La introducció del règim comunista a Polònia va ser costosa, fonamentalment perquè la resistència contra el nazisme, a diferència de la resta d’Europa, va ser protagonitzada per una majoria de dretes i anticomunista. En conseqüència, en arribar els soviètics, el 1944, el principal problema per imposar el règim de democràcia popular va ser la liquidació d’aquests grups guerrillers, els quals van perdurar sempre en la memòria polonesa com els herois que havien lluitat contra la dominació alemanya.
Territorialment, la conferència de Jalta, el febrer de 1945, va fixar, sense intervenció polonesa, la frontera oriental de Polònia en la línia Curzon, a la qual, més tard, i com a compensació, la conferència de Potsdam donaria Gdańsk, part de la Prússia oriental i les terres fins als rius Oder i Neisse. Mentrestant, la pugna entre el govern polonès exiliat a Londres i el Comitè de Lublín, sostingut per la URSS, va resoldre’s a favor d’aquest últim, el qual, ampliat, va esdevenir un govern d’unitat nacional.
Immediatament va iniciar-se la reconstrucció del país, duríssimament castigat per la guerra i per les persecucions dels ocupants nazis. La població havia davallat de 35 a 24 milions entre el 1939 i el 1945, Varsòvia i moltes altres ciutats havien estat arrasades i les instal·lacions industrials estaven inutilitzades. En aquest context, les eleccions per a la Dieta de 1947, van donar el triomf, amb el 90% dels vots, al bloc governamental encapçalat pel Partit Comunista, i van comportar l’eliminació de l’escena política dels partits de l’oposició. Finalment, el 1952, una nova constitució definia Polònia com una democràcia popular.
Tanmateix, els líders comunistes que van assolir la direcció del país van resultar uns polítics mediocres i sense carisma. I aquest règim impopular va haver de fer front al problema de l’Església catòlica, la qual va mantenir un pes social enorme en el país i era identificada pels polonesos com un dels grans símbols d’identitat nacional. Per exemple, el 1960 el 78% dels joves es declaraven catòlics i només el 12% es considerava comunista. Igualment, les peregrinacions per a visitar la Mare de Déu de Czestochowa, patrona de Polònia, congregaven milers de persones.
Totes aquestes contradiccions van estar a punt d’esclatar el 1956 quan el rigor de les normes de producció i l’augment del cost de la vida, en part conseqüències d’una planificació molt centralitzada i rígida, van provocar protestes i vagues, les quals, atiades per grups hostils al règim, van desembocar en la insurrecció de Poznań. Finalment, el triomf de Wladyslaw Gomulka com a secretari del Partit Comunista i l’exclusió del poder dels stalinistes va consolidar una incipient liberalització del país, tot incrementant les relacions comercials i polítiques amb els països occidentals i experimentant una menor dependència respecte a la URSS.
Ara bé, cap a finals dels anys seixanta la situació econòmica va tornar a deteriorar-se. El comunisme polonès no va ser capaç de dissenyar un sistema suficientment flexible com per establir relacions comercials amb els països capitalistes: els dèficits en la qualitat, la distribució i la planificació feien gairebé impossible la competència amb Occident. Així, les condicions de vida de la població van anar empitjorant progressivament i el descontentament, agreujat per la manca de llibertats, va anar en augment.
El desembre de 1970, els treballadors de les drassanes del Bàltic van sortir al carrer per protestar contra la pujada dels preus dels articles de consum bàsic. El govern va haver de recórrer a la policia i a l’exèrcit per reprimir els manifestants, fet que va derivar en una massacre. La rebel·lió va ser controlada però a un preu massa alt. Gomulka va ser substituït per Edward Gierek i bona part de l’administració i del Partit van veure’s renovats. De la mateixa manera, els increments dels preus van ser anul·lats i els salaris van ser augmentats. Per la seva banda, la URSS, per apaivagar la crisi, va enviar una ajuda de cent milions de dòlars.
Tanmateix, el desembre polonès creava dos precedents importants. D’una banda, la revolta polonesa suposava el primer aixecament rellevant de l’Europa de l’Est que havia estat controlat sense la necessitat de la intervenció directa de la Unió Soviètica (i amb l’Església catòlica intervenint com a mediadora). A més, l’aixecament popular havia estat protagonitzat únicament pels obrers, sense l’aportació teòrica dels intel·lectuals, fet que resultava especialment desagradable per a una URSS que es presentava a si mateixa com la genuïna representant de la classe treballadora mundial.
