La monarquia dels Reis Catòlics: Tanto monta?
El 1479 Ferran el Catòlic heretava la Corona d’Aragó. Des d’aquest moment, i com a conseqüència del seu matrimoni amb Isabel la Catòlica, reina de Castella, els dos territoris s’associen mitjançant una política i una diplomàcia comunes, la pròpia de la monarquia dels Reis Catòlics, però els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una doble monarquia. La unificació no es produiria fins el segle XVIII amb l’entronització dels Borbons i la seva victòria en la Guerra de Successió.
D’aquesta manera, el que es produeix el 1479 és una unió personal: Isabel és reina de Castella i Ferran és rei d’Aragó. I d’aquest fet en donen testimoni els següents documents:
1. Segons el contracte matrimonial dels Reis Catòlics de 7 de març de 1469, Ferran s’assegurava importants prerrogatives, però s’estipulava formalment que el poder suprem a Castella restava en mans de la reina Isabel.
2. De la mateixa manera, la Proclamación de Segovia de 13 de desembre de 1474 declarava a Isabel propietària del regne de Castella. Així, el paper de Ferran restava reduït a la posició de príncep consort com a marit de la reina.
3. Finalment, i segons la Concordia de Segovia de 15 de gener de 1475, tots els documents oficials serien redactats en nom del rei i de la reina (el nom de Ferran apareixeria abans que el de Isabel, però les armes de la reina de Castella precedirien les armes del rei d’Aragó), els impostos recaptats a Castella es destinarien a empreses castellanes i el saldo s’utilitzaria de mutu acord entre els sobirans (i un procediment idèntic es seguiria respecte dels impostos aragonesos), la reina Isabel es reservava el dret a dotar la funció pública castellana, els beneficis eclesiàstics es repartirien de mutu acord (amb preeminència de la reina en cas de conflicte), i les qüestions judicials i administratives es resoldrien de mut acord.
I si Ferran és un rei consort a Castella, el mateix es pot dir d’Isabel en la Corona d’Aragó. Cada sobirà manté la seva sobirania al seu regne. Per tant, Castella i Aragó seguiran sent dos Estats diferenciats. És per això que després de la mort de la reina Isabel, el 1504, Ferran va tornar a ser únicament rei d’Aragó i només va exercir el poder a Castella en qualitat de regent, des de 1506, com a conseqüència de la incapacitació de Joana la Boja i la mort del seu marit Felip el Bell.
Una altra qüestió és que el govern dels Reis Catòlics respongui a un projecte polític comú que afectava els dos regnes. Només així, i com a conseqüència d’aquest projecte polític, Ferran actuarà com a rei de Castella amb les mateixes responsabilitats i la mateixa autoritat que Isabel. I en l’articulació d’aquest projecte polític eren necessaris un emblema i una divisa que acompanyessin el seu escut d’armes i permetessin visualitzar la nova concepció del poder que representaven els Reis Catòlics.
D’aquesta manera, Isabel va prendre com a emblema un feix de fletxes (que és representat en nombre variable) que podia simbolitzar la unió dels dos regnes en un únic projecte polític, però també la unió de Castella després de la guerra civil; a més, les fletxes contenien la F, la inicial del nom del seu espòs. Per la seva banda, Ferran va prendre com a emblema un jou amb una corda solta, en referència al nus gordià; i aquest el jou, el yugo castellà, contenia la lletra Y, la inicial del nom de la seva dona. Ambdós escuts es mostrarien junts, però no units. Era una única monarquia integrada per diversos Estats.
Sobre aquests emblemes, seguint el costum del segle XV, va col·locar-se una divisa, un lema, que identifiqués els sobirans: Tanto monta. La lectura popular, però, va fer una mala jugada a la divisa per donar pas al lema Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando que implicaria una monarquia de caràcter paritari i un perfecte equilibri del poder entre Ferran i Isabel, un error de concepció. Ni Isabel era reina d’Aragó ni Ferran rei de Castella, eren reis consorts. És més, la divisa era pròpia de Ferran el Catòlic, era el seu lema personal.
En realitat, el Tanto monta, sense cap tipus d’afegit, respondria a un costum propi de la societat cavalleresca medieval, seria una mítica referència a una de les llegendes més famoses de l’antiguitat: el nus gordià. La llegenda ens diu que qui aconseguís deslligar el nus conqueriria l’Orient i que quan Alexandre el Gran va trobar-se enfrontat al dilema de deslligar-lo va solucionar el problema tallant el nus amb la seva espasa. És a dir, és el mateix tallar que deslligar. Aquest era el lema de Ferran el Catòlic, el qual, enfrontat al nus al·legòric dels problemes d’Estat, tant li feia tallar que deslligar perquè el seu objectiu era assolir un resultat polític satisfactori.
L’emblema i la divisa són la clau per entendre la monarquia dels Reis Catòlics: un projecte polític comú que unia dos regnes sense que aquests perdessin la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. Un projecte polític que no implica el naixement d’Espanya, simplement la unió dinàstica. Mai hem de perdre de vista que, al capdavall, els regnes no eren res més que el patrimoni dels monarques. Per això hem de parlar d’Estats dinàstics.
Nascut a Gandia entre 1405 i 1410, Martorell va ser un cavaller vigorós de vida agitada. El 1437 va intercanviar unes enginyoses lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, al qual acusava d’haver trencat la paraula de matrimoni donada a Damiata Martorell, la germana de Joanot. Arribats a la conclusió que les diferències entre els cosins només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, és a dir, un combat individual a mort, Martorell va haver de cercar un jutge imparcial que els proporcionés lloc i data per a la lluita. Amb aquest objectiu va viatjar a Londres, on va aconseguir que el mateix rei Enric VI d’Anglaterra acceptés la judicatura. Finalment, el conflicte va solucionar-se sense vessament de sang quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata.
Des d’aquest moment, les seves aventures es convertiran en un exercici d’interiorització dels valors de la cavalleria, uns valors que en el segle XV aviat quedarien relegats a l’existència en els llibres com a testimoni de la nostàlgia del temps passat. La idea de Martorell és simple: treure de la literatura aquests valors i convertir-los en el sediment d’una nova vida social. No és exagerat pensar que Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell somiava arribar a ser i mai va aconseguir.
Així, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.
Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.
Nascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.
Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.
El 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.
En la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.
El vell rei, amb cinquanta-cinc anys, va enamorar-se de la jove, de trenta anys, i el 1322 demanava la dispensa apostòlica del Papa per tornar a casar-se. És cert que el casament amb Elisenda podia ser convenient per a reforçar les relacions del monarca amb la branca menor del poderós clan dels Montcada, però també és veritat que arribats a aquestes alçades Jaume no necessitava més aliances nobiliàries. Era un vell enamorat, castigat per l’edat, els infortunis personals i una vida consagrada a les obligacions de l’Estat.
