Les primeres civilitzacions: els canvis socials

En el procés de revolució urbana, al costat del sorgiment de tantes novetats tècniques i activitats, es van produir també importants transformacions en les relacions entre les persones. Si bé, segons els indicis, a les primeres comunitats neolítiques existia un accentuat caràcter igualitari on tothom treballava i els béns es repartien entre tots, a les societats amb un procés avançat de revolució urbana, en canvi, observem l’existència de notables diferències entre les persones.

Els testimoniatges més antics que disposem ens suggereixen l’existència de sacerdots o reis responsables de la direcció de totes aquestes activitats, i també de l’emmagatzematge i la distribució de l’excedent. Unes determinades persones van aconseguir d’ocupar uns llocs socialment privilegiats.

En general, la terra era considerada com una propietat dels déus i, en el seu nom, els reis o els sacerdots la llogaven a les famílies camperoles perquè la treballessin en el seu benefici. Les famílies vivien del que obtenien del treball, però havien de lliurar una part de la collita en concepte d’arrendament. També eren obligades a proporcionar hores o dies de treball gratuïts per a la realització de les grans obres col•lectives, dirigides des del temple o des del palau del rei.

Encara que no es conegui totalment, tot sembla indicar que durant el procés de revolució urbana, la relació entre els homes i les dones també va evolucionar força. Algunes dones van aconseguir alguns càrrecs (polítics, religiosos, científics, artístics) d’un gran poder i prestigi. Tot i això, el cert és que, en la majoria de famílies d’aquestes societats, l’autoritat la tenia el pare, al qual les dones i els fills havien de tenir obediència absoluta.

Les dones, a més d’haver de fer les feines domèstiques i de tenir cura dels fills, van continuar treballant al camp. Tanmateix, aquí podem advertir un canvi respecte a la situació de les dones en èpoques anteriors i, en especial, en el Neolític: les dones van anar perdent protagonisme en les activitats agrícoles i en la seva organització, i van passar a esdevenir força de treball subalterna, sense capacitat de decisió, que va restar en mans dels homes i, en darrera instància, dels dirigents de la ciutat.

Entre les famílies camperoles tampoc no existia igualtat. En moments d’especial abundància de treball al camp, els camperols empraven altres persones perquè els ajudessin, persones que, per exemple, no havien aconseguit una parcel•la de terra.

Per altra banda, els qui havien acumulat massa deutes en moments d’escassetat i no aconseguien de pagar-les, o havien estat fets presoners de guerra, passen a convertir-se en esclaus. Tot i que en cap d’aquestes primeres civilitzacions l’esclavitud no va constituir la base essencial de la força de treball utilitzada per a la producció d’aliments, es va generalitzar ja que el que s’obtenia del treball dels esclaus superava el que costava el seu manteniment (a diferència del que hauria passat en una comunitat neolítica).

En definitiva, es pot observar que, en aquest tipus de societat, la majoria de la població es dedicava a produir béns (bàsicament aliments), i un grup minoritari de persones vivia del treball dels altres, gràcies a la seva capacitat de controlar les activitats econòmiques. Els historiadors, en referir-se a aquest fet, solen dir que amb la revolució urbana apareixen les classes socials. Les classes socials són grups de persones que participen en el procés de producció d’una forma diferent i complementària amb la d’altres grups.

Les primeres civilitzacions: les ciutats

A mesura que creixia la població i que s’intensificaven l’especialització del treball i la divisió social, es van anar formant els primers nuclis urbans, on vivien les famílies que no estaven directament vinculades a la producció d’aliments.

Els historiadors denominem ciutat en aquest període a qualsevol nucli urbà de població, independentment de les seves dimensions, en el qual la majoria de la gent que hi viu no es dedica al treball del camp (sector primari), sinó que està especialitzada en altres activitats: artesanals, comercials, etc. Per tant, poden existir pobles i viles molt grans, i ciutats molt petites.

Entre el VI i el III mil•lenni a.C., a la zona del sud de Mesopotàmia i a la del nord d’Egipte es van configurar un conjunt de nuclis urbans. Més endavant, cap al II mil•lenni a.C. altres nuclis urbans es van desenvolupar també a la vall de l’Indo i després a Xina. A Amèrica, aquest procés va esdevenir al I mil•lenni a.C.

La mesura i la forma d’aquestes primeres ciutats va experimentar una lenta evolució, amb grans contrastos d’un indret a l’altre. Una de les més antigues ciutats sumèries, Ur, situada al sud de Mesopotàmia, tenia unes cent hectàrees d’extensió i es calcula que hi vivien diverses desenes de milers de persones. Babilònia, al II mil•lenni a.C., era una ciutat més gran: constava d’un nucli emmurallat que tancava unes 400 hectàrees, envoltat d’una zona exterior, amb la seva pròpia muralla de doble extensió.

Les ciutats més antigues que coneixem eren aglomeracions de barraques de fang. En les més primitives, les cases no tenien portes ni finestres i s’hi entrava per un forat al sostre. En ciutats posteriors, s’hi troben ja habitatges d’una planta, amb habitacions disposades al voltant d’un pati interior.

La disposició dels edificis dins de la ciutat també va variar amb el temps: d’una mera juxtaposició es va passar a l’aplicació de plans urbanístics preestablerts. La construcció dels habitatges es realitzava segons els materials de que es disposava. A Mesopotàmia es va emprar sobretot el maó i a Egipte més la fusta. Allà on hi havia, la pedra era reservada per a la construcció de grans edificis: temples, palaus o monuments funeraris.

En general, les ciutats constaven d’un nucli central, on se situava el temple o el palau, i d’un espai públic en el qual s’instal•lava el mercat. Al seu voltant, proliferaven les cases del ciutadans i els seus tallers d’artesania. En les ciutats més desenvolupades, els carrers tenien paviment i canalització d’aigua. Les muralles exteriors, amb els seus fossars, envoltaven la ciutat i en garantien la defensa.

A Egipte, les ciutats tenien sectors força diferenciats. A un costat hi havia la zona on habitaven els ciutadans (de la qual habitualment no se’n conserva cap resta), i, a un altre, un conjunt arquitectònic en el qual hi havia els palaus, els temples i els monuments funeraris destinats a l’enterrament del faraó, la seva família i els seus servidors més directes. Entre aquests monuments sobresurten les mastabes, les piràmides i els hipogeus. En aquesta zona de la ciutat, el material utilitzat va ser la pedra, i per a la construcció dels dits monuments es va explotar el treball de milers i milers de persones, i es van aplicar coneixements i tècniques arquitectòniques i d’enginyeria molt complexos.

A la vall de l’Indo, les ciutats del II mil•lenni a.C. mostren una planificació urbanística força peculiar, en forma de tauler d’escacs. A Mèxic, en canvi, un dels nuclis urbans més antics, Teotihuacan, es va desenvolupar en una illa al mig d’un llac, la qual cosa va comportar la construcció d’un complicat sistema de canals, ponts i camins artificials.

Les primeres civilitzacions: agricultura irrigada i noves activitats econòmiques

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d’elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de les seves formes de vida. Aquest procés de formació de les primeres civilitzacions ha arribat a ser denominat com a “revolució urbana”.

Els indrets on van aparèixer d’una forma independent les primeres ciutats, i més tard els primers estats, van ser Mesopotàmia (cap al IV mil•lenni a.C.), Egipte (III mil•lenni a.C.), Xina (II mil•lenni a.C.), l’Índia, Mèxic i Perú (I mil•lenni a.C.). En tots aquests llocs, gràcies a l’abundància d’aigua, va ser possible desenvolupar un tipus d’agricultura molt productiva i obtenir així una gran quantitat de riquesa. Tanmateix, tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d’aparició de les ciutats va iniciar-se a les valls d’alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existien grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s’havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l’aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s’hi podia desenvolupar i reproduir-se amb gran rapidesa i profusió.

Les comunitats d’agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l’esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar a la recerca de noves terres. Algunes d’aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal•lar prop dels rius, per tal de conrear les plantes que hi creixien de forma espontània.

L’augment de la quantitat de gra obtingut per aquests agricultors va permetre un ràpid creixement de la població i, per tant, va estimular l’interès per ampliar les terres de conreu. Tot i això, aquest interès trobava certes dificultats: calia controlar l’aigua. Així, Mesopotàmia era originàriament un conjunt de terres pantanoses, per bé que fèrtils, en les quals es feien difícils l’assentament humà i les feines agrícoles. Quant al Nil, enriquia les terres que banyava, però les seves riuades anuals provocaven la total inundació de la franja de terra situada a ambdues voreres del riu.

Per tant, resultava imprescindible aconseguir que, un cop sembrada la terra, no s’inundés. A Mesopotàmia va començar a realitzar-se el drenatge dels camps i van construir-se canals per conduir i repartir l’aigua de manera adequada. A altres zones, com la vall del Nil, van crear-se dics i canals per a evitar les inundacions i emmagatzemar l’aigua. Amb l’objecte de preveure els reveniments dels rius, com el del Nil, i adaptar-hi els cicles agraris, també es va haver de desenvolupar i perfeccionar determinats coneixements de tipus tècnic i astronòmic.

A tots els indrets on van aplicar-se aquestes tècniques, un cop s’aconseguia controlar i dosificar el curs de les aigües, les terres resultaven molt més fèrtils: per cada mesura de gra sembrat se’n podia collir una quantitat força més gran, a diferència del que succeïa a les terres de secà.

Tots aquests complexos sistemes de control d’aigua, que van fer possible una agricultura d’alt rendiment, es denominen genèricament com agricultura irrigada.

La relació entre l’esforç que es realitzava en hores de treball i el fruit que se’n obtenia, també rep el nom de productivitat. La productivitat en el Neolític es mesurava com la relació entre la terra utilitzada i la quantitat obtinguda. En les comunitats neolítiques, per a obtenir una producció més gran, s’havia de conrear una major extensió de terra, però això no significava necessàriament l’augment de la productivitat. En canvi, a les valls dels grans rius, va ser possible realitzar una agricultura d’alta productivitat.

Respecte de l’utillatge, primer van emprar-se la falç i l’aixada, a les quals solament s’aplicava la força de les persones que les utilitzaven. Després va aparèixer un tipus d’aixada que era utilitzada per dues persones a la vegada. Més endavant, a molts llocs, va aconseguir d’utilitzar-se l’energia animal i aplicar l’arada, que era arrossegada per diversos animals alhora (generalment bous). Al continent americà, l’absència d’animals de tir va impedir que es desenvolupés aquest sistema. Les formes i els materials dels instruments varien considerablement d’un lloc a l’altre.

La construcció d’obres hidràuliques (dics, preses, canals, aqüeductes, etc.) requeria l’esforç de moltes persones. Mentre totes aquestes persones es dedicaven a les tasques de construcció, no podien col•laborar en l’obtenció dels aliments, la qual cosa va donar lloc a processos d’especialització. D’altra banda, resulta evident que aquestes construccions tan sols van ser possibles en la mesura que els camperols van ser capaços de produir un gran excedent de productes, és a dir, una quantitat superior a la que ells necessitaven consumir, ja que s’havia d’alimentar també els constructors.

Qualsevol activitat productiva comporta la consecució, en més o menys quantitat, d’un excedent que és intercanviat, mitjançant diners, per d’altres productes (això no implica que aquest intercanvi es faci en termes d’igualtat). Perquè un sistema basta en l’intercanvi d’excedents funcioni a gran escala és imprescindible l’especialització dels grups humans, regions climàtiques i, fins i tot, nacions senceres, en unes determinades activitats. És el fenomen de divisió del treball.

Aquestes grans construccions, a més, no podien ser realitzades aïlladament per cadascun dels diversos llogarrets, per la qual cosa es va imposar una estreta col•laboració entre les comunitats d’una zona. Tots els esforços havien de ser planificats i dirigits conjuntament. Un cop dutes a terme les obres, també es feia imprescindible portar el control centralitzat del repartiment de l’aigua, per tal de garantir la que fos necessària a cada zona o família camperola.

Tot això va proporcionar una seguretat més gran davant de les males collites ja que garantia l’existència de reserves d’aliments, i va fer possible un major creixement demogràfic. L’increment de població i el fet que molts dels seus components no es dediquessin a les tasques agrícoles van ser les bases per a la formació dels primers nuclis urbans.

Tanmateix, en tot aquell llarg procés van anar intensificant-se considerablement les diferències socials, ja que es va anar consolidant un tipus d’organització social en la qual una majoria de la població treballava i una altra part més reduïda vivia de les rendes produïdes per aquesta majoria.

Aquest augment generalitzat de la riquesa probablement va fer allargar l’esperança de vida de la població, inclosa la dels camperols. Tot i això, ni el nivell de vida ni el nombre de calories disponibles per persona, per terme mitjà, no devien variar substancialment respecte a èpoques anteriors. Els que sí que van veure augmentar enormement la quantitat de béns disponibles van ser els que havien aconseguit d’alliberar-se del treball de la terra i viure de la força de treball dels altres.

Dins del camp de la producció de béns artesanals també es van produir canvis importants. Evidentment, les famílies camperoles, que constituïen la major part de la població, van continuar fabricant gran part dels productes artesanals de consum general. Així, les dones pageses, a més de treballar en les tasques agrícoles, s’encarregaven de la manipulació d’aliments per tal de fer-los comestibles: moldre gra, pastar la farina, coure les coques… També filaven i teixien, fabricaven recipients de fang d’ús domèstic i d’altres productes artesanals. Els instruments per al treball al camp i també els mateixos habitatges eren construïts igualment pels qui havien d’utilitzar-los o de viure-hi.

Es tractava del tipus de situació que ja existia en èpoques anteriors, però, a mesura que es va desenvolupar la vida urbana, van aparèixer noves activitats artesanals i va augmentar el nombre de persones que s’hi especialitzaven.

La manipulació dels aliments es va diversificar, especialment els mètodes de conservació: la salaó del peix, la fermentació de begudes alcohòliques (vi, cervesa) o la torrefacció de cereals, entre d’altres. A Egipte, per exemple, s’emmagatzemaven grans torrats, collits en anys d’abundància, i els repartien entre la població en èpoques d’escassetat, per evitar així les protestes populars. Moltes d’aquestes activitats eren obra d’especialistes: en alguns temples mesopotàmics s’han trobat inscripcions en les quals es relaciona el nombre de flequers, cervesers i d’altres que treballaven a l’interior del temple. L’oli, tant el d’oliva com el de sèsam, es destinava al consum humà, però també va servir, després d’un llarg procés de manipulació, per il•luminar els habitatges.

Una altra activitat que va experimentar un fort impuls va ser la terrissa. Com que, cada cop més, es produïen més excedents dels diversos productes, es feia necessari l’emmagatzemament, bé en grans dipòsits generals, o bé en recipients domèstics. Cap al IV mil•lenni a.C., a Egipte, ja es coneixien diverses tècniques de cocció i decoració d’atuells, i cap al III mil•lenni a.C. ja s’utilitzava un instrument que resultaria de gran utilitat: el torn. Amb ell es podia fer, en minuts, el que abans costava hores.

El procés de vidrat de la ceràmica, que consisteix a sotmetre-la a altes temperatures per proporcionar-li més duresa i resistència, es va resoldre per vies diferents segon els llocs. Mentre a Mesopotàmia utilitzaven sosa i òxid de plom, a Egipte, en el procés de vitrificació, s’aplicava òxid de ferro.

Algunes plantes, com les palmes, l’espart o el cànem, van servir per confeccionar cistells, estores i cordes. Paral•lelament, es va diversificar i perfeccionar la confecció de teixits. Per a la fabricació de peces de vestir, es van utilitzar diverses fibres. A Egipte, el lli ja era utilitzat cap al III mil•lenni a.C., a la Mediterrània i al Pròxim Orient va aprofitar-se la llana de les ovelles. Totes aquestes fibres requerien, durant la fase de producció de les peces, dos tractaments consecutius, el filat i el teixit, i les eines per a realitzar-los. Ben aviat va aparèixer el teler, compost d’un bastidor amb ordit i trama perpendicular (cap al 5000 a.C.), i altres tècniques complementàries, com tenyit de les fibres, per al qual, a la conca mediterrània i en d’altres llocs, es van utilitzar àmpliament alguns pigments extrets del regne animal (porpra, cotxinilla).

