L’almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern el juny de 1973, era la primera designació d’un president del govern diferent del cap d’Estat des de 1939. Definitivament, l’eminència gris del règim franquista era l’home escollit per a conduir el transit cap a la nova dictadura que havia d’encapçalar el rei Joan Carles, la figura cabdal per mantenir la unió de totes les famílies que integraven el franquisme i assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco.

Ara bé, els plans continuistes del búnquer van saltar pels aires el 20 de desembre de 1973. Aquell dia un atemptat d’ETA va assassinar l’almirall Carrero Blanco després que el seu cotxe volés pels aires quan circulava pel carrer Claudio Coello camí de la seva missa diària. L’atemptat va resultar fàcil d’executar per l’escassa seguretat que acompanyava l’almirall en aquest recorregut que realitzava diàriament. Com a conseqüència de l’explosió, el vehicle va enlairar-se uns trenta-cinc metres i va aparèixer al pati interior de la residència dels jesuïtes, situada al segon pis de l’immoble. Franco havia perdut el més fidel dels seus col·laboradors.

La mort de Carrero Blanco va commocionar el règim, a més de posar al descobert la ineficàcia dels serveis d’informació i seguretat de l’Estat. La desaparició de l’home que havia de garantir la continuïtat franquista sense Franco i el rebuig de qualsevol temptativa reformista resultava catastròfica per un règim que es fracturava entre immobilistes i reformistes (que no demòcrates). Els sectors més ultres, oposats a qualsevol tipus de transformació i defensors del caràcter inalterable dels principis del 18 de Juliol van aferrissar-se en les seves posicions

El gener de 1974 va formar-se un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, un personatge gris fins aleshores que seria el nou encarregat de dirigir la transició cap a la nova conjuntura del franquisme sense Franco en plena esclerosi del sistema. L’objectiu d’aquest nomenament era buscar la unitat entre immobilistes i reformistes mitjançant l’anomenat “esperit del 12 de febrer”, un projecte d’obertura que teòricament contemplava un cert pluralisme polític. Tot plegat una cortina de fum.

Així, Arias Navarro va prometre la introducció d’una nova Llei Municipal que fomentés l’elecció dels alcaldes i l’elecció dels membres de les diputacions provincials, augmentar el nombre de procuradors a Corts i el seu poder, una reforma sindical i una nova llei sobre associacions polítiques. El discurs del president del govern va suposar un èxit per als sectors reformistes del franquisme, però en cap cas implicava la democratització: les Lleis Fonamentals no serien reformades.

Tanmateix, els sectors més reaccionaris del búnquer van veure un perill imminent en aquest tímid aperturisme i van forçar Arias Navarro a mantenir postures immobilistes. Així, el govern va mantenir una política clarament continuista al llarg de 1974 i 1975, fet que va acabar per expulsar els ministres reformistes, decebuts davant les minses reformes endegades. En qualsevol cas, la descomposició interna del règim franquista era un fet. Com també semblava evident que el franquisme era incapaç d’avançar cap a la democràcia.

I en aquest context, l’octubre de 1975, la malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujava. S’iniciava una llarga, i fins i tot teatral, agonia en la qual els bisbes franquistes duien relíquies a la seva habitació i resaven per la seva recuperació a mans de l’equip mèdic habitual. Amb Franco malalt, el príncep Joan Carles va passar a actuar com a cap de l’Estat de manera provisional.

Amb el caudillo sense poder exercir les seves funcions i la conflictivitat social en plena escalada, l’octubre de 1975, va esclatar un nou conflicte colonial al Marroc pel territori del Sàhara. El rei Hassan II, que comptava amb el suport dels Estats Units perquè actuava com a fre de l’Algèria socialista, va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar milers de civils marroquins. Espanya no es trobava en condicions de fer front a cap tipus de conflicte internacional i, per l’Acord de Madrid, va lliurar el Sàhara al Marroc i a Mauritània, tot abandonant els sahrauís a la seva sort.

Franco moria el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia. Deixava al darrere un règim anacrònic en Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador que deixava el futur “atado y bien atado” aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura creada quaranta anys enrere, en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal de caràcter irreversible.