El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Iugoslàvia

Iugoslàvia va ser sempre un cas especial en el conjunt dels països de l’Est europeu ja des de la Segona Guerra Mundial. Així, els invasors alemanys la van desmembrar: Croàcia va convertir-se en  un Estat independent, aliat dels nazis, al qual se li va adjudicar Bòsnia, mentre que Sèrbia va quedar convertit en un petit país ocupat pels alemanys. A més, els nazis van atiar tant com van poder els conflictes sorgits a Iugoslàvia en el període d’entreguerres per l’enfrontament entre croats i serbis. En conseqüència, els feixistes croats van perseguir els serbis i les guerrilles sèrbies van respondre cometent excessos sobre la població croata o musulmana de Bòsnia.

Former_Yugoslavia_Map.png

És a dir, la Iugoslàvia de la Segona Guerra Mundial era un microclima dins del conflicte, una lluita cruel de tots contra tots que pot interpretar-se com a guerra civil en mig de la gran lluita entre les democràcies i el feixisme a Europa. En aquest context, els comunistes van aconseguir organitzar unes forces guerrilleres pròpies liderades per Josip Broz, conegut com el mariscal Tito. El carisma de Tito, la disciplina de la resistència comunista i la manca de discriminació ètnica o nacional en les seves files van permetre el creixement de la seva popularitat.

Així, els comunistes van formar un exèrcit camperol i van crear una organització administrativa pròpia: el comitè antifeixista d’alliberament nacional (1942) i el govern provisional (1943). A les files de la resistència comunista van lluitar serbis, croats, eslovens, bosnis o macedonis. Totes les ètnies i nacionalitats iugoslaves van participar de la lluita contra l’invasor nazifeixista, però també del combat contra els feixistes croats i els fanàtics nacionalistes serbis. Pobles sencers van trobar la seva salvació de la repressió feixista i nacionalista en el moviment comunista.

Josip Broz TitoPresident of the Yugoslav United Peoples' Front and Minister of the National Defence14th June 1946
Josip Broz Tito

En aquest context, i arribats al final de la Segona Guerra Mundial, les guerrilles de Tito havien alliberat bona part del territori iugoslau pel deu compte. De fet, el suport militar de la URSS, tot i que les forces soviètiques van entrar a Iugoslàvia l’octubre del 1944, va ser escàs. Això resultava una anomalia en el context de l’Europa de l’Est i conferia als comunistes iugoslaus una autoritat moral sense comparació. Tito estava en condicions de tractar Stalin com un igual, fet que molestava profundament el líder soviètic, convençut de ser l’únic i indiscutible líder comunista mundial.

Les eleccions de l’11 de novembre de 1944 marcarien el triomf del Front Nacional, sota la direcció indiscutible dels comunistes de Tito, i la nova assemblea proclamaria la República el novembre de 1945. La constitució del 1946 convertiria la nova Iugoslàvia una federació de sis repúbliques, però sota la direcció d’un govern comunista molt centralitzat, en part amb l’objectiu fonamental de mantenir el fràgil equilibri existent entre les repúbliques. Igualment, el nou Estat va triar una via comunista, però independent de la Unió Soviètica.

Emblem_of_SFR_Yugoslavia.png

Ara bé, des de Moscou va mirar-se amb grans recels el procés polític iugoslau. Stalin observava amb consternació i ràbia com els iugoslaus es resistien a qualsevol intent de control provinent de la URSS. Per exemple, Tito va negar-se a seguir les consignes soviètiques per reorganitzar l’economia i l’exèrcit. També va encetar una política pròpia als Balcans, fet que agreujava les tensions entre soviètics i nord-americans com en el cas de la guerra civil grega. Totes les crides a l’ordre que Moscou va llançar sobre Iugoslàvia van ser inútils.

Finalment, el trencament de les relacions entre Stalin i Tito va consumar-se amb l’expulsió de Iugoslàvia de la Kominform, l’oficina d’informació comunista que coordinava els diferents països comunistes d’arreu del món. És a dir, amb l’expulsió es produïa el primer cisma del món comunista.

Flag_of_SFR_Yugoslavia.png

El cop va ser fort per a Iugoslàvia, la qual va perdre qualsevol tipus d’ajuda econòmica procedent de la URSS. De la mateixa manera, a continuació Iugoslàvia va perdre els suport militar dels aliats comunistes, van trencar-se els contactes comercials amb la resta dels països de l’Est i el país va empobrir-se considerablement. Tanmateix, contràriament a les previsions de Stalin, Iugoslàvia no va enfonsar-se, però les necessitats econòmiques van portar Tito a acostar-se a Occident, on van trobar el suport d’uns Estats Units desitjosos de posar el dit en la ferida comunista. Aïllats del bloc comunista, la sortida dels iugoslaus es trobava en mantenir relacions polítiques i comercials amb els països capitalistes.

En conseqüència, des de 1950, Tito va llançar una nova orientació econòmica de descentralització, a la qual va associar-se una limitada col·laboració econòmica amb Occident i una certa permissivitat envers la propietat privada. Ara bé, tot això sense renunciar mai al comunisme, sinó que introduint el que va anomenar-se com a “socialisme autogestionari” o “socialisme de mercat”. Així, es va traspassar la gestió de fàbriques i empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de producció, i els centres productius i administratius podien prendre decisions pels seu compte, tot i actuar en un sistema globalment centralitzat. El nou escenari geopolític d’aliança tàctica amb el capitalisme ja no permetia els esquemes rígids de la planificació centralitzada que aplicava la URSS.

comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS