El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

La Transició: la construcció de la democràcia

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

adolfo-suarez.jpg
Adolfo Suárez
_197823_72229755.JPG
Felipe González
carrillo-1977-mitin.jpg
Santiago Carrillo

Per assolir l’èxit, la confrontació amb el govern de Suárez havia de ser política i pacífica, a la recerca de pactes que conduïssin cap a la democràcia. L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… L’objectiu era evident: crear un ambient de terror que evités la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

2984897688_c6cf0374d7.jpg

14.jpg

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. El nom de la mateixa coalició era tota una declaració d’intencions: Centro, per distanciar-se de tant de la dreta reformista identificada amb el franquisme com de l’esquerra; i Democrático, per legitimar la renúncia al franquisme que havien realitzat els seus dirigents.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

votos 1977.png

Elecciones_generales_españolas_de_1977.png

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país.

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS