocasionalment es produïen intercanvis o participaven en les fires i mercats.

Ara bé, les relacions entre pagesos i senyors també van variar en el tombant cap a l’edat moderna. En lloc dels vells contractes que els vinculaven entre si, molts senyors es van estimar més lliurar les seves terres mitjançant contractes d’arrendament o parceria a curt termini, l’avaluació dels quals variava en funció de les oscil·lacions dels preus. En moltes d’aquestes terres, arrendades a pagesos rics o a gent de la ciutat, s’empraria mà d’obra assalariada. En conseqüència, l’agricultura de mercat va anar estenent-se.

SW1wcmVtdGEgc2VmbGUgWFY=_78292_6608_1.jpgL’auge de la burgesia. El creixement de l’activitat econòmica va tenir com a conseqüència l’acumulació d’enormes beneficis a mans d’una burgesia (composada fonamentalment per mercaders i comerciants) que va assolir una gran preeminència. Aquest grup, ja important a la baixa edat mitjana, va consolidar el seu poder i la seva riquesa i va començar a invertir en l’explotació de terres, en la compra de finques urbanes i en el préstec de diners a nobles i monarques.

És a dir, la puixant burgesia de l’edat moderna no només dedicava els seus diners al consum de béns, sinó que invertien en el finançament de noves activitats econòmiques. Així, es va originar un poderós grups social: la burgesia de tipus capitalista, la força i la influència del qual ja no es trobava només en la propietat de les terres, sinó en la possessió de capitals. Formada per les famílies dels grans comerciants i banquers, que tenien enormes riqueses i poder, alguns dels seus membres es van enllaçar amb famílies nobles per buscar més reconeixement social.

La possessió de grans quantitats de diner per a prestar amb interessos a comerciants individuals o a companyies, per tal de finançar algun negoci, es va convertir en un sistema amb el qual aconseguir enormes guanys. Algunes famílies riques es van especialitzar en això: els Mèdici de Florència, els Függer d’Alemanya o els Coeur de França, els quals poden ser considerats com els primers banquers. La relació directa dels Függer o els Welser amb els reis més poderosos del seu temps, als quals prestaven diners, els va comportar grans privilegis.

Les monarquies autoritàries europees de la baixa edat mitjana

Durant l’edat mitjana, Europa va estar dividida en multitud de petits Estats. Però a partir del segle XV molts d’aquests Estats es van unir gràcies a les aliances matrimonials entre els seus sobirans o per mitjà de conquestes. D’aquesta manera, es van crear noves i grans potències, governades per monarquies autoritàries, que en gran part són l’origen dels actuals països europeus.

Anglaterra:

Al segle XI, Guillem el conqueridor, duc de Normandia (un Estat normand del nord de França), va conquerir Anglaterra, i, després d’apoderar-se de les terres dels senyors feudals, les va repartir entre els seus seguidors. Més endavant, va establir un sistema polític en el qual el rei tenia molt de poder.

Bayeux_Tapestry_WillelmDux.jpg

Amb el pas del temps, al segle XIII, l’aristocràcia laica i eclesiàstica, i també els grans comerciants, van aconseguir la creació d’un parlament, o assemblea composta per representants d’ambdós sectors. Al segle XIV, el parlament es va dividir en dues cambres, la dels lords (noblesa i clergat) i la dels comuns (sectors urbans enriquits).

Al segle XIV, el regne d’Anglaterra es va veure involucrat en una llarga guerra amb França, l’anomenada Guerra dels Cent Anys (1337-1453), fet que va propiciar que la dinastia regnant a Anglaterra es cregués amb dret d’ocupar el tron francès. Després d’una ofensiva militar dels anglesos, el poble francès va mantenir una llarga i dura resistència que va culminar al segle XV amb l’expulsió dels anglesos.

BattleofSluys.jpeg

Les famílies pageses i els sectors més pobres de les ciutats es van veure obligats a costejar, amb els seus impostos, les despeses d’aquesta guerra que venia a sumar-se a les dificultats derivades de la crisi i de les pestes. Cap a la darreria del segle es va produir un gran alçament popular, dirigit per Wat Tyler, que, malgrat el seu fracàs, va aconseguir que fos abolida la servitud.

Al segle XV va sorgir un nou conflicte a l’interior d’Anglaterra: la Guerra de les Dues Roses (1455-1487). Aquí van enfrontar-se partidaris de dues dinasties diferents: els Lancaster i els York. O dit d’una altra manera, s’enfrontaven els partidaris de mantenir els privilegis dels nobles amb els de l’autoritarisme reial. El conflicte acabaria amb la coronació d’Enric VII d’Anglaterra, introduint els Tudor com a nova dinastia regnant. La debilitat la noblesa va fer possible que Enric VIII augmentés el poder reial en els següents anys.

França:

A França, el rei havia tingut tradicionalment menys poder enfront dels senyors. Al segle XIV, però, van coincidir diverses dificultats: a les calamitats (males collites, pestes) s’hi va sumar la forta pressió fiscal derivada de la necessitat de defensa enfront de l’atac anglès. Tot això va provocar un ferm alçament camperol al nord del país, la jacquerie. Aquesta revolta va fracassar, però els pagesos van poder obtenir la concessió de majors llibertats personals.

D’altra banda, l’exèrcit organitzat per la noblesa no va ser capaç de resistir l’ofensiva anglesa del segle XIV, i una dona, Joana d’Arc, que va esdevenir un símbol de la nació francesa, va aconseguir d’organitzar una guerra de guerrilles populars que la va dur a la victòria.

Joan_of_arc_miniature.jpg

El desenvolupament i resolució de la Guerra del Cent Anys van permetre que el poder reial es consolidés i iniciés un procés de centralització que s’aniria accentuant en els segles posteriors. Per tant, després de la guerra dels Cent Anys, els reis francesos des de Carles VII fins a Francesc I van unificar el país i van afermar el seu poder.

Així, doncs, l’evolució política de les dues principals monarquies europees va ser força divergent: controlada pels estaments a Anglaterra i pels reis a França.

Els regnes de la Península Ibèrica:

Al segle VIII, els musulmans havien conquerit la Península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses del nord, on en èpoques primerenques s’hi havia format petits estats cristians que lentament van ampliar els seus territoris.

Entre els segles XI i XIII van intensificar-se els enfrontaments militars entre aquests regnes, ja de caràcter cristià, i Al-Àndalus. Els regnes cristians van rebre el suport d’altres estats europeus i del Papat, gràcies al qual van poder accentuar la seva agressiva pressió contra el regne musulmà. El territori d’Al-Àndalus va acabar fragmentat en petits regnes i no va poder afrontar la renovada escomesa dels cristians.

IsabellaofCastile.jpg

A la darreria del segle XV, a la Península Ibèrica ja tan sols restava sota poder musulmà el Regne de Granada. Hi havia, a més, els regnes de Navarra, Portugal, Castella i la Corona d’Aragó. La reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó van casar-se i, en qüestions de política exterior, van encetar una política unitària. L’enllaç matrimonial d’Isabel i Ferran va posar les bases de la unió dinàstica dels regnes de la península Ibèrica, llevat de Portugal.

A més, aquests reis, anomenats els Reis Catòlics, van conquerir Navarra i Granada i van potenciar l’expansió cap a les Canàries i Amèrica. A l’interior dels seus respectius regnes, que van mantenir-se separats, van establir-hi el model de la monarquia autoritària. Per tal d’afrontar la població musulmana i jueva sotmesa es van recolzar en l’Església, per reforçar-se mútuament.

La_rendición_de_Granada.jpg

Sacre Imperi Romano-Germànic:

Des de finals del segle X, la major part d’Estats de l’Europa central i el nord de la Península Itàlica van ser integrats en el Sacre Imperi Romano-Germànic.

Imperial_Circles-2005-10-15-en.png

A Bohèmia, un dels Estats més grans de l’Imperi, al segle XV, la influència de l’Església i dels funcionaris imperials, i el poder dels senyors feudals, eren molt grans. Aquesta situació va produir un alçament camperol dirigit per Jan Hus que proclamava també unes embrionàries reivindicacions nacionals enfront dels alemanys, fet que indicava que rebutjaven la ingerència de potències exteriors a la vida política de Bohèmia. Al principi, a l’alçament dels pagesos hussites van participar-hi d’altres sectors socials, com ara la petita noblesa i la burgesia urbana. Però, en advertir la força que anaven agafant els pagesos, aquests sectors van permetre que les tropes imperials esclafessin la revolta.

Progressivament, els prínceps que regien els altres estats alemanys van independitzar-se del poder imperial. I el mateix va passar amb les grans ciutats, per la qual cosa l’Imperi va entrar en una fase de decadència en la darreria de l’edat mitjana.

La Península Itàlica:

Al llarg dels darrers segles del període medieval, a la Península Itàlica es van configurar diversos nuclis importants.

Grandi_Casate_Italiane_nel_1499.png

Al sud hi havia el Regne de Nàpols, que havia estat conquerit per la Corona d’Aragó, amb litigi amb França, que també volia apoderar-se’n.

Al centre s’hi trobaven els Estats Pontificis, que al segle XIV van viure una etapa de grans disputes pel poder. Durant uns anys, la seu del Papat va ser traslladada a Avinyò (va passar a dependre dels reis de França) i se’n va fundar una altra seu a la ciutat de Roma. La cristiandat va quedar dividida: uns estats obeïen el Papa d’Avinyò i uns altres al de Roma. El problema es va solucionar al segle XV, i el Papa de Roma va assolir el poder exclusiu. Aleshores s’iniciaria una etapa en la qual el Papat va recobrar la seva gran influència política en l’àmbit europeu.

El nord, en canvi, es trobava dividit en nombrosos i petits estats, constituïts per grans ciutats i els seus territoris circumdants. D’entre aquestes ciutats van destacar especialment Milà (rica per les seves indústries manufactureres), Florència (bressol del gran moviment cultural del Renaixement), Gènova i Venècia (ciutats que rivalitzarien pel control del comerç marítim mediterrani).

L’Imperi Rus:

Al segle XIII, els territoris de Rússia, Hongria i Polònia van ser envaïts pel poble mogol (tàrtars), el qual va crear, al sud de Rússia, un gran Estat denominat l’Horda d’Or. Al segle XV, la ciutat de Moscou va aconseguir de derrotar l’Horda d’Or, sotmetre el territori rus i crear l’Imperi Tsarista sota el comandament d’Ivan III el Gran l’unificar el país i es autodesignat tsar (emperador) de Rússia.

Mapa Rusia Ivan III.jpg

La zona bàltica:

Al segle XII, es va crear, als estats cristians de l’est d’Europa, un ordre religiós militar, l’ordre Teutònic, que, un segle més tard, va dirigir una croada per a sotmetre i cristianitzar els pobles de les terres que vorejaven la Mar Bàltica. Després d’imposar una organització feudal i estendre el seu domini, al llarg del segle XIV, aquest ordre va iniciar la seva decadència.

D’altra banda, els regnes escandinaus de Suècia, Noruega i Dinamarca van pactar, a la darreria del segle XIV, en la Unió de Kalmar, la seva “fusió perpètua”, tot i que, a la pràctica, aquesta unió mai va arribar a consolidar-se.

L’Imperi Otomà:

Els turcs otomans havien aconseguit fer-se amb el control de l’Imperi Islàmic. Al segle XIV, procedents de l’Àsia Menor, van penetrar als Balcans i van sotmetre servis i búlgars. I, finalment, el 1453, van conquerir Constantinoble, capital del ja força disminuït Imperi Bizantí, a la qual canviarien el nom pel d’Istanbul. Des d’aquest moment, l’Imperi Otomà va constituir una greu amenaça pels estats europeus durant l’època moderna.

Transformacions polítiques, guerres i monarquies autoritàries a la darreria de l’edat mitjana: el naixement de l’Estat modern

Les nombroses guerres entre els estats també van incidir en la crisi generalitzada dels segles XIV i XV. En aquesta època les monarquies van adquirir un poder territorial més gran: algunes dinasties van aconseguir conquerir altres petits estats i augmentar les terres que estaven sota el seu control. Així va començar a configurar-se el futur mapa polític europeu vigent en els segles posteriors.

A més, els monarques també van aconseguir intensificar el seu poder a l’interior del regne, la qual cosa, en molts casos, va anar en detriment de l’autonomia política i militar de la noblesa feudal, així com de l’Església, dels municipis i dels parlaments. D’aquesta manera va començar a dibuixar-se un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de la noblesa i les Corts.

europe_15_century.jpg

Al segle XV, la majoria de les dinasties europees van fer redactar conjunts de lleis que incrementaven el poder del rei, ja que es tractava de lleis que pretenien tenir validesa en tot el territori, fins i tot a les senyories. Van crear també sistemes d’administració molt més desenvolupats. El conjunt de persones i organismes dedicats a administrar i controlar per escrit la vida social els denominem burocràcia.

El desequilibri econòmic i social de la baixa edat mitjana va tenir, d’aquesta manera, repercussions polítiques: els monarques es recolzarien en la força creixent de la burgesia que els hi donaria suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats.

Així, els monarques s’enfrontarien al poder de la noblesa fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària on la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d’encunyar moneda i de l’administració de la justícia. Aquest va ser el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del regne de França i les Corts castellanes, en una lluita que va provocar grans enfrontaments, que a vegades van derivar en l’esclat de guerres civils.

Els monarques també van haver d’enfrontar-se a la gran influència política i social de l’Església, que en alguns casos es va transformar en un enfrontament obert. En altres, com els regnes de la Península Ibèrica, els monarques es van recolzar en la jerarquia eclesiàstica per a reforçar el seu poder.

cisma d'occident.gifEl prestigi del Papat va travessar un dels seus pitjors moments durant la crisi del món medieval: va ser el moment del trasllat a la ciutat d’Avinyò (1309-1377). La tornada del Papat a Roma (1377), com a conseqüència de la inestabilitat política del regne de França, va originar l’anomenat cisma d’Occident (1378-1417), que va representar l’existència de dos, i fins i tot de tres, papes en un mateix moment.

En aquest context d’inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l’Església, teories conciliaristes i moviments heterodoxos: al regne de França es va arribar a buscar la creació d’una Església “estatal” sotmesa al poder civil (gal·licanisme a partir de la pragmàtica Sanció de Bourges).

concili de constança.jpgA Anglaterra el professor d’Òxford John Wyclif i a Bohèmia Jan Hus van ser els ideòlegs de la crisi ideològica de l’Església. Ambdós refusarien totalment l’autoritat de l’Església i defensarien la formació de comunitats de predestinats que preparaven el camí a la Reforma protestant en el segle XVI.

Al concili de Constança (1414-1417) es posava fi al cisma amb l’elecció de Martí V com a única autoritat. Amb tot, a la pràctica, no se solucionarien problemes plantejats com l’autoritat del Papa o del Concili, o el de l’excessiu luxe eclesiàstic. D’aquesta manera, el segle XV, i sobretot el XVI, serien un moment de profundes commocions i d’enfrontaments religiosos.

Als segles XIV i XV també es van transformar les forces armades controlades pels monarques, i es van començar a construir els anomenats exèrcits permanents. Els càrrecs militars es reservaven per a persones d’origen noble, mentre que la tropa estava composta per professionals que rebien una paga per la seva permanència en l’exèrcit.

Aquests exèrcits reials van esdevenir molt més potents i nombrosos que les tropes de les quals disposaven tradicionalment els senyors feudals. Ara, per a dur a terme les seves empreses bèl·liques el monarca ja no dependria de l’aportació voluntària d’homes armats proporcionats per la noblesa.

El manteniment d’un aparell burocràtic, cada cop més desenvolupat, centralitzat i professionalitzat, i d’un exèrcit permanent a les ordres del monarca va fer augmentar enormement les despeses de la monarquia, fet que va portar aquesta institució a veure’s obligada a cercar noves fonts d’ingressos, i per això es van establir nous impostos.

Com que molts territoris gaudien d’immunitat (és a dir, només el senyor feudal o l’Església podien recaptar-hi tributs), els monarques van procurar obtenir els diners necessaris de les noves activitats com, per exemple, el comerç.

Quan un monarca volia conèixer l’opinió dels seus súbdits sobre alguna qüestió (una guerra, un nou impost) i recaptar diners, convocava una assemblea, les corts, composada per representants dels tres ordres, a parts iguals: clergat, noblesa i patriciat urbà. Els sectors privilegiats aspiraven, a través de les Corts, a controlar l’activitat del monarca perquè no perjudiqués els seus interessos.

europa 1500.jpg

Aquesta nova manera de governar, basada en un poder del rei molt més gran que en èpoques precedents, va donar lloc al que coneixem com a monarquies autoritàries. L’establiment de la monarquia autoritària va suposar una retallada dels drets jurisdiccionals locals dels senyors i va causar més d’un conflicte armat, però en el fons també va servir per garantir els privilegis econòmics dels terratinents. Per exemple, enfront dels alçaments pagesos, van resultar més efectives les tropes reials i les lleis dictades que les forces locals dels senyors feudals.

Què és la pesta negra?

La pesta negra –també coneguda com a Mort Negra– va ser una epidèmia de pesta, que va devastar Europa i Àsia a mitjans del segle XIV i es calcula que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població europea.

pesta.jpg

La pesta és una malaltia epidèmica causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Pasteurella pestis), que va poder ser aïllat el 1894, a Hong Kong, durant una epidèmia, pel microbiòleg suís Yersin.

Després d’un període d’incubació silenciosa, la malaltia es manifesta produint una febre elevada, acompanyada de calfreds, nàusees, set i sensació d’esgotament i d’angoixa. Després d’aquest inici, que es produeix de manera brusca, la malaltia no segueix un quadre clínic idèntic, sinó que es presenta sota tres formes inconfusibles.

peste_negra_italia_1348.jpg

La primera, i més clàssica, és la bubònica. A l’engonal, les aixelles o el coll apareix el bubó, un bony dolorós i molt evident format en un gangli. Existeix tota una iconografia que representa els empestats amb grans tumors de la mida d’un ou en la part superior de la cama, porta d’entrada més habitual de la infecció. Aquesta forma bubònica és la més habitual i coneguda, a causa de l’afinitat del bacil pel sistema limfàtic.

La segona forma, la pulmonar, és de simptomatologia més reduïda. Testimonia una infecció directa de l’aparell respiratori per la inhalació de partícules amb el bacil. Es manifesta també sobtadament, acompanyant-se de febres altes, ofec, tos i esputs sangonosos.

Finalment, la forma septicèmica es produeix per la disseminació del bacil des dels bubons ganglionars o bé el pulmó. Un cop instaurada aquesta septicèmia (la més funesta de les formes clíniques) és irreversible i acaba sempre amb la mort del pacient. De forma extraordinària, a l’inici de les epidèmies, pot presentar-se sense antecedents bubònics o pneumònics, afectant sobretot els lactants joves.

Black_Death.jpg

Durant la septicèmia s’observen hemorràgies cutànies per tot el cos amb gran plaques d’extravasació, que, pel seu color negre blavós, contribueixen al coneixement de la malaltia com a pesta negra o mort negra.

Però, tot i la seva extraordinària simptomatologia, potser allò que més sorprèn de la pesta és el seu mecanisme de transmissió tan complicat. La pesta pertany al grup de les zoonosis transmissibles, processos morbosos susceptibles d’afectar els animals i l’home.

rpc12_34f1.jpgEn aquest sentit, la pesta és una malaltia dels rosegadors que, només d’una forma secundària, pot afectar l’home. En els territoris poblats, els rosegadors domèstics són els que s’infecten amb més facilitat, i al davant de tots ells la rata, en les seves dues varietats: gris o de claveguera (Rattus norvergicus) i negra o de les llars (Rattus rattus). No és estrany observar, en èpoques de pesta, que també els ratolins pateixen el mal.

La infecció de l’home es produeix per mitjà de la intervenció de la puça de la rata (habitualment la Xenopsylla cheopis), peça fonamental en la cadena de transmissió. Efectivament, la puça pica la rata que pateix la pesta, i xucla sang amb bacils. Aquests, dins l’insecte, es multipliquen de forma espectacular i obstrueixen una petita bossa (proventricle) situada sobre el seu esòfag. Aquesta ocupació impedeix que el paràsit es pugui alimentar. Aleshores, la puça pica un cop i un altre per saciar la seva fam. Però, com que no pot ingerir sang, regurgita i inocula els gèrmens del seu tub digestiu que es troben en un cultiu pràcticament pur.

Si l’home pateix la picada, el bacil passa al seu curs sanguini i, en acantonar-se en els ganglis limfàtics, es forma el bubó. Quan la infecció és massiva sobrevindrà la septicèmia. Un cop instaurada l’epidèmia, altres paràsits propis de l’home, com la puça o els polls, poden col·laborar en la transmissió entre éssers humans.

Calen, d’altra banda, determinades circumstàncies climàtiques especials perquè la cadena entre rata-puça-home es pugui articular, perquè la rata només pot viure en una temperatura compresa entre els 15 i 20 graus i, sobretot, li cal una humitat del 90 al 95%. Això explica la presència de la pesta durant l’estació càlida i després de pluges abundoses, com ja havien observat els tractadistes medievals i renaixentistes.

pesta negra.jpg

Contràriament, les formes pulmonars de la pesta, que es transmeten d’home a home, sorgeixen habitualment en els mesos freds.

la-peste-negra.jpgA l’edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates, i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d’afectats per la malaltia. La majoria d’investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l’actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l’epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es va propagar va donar lloc a l’aparició de les altres variants.

Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

La crisi de la baixa edat mitjana

El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, les guerres i les malalties.

Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple, el retenien i esperaven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties, es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi.

553px-Pestilence_spreading_1347-1351_europe.png

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

Black_Death.jpg

En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.

untitled 2.tif

Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta, van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.

DeathWatTylerFull.jpgAquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos obtenien un major grau de llibertat.

GeorgheDoja.jpgA l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció artesanal a gran escala.

En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia aconseguit el control dels governs municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts, van reaccionar davant d’aquests abusos i van exigir un canvi de política o una participació més gran en la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant, Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Richard_II_meets_rebels.jpg

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances en massa.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS