Alliberada França de l’ocupació alemanya i restablertes les llibertats després del govern provisional encapçalat pel general De Gaulle, una Assemblea Constituent va proclamar la IV República francesa. La nova Constitució de 1946 contemplava un sistema bicameral que limitava la capacitat de maniobra del president per evitar la temptació d’una República presidencialista. És a dir, s’articulava un sistema polític que evités que De Gaulle es consolidés com a gran figura de la política.
En conseqüència, De Gaulle va dimitir dels seus càrrecs i va retirar-se de la vida pública. Era el temps dels polítics: Jean Monnet, Edgar Faure, Pierre Mendès-France, Guy Mollet, Vincent Auriol, Robert Schuman…
El canvi polític va anar acompanyat de nacionalitzacions i de reformes socials. Així, com en el seu entorn europeu, França va enfrontar-se a la crisi econòmica postbèl·lica amb un programa de nacionalitzacions i intervencions de l’Estat en l’economia per planificar la recuperació sense renunciar al capitalisme de lliure mercat. De la mateixa manera, el 1946, va establir-se un sistema de seguretat social amb assistència mèdica, subsidis d’atur i pensions de jubilació. En paral·lel, l’economia va començar a créixer.
Tanmateix, la IV República va haver de conjugar aquest desenvolupament econòmic amb la crisi política. La debilitat del poder executiu, la clàusula anti De Gaulle, enfront de la força de les càmeres parlamentàries va comportar la successió de 20 governs diferents en dotze anys de IV República. I a aquesta inestabilitat ministerial s’ha de sumar l’existència d’una doble oposició a dreta i esquerra: els comunistes havien estat exclosos del govern des de 1947 i els partidaris del general De Gaulle començaven a organitzar-se. La consolidació del nou règim era impossible.
Però, si la inestabilitat interna condemnava la República a la crisi política permanent, el règim, a més, va embolicar-se en una sèrie de guerres colonials que liquidarien el sistema. Per exemple, la descolonització d’Indoxina va cobrar-se més de 90.000 vides i va tenir un cost de 3.000 milions de francs. Tot un fracàs. Així, França va veure desaparèixer el seu Imperi colonial amb impotència. I la crisi d’Algèria seria el punt final a la crisi permanent.
La guerra d’Algèria, país que els francesos consideraven “territori nacional” per la gran presencia de colons en la zona nord i al qual no estaven disposats a renunciar, va esclatar el 1954. El Front d’Alliberament d’Algèria i l’exèrcit republicà francès van enfrontar-se al llarg de quatre anys, fins que el 13 de maig de 1958 un grup de generals va conspirar per a realitzar un cop militar. Sense més alternativa, el president René Coty va nomenar com a nou primer ministre d’un govern de salvació el general De Gaulle, el qual va controlar la situació i va iniciar una nova etapa: la V República francesa.
