L’art del Renaixement

En el terreny artístic, el Renaixement és, en primer lloc, un moviment italià que acompanyava l’humanisme racional del segle XV. Així, el canvi de mentalitat cultural també es va reflectir en l’art. Si a l’edat mitjana l’art tenia una funció essencialment religiosa, la influència de l’humanisme va promoure la recuperació de les regles de l’art clàssic.

D’aquesta manera va desenvolupar-se un nou corrent artístic, l’estil renaixentista, on l’individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l’ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l’univers i els artistes van passar a preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.

En síntesi, tres són els trets característics de l’art del Renaixement:

1. L’acostament a l’individu i la natura, abandonant el característic esquematisme de l’època medieval per passar a reproduir la figura humana i la natura. Especialment en les arts plàstiques, la influència de l’humanisme és notòria.  En els temes, els pintors i escultors van exaltar la figura humana, sovint d’una forma idealitzada, i van tenir cura de manera especial de la seva representació. L’ésser humà es va convertir en el centre de l’art i els artistes es van preocupar per plasmar un ideal de bellesa.

2. El desenvolupament de la perspectiva, des d’un punt de vista tècnic, com a conseqüència d’aquest nou esperit figuratiu. Els artistes renaixentistes van cercar la proporció i l’harmonia, motiu pel qual van ordenar les escenes, van inventar i fer servir fórmules matemàtiques i van projectar meticulosament la composició dels seus quadres.

3. El retorn als clàssics, tot recuperant els cànons grecs i romans, com a model ideal d’equilibri i mesura. D’aquesta manera, els artistes renaixentistes van abandonar les formes grandioses i l’abundant decoració del gòtic i van cercar els elements formals a les formes simples i harmonioses de l’art clàssic, perquè consideraven que l’art era també una ciència que tenia les seves pròpies lleis i que aquestes ja havien estat descobertes a l’antiguitat pels artistes grecs i romans.

D’altra banda, l’estil renaixentista es va desenvolupar en dues grans etapes:

1. El Quattrocento. El Renaixement va sorgir a la ciutat italiana de Florència a començaments del segle XV (Quattrocento, 1400-1500), tot i que en la pintura ja hi havia clars precedents al segle XIV (Trecento). En un període de prosperitat econòmica un cop superada la crisi baixmedieval, Florència va esdevenir la capital artística de l’Europa humanista del quatre-cents gràcies al mecenatge d’algunes de les principals famílies nobles de la ciutat, com ara els Medici. Ben aviat, aquesta nova visió de l’art s’expandiria per les altres grans ciutats italianes del període: Venècia, Milà, Màntua, Urbino i, sobretot, Roma.

2. El Cinquecento. Des dels nuclis urbans italians, en el segle XVI (Cinquecento, 1500-1600), l’estil renaixentista es consolidaria a Itàlia i s’expansionaria per tota Europa arribant a la maduració de l’estil i al seu màxim esplendor com a expressió artística. En aquest període, però, la capital artística seria passaria a la ciutat de Roma, gràcies al patrocini dels artistes exercit per l’Església.

Al Renaixement va ser quan la societat va començar a considerar el treball d’arquitectes, escultors i pintors com a Art, possibilitant als creadors de sortir de l’anonimat al que havien estat condemnats en l’època medieval en la qual l’artista era un simple artesà que treballava al seu taller i no firmava les seves obres.  Aquesta concepció va canviar per esdevenir figures que firmaven les seves obres i gaudien de reconeixement social i prestigi. A més, els artistes renaixentistes eren molt cultes i eren capaços de desenvolupar diverses disciplines. És per això que molts artistes van ser escultors, pintors i arquitectes, i fins i tot n’hi va haver que van destacar com a inventors i científics.

Els artistes disposaven del suport dels mecenes, que eren persones riques que finançaven les obres i en protegien els autors. En el Renaixement, als tradicionals encàrrecs de l’Església, s’hi van afegir i consolidar els de les famílies riques procedents de la burgesia de les ciutats. D’aquesta manera, burgesos i papes es van convertir en els principals mecenes dels artistes.