La Revolució Cultural, iniciada el 1965, va consistir en una gegantesca campanya de mobilització i de repressió dels opositors, en especial els intel·lectuals. És a dir, Mao Zedong va articular una campanya de “rectificació” que buscava provocar un “gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses” xineses per tal d’apropar-les més a l’ideal comunista després de les turbulències derivades del fracàs econòmic del Gran Salt Endavant. Així, la Revolució Cultural presentava com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual així com entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat comunista contra la burgesia capitalista.
Per aconseguir aquests objectius, Mao va tractar d’unir l’ensenyament amb el treball productiu, va desvetllar l’esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, i va crear un nou “art proletari” a través de la producció d’obres anònimes i col·lectives. Com a resultat, la ideologia va passar a ocupar el primer terme en la societat xinesa. En definitiva, havia nascut el maoisme, el model teòric i pràctic propi del comunisme xinès.
Igualment, la Revolució Cultural era el resultat d’una lluita de poder en el si del comunisme xinès. Més enllà de la rectificació comunista, Mao imposava aquesta gran mobilització social com a resposta a les veus crítiques amb el Gran Salt Endavant associades a la línia soviètica. Així, el resultat va ser una campanya d’expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista, campanya que culminaria amb la realització d’assassinats i empresonaments per eliminar les veus discordants dins del PCX.
Aleshores Mao es va envoltar d’una sèrie de col·laboradors fidels i compromesos amb la Revolució Cultural, els quals serien batejats com la Banda dels Quatre (Jiang Qing, Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan). Aquest grup va dirigir personalment les accions empreses per joves xinesos fanatitzats, la majoria dels quals eren estudiants. De la mateixa manera, van néixer els Guàrdies Rojos, una organització paramilitar que estava a les seves ordres.
Després d’onze anys de duració, el moviment culmina amb la mort de Mao Zedong, el 1976. La mort del líder comunista va suposar un procés en el qual els quadres depurats van ser rehabilitats, la ideologia va passar a segon terme i els tecnòcrates van recuperar el domini del partit, l’Estat i l’exèrcit. Així, la lluita pel poder va suposar el qüestionament de l’obra de Mao i la condemna d’alguns dels seus col·laboradors, com la Banda dels Quatre.
A continuació, els dirigents del Partit Comunista, sota el lideratge de Deng Xiaoping, van reorientar l’economia de la Xina, fet que va comportar una progressiva obertura cap a Occident i l’inici de l’anomenat “socialisme de mercat”, un sistema mixt en el qual van coexistir l’economia col·lectivitzada i diversos elements capitalistes. Es cercava fonamentalment impulsar el desenvolupament econòmic a través de la introducció gradual del sistema de mercat, tot mantenint, al mateix temps, un règim polític fortament centralitzat i autoritari que dirigís les reformes.
Els elements fonamentals d’aquesta política de modernització econòmica van ser: l’obertura comercial a l’exterior, la disminució de la planificació centralitzada, la introducció de certs elements propis del mercat capitalista (fonamentalment en l’agricultura) i la creació de zones econòmiques especials en les quals va permetre’s la inversió estrangera per crear empreses plenament capitalistes però amb participació estatal.
Tanmateix, aquesta obertura econòmica no va traduir-se en un aperturisme polític. Al contrari, l’immobilisme va caracteritzar tot el període. Així, el Partit Comunista de la Xina va continuar exercint el monopoli del poder i les llibertats fonamentals no van ser respectades. Això va derivar en conflictes, el més representatiu dels quals va ser la repressió de la manifestació estudiantil i popular de la Plaça de Tianenmen el 1989 amb la mort de milers de persones, l’arrest d’altres 10.000 “contrarevolucionaris” i l’execució dels manifestants capdavanters. Els fets de la Plaça de Tiananmen, l’anomenada Primavera de Pequín, van representar la victòria del sector més conservador del PCX, la qual cosa va comportar la paralització definitiva de qualsevol intent de reforma de signe polític liberalitzador.
