El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi, tot incorporant les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.
I el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar executar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Però, en realitat, el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials respecte del biologisme com a arma racista.
L’impacte de l’Holocaust i la possibilitat d’interpretar-lo, representar-lo en l’art o explicar-lo mitjançant la literatura van aclaparar tota una generació d’intel·lectuals, artistes i escriptors. La monstruositat dels fets va portar el filòsof Theodor Adorno a pronunciar la cèlebre sentència de 1949: “Escriure poesia després d’Auschwitz és una barbàrie”. Aviat, però, arribarien les primeres obres d’art.
En aquest cas ens desplacem fins a la National Gallery of Scotland, a Edimburg, per observar el quadre If not, not (1975) del pintor jueu nord-americà Ronald Brooks Kitaj (1932-2007), un dels exponents del pop art del segle XX. El camp de concentració i extermini esdevé el punt des del qual s’inicia una viatge interior profundament desolador inspirant en la Waste Land de T. S. Elliot.
Les portes de l’infern s’obren per a rebre els presoners, els condemnats a perdre la seva humanitat. Són la metàfora de l’entrada al camp de concentració d’Auschwitz. La personalitat i l’angoixa vital de l’artista arrenquen des d’aquesta visió de l’horror nazi. Tota una experiència vital, tota una existència articulada arran del drama jueu. Inquietud i inseguretat per la seva condició religiosa impregnen el quadre, però sobretot l’artista. La desolació davant el descobriment de l’horror. El mateix Kitaj apareix autoretratat, estirat al llit abraçat a un infant.
