L’expansió de l’Església a l’edat mitjana

L’Església va ser la institució del poder econòmic, polític i la influència social de la qual va durar més temps i va abraçar més territoris en la Història Universal.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà només va restar dempeus l’organització eclesiàstica que s’expansionaria per diverses vies. L’Església va esdevenir la propietària més gran de terres d’Europa gràcies a les donacions dels monarques o dels nobles i va arribar a posseir a més una organització força centralitzada. El clergat es va dividir en secular i regular.

El clergat secular era el que participava en la vida social, en contacte amb els fidels. La unitat bàsica de l’Església era la parròquia, els fidels de la qual estaven obligats a pagar els delmes al rector de la parròquia. Cada diòcesi comprenia diverses parròquies, on els sacerdots desenvolupaven les activitats religioses.

Per damunt del rector de la parròquia se situava el bisbe, que controlava un territori molt extens anomenat diòcesi. Tots ells estaven sota el poder del Papa, bisbe de Roma. Quan calia discutir sobre algun aspecte important (sobretot les heretgies), els bisbes s’aplegaven amb el Papa als concilis.

Tota aquesta organització era exclusivament masculina, ja que en el pensament cristià medieval va acabar per imposar-se la consideració que les dones eren incapaces de desenvolupar activitats de tipus intel·lectual o espiritual.

Des del segle V, el clergat va ser obligat a portar hàbit i tonsura i a mantenir el celibat (és a dir, no es podien casar ni mantenir relacions sexuals).

D’altra banda, el clergat regular el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones), els monestirs, sota unes regles estrictes, és a dir, els ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins). A l’Occident, el monacat va tenir molta importància en la difusió del cristianisme entre els pobles invasors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla.

La regla dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles. Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però qui li donarien la forma definitiva van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379), i a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547), la regla del qual seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Sant Benet de Núrsia, al segle VI, va fer fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino. Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. A més dels vots de pobresa, castedat i obediència, exigia la combinació d’oració i treball (ora et labora).

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. En aquests edificis els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Els monestirs solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. D’aquesta manera, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de cultura. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i els decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.

Segurament, sense la feina d’aquests monjos, gran part dels escrits dels antics grecs i romans i dels intel·lectuals de la pròpia edat mitjana s’haurien perdut per sempre. També es dedicaven a l’ensenyament, els continguts del qual s’organitzaven distingint dos grups de disciplines: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Durant els primers segles de l’edat mitjana, la cultura escrita, que es feia en llatí, va restar completament deslligada dels problemes tècnics i materials de la vida quotidiana. L’interès se centrava en temes religiosos i filosòfics. Per això, les persones cultes havien d’aprendre a expressar i a argumentar les seves idees, i els coneixements científics s’adreçaven més a intentar explicar l’harmonia subjacent en els grans fenòmens de l’Univers que no pas a resoldre problemes materials.

A més, l’Església va desenvolupar un conjunt de funcions d’atenció a la societat que no podia assumir cap altra institució. Al costat de la de l’ensenyament, es va dedicar també a tenir cura dels malalts, i es van crear molts hospitals. Igualment, atenia els pobres, i oferia aliment gratuït a persones que no tenien cap mitjà de subsistència. Per això, l’Església rebia les almoines i donacions de les persones riques que, abans de morir, volien congraciar-se amb Déu.

Dins de l’organització de l’Església, cal referir-se primerament al Papat. Els segles VI i VII, el bisbe de Roma (el Papa) va veure com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi ja que va haver d’enfrontar-se a la formació d’Esglésies “nacionals”, a la falta de control i d’uniformitat en la vida monàstica, a la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, a l’acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc.

D’altra banda la creixent superioritat intel·lectual d’Orient respecte d’Occident conduiria a menysprear tot allò que procedia de Roma i la posició subordinada del Papa davant l’Imperi Bizantí (l’emperador bizantí havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma) i la política autocràtica de l’emperador que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble crearien nous problemes a la posició papal.

Els bisbes de Roma, els quals des del segle IX s’havien reservat el títol de papes, posseirien un Estat propi al centre d’Itàlia. És a dir, els papes de Roma eren els caps de l’Església i també governaven un estat propi, els Estats Pontificis. Com a màxims dirigents de la cristiandat, es consideraven amb dret a intervenir en els afers temporals (és a dir, polítics i no solament espirituals) i, per tant, a intervenir en el nomenament dels emperadors.

El papa tenia els seus propis exèrcits, però en la pràctica no disposava de gaire poder militar. Ara bé, tenia molta influència: si considerava que un rei no es comportava adequadament tenia la potestat d’excomunicar-lo, és a dir, d’expulsar-lo de l’Església. L’excomunicació era un càstig molt greu, perquè si un rei era excomunicat els súbdits quedaven alliberats del jurament de fidelitat.

A partir del segle XIII, Roma va centralitzar també el cobrament de gran part dels tributs adreçats a l’Església, cosa que li proporcionaria un gran poder econòmic i polític.

La propagació del cristianisme a tota Europa va fer que la cultura popular adquirís una sèrie de trets comuns. La religió cristiana abraçava molts aspectes de la vida i proporcionava explicacions a les grans preguntes formulades pels éssers humans (significat de l’existència, destí de la humanitat, funcionament de l’Univers, vida després de la mort), ja que els coneixements científics de la majoria de la població eren força escassos.

La societat apareixia sotmesa a un ordre que es considerava immutable i fruit de la voluntat divina. Les freqüents catàstrofes patides per la societat medieval (males collites, grans fams, pestes, guerres) eren intentades de contrarestar mitjançant la intensificació de la vida religiosa: oracions, ofrenes de béns a l’Església, penitències, etc.

L’Església intervenia en molts aspectes de la vida: establia el calendari, i les festes amb les quals els antics pobles neolítics i clàssics celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra, collita, verema, matança del porc, etc.) es van convertir en festes cristianes.

Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans dominical. Els moments més importants de la vida individual i col·lectiva (naixement, matrimoni, defunció) eren sempre acompanyats de ritus religiosos celebrats per tota la comunitat sota la direcció dels clergues.

També la moral era fortament determinada per l’Església cristiana que va imposar pautes de conducta diferents per a cada sector de la societat i va amenaçar amb la condemna eterna (a l’Infern) a aquells que prescindissin de les normes dictades. Els cristians havien d’anar a missa els diumenges, pregar diàriament, dejunar durant la quaresma, confessar-se almenys un cop l’any, combregar com a mínim també un cop l’any, durant la Pasqua, i, si era possible, pelegrinar als llocs sants. D’aquesta manera podien aconseguir la vida eterna.

La difusió del cristianisme es realitzava mitjançant els sermons dels rectors i la decoració de les esglésies, les imatges de les quals (pintures, escultures) reforçaven visualment aquestes idees.

Tot i això, cal tenir en compte que la penetració del cristianisme va ser lenta, sobretot al camp. Fins a una època relativament tardana van perviure en el món rural una sèrie de pràctiques culturals que l’Església considerava com a “pràctiques paganes” o “supersticioses” i que formaven part de les tradicions culturals anteriors.

Només la creació de noves parròquies va poder acabar amb això. Els que van seguir mantenint formes culturals heretades de períodes anteriors serien aleshores víctimes de persecucions i condemnes.