L’existència de la ciutat pressuposava que un grup d’homes s’havia d’especialitzar en l’extracció de la pedra en la fabricació de maons per a la construcció. Als llocs on hi havia abundància de terra, es van aixecar grans edificacions, algunes de tan sòlides que encara perduren. De vegades, aquestes enormes quantitats de pedra havien de ser transportades des de les pedreres fins a llocs de construcció força llunyans. En altres indrets, com a Mesopotàmia, l’escassetat de pedra i de fusta va fer que es desenvolupessin les tècniques de fabricació de maons. En un principi es feien de tova (fang mesclat amb palla i assecat al sol); més tard, es van coure per a proporcionar-los més duresa, i s’introduïen en motlles, amb la qual cosa tots adquirien la mateixa forma i volum. Totes aquestes activitats relacionades amb la construcció van donar lloc a treballs especialitzats de picapedrers, paletes, arquitectes, etc.

Ja al Neolític s’extreien minerals i pedres de les pedreres, tant per a la construcció com per al comerç. Els exemples més destacats són els de la sal i l’obsidiana, utilitzada en la construcció de ganivets i puntes de llança.

L’ús dels metalls va comportar un procés més complicat. Requeria, en primer lloc, conèixer les propietats del metall que podia trobar-se arran de terra. Així, l’or era conegut a Egipte cap al 4.000 a.C. i les palletes eren mal•leables en batre’l. Per obtenir una quantitat més gran d’un material conegut, va caldre excavar galeries interiors, la qual cosa era dificultada per la manca d’oxigen i els possibles despreniments. Aviat van aparèixer sistemes d’apuntalaments de túnels, drenatge de l’aigua, etc. Després va caldre separar la mena de metall dels altres elements amb els quals es presenta en la natura (ganga) i, finalment, idear algun sistema de fosa i de vessament en un motlle per obtenir-ne la forma desitjada.

Al Pròxim Orient i a la Mediterrània, el primer metall utilitzat en grans quantitats va ser el coure (cap a 3000 a.C.). En el II mil•lenni va ser descobert el bronze, al•leació de coure i estany, el qual conferia més duresa als objectes. El ferro va ser introduït més tard i el seu ús no va generalitzar-se fins al I mil•lenni a.C.

En un principi, els metalls devien tenir un ús ornamental: fabricaven foies, objectes de culte, recipients de luxe, etc. De bon començament, la producció d’objectes de metall segurament va ser obra d’especialistes. Calien coneixements específics que tan sols podien posseir aquelles persones que s’hi dedicaven de manera exclusiva i a les quals havien transmès els secrets d’aquestes tècniques. Sembla provable que alguns grups de forjadors van viatjar per zones molt diverses, venent els seus productes, cercant nous materials i noves tècniques, però guardant gelosament els secrets dels seus coneixements i dels grups als què pertanyien. En algunes d’aquestes societats, els especialistes en metal•lúrgia van constituir castes diferenciades de la resta privilegis específics.

Entre les comunitats neolítiques era habitual la realització d’intercanvis de productes, tot i que es tractés d’articles relativament accessoris, ja que aquestes comunitats eren autosuficients. Practicaven el bescanvi, és a dir, oferien un producte a canvi d’un altre.

En el període de la revolució urbana i l’aparició de les primeres civilitzacions es va desenvolupar un nou tipus de comerç. Perquè a les valls dels grans rius es poguessin desenvolupar aquestes complexes civilitzacions va ser necessari tenir en compte la possibilitat d’anar a cercar a altres indrets els productes que els eren escassos. Per exemple, a Mesopotàmia calia importar pedra per als molins manuals, fusta per a les construccions, o bé or, plata, coure, estany i altres metalls. A Egipte s’importava fusta, oli, productes per a ús domèstic, medicines, tints per a teixits, etc. Al Pròxim Orient, a la Mediterrània, a l’Àsia i a Amèrica, existien rutes comercials que unien punts molts distants entre si.

Un altre producte característic del comerç de llarga distància el constituïen els esclaus i les esclaves. A vegades, s’organitzaven expedicions per anar a capturar-los, altres vegades es tractava de presoners de guerra.

Els sistemes de transport també van experimentar una intensa evolució. Pel que fa al transport terrestre, es coneix l’existència de caravanes d’ases que de manera permanent unien els diversos nuclis econòmics del creixent fèrtil. Ja des del VI mil•lenni a.C. es va introduir una novetat tècnica de gran importància: la roda. Després d’un període de perfeccionament, la roda va permetre l’ús de carretes, arrossegades per animals de tir, per al transport de productes en grans quantitats.

Quant al transport marítim, la millora més remarcable va ser la navegació de vela. En els grans rius al voltant dels quals es va desenvolupar l’agricultura irrigada, la navegació fluvial va anar creixent en importància (impulsada al principi mitjançant pals o rems), i aviat es va trobar un sistema capaç d’aprofitar la força del vent, la qual cosa va ampliar les possibilitats del comerç fluvial i marítim. Aquest sistema va esdevenir a l’Antiguitat un mètode de transport força més barat que el marítim.

Donada l’amplitud territorial i la varietat de productes intercanviats, el bescanvi es va fer inviable i va caldre idear un medi que fes més àgil el comerç. Així, es va consolidar un sistema d’equivalències entre els diferents productes que facilitava l’intercanvi. Es va prendre un producte patró (que en cada civilització va ser diferent) mitjançant el qual s’expressava el valor de tots els altres. Per exemple, a Mesopotàmia va utilitzar-se l’ordi: el preu de qualsevol altre producte equivalia a una determinada quantitat d’aquest cereal. L’or i la plata van ser també emprats com a patrons dels valors del productes. En el comerç exterior es pagava i es cobrava amb aquests metalls.

Als palaus i els temples del Pròxim Orient s’han trobat taules d’equivalències dels diversos productes, on hi ha fins i tot variacions del preu de determinades mercaderies. Per exemple, en les èpoques de males collites i escassetat de gra, els preus augmentaven bruscament.

L’existència d’un sistema d’equivalències de valors i la seva expressió en un determinat producte rep el mot de mercat. Tot i això, l’existència d’un mercat no implica necessàriament l’ús de moneda. La introducció del sistema monetari com a tal es va produir a la Mediterrània una mica més tard.

El comerç no es va organitzar de la mateixa forma en totes les primitives civilitzacions urbanes. En algunes zones, com a Egipte, el comerç de llarga distància era dirigit pel poder polític, i es van crear sucursals comercials semipermanents en regions llunyanes. En altres indrets, com a Mesopotàmia, durant llargs períodes el comerç va romandre en mans privades, fet que va permetre la consolidació d’un grup de mercaders especialitzats i força enriquits.

També es practicava el comerç amb les tribus nòmades i pastorils que vivien en territoris propers, les quals, coneixedores de les necessitats d’aquestes societats urbanes i dels béns que podien oferir, aprofitaven els seus desplaçaments per a transportar productes.

Alguns pobles, com Creta i Fenícia, propers als grans imperis urbans, es van enriquir perquè la seva situació geogràfica els va permetre d’actuar com a pont comercial marítim amb zones llunyanes, no tan desenvolupades, però riques en matèries primeres. Un exemple destacat d’això és el comerç de metalls que els fenicis tenien amb la Península Ibèrica.

El desenvolupament d’aquest comerç permanent a gran distància va tenir importants conseqüències. D’una banda, la necessitat de protegir els carregaments de mercaderies de possibles robatoris i assalts va fomentar l’organització de grups d’homes armats per a donar-los escorta. Aquesta organització militar va servir sovint per atacar altres carregaments o poblacions i així aconseguir mercaderies i esclaus. Al llarg de tot aquest període va existir una pirateria que era part inseparable de l’activitat de governs i comerciants.

D’altra banda, el comerç comportava en ocasions una veritable espoliació de les comunitats al territori de les quals es trobaven les matèries primeres, però també va acomplir un important paper de difusió cultural. A través del comerç van entrar en contacte entre si pobles amb tradicions molt diferents i l’intercanvi dels coneixements, les creences i les tècniques va resultar més fàcil.