El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'HISTÒRIA DE L’ART'

Victor Horta Marketing Tips

Marketing done right can be an incredible boon for your business’s net income. Done wrong, however, it can feel like throwing money into a raging bonfire. Because small business owners have to be whatever their small business needs — all the time — it can be difficult to master all the nuances that go into sales or marketing. If you’re not a natural salesperson, it can be even more difficult. Fear not, the following the best affiliate agency marketing tips for startups can help you make more sales, market better and waste less money.

Related: The 5 Stages Startups Must Go Through to Make That First $1 Million

1. Sell the benefit, not a comparison.

How you market yourself is all about highlighting what makes you different. There are three major ways to do that.

  • Cost (you know how to price a product better than the competition)
  • Quality (you’re better)
  • A combination thereof (you offer the better value)

But how you sell yourself is different than how you market yourself. You can tell someone that you provide a product or service that is cheaper or more effective than that of another business, but that doesn’t say how much better you are going to make the customer’s life.

Selling is about the benefit. A comparison may highlight the features you offer, but you are always selling benefit.

2. Listen to your customer.

Sam Walton, WalMart’s famed mass retail titan, started his empire in rural America. This was despite the prevailing business logic saying a mass retailer anywhere but in a city with a concentrated population would fail. The logic was, if you wanted to move mass quantities of goods, you needed mass quantities of people.

But Walton knew his customers because he would frequently listen to them firsthand. He was aware that people who lived in rural and suburban areas often bought in larger quantities because they had larger families or needed more goods to keep their own small businesses stocked and running. Walton listened to his customers, and the result is the largest, most powerful brick and mortar retailer in the world. The customer may at times defy logic, but they are always right. Listen to them.

3. Market your product before it’s ready.

Some businesses wait until their product is perfect before they do any marketing or awareness campaigning. That can be a costly mistake. Many businesses expect to sell their product as soon as it’s ready. But if no one knows about it, then demand will start at zero until you undergo a marketing campaign to build brand awareness for potential customers.

It’s better to do preemptive awareness campaigning, even if it’s minimal, to let potential customers know your product is coming. You can sell the benefit before the product has arrived. This way, when the product is ready, so are customers!

4. Think outside the box.

The marketing landscape has dramatically changed since I started my first business more than 30 years ago. Back then, there were no search engines or social media platforms. There was no internet as we know it. Now, startups can utilize a bevy of free, online marketing techniques that are both creative and effective. For example, you can use online video marketing, social media, blog influencers, crowdsourcing, competitions, content marketing, thought leadership and more.

 

5. Test fast. Fail fast.

Marketing that you can’t measure is failed marketing. Sure, you may spend money to do some advertisement, and you may even see an uptick in sales around the same time you ran the ads. But how can you be sure what you spent on ads correlates with sales? Maybe it was something else altogether. Maybe there is a natural, seasonal uptick for what you sell that will go away in a month.

If you’re going to commit time and money to a marketing campaign, make sure you can measure the results. Set up ways to track conversions that stem from each marketing campaign. Also, run multiple types of marketing campaigns in distinct, small batches. This will allow you to compare marketing channels and see which perform best. Toss out the ones that don’t work and keep those that do.

L’art nouveau

Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau,  que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques. Tot un exemple de llibertat creadora i de ruptura amb el passat, una explosió de la fantasia creadora.

Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. És a dir, tot i la internacionalització del moviment, aquest s’ha de relacionar amb els triomfants Estats nacionals i amb l’hegemonia de la burgesia urbana. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.

Villa_Majorelle_extérieur_02_by_Line1.jpg
Villa Majorelle
Secession_Vienna_June_2006_012.jpg
Wiener Secessionsgebäude

El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment.

Tanmateix, els artistes modernistes van crear llenguatges expressius propis, amb una individualitat tan forta que és difícil trobar un programa o un ideari comuns que serveixin per definir el moviment en el seu conjunt. Ara bé, totes aquestes expressions artístiques tenen en comú el poderós desig de crear noves formes, unes formes alliberades, finalment, del pes de la història, però amb el bagatge de gairebé mig segle de conquestes tècniques.

Casa Municipal de Praga
Villa_Demoiselle_Reims_Art_Nouveau.jpg
Villa Demoiselle

El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis. De la mateixa manera, era un moviment essencialment esteticista i integrador de les arts: tota manifestació artística havia de respondre a un mateix esperit de recreació formal.

Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Es tractava de jugar amb els nous materials fins a les darreres conseqüències, no només per la seva utilitat estructural, sinó també per les possibilitats expressives. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. Així, la línia sensible, la línia corba, sembla embolcallar en ritmes permanents tota l’obra plàstica modernista.

Tassel_House_stairway.JPG
Tassel House
Gustave_Serrurier-Bovy.jpg
Lit et psyché de Gustave Serrurier

La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura. I és que l’admiració per la naturalesa i les seves formes no es limitava a la decoració, sinó que afectava totalment la planta i l’estructura dels edificis, els quals eren concebuts com un organisme viu i coherent en totes les seves parts.

Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador, superant així la vella antítesi entre arts majors i arts menors. Les seves formes artístiques eren al carrer, en la façana, en l’estructura, en el mobiliari i en la ceràmica, parts inseparables i igualment importants dels edificis. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia. Lamentablement, els modernisme només van aconseguir transmetre, en el seu temps, un decorativisme bell però estèril i dirigit a una clientela molt determinada.

Marià Fortuny

El pintor català més reconegut del segle XIX és el reusenc Marià Fortuny (1838-1874). Si bé la seva vida va ser breu, la seva petjada en la història de l’art és excepcional. No va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges, i totes aquestes experiències vitals van reflectir-se en la seva obra. Els temes que va tractar, l’evocació de la llum, el color i l’expressivitat del moviment… Tot un preludi del que succeiria poc temps després, quan, el 1874, un grup de pintors van exposar per primer cop a París sota el nom d’impressionistes.

Marià_Fortuny.jpg
Marià Fortuny

Format a la Llotja de Barcelona, després d’uns inicis brillants marcats per la temàtica històrica i l’evocació d’una edat mitjana mistificada, amb obres com Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Foix, Fortuny va establir-se a Roma gràcies a una beca de la Diputació i l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i allí va convertir-se en el pintor estrella del marxant Adolphe Goupil, un dels mecenes més importants d’Europa.

Ramon_Berenguer_III.jpg
Ramon Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Foix

Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació, a proposta del diputat Manuel Duran i Bas, va encarregar-li la documentació gràfica de la guerra del Marroc. Del febrer a l’abril va prendre, des dels camps de batalla nord-africans, nombroses notes. Observador incansable, el viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va ser capaç de captar l’exotisme, la llum i els colors d’Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d’aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. Així, el seu llenguatge va fer un gir i es va tornar força més vigorós i expressiu, com és el cas de L’odalisca i, basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, La Batalla de Tetuan.

Mariano_Fortuny_Odalisque.jpg
L’odalisca
MARIA_FORTUNY-La_Batalla_de_Tetuán.jpg
La Batalla de Tetuan

El gran èxit de Fortuny es deu als seus quadres costumistes, els anomenats quadres “de casacón”, pintats amb una minuciositat extraordinària, amb pinzellades soltes i una gamma variada i brillant. Gràcies a les gestions del marxant Adolphe Goupil, l’artista català va solucionar definitivament els seus problemes econòmics gràcies al prestigi adquirit a París. L’obra més significativa d’aquesta etapa és La vicaria (1870), l’obra culminant de la pintura preciosista, de gran èxit a tot Europa com a expressió d’un realisme burgés exempt del caràcter de crítica social.

Fortuny_El_col·leccionista_d'estampes_I.jpg
El col·leccionista d'estampes
Vicaria-fortuny.png
La vicaria

August Rodin: El pensador

El 1880, Rodin va rebre l’encàrrec de construir les portes del futur museu de les arts decoratives de París, la seva obra més ambiciosa. El museu no va arribar a construir-se, però el gran projecte de Rodin, les anomenades Portes de l’Infern, és el testimoni d’aquest bocí de la història de l’art del vuit-cents. L’escultor va treballar-hi molts anys en el projecte, inspirat en el cant de l’Infern de la Divina comèdia del poeta florentí Dante Alighieri. És a dir, la reconstrucció d’un tema literari tradicional, típic de la poètica simbolista, constitueix una veritable “pedrera” de figures que, amb el temps, serien foses i contemplades independentment.

