La fi del franquisme i la Transició d’Espanya cap a la democràcia van coincidir amb una crisi econòmica internacional desfermada arran d’una gran pujada dels preus del petroli el 1973. Les característiques de l’economia espanyola van fer que la crisi energètica derivés en una crisi industrial que va comportar uns índex d’atur elevadíssims i un procés inflacionista que va assolir taxes superiors al 20% anual. D’aquesta manera, la crisi econòmica dels anys setanta va traduir-se a Espanya en una caiguda de les exportacions, una forta davallada dels ingressos procedents del turisme i el retorn d’un nombre considerable d’emigrants procedents dels països europeus també afectats per la crisi.
Entre 1973 i 1977, els governs franquistes i predemocràtics de Carlos Arias Navarro i Adolfo Suárez no van afrontar les mesures urgents i pertinents per combatre la crisi. Unes polítiques d’ajustament econòmic en plena crisi política terminal del franquisme i en l’inici de les reformes democràtiques podien conduir a greus confrontacions socials que podien desestabilitzar el procés i, per tant, havien d’evitar-se. Tanmateix, arribats a 1977, la urgència d’afrontar el sanejament i la modernització d’una economia marcada per les grans taxes d’inflació, les fallides empresarials, una taxa d’atur desfermada i la creixent mobilització del moviment obrer convertien la lluita contra la crisi econòmica en un element central.
Només després de la victòria electoral de la UCD el 1977, amb la tranquil·litat i legitimitat que aquesta conferia al govern Suárez, es va donar pas a les dures mesures restrictives que buscaven atacar la crisi econòmica. Tanmateix, Suárez era conscient de la impopularitat de la política econòmica que volia emprendre i, per aquesta raó, va voler trobar un pacte d’Estat amb les altres forces parlamentàries i amb els sindicats. L’inici de les converses proposada pel govern de la UCD ràpidament va ser recolzada pel PCE i el PSOE, així com per la dreta, la patronal i els representants sindicals. D’aquesta manera, la redacció de la nova Constitució va veure’s condicionada des del govern per la “bona voluntat” a l’hora de fer possible el pacte econòmic i social.
Els dies 8 i 9 d’octubre de 1977 van reunir-se, en el Palau de la Moncloa, representants del govern de la UCD amb delegats del PSOE, del PCE, d’AP, de CiU, del PNB, dels sindicats i de la patronal amb l’objectiu de pactar un programa de sanejament econòmic mitjançant la lluita contra la inflació i l’establiment d’un pacte d’actuació política reformista en el camp econòmic que assegurés que els costos de la crisi es repartien de manera equitativa. Els acords als quals van arribar, els anomenats Pactes de la Moncloa, van ser signats el 25 d’octubre.
Per controlar la inflació i els preus, a més de devaluar fortament la pesseta, es va dissenyar una estratègia de control i reducció de la despesa pública. Igualment, es va acordar un programa que buscava racionalitzar el consum d’energia, una política de rendes que tendís a la moderació salarial, la reducció de les quotes de la Seguretat Social percebudes de les nòmines dels treballadors, la moderació dels costos financers, i la liberalització dels mercats.
De la mateixa manera, van establir-se un conjunt de reformes estructurals, fiscals, laborals i d’elaboració d’un veritable Estat de Benestar. Així, la reforma tributària va introduir l’impost sobre el patrimoni i el naixement de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). A més, la reforma de la Seguretat Social i l’increment de la despesa pública destinada al seu finançament va permetre l’extensió de l’assegurança d’atur, l’assistència sanitària i les pensions de jubilació. És a dir, amb un retard considerable respecte del seu entorn europeu, Espanya introduïa una estructura tributària progressiva i assentava les bases de l’incipient Estat del Benestar.
Ara bé, el desenvolupament de la crisi econòmica i les seves conseqüències socials van continuar evolucionant de forma crítica en els anys següents. L’evolució econòmica posterior a 1978, malgrat les reformes, va implicar que fossin els assalariats els que suportessin el principals esforç d’una crisi aprofundida per la manca d’inversions empresarials i les mesures internacionals. D’aquesta manera, l’atur, especialment elevat entre els joves, i la urgència d’iniciar una reconversió industrial que canviés el sistema productiu serien els principals problemes amb els quals s’hauria d’enfrontar la naixent democràcia espanyola.
