La cova de Lascaux va ser descoberta per una afortunada casualitat. Va ser el 12 de setembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan quatre nois que voltaven pel bosc de Montignac, a la vall de Vézère, van descobrir un dels conjunts més importants de pintures rupestres del Paleolític superior, tant pel nombre com per la qualitat estètica de les seves obres. El gos que els acompanyava en el seu passeig va desaparèixer de cop i volta. S’havia precipitat per un forat que conduïa cap a la cova decorada per unes estranyes imatges en les parets de roca. L’art de la prehistòria emergia de cop.
Les cavernes, els abrics rocosos naturals, van ser el primer allotjament permanent de les societats humanes prehistòriques. Aquests encara s’organitzaven com a simples caçadors i recol·lectors. És a dir, aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, tot protegint-se de la climatologia i els perills que els envoltaven. Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar.
En aquest context, cap a 18.000 a.C., diversos grups humans s’havien assentat a la França prehistòrica, a la Dordonya (Aquitània). S’han arribat a documentar restes prehistòriques en unes 200 coves del territori. I gràcies a les peculiaritats climatològiques del territori, han arribat fins els nostres dies en excel·lents condicions una gran quantitat de pintures paleolítiques. Tot i que les pintures i els gravats que hi figuren no han pogut ser datats amb precisió, els experts estimen la seva realització entre 18.000 i 15.000 a.C.
Retornant a 1940, aquells quatre nois que per atzar s’havien endinsat a Lascaux no s’imaginaven que acabaven de trasbalsar la història de l’art com mai cap expert hauria imaginat. Al llarg dels més de cent metres de la cova emergien al món més de 1.500 dibuixos i unes 600 pintures. Així, la fauna prehistòrica emergia tal i com l’havien vist i temut aquelles velles societats humanes: bisons, toros, cérvols i d’altres animals s’estenien al llarg de la roca. En definitiva, una gran quantitat d’animals, representats en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves. Mai abans s’havien reunit tantes pintures prehistòriques en un mateix lloc.
Els investigadors teoritzen que aquestes coves haurien estat habitades per aquestes societats prehistòriques durant uns 5.000 anys, període en el qual les parets van ser pintades en diverses ocasions. Aquells homes no n’eren conscients, evidentment, però havien creat el museu d’art prehistòric més important d’Europa.
I quin sentit tenien aquestes pintures? Només podem teoritzar, però sembla clar que aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Segurament aquestes pintures tindrien un caràcter simbòlic. A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades.
Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.
En qualsevol cas, a les coves de Lascaux trobem una col·lecció de pintures única per la seva vitalitat i l’extraordinària destresa amb que van ser executades. La visió històrica de la història de l’art havia estat definitivament dinamitada. Les velles teories sobre l’evolucionisme de l’art des d’uns inicis imprecisos i un punt naïfs fins a la perfecció i el refinament classicista van ser destruïts. En un temps tant llunyà com el 15.000 a.C. la pintura ja era un art dominat per la humanitat.