ThinkingMan_Rodin.jpg

El primer disseny de les Portes de l’Infern seguia l’estil de les portes del Baptisteri de Florència realitzades per Ghiberti, però aviat va substituir la compartimentació en escenes per una seqüència dels justos i els condemnats, ascendint i caient en un moviment que no pot deslliurar-se de les influències del Judici Final de Miquel Àngel. Tot plegat representat mitjançant un dinamisme que ultrapassa els límits de l’escultura tradicional i anuncia l’arribada d’una nova concepció de l’art. És una composició turmentada, l’obra d’un geni que expressava els conflictes del seu temps en clau al·legòrica.

I en aquest context, situada en la part superior de la llinda, separada de la porta i augmentada de mida, trobem la més famosa de totes les obres de Rodin: El pensador. Originàriament concebut com una representació del poeta, la monumental figura en bronze d’un Dante reflexiu presideix la composició i del seu pensament neixen les escenes que es representen en les fulles de la porta. Ara bé, en ser extret d’aquest context, El pensador adquireix altres significacions i dóna pas a la simbologia de la portentosa capacitat humana per imaginar, concepte que s’expressa mitjançant la plasticitat de la matèria, de la qual sembla bategar intensament la vida.

the thinker.jpg

La imatge tradicional del poeta italià no té res a veure amb aquest home corpulent, de mans i peus desmesurats, que sosté el cap amb la mà dreta, en actitud pensativa. Un Dante esdevingut una figura heroica que s’enfronta a les Portes de l’Infern tot enfrontant-se amb un posat contemplatiu al seu gran poema. Tot un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i que encarna la complexitat i la intensitat dels sentiments i les emocions de la persona.

El Pensador apareix com una figura tancada en si mateixa, la imatge de l’home que efectua l’acte de rebel·lió més important de la història de la humanitat: pensar, elevar-se per sobre de la seva condició animal per donar llum al món. El pensador, que medita entorn del destí, és robust i poderós, però la seva força resideix únicament en la facultat de pensar el món. Una activitat mental que es tradueix en una tensió física de cada part del cos, en una musculatura poderosa i simbòlica que es modula per la sensació d’esbós tan característica de l’escultor francès.

Ramon Casas

El pintor i dibuixant Ramon Casas (1866-1932) és, juntament amb Santiago Rusiñol, la figura més interessant del modernisme català del tombant dels segles XIX i XX. Format a París, la seva pintura és una síntesi de l’impressionisme i d’altres corrents pictòrics postimpressionistes. La novetat de la seva obra rau en la pintura a l’aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals, el desenvolupament dels enquadres casuals insòlits i l’ús de la tècnica impressionista en la pinzellada i els tractaments lumínics.

Casas_Autorretrat.jpg
Ramon Casas

Va iniciar els seus estudis sobre pintura a Barcelona, però va ser en les seves estades en el París de la Belle Époque on es va sentir fascinat per l’obra de Manet i el seu concepte peculiar de la realitat plasmada en les superfícies de colors plans així com per les innovacions dels impressionistes i postimpressionistes. En conseqüència, el primer estil de Casas és un impressionisme tardà que s’endinsa en la temàtica de la vida urbana parisenca. Els seus quadres Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d’aquesta etapa.

Plein_Air.jpg
Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona)
Bal_du_Moulin_de_la_Galette.jpg
Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges)

Retornat a Barcelona, el Casas del tombant de segle s’orienta cap al realisme social tot recollint els ressons de les commocions socials que sacsejaven el país així com la vida popular. És en aquest període quan Casas descobreix Sitges i les festes dels joves artistes modernistes en el Cau Ferrat. D’aquesta manera, en la plenitud del modernisme, la seva pintura va representar la conjunció del realisme amb les suavitats impressionistes, el sintetisme de la pinzellada, la subtilitat dels tons vius dins una atmosfera grisa i una extraordinària capacitat per composar escenes.

D’aquesta època del realisme social hem de destacar les obres Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid), que reprodueix l’execució d’Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot), que representa la repressió policial dels aldarulls socials en una ciutat industrial que acabaria identificant amb la Barcelona de finals de segle. També cal destacar Sortida de la processó del Corpus de l’església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona).

