8 de juliol de 2011
El dissabte 2 juliol al diari La Vanguardia vaig llegir un article de l’economista Xavier Sala i Martín que sota el títol “Les importa un pepino” realitzava una anàlisi sobre el món educatiu que em va deixar un mal cos increïble. Aquí podeu llegir un llarg extracte:
¿Cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España? Para empezar, la gente pagaría sus impuestos para financiar el suministro de alimentos. A partir de ahí, cada familia sería asignada a un determinado supermercado dependiendo de su residencia. A cambio, al llegar al supermercado cada día, todas las familias recibirían una cesta “gratis” con una serie de productos […]. ¿Qué productos habría en ella? Pues eso dependería de lo que los burócratas de turno decidieran desde algún ministerio de Madrid, alguna conselleria de Barcelona o algún comisariado de Bruselas. Esos burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos.
Al no tener la libertad de elegir ni las verduras, ni las carnes, ni las cervezas, ni los champús, ni siquiera el centro donde querríamos comprar todo eso, la competencia entre supermercados desaparecería. Eso haría que los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea. Y es que los ingresos del director del centro no dependerían de la satisfacción de los clientes sino de la decisión del ministerio. En consecuencia, no tendría ningún incentivo para hacer las cosas bien y, por lo tanto, la calidad del servicio en su supermercado sería deplorable.
[…] Luego estarían los empleados que, siguiendo las reglas del modelo educativo actual, tendrían que ser funcionarios. Es decir, no podrían ser penalizados o expulsados de su puesto de trabajo si hicieran las cosas mal y tampoco podrían ser recompensados con aumentos salariales si hicieran las cosas bien. Su salario sería determinado, exclusivamente, por su antigüedad. Lógicamente, al estar su remuneración totalmente desligada de su productividad, los trabajadores del supermercado no tendrían ningún incentivo para atender respetuosamente a los clientes, ni procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro! De hecho, tendrían incentivos perversos para hacer las cosas mal porque a los empleados que, por vocación, sentido de responsabilidad o espíritu de sacrificio, hicieran su trabajo correctamente, el director les tendría confianza y les pediría que hiciesen trabajos extras como ir a reuniones de padres de clientes o atender a los clientes más difíciles.
No hace falta tener un doctorado en economía para ver que esos supermercados públicos o concertados sin competencia y con trabajadores funcionarios no darían la satisfacción mínima a sus clientes. Es por eso, porque sabemos que sería desastroso, que los supermercados son privados y, más importante todavía, es por eso que compiten libremente para capturar al mayor número de clientes posible. Y es esa competencia la que hace que haya un constante abastecimiento de los bienes que desean los consumidores al mejor precio posible: el supermercado que ofrezca los productos que la gente no quiere o que venda a precios extravagantes será castigado con la ruina. Es decir, perderá todos sus ingresos ya que todos sus clientes se irán al supermercado que ofrezca los productos adecuados a los más competitivos.
[…] El problema de la educación española no es (sólo) que los licenciados de magisterio no están suficientemente cualificados (cosa que se vería con un examen como el MIR), sino que no existen los incentivos necesarios para que los profesores hagan bien su trabajo: ni se puede premiar a los buenos, ni castigar a los malos, ni los directores de centro tienen incentivos a mejorar la educación de sus centros, ni existe la competencia necesaria para inducir a todos a mejorar su rendimiento del mismo modo que la competencia hace que los supermercados funcionen […]. Una posible explicación sería que a los lobbies sindicales de profesores ya les va bien tener trabajo asegurado con una remuneración que no esté condicionada a que desempeñen su labor exitosamente… aunque eso conlleve un sistema educativo mediocre. Otra explicación es que, para los políticos que han diseñado el sistema, los pepinos son más importantes que la educación. Una tercera posibilidad es que, en realidad, a ellos la educación les importa un pepino.
Passada una setmana, el meu enuig per aquest article no s’ha rebaixat gens ni mica i, per tant, tot i que la seva temàtica en principi no hauria de ser objecte d’anàlisi en aquest blog, no puc resistir-me a contestar el senyor Sala i Martín.
Aquest país ha fet moltes coses malament en els darrers trenta anys. La Transició pactista, que semblava un model a exportar arreu del món, s’ha demostrat com un gran error del qual encara patirem les conseqüències durant molt de temps, tant a nivell polític com econòmic i social. I els diferents governs, de tots els colors, que han passat pel poder han comès gravíssims errors que ens han conduit a la crisi generalitzada actual. Però, si alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya i a Espanya en aquest temps és la universalització de l’educació. L’educació estava segrestada en els anys del franquisme per l’Església i gràcies a la gestió dels governs de la Transició i els primers anys de la democràcia això va superar-se. Ara tothom pot accedir a uns mínims educatius gràcies a la gestió realitzada pels diferents governs catalans i espanyols, de forma gratuïta que és quelcom que odia el senyor Sala i Martín.
Que el sistema educatiu català té mancances gravíssimes, i més en temps de retallades generalitzades, és un fet indiscutible. Només cal donar un cop d’ull als darrers informes apareguts al llarg del darrer any i àmpliament reproduïts pels diferents mitjans de comunicació. Ara bé, la solució als problemes de l’educació (o ensenyament, segons qui governi) no passarà mai per la privatització del sistema. I molt menys per introduir elements propis de la lògica empresarial neoliberal en la gestió dels centres. És curiós veure com, tot i els brutals efectes de la crisi econòmica actual, encara hi ha personatges que no són capaços de veure més enllà del melic d’unes receptes que s’han demostrat nocives per a l’economia. I a més tenen la barra de voler generalitzar aquestes receptes a d’altres sectors. L’ensenyament és un element massa seriós i fonamental per al futur d’aquest país com per frivolitzar al seu voltant des d’una tribuna tan destacada com el primer diari de Catalunya.
Analitzant per parts. És veritat que existeix un problema en la confecció dels currículums escolars ja que des de la política s’imposen unes programacions curriculars inabastables i molts cops totalment il·lògiques. Ara bé, dir que els “burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos” és demagògia baratíssima. En el camp de l’educació si algú sap el que convé als alumnes són els docents, els professionals de l’ensenyament. Els pares tenen tot el dret a decidir com eduquen els seus fills, quins valors els inculquen, i això s’ha de respectar mentre estigui dins de la legalitat. Però en qüestions educatives el que han de fer es assessorar-se i donar suport a l’equip docent del centre del seu fill. Un dels principals problemes que té l’ensenyament actualment és que molts pares recorren sistemàticament a la negació de l’autoritat dels ensenyants i a desqualificar mètodes i actituds sense cap altre fonament que la defensa aferrissada dels seus petits (tenen setze anys i segueixen protegint-los com si en tinguessin quatre). Si un pare no respecta el professorat com ho ha de fer un alumne?
Què vol dir quan afirma que “los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea”? Quin és el gust que pot tenir el client (és a dir, les famílies) de l’ensenyament? Està parlant del contingut del currículum educatiu? Dels professors? Dels altres alumnes? Aquest és un camí perillossíssim. La grandesa del sistema públic i concertat és que els alumnes van a parar allà on els correspon en funció de la seva residència. Òbviament, hi ha barris on això suposa la creació de desequilibris com a conseqüència de factors demogràfics (immigració) i socioeconòmics. I és aquí on hauria d’intervenir l’administració per reequilibrar la distribució, però només aquí. Els centres educatius han de trobar-se relativament a prop dels alumnes perquè aquests puguin crear un grup d’amistats amb el qual relacionar-se no només a dins sinó també fora del centre ja que això és indispensable pel seu desenvolupament social.
A partir d’aquí, i amb les diferències lògiques que imposa el diferent caràcter del professorat i la composició de cada centre, el currículum sempre ha de ser el mateix perquè no pot existir cap diferenciació entre els alumnes en funció del centre ja que tots formen part del mateix sistema educatiu. Per entendre’ns, pots canviar l’anglès pel francès, però no els elements gramaticals que ensenyaràs. Pots canviar el com, però mai el què. Si ho fem, com crec deduir de les paraules de Sala i Martín, quin valor tindrà el títol d’ESO? Si els alumnes en funció del centre no han estudiat i après el mateix el títol serà paper mullat a l’hora d’anar a buscar feina. I l’escola ha d’igualar oportunitats, no crear noves desigualtats.
I arribem a la part que més em va cremar. Diu l’economista que si els professors fóssim treballadors de supermercat “no tendrían ningún incentivo para atender respetuosamente a los clientes, ni procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro!”. El primer que ha d’entendre aquest senyor és que la gran majoria dels que hem optat per l’ensenyament no ho hem fet ni per la qualitat de la feina ni pels diners. Si ens haguéssim volgut buscar una feina segura i econòmicament rentable estaríem com a docents a la universitat (catedràtics, és clar) o en qualsevol altre camp laboral. Mai a l’ensenyament. La docència és quelcom vocacional. Ens agrada el que fem. Lògicament cobrem per fer-ho, però la retribució no compensa. I els dos mesos de vacances (que realment no ho són) tampoc. La recompensa és veure com els alumnes progressen, com guanyen en maduresa i assoleixen uns coneixements, uns valors i unes eines que els permetran ser uns adults preparats per enfrontar-se amb el món que els envolta. I no hi ha res més frustrant que veure com un alumne amb capacitats fracassa en la seva formació. No tot es pot mesurar en termes econòmics. I l’educació molt menys, perquè no és un negoci. És una inversió.
No nego que puguin existir professors que no exerceixin les seves funcions amb professionalitat. Però això passa a l’educació en el mateix grau que a la banca o als supermercats que tant agraden a Sala i Martín. Trobar feina estable en l’educació en els temps que corren és missió impossible. Accedir al cos funcionarial és una tasca titànica. El cos d’interins en situació precària és enorme. I la feina a la concertada tampoc brota a sota de les pedres. Hi ha els centres educatius que hi ha i els recursos cada cop són més escassos. Però la solució no és la privatització perquè l’ensenyament per definició no pot ser mai un negoci. Creu de veritat en Sala i Martín que un país en el qual els nostres dirigents no ens han educat en la cultura de l’esforç i del treball per aconseguir els nostres objectius pot arreglar-se la nit al dia pel fet de fer pagar per una cosa que té un valor intangible com és la formació? Ja li dic jo: no. Amb tot el respecte pels centres privats, en contra dels quals no en tinc res, ells no són la solució als nostres problemes. Si en aquests centres ara introduíssim les ràtios d’alumnes nouvinguts i amb problemes socials diversos que existeixen en els centres públics i concertats els seus resultats serien radicalment diferents per tendir a apropar-se a la franja pública-concertada. No en tinc cap dubte.
En el fons, el problema del senyor Sala i Martín, i de tants altres analistes que no han trepitjat en la seva vida una aula, és que no han entès que l’ESO no és una etapa de nivell. Això queda reservat pel batxillerat i la universitat. L’ensenyament secundari, des del moment en el qual es converteix en obligatori i universal, ha de posar unes bases adequades per a cada alumne en funció de les seves capacitats. Alguns cursis d’això en diuen competències bàsiques. El que hem de buscar és potenciar l’ensenyament públic i concertat dotant-lo dels recursos necessaris. S’ha de replantejar el currículum per evitar el mal anomenat fracàs escolar i permetre que alumnes que no tenen cap interès en seguir la dinàmica d’una classe puguin accedir a algun tipus de formació professional que els permeti fer el salt al món laboral amb una mínima qualificació. S’ha de construir, mai destruir. I el que ha fet aquest senyor és desprestigiar i embrutar el bon nom de l’ensenyament català.
Aquesta setmana, i fins el 10 de setembre, s’ha obert el període de votació pels Premis Blocs Catalunya 2012, i aquest blog es torna a presentar dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Després de ser finalistes el 2011, a la tercera anirà la vençuda?
Fer autobombo d’un mateix mai m’ha agradat massa. Val a dir que tampoc m’agrada gens la falsa humilitat que practiquen alguns. Per això procuro parlar de mi i d’aquest blog el mínim indispensable només perquè els que ens segueixen amb fidelitat comparteixin les alegries que ens depara el dia a dia. Les penes i frustracions millor deixar-les a banda, tot i que en ocasions també m’he deixat anar en aquest sentit. I avui estem d’enhorabona. Aquesta tarda el comptador del blog feia un salt numèric i incorporava una xifra, cosa que indicava que hem superat el milió de pàgines vistes des de l’estrena a 
En primer lloc, la voladura controlada del consens constitucional de 1978. Que la Transició va ser un tancament en fals del franquisme és un fet que avui dia no crec que posi en dubte ningú. Potser va ser la millor sortida possible que en aquells moments va trobar-se davant l’amenaça de les armes que exercien els militars franquistes, però passants més de trenta anys no poden existir arguments per evitar que la dictadura passi comptes amb la justícia. D’aquella reforma pactada cap a la democràcia va sorgir una Constitució que des dels grans partits espanyols (PSOE-PP) sempre ens han venut que era intocable perquè era la base del consens nacional. Especialment durant la primera dècada del segle XXI, en temps d’efervescència nacionalista al País Basc amb el Pla Ibarretxe sobre la taula, i amb el posterior procés de reforma de l’Estatut de Catalunya per part del primer govern tripartit de Pasqual Maragall, els Aznar, Zapatero i companyia ens avien venut que la Constitució era la taula sagrada de la llei i que no es podia reformar. Sempre obviant que ja havia estat retocada pel govern de Felipe González per adaptar-se a les condicions requerides per a l’ingrés a la Unió Europea.
