Les reformes d’emergència derivades del desembre polonès de 1970 van ser fruit de la improvisació. Així, aviat va fer-se evident que la situació econòmica anava empitjorant fins a derivar en una profunda crisi que s’arrossegaria al llarg dels anys setanta, traduïda en un progressiu deteriorament del nivell de vida de la classe treballadora. La crisi del petroli de 1973 i 1979 encara agreujaria la ferida en tancar els mercats occidentals per a una indústria polonesa mediocre. L’única solució va ser la sol·licitud de crèdits als països occidentals, uns préstecs que només es podrien retornar a costa de nous sacrificis.
En aquest context, el 1978, Karol Wojtyla, l’arquebisbe de Cracòvia, va convertir-se en Papa de Roma sota el nom de Joan Pau II. Era un fet d’una transcendència extraordinària per a la catòlica Polònia i per a Occident: era el primer Papa no italià dels temps contemporanis, un summe pontífex, a més, procedent d’un país comunista. La seva visita a Polònia, el 1979, va aixecar un gran fervor catòlic i patriòtic davant la perplexitat i incapacitat de resposta del govern comunista. Per primera vegada en un país de l’Est, milions de ciutadans es manifestaven lliurement en un acte completament aliè al règim.

En paral·lel, la crisi econòmica va derivar en crisi política i al llarg de 1980 van produir-se successius canvis en la cúpula del govern. Mentrestant, esclataven importants manifestacions de protesta contra la congelació dels salaris i l’augment del cost de la vida. Aquestes protestes van ser impulsades pel sindicat catòlic clandestí Solidarnosc (Solidaritat), liderat per un obrer electricista que passaria a la història: Lech Walesa.
Les protestes de l’estiu van ser de tal envergadura que el govern va haver de cedir davant de les reivindicacions dels vaguistes i a tolerar els sindicats obrers independents. El reconeixement de Solidarnosc va commocionar l’Europa de l’Est: per primera vegada un règim comunista perdia la batalla política davant de la protesta ciutadana i legalitzava un sindicat que no responia a la tendència política comunista oficial. Tanmateix, les concessions puntuals del règim no van fer minvar l’agitació social que recorria el país.

El creixement de Solidarnosc va ser vertiginós, arribant als deu milions d’afiliats en pocs mesos. És a dir, el sindicat oficial del règim havia estat escombrat davant l’estupefacció soviètica. I com a conseqüència d’aquesta força creixent, Solidarnosc va va acabar per convertir-se en un pseudopartit d’oposició amb la capacitat de pressionar el govern en camps com l’ensenyament, l’administració o els mitjans de comunicació.
Finalment, la deterioració econòmica del país, la creixent pèrdua de control del règim sobre els esdeveniments i la pressió soviètica van derivar en una resposta autoritària el desembre de 1981. El general Jaruzelski va protagonitzar un cop d’Estat que il·legalitzaria Solidarnosc. Tanmateix, la repressió va ser relativament tova i sempre sota el comandament de l’exèrcit polonès. Així, malgrat tot, Solidarnosc va continuar actuant des de la clandestinitat i una nova visita al país de Joan Pau II, el 1983, va esdevenir el primer pas cap a una lenta reconciliació nacional. Es pot considerar que l’esperit liberal i aperturista introduït a la URSS per Gorbatxov i la Perestroika va ser ràpidament assumit pels polonesos, i el 1987 el mateix general Jaruzelski va retornar la visita al Papa en un viatge al Vaticà.


Arribats a 1987, la crisi econòmica era tan aguda que per tal d’enfrontar-s’hi el govern va haver d’iniciar converses amb l’oposició, fins aleshores condemnada a la clandestinitat. Després de la derrota comunista en un referèndum, boicotejat per Solidarnosc, en el qual es proposaven canvis polítics i econòmics radicals, va crear-se una “taula rodona” en la qual van participar Solidarnosc i representants de l’Església. En aquest context, Gorbatxov renunciava a intervenir en favor del règim comunista i abandonava l’Est a la seva sort.
El compromís entre comunistes i solidaris va suposar l’acord de la celebració d’unes eleccions parcialment lliures, les primeres que se celebraven en les democràcies populars. Els comicis es van celebrar l’estiu de 1989 i Solidarnosc va assolir una gran victòria. Impel·lida per les seves bases, arribava el moment de prendre responsabilitats en la direcció del país, tot i que els solidaris van renunciar a la presidència. Així, Jaruzelski va ser elegit president d’un govern en coalició que, el desembre de 1989, aboliria el paper dirigent del partit comunista per adoptar els passos que conduïssin Polònia cap a una economia de mercat. I és que el bloc d’Est s’estava esfondrant.