Garrot_vil.jpg
Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid)
Ramon_Casas_Charge.jpg
La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot)
Sortida_de_la_processó_del_Corpus_de_l'església_de_Santa_Maria.jpg
Sortida de la processó del Corpus de l'església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona)

Nostàlgic de la seva vida bohèmia parisenca, Casas va fundar a Barcelona una tertúlia a la cerveseria Els Quatre Gats on fins al seu tancament, el 1903, es reunirien la plèiade de joves artistes modernistes, i la revista Pèl i Ploma on van recollir-se gran part dels seus dibuixos. Influït per l’obra de Toulouse-Lautrec, també va realitzar cartells publicitaris extraordinaris com els d’Anís del Mono o Codorniu. Finalment, el seu vessant burgés queda representat en els retrats de personatges il·lustres del món de la cultura i la política que va realitzar.

codorniu.jpg
Cartell publicitari del cava Codorniu
anís del mono.jpg
Cartell publicitari d'Anís del Mono
pel-i-ploma casas ramon.jpg
Dibuix a la revista Pèl i Ploma

Caravaggio

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), un dels grans noms de la història de la pintura, considerat el primer gran pintor del Barroc, va ser un home de vida agitada i violenta, que es va veure embolicat en diversos escàndols, baralles i assassinats fins al punt d’haver de fugir precipitadament de Roma per escapar de la justícia. Aquesta actitud de rebel·lia vital que marca la seva biografia concorda plenament amb la seva actitud artística, fet que va contribuir a fomentar la seva imatge de pintor maleït i gens clàssic.

Caravaggio.jpg
Michelangelo Merisi da Caravaggio

Podem destacar tres característiques clau en la pintura de Caravaggio: la recerca del naturalisme, el tenebrisme i les composicions asimètriques.

Els crítics del sis-cents consideraven la pintura de Caravaggio antitètica, pel seu realisme, per la seva recerca del naturalisme, sempre fugint de la idealització dels personatges per representar homes i dones vulgars, reals, allunyats dels ideals de bellesa. La seva pintura es basava en una observació de la realitat, representada amb tota la seva cruesa, oposada a qualsevol tipus d’idealització: un trasllat de la idea de bellesa artística des de la ment a la naturalesa que fonamentarà l’art modern.

Els contrastos violents entre les llums i les ombres, la tècnica del clarobscur portada al límit, buscant intensos contrastos que contribuïssin a subratllar els gestos dramàtics de les figures, converteixen a Caravaggio en el mestre del tenebrisme. Caravaggio dóna a la llum una funció estructural, completament nova. És com un tercer element, juntament amb el dibuix i el color. L’artista fa emergir la figura des de les ombres perquè l’espectador es concentri en les zones il·luminades que segons el pintor interessa destacar. Una llum que és també quelcom no natural, un element exterior al quadre, però que potencia la imatge i la imposa, molt més que si hagués estat real.

I finalment destaca el dramàtic ús de la llum i dels gestos dels personatges, a fi de provocar emocions immediates en l’espectador. Caravaggio gaudeix amb les representacions asimètriques, les perspectives forçades i els punts de vista insòlits, tot donant pas una nova interrelació espacial en la pintura.

Els primers anys d’estada a Roma va treballar com a ajudant al taller de diferents pintors de segona fila fins que es va independitzar. L’obra d’aquests primers anys es compon de natures mortes i retrats de joves que representaven figures mitològiques, com el famós Bacus (1595) dels Uffizi, on probablement es va autoretratar. En aquesta etapa també va pintar algunes escenes evangèliques, sempre inspirades en personatges quotidians, marcades per una crua caracterització física que les apropava a l’espectador.

Caravaggio-Bacus.jpg
Bacus

La seva sort va canviar radicalment quan el cardenal Francesco Maria del Monte li va comprar alguns quadres i va començar a exercir el seu mecenatge. Gràcies a la seva mediació va aconseguir el primer encàrrec important de la seva carrera com a pintor: la realització d’una sèrie de quadres de gran format sobre la vida de Sant Mateu per a la capella Contarelli de l’Església de Sant Lluís dels Francesos. Aquestes pintures són una obra mestra pels procediments amb que l’artista genera la tensió narrativa que exigeix el tema de la trucada de la fe. En aquest sentit, a La vocació de Sant Mateu (1600) ja podem percebre l’efecte tenebrista d’una sala fosca amb una taula vivament il·luminada per un punt de llum que es situa fora del quadre.

The_Calling_of_Saint_Matthew_by_Carvaggio.jpg
La vocació de Sant Mateu

En els anys posteriors, va realitzar diverses obres seguint aquesta tipologia de gran pintura religiosa, com ara La conversió de Sant Pau (1601) a Santa Maria del Popolo, obra en la qual va utilitzar com a recurs expressiu un escorç violent pres des d’un punt de vista molt baix, fet que n’accentua el dramatisme.

