Nascut a Alençon, el 1757, aquest polític revolucionari francès, nascut en el si d’una família burgesa, va aparèixer en l’escena parisenca el 1790 amb la fundació de l’òrgan de premsa dels sectors més extremistes: Le Père Duchesne, el setmanari que, després de la mort de Marat, substituiria L’Amic del Poble en aquesta funció d’exaltació dels grups més extrems de la Revolució amb un estil groller i violent que va fer-se un important forat entre l’audiència parisenca (es calcula que la seva tirada arribava als 10.000 exemplars).

Membre influent del Club dels Cordeliers i segon substitut del procurador de la Comuna de París, arribats a 1792, va combatre els girondins amb força, fins el punt que va ser detingut. Tanmateix, la pressió popular va forçar el seu alliberament. És aleshores quan el seu discurs es radicalitza, especialment després de la mort de Marat, del qual va considerar-se’n hereu.

Posteriorment, arribats a la Convenció, Hébert va convertir-se en el dirigent de l’ala més revolucionària dels montagnards, coneguda com a hebertistes, controlant la Comuna de París (a través de Chaumette, el procurador), el club dels Cordeliers, la major part de les societats populars i el Ministeri de la Guerra (mitjançant Bouchotte i De Vincent). A més, des de setembre de 1793, va comptar amb dos col·laboradors al Comitè de Salut Pública –Collot d’Herbois i Billaud-Varenne–.

Tant ell com els seus seguidors eren partidaris de l’establiment d’una taxa i del repartiment de productes alimentaris, la socialització del comerç i la política del Terror, predicant la lluita dels pobres contra els rics. És més, hi ha autors que consideren el Terror com un èxit personal d’Hébert i el seu model de periodisme incendiari.

Finalment, Hébert va ser executat, condemnat pel Tribunal Revolucionari, juntament amb alguns dels seus partidaris, perquè va organitzar una insurrecció fracassada contra Robespierre, a qui consideraven moderat, el març de 1794. En el camí cap al patíbul, Hébert estava histèric i no perdia l’esperança que una nova insurrecció popular el salvés de la mort. Aquesta no va produir-se i Hébert es va desmaiar-se en veure’s enfrontat a la guillotina. La seva dona, Marie Marguerite Françoise Hébert, va ser executada vint dies després. Era el final de l’hebertisme.