Francesc Eiximenis
El frare franciscà Francesc Eiximenis (1327-1409) possiblement va ser un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts del seu temps. Format a les universitats d’Òxford, Toulouse i París, després de recórrer Europa va arribar a Barcelona com a magister in sacra pagina pel desig de Pere el Cerimoniós. La seva missió: analitzar la consciència d’una societat atrapada entre l’angoixa de la crisi econòmica i la tristesa del futur. En definitiva, escrutar la societat de la crisi de la baixa edat mitjana.
A Barcelona, Eiximenis passava llargues hores tancat en les seves estances escrivint una extensa obra en tretze capítols que titularia Lo Chrestià, un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. Només apareixerien quatre capítols de l’obra (el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè), però eren suficients. Primer, els fonaments del cristianisme; Segon, les temptacions; Terç, els pecats capitals i els seus remeis; i Dotzè, la política i el govern. Quatre capítols voluminosos, quatre grans temes que emmarquen el debat polític i cultural d’una època.
Eiximenis perseguia un ideal de l’heroisme tranquil i una societat arrogant, però una obsessió el perseguia per sobre de tot: la implantació dels principis de la devotio moderna com a eix de la renovació de l’espiritualitat. És a dir, era necessària la contenció dels excessos que havien caracteritzat la vida religiosa.
Per l’autor, una religiositat extrema que condueix a les visions i a fomentar la trobada corporal amb Crist no és correcta, és una debilitat quan no un desequilibri. De la seva lectura es desprèn que la condició feliç per a l’individu amb fe derivaria de l’acceptació de la via moderna, la capacitat de dubtar sobre determinats aspectes de la religiositat i la fe que condueixen a la superstició. És a dir, frenar la fantasia i la passió exacerbades. La importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat del seu temps i en el comentari sobre els costums del segle XIV.
El 1383, Eiximenis abandonava la vida cortesana de Barcelona per buscar refugi a València, la ciutat on desenvoluparia les seves idees. A València, l’activitat d’Eiximenis, a banda de les seves tasques literàries, va ser incansable: va intervenir activament en les lluites socials dels pogroms antijueus de 1391 i va actuar com un autèntic conseller dels jurats.
A la València del tombant de segle va entrar en contacte amb una sèrie d’escriptors refinats, com ara Joan Roís de Corella, que van introduir les bases pel desenvolupament del segle d’or de les lletres valencianes en llengua catalana. Així, en els propers anys, a partir de la llavor introduïda per Eiximenis, des de València emergirien les grans figures de la poesia, la novel•la, la prosa didàctica i la renovació de la devotio moderna de la Corona d’Aragó.
El 1396, Eiximenis va escriure el Llibre de les dones, una obra trencadora que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i el seu comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per la seva lleugeresa. És a dir, és una recriminació dels vicis femenins. L’autor en dona una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. De la mà d’Eiximenis, la conducta de les dones medievals sortia finalment a la llum, entrava en la història.
El 1408, Eiximenis va prendre part al Concili de Perpinyà on el Papa d’Avinyó, Benet XIII, el Papa Luna, va nomenar-lo primer Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic de la diòcesi d’Elna (l’antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Seria a Perpinyà on moriria el 1409 després una vida consagrada a la divulgació, de manera senzilla, dels principis fonamentals de la religió i la filosofia. Havia estat un testimoni excepcional del seu temps.
El 1381 apareixia l’obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, en les seves pàgines Bernat Metge va mostrar en primera persona les relacions entre l’atzar i la providència divina a una societat, la catalana, colpida per la crisi financera que havia deixat la població sense diners per afrontar la vida quotidiana.
A Jaume encara li restava el Rosselló, però Pere no pensava acontentar-se amb les Illes. Així, va llençar l’ofensiva sobre la Catalunya Nord i el 1344 va derrotar un Jaume al qual els seus aliats havien abandonat, inclús el rei de França el considerava un boig. El territori bastit per Jaume I tornava a reunir-se sota el domini de la Corona d’Aragó.
Però la mort de Jaume no va significar cap treva. Amb la noblesa de València revoltada contra el monarca, Pere va haver d’acceptar el nomenament del germanastre Ferran, nou cap de la Unió en substitució de Jaume, com a procurador del regne. Aquí el Cerimoniós traurà el seu caràcter fort i fixarà la frontera de l’autoritat reial. Comandant l’exèrcit reial, Pere va dirigir-se cap a Aragó on va derrotar les forces de la Unió (Épila, 1348) i va iniciar la represàlia: nobles condemnats a mort, confiscació de béns i derogació de les resolucions acceptades a les Corts. Ell mateix, punyal en mà, va esquinçar els privilegis aragonesos. I reprimit l’Aragó l’operació es repetiria a València (Mislata, 1348). Pel desembre la Unió estava vençuda i s’iniciava la repressió. La Corona s’havia pacificat, però per la via de la repressió més ferotge, a sang i fetge, tal i com a Pere li agradava.
Pere el Cerimoniós anava camí d’aconseguir la victòria, però la guerra va acabar arruïnant les arques de la Corona en un moment en el qual l’economia començava a presentar símptomes evidents d’esgotament. Així, quan el monarca catalano-aragonès va haver de recórrer a les Companyies Blanques, una companyia de mercenaris de luxe comandada per Bertran du Guesclin, més interessades en recolzar la causa dels Trastàmares que en mantenir la fidelitat a la Corona d’Aragó, la bancarrota es trobava molt més a prop.
En el camp de la política, la principal preocupació del Benigne va ser aconseguir un èxit militar i territorial en la croada contra el reialme musulmà de Granada. Era un retorn a l’ideal de croada, de lluita contra l’Islam propiciat per la seva religiositat. Així, els diplomàtics d’Alfons van recórrer Europa en un intent d’afegir aliats en la croada contra els sarraïns de Granada, però els seus intents fracassarien. El papa Joan XXII no va demostrar cap entusiasme i Alfons XI de Castella mai va ser sincer en les seves intencions. En conseqüència, l’expedició militar de 1330 va derivar en una campanya d’estiu sense cap benefici. És a dir, la croada somiada per Alfons en cap moment va ser una realitat.
El resultat immediat de la pau va ser el matrimoni entre el monarca catalanoaragonès i Blanca d’Anjou. La unió amb filla de l’enemic del seu pare era el millor símbol per a l’inici d’una pau duradora. Així, l’octubre de 1295, a Vilabertran, un cortès gibelí es casava amb una dona de sang angevina, un Hohenstaufen s’unia amb una güelfa. S’iniciaven nous temps per a la política mediterrània.
Signada la pau amb Castella, la Corona d’Aragó retornava a la política comuna de la reconquesta i la guerra als musulmans que havia caracteritzat els darrers segles. D’aquesta manera, el comte-rei va posar-se d’acord amb Ferran IV de Castella per a la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seva sisena part, concretada en el regne d’Almeria. Així, el 1309, Jaume va intentar una campanya a Almeria que acabaria en fracàs per la falta de col•laboració de l’exèrcit castellà.
Respecte de la qüestió siciliana, Alfons va intentar aconseguir el manteniment del seu germà Jaume en el tron de Sicília mitjançant la diplomàcia. Per aconseguir el seu objectiu comptava amb una poderosa arma: Carles de Salern, el primogènit de Carles d’Anjou, havia estat capturat per l’almirall Roger de Llúria. Així, la signatura del Tractat d’Auloron de 1287 i la pau de Brinholas de 1291 suposaven l’alliberament de Carles i el manteniment de Jaume en el tron sicilià. Era només una treva en un conflicte que encara restava obert.
Els primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.
Després de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.
També va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.
Amb tres anys va ser separat de la mare per ser entregat pel rei Pere al seu enemic Simó de Montfort, el cap de la croada albigesa, com a promès d’una filla seva en una cínica combinació política per aconseguir una sortida diplomàtica al conflicte occità. La mort de Pere el Catòlic a Muret (1213) complicaria el panorama. La Corona d’Aragó es trobava derrotada, sense rei i sense hereu, amb el nen Jaume a Carcassona en mans de Montfort.