CaravaggioConversionPaul01.jpg
La conversió de Sant Pau

El realisme de Caravaggio culmina en el quadre La mort de la Mare de Déu (1606). I és que el tema de la mort, no pas com a alliberació i sublimació, sinó com la fi i l’enigma de la tomba, va dominar l’obra de l’artista. Aquesta va ser la darrera de les seves grans pintures romanes, encarregada pels Carmelites Descalços per a l’Església de Santa Maria della Sacala. En la composició, la llum arriba a dissoldre l’espai, com a metàfora d’un immens buit, d’acord amb la dimensió dramàtica dels temes que tracta. Igualment, el rigor de la realitat es fa implacable. Tanmateix, en contemplar el quadre els frares van rebutjar l’obra perquè van considerar-la poc respectuosa amb la figura de la Verge.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu.jpg
Mort de la Mare de Déu

La incomprensió dels clients vers la seva obra no era cap novetat per a Caravaggio, els personatges del qual sempre es caracteritzaven per una representació cruament realista, una realitat que els donava una força viva. Ara bé, aquest recurs a la gent del carrer com a protagonistes sovint va ser interpretada com indigna d’una representació sacra. Així, l’art popular que cercava l’artista va ser rebutjat per unes elits i un poble que no estava preparat per entendre aquesta nova manera de representar els temes religiosos amb la gent vulgar del poble com a protagonista.

Paul Cézanne: Els jugadors de cartes

Entre 1890 i 1895, en la seva època de maduresa, Paul Cezánne (1839-1906) va pintar una sèrie de cinc quadres sobre el tema dels jugadors de cartes. D’aquestes obres, ens aproximarem a la versió exposada al Museu d’Orsay de París, segurament la més depurada del conjunt, perquè en ella el pintor prescindeix de qualsevol element afegit per a concentrar-se exclusivament en les figures dels dos antagonistes.

Paul_Cézanne_-_Les_Joueurs_de_cartes.jpg

Abans d’avançar, però, és convenient aturar-se un moment en la temàtica del quadre: una partida de cartes. Dos homes asseguts, cara a cara, enfrontats en un combat intel·lectual i quotidià en una imatge costumista, més pròpia dels autors realistes que de l’impressionisme. És a dir, el autor ens introdueix en la quotidianitat del seu món, el París dels cafès de la Belle Époque.

El jugador de la dreta apareix concentrat en el joc, estudiant la jugada per decidir quina carta posarà sobre la taula. Els seus braços convergeixen fins a ajuntar les mans. La corba de l’esquena i la inclinació del cap accentuen el posat de concentració.

El jugador de l’esquerra, en canvi, apareix relaxat, confiat de la seva victòria fumant amb pipa, amb els braços paral·lels i el cap dret. La sensació de verticalitat s’accentua, a més, per la línia recta de la cadira. Alguns crítics l’han identificat amb la figura del pare de Cézanne.

Paul_Cézanne_-_Les_Joueurs_de_cartes 1.jpg

I al mig dels jugadors, amb la funció d’esdevenir un fals eix de simetria, una ampolla de vi delimita les dues parts del quadre, una separació lleugerament desigual perquè és més àmplia en la part corresponent al jugador de la pipa. D’aquesta manera, Cézanne crea una composició tancada i estàtica que dóna solemnitat a l’aparentment trivial escena de la partida de cartes.

La forma de construir les figures ens situa en l’inici de l’etapa de maduresa de l’autor. Així, els cossos prenen forma a partir d’estructures simples: la forma cilíndrica del barret i els braços, els plans de color que en tallar-se defineixen arestes i creen formes… No és la línia del dibuix allò que ordena la composició i determina les formes, al contrari, és el color qui construeix les masses i els volums. La pinzellada és ample, lliure, i ens marca les diferents zones de color per construir les figures.

Paul_Cézanne_-_Les_Joueurs_de_cartes 2.jpg

Dibuix i pintura no es poden separar. El color és la clau per apropar-se a la composició: els verds, vermells, grocs, violetes i blaus es distribueixen en pinzellades superposades. En conseqüència, no és possible saber de quin color és el vestit de cada jugador. Només podem saber quina és la tonalitat que predomina davant la inexistència d’un color base. D’aquesta manera, el quadre esdevé un fet essencialment plàstic.

L’estil de Cézanne és molt personal: la seva simplificació forma, la geometrització de les formes, la manera d’aplicar el color, la capacitat de distanciament respecte de la temàtica… És el preludi de les avantguardes i és considerat com l’antecessor directe del cubisme i de tots els corrents pictòrics que construeixen les formes a partir de processos intel·lectuals. Picasso va arribar a dir: “Cézanne és la mare de tots nosaltres”.

August Rodin

El gran renovador de l’art escultòric del segle XIX, l’artista que obriria les portes a totes les experimentacions innovadores del segle XX, és Auguste Rodin (1840-1917), un escultor que va ser capaç de recrear el llenguatge de les figures monumentals, representades en grans grups, perquè aquestes representin una textura del bronze que, com en el cas de la pintura impressionista, transmetin una sensació d’obra inacabada que les fa bategar. Lirisme, vigor i classicisme coexisteixen en la seva obra, pràcticament sempre dinàmica.

Auguste_Rodin.jpg
August Rodin

Fill d’un funcionari de policia normand, els primers anys de la trajectòria artística de Rodin van ser força difícils. El seu art no va ser acceptat pels crítics i ni tan sols va poder ingressar a l’École de Beaux Arts de París. En conseqüència, va haver de dedicar-se a la decoració com a mitjà de subsistència. La fama no va arribar-li fins a l’exposició de l’Edat de Bronze, el 1877, un nu masculí de mida natural que va provocar la polèmica en el Salon de París i va ser força criticat pel seu verisme, fins al punt que alguns crítics van assegurar maliciosament que havia estat buidat d’un motlle fet del natural. En qualsevol cas, la polèmica havia situat Rodin en el mapa de l’art.

Rodin_The_bronze_age.jpg
L’Edat de Bronze

El 1880, Rodin va rebre l’encàrrec de construir les portes del futur museu de les arts decoratives de París, la seva obra més ambiciosa. El museu no va arribar a construir-se, però el gran projecte de Rodin, les anomenades Portes de l’Infern, és el testimoni d’aquest bocí de la història de l’art del vuit-cents. L’escultor va treballar-hi molts anys en el projecte, inspirat en el cant de l’Infern de la Divina comèdia del poeta florentí Dante Alighieri. És a dir, la reconstrucció d’un tema literari tradicional, típic de la poètica simbolista, constitueix una veritable “pedrera” de figures que, amb el temps, serien foses i contemplades independentment.

Zürich_-_Kunsthaus_-_Rodin's_Höllentor_IMG_7384_ShiftN.jpg
Les Portes de l’Infern

El primer disseny de les Portes de l’Infern seguia l’estil de les portes del Baptisteri de Florència realitzades per Ghiberti, però aviat va substituir la compartimentació en escenes per una seqüència dels justos i els condemnats, ascendint i caient en un moviment que no pot deslliurar-se de les influències del Judici Final de Miquel Àngel. Tot plegat representat mitjançant un dinamisme que ultrapassa els límits de l’escultura tradicional i anuncia l’arribada d’una nova concepció de l’art. És una composició turmentada, l’obra d’un geni que expressava els conflictes del seu temps en clau al·legòrica.

I en aquest context, situada en la part superior de la llinda, separada de la porta i augmentada de mida, trobem la més famosa de totes les obres de Rodin: El pensador. Originàriament concebut com una representació del poeta, la monumental figura d’un Dante reflexiu presideix la composició i del seu pensament neixen les escenes que es representen en les fulles de la porta. Ara bé, en ser extret d’aquest context, El pensador adquireix altres significacions i dóna pas a la simbologia de la portentosa capacitat humana per imaginar, concepte que s’expressa mitjançant la plasticitat de la matèria, de la qual sembla bategar intensament la vida.

Auguste_Rodin_-_Grubleren_2005-02.jpg
El pensador

D’altra banda, Rodin va treballar la pedra i el bronze en escultures en les quals el cos humà esdevenia el gran protagonista. Així, podem trobar figures femenines carregades de sensualitat, com Danaide o El bes, les polèmiques estàtues de retrat de Victor Hugo i Balzac, o el famós grup d’Els burgesos de Calais que discorren entre la concepció tràgica i la grandiloqüència.

Victor_Hugo_-_Auguste_Rodin_1890.jpg
Victor Hugo
Monument_to_Balzac.jpg
Balzac

La seva obra és indiscutiblement, pel damunt de corrents i tendències, la més important aportació escultòrica del seu temps. Tota l’escultura de finals del segle XIX està dominada per l’influx de Rodin, per la perfecció i la força del seu modelatge, pel gust per les superfícies dúctils, on el marbre o el bronze adquireixen un aspecte tou, gairebé orgànic, com si fossin a punt de transformar-se per l’impuls vital que l’artista aconseguia suggerir en la matèria. Per exemple, la voluptuositat de la seva obra La font prefigura l’escultura modernista, mentre que La que fou bella armera és l’exponent d’un realisme punyent, i les mans entrellaçades que formen La catedral constitueixen una de les obres mestres del simbolisme.

Tanmateix, la capacitat de renovació escultòrica, al cap i a la fi, es mou dins d’uns marges bastant estrets. D’aquesta manera, Rodin canvia més l’evolució formal del monument que no pas l’escultura en si mateixa, la qual seguiria complint les funcions tradicional: el monument commemoratiu, les escultures dels cementiris, la decoració arquitectònica, el bust i les estatuetes domèstiques de caràcter ornamental, les peces destinades a les exposicions públiques…

Der_kuss.jpg
El bes
Auguste_Rodin-Burghers_of_Calais_London_(photo).jpg
Els burgesos de Calais

Joaquín Sorolla

La influència de l’impressionisme a l’Espanya de finals del segle XIX va ser tardana, però l’obra del pintor valencià Joaquín Sorolla (1863-1923) s’insereix plenament en l’herència del moviment parisenc. Durant una primera etapa va conrear temes d’història, però un viatge a París el va inclinar cap a una sensibilitat social més pronunciada pels temes del present, un realisme de tema social. Posteriorment, els temes mariners i els paisatges amb figures esdevindrien els protagonistes de la seva obra, una obra extensa de gairebé tres mil quadres, molts d’ells de dimensions enormes, i més de vint mil dibuixos i apunts.

Joaquín_Sorolla_004.jpg
Joaquín Sorolla

La llum de València el va acabar d’incorporar als mòduls impressionistes. Ara bé, el seu parentiu amb l’escola francesa també és discutible perquè que Sorolla manté, a molts dels quadres, un dibuix poderós i hi afronta problemes de composició i de moviment que rara vegada van preocupar els mestres francesos. En aquest sentit, la preocupació per la llum porta els crítics i historiadors de l’art a parlar d’un estil il·luminista.

Joaquin_Sorolla_Walk_on_the_Beach.jpg
Paseo a orillas del mar

D’aquesta manera, el seu tractament de la llum és personal i intransferible: extremament sensible al color i la llum de la geografia de la seva terra, la llum de Sorolla sembla banyar les figures d’una forma radiant i intensa, sobretot en les escenes de platja. Sorolla va pintar obsessionat per la llum que esfuma els objectes, tot la importància del dibuix. En aquest sentit, cal destacar les escenes marineres valencianes de platja i de pesca, on el pintor capta, amb una tècnica solta, la taca gruixuda, la vibració lluminosa del cel mediterrani i els reflexos en les veles desplegades, a les sorres i, sobretot, als cossos molls dels infants que juguen a la riba.

Joaquín_Sorolla_002.jpg
Niños en la playa

En definitiva, Sorolla va viure per a pintar, va lluitar per triomfar com a artista i va organitzar comercialment la seva activitat un cop reconegut. I és que el pintor valencià va gaudir de l’èxit en vida, tant a Europa com als Estats Units. Cap pintor impressionista o postimpressionista no va ser més aliè que ell a qualsevol impuls de bohèmia o irregularitat, tant en l’àmbit quotidià com en el social. Així, Sorolla va ser el pintor de la burgesia i mai no pretendre d’impugnar-la. Només els seus quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra.

Joaquín_Sorolla_001.jpg
Xiqueta

Vincent Van Gogh

Vincent Willem Van Gogh (1853-1890) és un cas singular de la pintura postimpressionista. El seu cas, donada la seva condició d’artista no professional, va plasmar en la seva pintura una necessitat creativa sortida d’allò més profund de la seva personalitat. I és que la vida de Van Gogh és un exemple de dramatisme, una experiència vital impossible de separar de la seva obra. La seva vida, coneguda de primera mà per la llarga sèrie de cartes que va escriure al seu germà Theo, va arribar a apoderar-se de la seva obra, fins al punt que, en ocasions, els tòpics del pintor boig van amagar la genialitat dels seus quadres.

SelbstPortrait_VG2.jpg
Autoretrat de Vincent Van Gogh

Nascut a Holanda, en el petit poble de Groot Zundert, era fill d’un pastor protestant. En la seva família hi havia diversos marxants d’art, fet que possiblement va marcar la seva evolució. Després de diversos fracassos personals, la seva concepció de la caritat cristiana, apresa del pare, va portar-lo al Borinage, una regió minera del sud de Bèlgica, on va predicar la religió als obrers. Tanmateix, una nova crisi personal, cap a 1880, va portar-lo a considerar que la seva tasca missionera entre els miners era un fracàs.

Aleshores va decidir dedicar-se exclusivament a l’art. Instal·lat a París amb el seu germà Theo des de 1886, Van Gogh va entrar en contacte amb les novetats impressionistes i va establir amistat amb Gauguin. En la capital de la Belle Époque va descobrir l’ús del color com a element fonamental de la pintura. Fins i tot va fer alguna incursió en el puntillisme de Seurat i en la claredat de l’estampa japonesa. Però la seva personalitat solitària i autodidacta el convertia en un inadaptat i fracassat en tots els ambients.

Vincent_Willem_van_Gogh_086.jpg
El camperol - Patience Escalier
Vincent_van_Gogh.jpg
Autoretrat de Vincent Van Gogh

Així, la vida a París tampoc li resultava agradable, fet que va empènyer-lo a la beguda i la marginació social. Més endavant, va traslladar-se a Arles, en el sud de França, on va portar una vida solitària, consumit per una activitat pictòrica febril, l’abús de l’alcohol i el tabac, i la incursió en un expressionisme enèrgic. En definitiva, els símptomes d’una malaltia mental van aguditzar-se i en una accés de rauxa va tallar-se una orella. Sempre protegit pel seu germà Theo, el 1889, va ingressar en un hospital psiquiàtric, però el desequilibri va persistir i el 27 de juliol de 1890, amb només trenta-set anys, va suïcidar-se d’un tret al cap.

L’art de Van Gogh respon a aquesta inadaptació social, a la necessitat de comunicació amb el seu entorn. Així, justificava el seu art a partir de la veritat dels sentiments: la pintura de Van Gogh és l’expressió de si mateix, el sentiment i la passió, l’expressió del subconscient. El resultat són unes composicions vives i intenses que esdevindrien els principals referents dels corrents expressionistes i surrealistes del segle XX, així com de la major part de l’art contemporani.

Vincent_van_Gogh_(1853-1890)_-_Wheat_Field_with_Crows_(1890).jpg
Camp de blat amb corbs
the_starry_night.jpg
La nit estelada

A la seva obra el color és l’element fonamental per aconseguir l’expressió. La seva pinzellada evoluciona fins a fer-se més gruixuda, agitada i onda, com si estigués arrossegada per un remolí que va definint la forma de les coses, més enllà fins i tot d’elles mateixes. Aquesta pinzellada llarga i sinuosa reflecteix l’esperit turmentat de l’artista. La seva anada a Arles, atret pel color i la llum del sud, va significar l’esclat del germen iniciat a París: formes fugisseres, recurvades, d’un ritme quasi vertiginós, aconseguides amb ardents pinzellades de colors purs i d’una claror encegadora marquen la seva evolució. Els colors són plans, però fortament empastats, donats amb energia, reflex de la intensitat que emana de l’ànima interior de l’artista.

En efecte, en la seva pintura s’estableix una relació profunda entre les seves vivències i el motiu en el qual es fixa, ja siguin paisatges, retrats o autoretrats. Així, els paisatges de Van Gogh resulten misteriosos i turbulents; la natura no li interessa més que com a mirall de l’ànima de l’artista fins a esdevenir un agitat escenari colorista inquietant. Igualment, la intenció d’arribar fins el fons de l’ànima humana queda patent en els retrats i autoretrats. Tanmateix, la seva expressió més acabada la trobem en les natures mortes, síntesi de l’expressionisme del geni holandès.

Vincent_Willem_van_Gogh_128.jpg
Gerro amb dotze gira-sols
Vincent_Willem_van_Gogh_137.jpg
El dormitori de Van Gogh a Arles

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS