Transformacions econòmiques i desenvolupament agrari a l’Europa feudal
L’aparició del sistema econòmic feudal va suposar que per tota Europa van crear-se uns nuclis de població rural que, amb gran dificultats, lluitaven per sobreviure i produir l’excedent necessari per a mantenir els grups privilegiats. Aquests grups camperols s’afanyaven per augmentar la producció de diverses maneres.
Durant l’edat mitjana va millorar la tecnologia i va expansionar-se el conreu de noves terres. Així, diversos canvis tecnològics millorarien l’eficàcia del treball del camp donant lloc a que, partir del segle XII, la producció agrícola augmentés en gairebé tot el continent.
A poc a poc, va augmentar la superfície cultivada, ampliant-se les terres de conreu. Van artigar les terres, tot guanyant terreny als boscos, i van convertir terres ermes en camps aptes per a l’agricultura. Fins i tot van ser aprofitades algunes terres d’aiguamolls i landes dessecant antics pantans.
Així, des de mitjans del segle XI a finals del segle XIII, va produir-se una expansió agrària: noves terres de conreu guanyades als boscos, als pantans i als aiguamolls. Les cartes de població dels senyors feudals volien estimular la rompuda de noves terres amb concessions parcials, és a dir, amb la limitació de diversos impostos i prestacions.
La toponímia també ens fa conèixer les zones que van ser explotades de nou: és el cas de les viles Vilanova, Neuville i noms germànics acabats en -rode; i les viles lliures d’impostos: com Vilafranca. Aquest procés d’expansió o colonització no es pot deslligar de les accions hostils per foragitar o sotmetre els habitants dels nous territoris colonitzats. Aquest va ser el cas de la colonització germànica en direcció a Prússia, el Vístula i el centre d’Europa i l’anomenada reconquesta del sud de la península Ibèrica pels regnes cristians del nord. Finalment, Flandes fonamentaria la seva expansió a base de dics que drenaren les aigües del mar i convertiren zones d’aiguamolls en terres molt fèrtils.
També van tenir gran influència els canvis tècnics introduïts de forma progressiva i que van incrementar la productivitat del treball agrícola. D’aquesta manera, lentament, entre els segles X i XIII, es van difondre per Europa estris agrícoles més resistents i eficaços.
L’arada antiga de fusta va ser substituïda per l’arada de rodes i abocador, que exigia menys esforç humà i regirava millor la terra per a fer-la més fèrtil. L’arada de rodes (carruca), que va substituir l’arada romana, va permetre d’aprofundir i solcar més la terra, tot oxigenant-la millor; d’aquesta manera va ser possible la primera rompuda de terres més dures que abans o bé no es podien llaurar o bé costava molt de treballar-les.
També es va difondre el rampí, que servia per a netejar els camps, treure les pedres i eliminar les males herbes. A la sega, la falç va ser substituïda per la dalla, amb la qual cosa el treball resultava més ràpid. La difusió de l’ús del ferro aplicat a les tasques agrícoles (dalles, falçs dentades, rasclets, càvecs i destrals) va resultar decisiu.
També es van modificar els procediments per aprofitar la força animal. Als bous se’ls va aplicar el jou frontal, lligat al banyam; mentre que abans s’ajustava sobre la part superior de l’espina dorsal i es lligava al coll, amb la qual cosa, en estirar amb més força, l’animal s’ofegava.
Quant al cavall, per tal d’aprofitar-lo al màxim, se li va aplicar la collera rígida. A més, va introduir-se el sistema d’unir els cavalls en filera: d’aquesta manera es sumava la força que feien sobre l’arada. També es va generalitzar el costum de posar-los ferradures i l’ús de l’estrep, que proporcionava seguretat al genet.
Un dels canvis més importants va ser el pas del sistema de conreu basat en la rotació biennal al de rotació triennal. Combinant bé les plantes que es sembraven (per exemple, cereals i lleguminoses, que absorbeixen substàncies diferents de la terra), s’aconseguia que només un terç de la terra conreable hagués d’estar en repòs, i no la meitat, com fins aleshores.
Per últim, cal fer menció de la difusió dels molins d’aigua, primer, i els de vent, després, amb la qual cosa s’aprofitava una altra font d’energia. El molí d’aigua i el de vent que, tot i que el seu origen és més antic, es començarien a usar de forma sistemàtica a partir del segle XI fonamentalment al món mediterrani. Als indrets no afavorits per la presència de rius cabalosos s’empraria el molí de vent, com en el cas de la Península Ibèrica. L’ús de l’energia eòlica i hidràulica alliberaria molta força de treball (es calcula que feien la feina d’unes quaranta persones).
